Fa anys que la Mariona Cabassa es dedica al món de la il·lustració infantil, darrera seu uns 25 títols amb estil propi i personalitats diferents. Una il·lustradora que evoluciona treball rere treball amb la seva obra i que ho fa de manera excel·lent.
Amb professors de la talla de Sesé i Pep Montserrat va estudiar a la Massana, per acabar la seva formació a França i publicar per Kalandraka. Els lectors del Magazine de la Vanguardia també els resulta familiar el seu estil, ja que és l'encarregada d'il·lustrar-lo.
Una entrevista sense cap mena de desperdici, podeu començar:
– Quan erets petita ja se’t donava bé dibuixar?
En tot cas a mi m’agradava moltíssim la “plàstica”. Vaig estar alguns anys anant a una escola d’art per nens i tot el que fos “manualitats” , inclòs el dibuix, m’encantava.
– Parla’ns una mica de la teva trajectòria com a il·lustradora.
Vaig estudiar a l'Escola Massana, amb en Pep Montserrat i en Sesé com a profes. 
Em van donar el Premi Extraordinari de l'Escola (n’estic molt orgullosa per que va ser la primera vegada que es donava aquest premi a l’especialitat d’il·lustració).
Després vaig marxar a França i vaig estudiar a les escoles d’art d’Estrasburg I Marsella. Al tornar vaig preparar-me un petit book i vaig publicar els meus primers llibres a Kalandraka. Al cap de poc temps vaig començar a treballar pel Magazine de La Vanguardia. Crec que això va ser una sort per que amb la poca experiència que tenia, el Magazine va ser una “finestra a l’exterior” i molta gent va poder conèixer la meva feina. Des d’aleshores he publicat uns 25 llibres infantils, he fet llibres de text, he treballat en premsa, publicitat…
Haig de dir que encara que he treballat molt, també em considero afortunada per que vaig començar a treballar als 22, 23 anys i fins ara he pogut viure d’aquesta feina que m’encanta!
– De quin dels teus treballs et sents més orgullosa?
Dels “25 cuentos tradicionales españoles” publicat per Aura i Siruela, per que va ser l'inici d’un canvi en la meva feina. Dels “Cuentos del cocinero”, publicat primer per Aura i el Círculo de Lectores i aquest any per Edebé, per que em sembla un llibre diferent en quant a continguts i sobretot per que el vam fer conjuntament amb el meu company (Jorge Zentner). De l´”Adivinancero” publicat per Anaya, un llibre en bitò que per suposat va ser tot un repte per mi. I per últim d’un petit llibre que marca un altre canvi, a nivell formal, en la meva feina “Katiuskas amarillas” publicat aquest any per Bromera.
– El teu estil és molt característic i personal, com t’ho fas per diferenciar-te de la resta d’il·lustradors?
Em sembla que això és una cosa que no es planifica conscientment. O surt o no surt. Les meves il·lustracions són una barreja del que sóc, del que vaig aprendre a les escoles on vaig estudiar i de tota mena d’influències externes. El que sí puc dir és que he treballat moltíssim i això, per mi és important per construir alguna cosa interessant.
– He llegit que vas estudiar a l’escola Massana, hi vas aprendre molt allà?
Molt, i haig de dir que especialment amb el Pep Montserrat a qui admiro com a profe i com a persona. Crec que “connectar” amb els professors que tens és bàsic per que quan estudies el teu interès creixi i absorbeixis el que t’estan volent transmetre.
– L’any 2003 vas rebre un premi per l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya, són molt importants els premis per a un il·lustrador? Et proporcionen més contactes?
És l’únic premi que he rebut i també n’estic molt orgullosa per que era el primer any dels Junceda i me’l van donar pel meu primer àlbum il·lustrat. Aquest premi en concret parla del reconeixement dels col·legues de professió i per suposat que és important. En el meu cas, crec que els “contactes” han vingut per altres vies.
– El món de la il·lustració és un camí difícil, et va resultar complicat fer-t’hi un lloc?
La veritat és que no. Tampoc vull dir que sigui fàcil, per que com deia abans crec que sóc molt treballadora I no he parat per fer-me aquest “lloc”, però crec que també hi ha un factor “sort” molt important.
– Com a il·lustradora quina és la fita més gran que podries aconseguir?
Ja la he aconseguit: Viure (bé) de la feina que faig!!
– Un dels teus darrers treballs, és el de “Les katiusques grogues” publicat per Bromera; en una col·lecció on participen grandíssims il·lustradors. Com et va sorgir aquest projecte?
Em va trucar directament un dels editors, que ja coneixia la meva feina. Ha sigut un plaer treballar amb ells.
– Has fet una versió de l’Illa del Tresor, quin conte clàssic t’agradaria il·lustrar?
Alicia en el país de les meravelles de Lewis Carroll.
– Si fossis un personatge del món de la literatura infantil series…
Em sembla que justament, tots hem estat una mica Alícia quan érem nens, no em faria res tornar-hi de tant en tant. És un personatge que sempre m’ha agradat.
– De petita, el teu conte preferit era…
“Cuentos por teléfono” de Gianni Rodari i “Tatrebill en contes uns” de Miquel Obiols. I amb més il·lustració m’agradava mot “Dónde viven los monstruos” de Maurice Sendak.
– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Crec que ha anat millorant, en qualitat, en quantitat de publicacions, en el tracte que rebem els autors…però tot I així em sembla que encara queda molt camí per recórrer. Em sembla que en els últims anys ha sorgit un problema nou I greu: en alguns casos els departaments de màrketing tenen més pes que els propis editors.
– Un país amb bona literatura infantil és…
Sense cap dubte: França!!
– Per acabar, els teus propers projectes quins són? Què ens pots avançar?
Estic il·lustrant una versió de “Sandokan” i un àlbum molt divertit que publicarà Castellnou. Una història amb molt humor.
A més, amb la Rebeca Luciani estem organitzant un taller d’il·lustració i aquest és un projecte que em fa molta il·lusió. Tant a ella com a mi ens encanta donar classes i estem posant-hi molta energia per que funcioni.