Nascut a Girona l’any 1973, en Carles Arbat és un dels grans en el món de la il·lustració infantil a Catalunya. Guanyador del Premi Lazarillo l’any 2002 per “La ciutat dels ignorants” i del Premi Llibreter 2005 per “Volem que tornin les vaques boges”, gaudeix d’un prestigi més que merescut. Amb un estil personal i amb imatges i il·lustracions plenes de vida, és dels il·lustradors més complerts del panorama actual. A les seves esquenes títols com “El Rei del cul vermell”, “Lletraferit”, “La nit que la muntanya va baixar al Riu”… s’ha convertit en un il·lustrador d’àlbum il·lustrar al que li agradaria obrir-se camí il·lustrant pop-up o alguna òpera.
Està clar que com tot bon il·lustrador, sempre té nous projectes i nous horitzons que espero que siguin de la mateixa qualitat en que ho són els seus treballs actualment.
El voleu conèixer? Llegiu i veureu:
– Com vas començar en el món de la il·lustració infantil? Quants anys fa que t’hi dediques?
Exactament quan vaig començar no t’ho sabria dir. Més o menys, per posar una data, va ser al 2000 que ja m’hi vaig dedicar professionalment. O sigui uns nou anys. Jo venia del disseny gràfic i la pintura però realment el que m’entusiasmava era la il·lustració. Em fascinava posar imatges a textos. Vaig descobrir aquest món mentre estudiava a l’Escola d’Art d’Olot.. Posteriorment vaig guanyar varis premis com ara: El Lazarillo, o el Llibreter que em van acabar de donar l’empenta per seguir aquest camí.
– Quin és el projecte del que et sents més orgullós?
És complicat respondre això perquè cada projecte té la seva història i aprens coses. Però sí que tinc un parell de projectes que considero especials ja sigui perquè van obrir una porta, o perquè tenen un significat personal.
Un és “la Ciutat dels Ignorants” on marco un inici i és bastant personal. I l’altre “El Rei del Cul Vermell” que és un graonet més perquè era un canvi que buscava i on vaig fer el que em va donar la gana.
– Per ser bon il·lustrador cal…
Crec que un bon il·lustrador, ha de transmetre o donar “ÀNIMA” a les il·lustracions. Si no hi ha això no serveix per a res perquè no hi ha emoció ni vida. I per això cal tenir molta il·lusió, els ulls oberts, autocrítica, constància, moltes hores de treball per tal de fer alguna cosa amb cap i peus i estar disposat a aprendre.
– Quina tècnica utilitzes pels teus dibuixos?
Utilitzo vàries tècniques. Des del gouache, els acrílics, els olis, llapis, tinta…Però sempre els faig servir barrejats, o sigui tècniques mixtes. M’agrada molt la potència i el caràcter de l’acrílic barrejat amb la versatilitat i el color dels olis. En alguns projectes concrets utilitzo el dibuix amb tinta i el tractament del color i textura amb l’ordinador.
– Com t’inspires per crear els teus personatges?
La principal font d’inspiració és el text. Tracto d’esbrinar com són els personatges a partir del que m’expliquen les paraules. Després és inevitable formular-te una imatge personal segons el teu imaginari, les teves manies o si et recorda algú del teu voltant o que has vist (que molts cops m’ha passat). També procuro ressaltar o exagerar algun tret que els identifiqui ja sigui de caràcter o físic.
– El teu espai de treball és…
Lluminós, ple d’andròmines, i de cara al carrer. M’agrada sentir com la gent passeja per les voreres. Ah! I sempre amb música o la radio posada. És un lloc on puc pensar i aïllar-me de tot. Un petit regne compartit amb dos gats que em miren encuriosits! Hahahaha!
– Has publicat “El dia que la muntanya va baixar al riu”, un recull de llegendes catalanes. Què va significar aquest projecte per tu? Va ser complicat donar imatges a històries que sovint no en tenen?
Doncs aquest projecte va ser molt interessant. Va ser bastant complexa a causa de la quantitat de llegendes i territoris que s’hi barrejaven. Cada lloc és diferent I molts cops no hi havia cap mena d’imatge o informació on agafar-me perquè simplement havia deixat d’existir. Certament va ser molt interessant fer un recorregut per part de la nostra cultura i percebre com el territori, la llum, la geografia, i la gent condiciona també el nostre imaginari. En Pep Coll ha fet una tasca fantàstica.
– De totes les llegendes del llibre anterior, amb quina et quedes? Perquè? Quina et va costar més d’il·lustrar?
Uf, n’hi ha varies que m’agraden molt…. Però la primera llegenda que vaig il·lustrar després d’haver-les llegit totes va ser la Dama Blanca d’Auvinyà situada a Andorra. És una llegenda molta atractiva perquè té misteri, màgia, hi ha transformacions i la protagonista és una dona valenta i a més s’enfronta contra el poder religiós.
La més complicada… Doncs més complicada no però la que més vaig repetir perquè em costava trobar el to que volia era la llegenda de Santa Eulàlia.
– El teu il·lustrador preferit és…
Un de sol no n’hi ha, però si te’n puc dir uns quants. D’entre ells et podria parlar de José Ramón Sánchez que em fascinava de petit amb les seves il·lustracions sobre el món del cinema. Fa pocs anys va il·lustrar un Moby Dick que em va posar els pèls de punta. Em donava la impressió d’interrompre la intimitat dels personatges de la historia. També et podria parlar d’en Roger Olmos, l’Ana Juan, Pep Montserrat, Arnal Ballester, A.L Cantone, o la Rebecca Dautremer…Molts. Tenen una cosa en comú i és que les seves il·lustracions no tenen edat.
– Què et falta per fer en el món de la il·lustració infantil?
Em falten mooooltes coses. Però sí que hi ha un parell de coses que tinc ganes de fer. Un afortunadament el començaré ara, un Pop-Up. L ‘altre que m’agradaria molt de fer, si algun dia sorgeix la ocasió, és il·lustrar una òpera i si fos la Bohème o el Barbero de Sevilla ja seria rodó…
– El “Lletraferit” és un homenatge als llibres, quin conte clàssic t’agradaria il·lustrar? Perquè?
El Gat amb Botes. Em sembla molt interessant i el gat és enginyós. A més té moltes possibilitats il·lustratives. És d’aquells contes que poden donar molt de sí.
– Si fossis un personatge de conte series…
De conte… No ho sé. Però a vegades una mica com el Coyote del Correcaminos…hahaha o potser el drac del “Rei del Cul Vermell”…hahaha
– Un conte que sempre t’explicaven de petit era…
Precisament no recordo que m’expliquessin molts contes i no recordo que en tingués un d’especial. Més aviat era jo que em passava hores mirant els contes i fent gargots amb el meu gran tresor que eren els llapis de colors.
– Quina és la situació actual de la literatura infantil a Catalunya?
Del que et puc dir més concretament o donar el punt de vista és de la il·lustració. Penso que hi ha molt bons il·lustradors i que tenen un nivell altíssim. Gent que ha renovat el panorama, que dóna molta personalitat en els seus treballs com és el cas d’en Roger Olmos, en Pep Montserrat…etc. Però penso que tot i que tenim molt bons autors no s’aposta prou per l’àlbum propi.
Un país amb bona literatura infantil és…
Un país que té cura de la cultura, un país amb imaginació, creatiu i que es preocupa per les persones.
– Defineix que significa il·lustrar per tu…
Il·lustrar és vestir i donar ànima a les paraules, que ja en tenen per si soles però que nosaltres els donem el nostre punt de vista.
– Ja per acabar, els teus propers projectes són…
Un dins l’àmbit educatiu, un altre que és un clàssic de la literatura adaptada per nens , un pop-up i un altre relacionat amb un personatge de la literatura. Els títols te’ls diré més endavant quan estigui tot enfilat.