“ Vet aquí una vegada al Pla de l’Estany, al costat del llac de Banyoles hi va anar a viure, en una de les seves coves una bèstia terrible i ferotge: una drac. Una espècies de llangardaix amb ales de ratpenat, i escates de peix, que es mou tan bé, per terra com per mar i aigua. Tenia a tota la població atemorida.
El drac s’anava menjant el bestiar d’arreu, i de tots els indrets van venir soldats a matar i vèncer el drac, però tots fugien atemorits. Fins i tot, el mateix Carlemany i els seus valerosos soldats havien fugit davant dels cops de cua i el foc que treia pels queixals el drac. Els cronistes de Carlemany, asseguraren, però que fou una lluita aferrissada i on el valent Carlemany va estar a punt de vèncer al temible drac. Tants atacs van fer enfadar cada vegada més al drac, que ara s’havia encapritxat de la carn més tendra, la carn dels nens. Els del poble, per evitar una desgràcia major, van decidir entregar-li cada vespre un nen al drac.
Li havia tocat al fill d’una dona del poble, que desesperada va anar a buscar a Mer, un monjo del que se’n deia que podia obrar autèntics miracles. Mer, només buscava des de fa molt temps el retiri espiritual en un bosc perdut, però es va compadir de la pobre dona i la va seguir fins a Banyoles. Allà llegint les seves oracions es va plantar al davant del drac i li llegia les seves oracions. El drac com mig encantat, es va amansar. Mer s’hi va acostar i li va posar a la seva estola a l’esquena del drac. Mer sense deixar de llegir va ser seguit pel drac embadalit de les seves paraules fins a la plaça del poble. Allà un munt d’homes armats amb espasses i destrals, van apressar el drac i el van matar.
Ja mai més no va atemorir als del poble, i en agraïment a Mer, el van considerar un autèntic heroi de la vila i van fer una recol·lecta per fer-li construir el monestir de Sant Esteve, que va presidir nomenat Abat, gràcies a Carlemany. Allà hi va viure un temps, fins que va decidir retirar-se espiritualment a un bosc d’a prop de Guialbes, on va passar la resta del seus dies. On va morir i van construir l’ermita de Sant Mer, i va esdevenir Sant. Els pagesos dels poblets i indrets de la contrada, acudeixen a l’ermita el diumenge després del 27 de Gener, dia de Sant Mer a retre el seu especial homenatge a aquets personatge que va acabar am,b el terrible monstre de Banyoles.”
Curiosa història coneguda com “El drac de Banyoles” o “El monstre de Banyoles”, que segons expliquen va succeir durant el segle VIII, i fou escrita i popularitzada per Lluís Constans Serrats, mossèn de Banyoles que va estar durant 20 anys a la Casa Missió de Banyoles (1926-1946), on va llegir molts pergamins i documentació de la comarca, fet que el va portar a escriure aquesta història tal i com ho havien fet els seus predecessors dotze segles abans.
Però el més curiós és que hi ha una altre versió de la història que ens explica, que els qui desapareixien eren joves vilatans i que no se’n sabia la causa; i que quan el drac va estar amansit al mig de la plaça i estaven tots a punt de matar-lo, Sant Mer els hi ho va impedir explicant que el Drac l’únic que menjava eren branquillons i herbes.
“I el bestiar i les persones desaparegudes?” li varen preguntar a Sant Mer. “Això li haureu de preguntar a Carlemany que s’ha menjat, ells i els seus soldats, tot el vostre bestiar i s’ha emportat la vostra gent a la guerra.”
Convençuts de que el drac era inofensiu, sant Mer el va acompanyar fins al seu amagatall en una de les coves més profundes de l’estany de Banyoles, i és avui que es diu que encara s’hi troba amagat i allunyat dels ulls més curiosos”.
Hi ha qui diu que l’indret exacte on el podem trobar és el Clot de la Daga o el Clot de la Draga, a prop de la part més estreta del llac.
Un drac tan famós i ferotge que fins i tot se n’ha fet una cançó, original de Toni Giménez, que ve a dir una cosa així com:
1. Ens ho diu la història
d’un vell poble,
que hi habitava un monstre,
fa molts anys,
diuen que treia foc per les orelles
i per la boca, pel nas
i pels queixals.
És el mon, mon,
el monstre de Banyoles
que men, men, men,
que menjava persones,
oh, i tant!
És el mon, mon,
el monstre de Banyoles,
una per dia sense
fer terrabastall.
2. Com veureu, tenia tanta gana
que s’empassava els bous de tres en tres
i els cavallers, que amb ell volien brega,
se’ls endrapava com qui no menja res.
3. I la gent de tota la contrada
un tracte, amb gràcia, amb ell varen signar,
donant-li cols, patates i albergínies
perquè aquell monstre es tornés vegetarià.
4. És famós el poble de Banyoles
i és que la vila és coneguda arreu
pel famós monstre i pel seu bonic estany
i pel Tren Pinxo, un tren ben especial.
Va existir? Veritat o mentida? És el més divertit de les llegendes, que mai se sap quina part és real i quina part mentida. Jo per si de cas, si alguna vegada vaig a l’estany de Banyoles, miraré ben bé les seves aigües a veure si el puc veure.
Il·lustracions
Complicat trobar il·lustracions d’una llegenda tan autòctona com aquesta, però han estat algunes editorials les que s’han atrevit a fer-ne la seva versió.
Amb quin monstre us quedeu?