“Hi havia una vegada un pare i una filla molt pobre que vivien al costat d’un bosc on la noia anava cada dia a buscar llenya. Un dia mentre recollia branques se li va presentar un gran ós i fugí corrents. Però l’ós va ser més ràpid, així que la va atrapar i se la va emportar a la seva cova, retenint-la i fent-la la seva dona.
Van tenir un fill meitat home, meitat ós. Amb cos d’home però gros i pelut com un ós, el nen de nom Joan va anar creixent amagat del seu pare a la cova. Un dia va fugir, però el seu pare ós el va veure i se’l va voler menjar. Es van enfrontar i en Joan matà al seu pare.
Mare i fill van decidir tornar al poble, però ningú no volia estar amb el pobre Joan; es va acabar fent ferrer, tot i que tothom se’n reia d’ell. Cansat va marxar a buscar una feina millor.
Pel camí es trobà amb un home que arrencava els arbres més grossos, es deia Arrencapins; després a un que sentia els sorolls més petits,l’Escoltim- Escoltaina; amb un home capaç d’apartar muntanyes, el Regiramuntanyes; i un home que tan sols bufant era capaç de fer apartar-se tots els núvols, en Bufim- Bufaina. Tots ells van seguir al Joan que els hi havia ofert una feina millor.
Van arribar a una casa que segons un pagès que passava per allà estava encantada. Van fer-hi nit i l’endemà tots van sortir a buscar feines, tots menys l’Arrencapins que es quedà cuinant farinetes. De sobte va arribar un home molt vell i lleig que va començar a escopir dins les farinetes,i va deixar mig mort d’una ventada a l’Arrencapins.
Era el Dimoni, cada dia es va quedar un diferent de tots ells, i tots van ser vençuts fins que arribà el torn d’en Joan. Que amb la seva força i una barra de ferro de cent quilos de quan era ferrer ,el va deixar estabornit i va fugir.
Van seguir el rastre de sang del dimoni per escarmentar-lo del tot i que mai més tornés. La sang arribava fins a un pou, i en Joan va entrar i es va trobar un caminet al fons que arribava fins a un palau, va arribar a una cambra on hi havia una bonica donzella plorant, filla del rei i capturada pel Dimoni.
El Dimoni li va dir que si la volia alliberar hauria de lluitar amb ell amb espasses. El va vèncer, li va tallar una orella i se la va guardar, s’emportà a la princesa. Per pujar a dalt del pou, primer ho a fer la noia, i després els seus quatre companys el van trair i no li van llençar la corda.
Per sortir del pou va demanar un desig a l’orella del dimoni que li va concedir, va seguir als seus companys, van fugir corrents i es va casar amb la princesa. ”
La història fins aquí contada, és només una versió de les múltiples existents, hi ha algunes en que el protagonista no és fill de l’ós, sinó que és un nen criat per una osa. També és diferent el personatge que fa descobrir al protagonista el món soterrani on es troba la princesa, pot ser un nan, un follet o fins i tot un pollet. I per acabar algunes versions, en comptes d’una princesa, en salva a tres. Un altre dels aspectes que varia són el nombre de companys que el Joan de l’ós es troba pel camí, en la història que us he explicat són quatre, i en una altra que he llegit són dos que al capdamunt resulten uns covards incapaços de vèncer a un trist pollet.
Aquesta és la història d’en Joan de l’Ós, una rondalla d’origen occità, que els espanyols s’han volgut atorgar l’autoria, però que el rondallaire Pau Beltran el va recopilar com un conte tradicional de les nostres terres. Història amb nombrosos elements mítics, ha estat estesa per tota Catalunya, i ha esdevingut popular sobretot als Pirineus catalans i francesos. De tradició oral i explicada ja segles enrere. El personatge d’en Joan de l’ós està també relacionat amb altres personatges mitològics també força peluts com ho són: San Joan Pelut de Pollença, Nicolau el Vellós d'Alemanya, o el gegant Rotllà o la tribu pirinenca dels Beribracis (els fills de l'ós), celtes de l'Europa central que van introduir la cultura del ferro, a Escòcia trobem l’Ourist.
Dins la Península i el País Basc podem trobar també diferents personatges que s’assimilen al nostre Joan de l’Ós.
A la vegada podem trobar similituds entre el Joan de l’ós i els Basajuan o senyor del bosc,un personatge de la mitologia basca. Ens els descriu com homes corpulents, peluts i salvatges que viuen als Pirineus, en especial al bosc d’Irati. Tenen el cos cobert de pèl i una melena molt llarga. Un dels seus peus té la planta circular, i lluny de ser agressiu es diu que són protectors dels ramats d’ovelles. Serien aquests qui construïren els megàlits de la zona i eren també coneixedors de l'art de la màgia. Basajaun significa "senyor del bosc", o "senyor salvatge".
A la mitologia aragonesa, a les valls del Tena, Anso i Broto podem trobar el Basajarau, Bonjarau o Bosnerau, senyor dels boscos i protector dels ramats.
A Astúries és el Busgosu, Mofosu o Vellosu, i es diu d’ell que rapta a les dones per emportar-se-les a les coves i beneficiar-se d’elles; i que té molt odi cap als caçadors i llenyataires; fet que s’assimila més amb la figura del pare d’en Joan de l’Ós que no pas del nostre protagonista.
A Cantàbria rep el nom de Musgosu, sovint barrejats o assimilats en la mateixa figura que el que a Catalunya representa en Joan de l’Ós.
Les llegendes més antigues d’en Joan de l’ós afirmen que terroritza a tothom que hi ha al seu pas amb la seva lletgesa i maldat.
Sovint el Joan de l’ós s’ha arribat a considerar a la Cultura pirinenca més que una història o un conte, sinó una espècie de Ieti català. Així que ja cal que aneu ben en compte, que potser us trobeu un al mig del bosc.
En relació a la temàtica sobre les princeses recobrades d’un món subterrani, és un element molt utilitzat a Europa, Àfrica del Nord i els Estats Units. És un conte molt antic, però no es coneix cap versió escrita anterior al segle XVIII.
Il·lustracions
Tot i resultar força complicat trobar imatges o dibuixos d’aquest conte. Us porto algunes d’en Joan de l’Ós, la majòria d'elles franceses.
També resulten força interessants la interpretació del Basajaun, el Busgosu i el Bosnerau, els dos primers d'Euskadi i la resta d’origen aragonès.
En alguns casos trobem un Joan de l’Ós molt semblant a l’home, en d’altres una bèstia enorme, i en alguns casos fins i tot un home amb la fisonomia d’algun dels nostres avantpassats. Sigui com sigui, una història plena d’elements màgics que m’ha fet molta il•lusió poder-vos portar avui.