Sense paraules em quedo per definir i parlar d’aquesta pel·lícula. Divendres vaig anar a veure-la en un cinema on la feien en 3D. Mai havia vist cap pel·lícula amb aquestes simpàtiques ulleres i la veritat és que em va agradar moltíssim l’experiència.
Però ara parlem de la pel·lícula. La història ens explica com en Carl, ja des de petit volia ser un gran aventurer i va conèixer a una nena que també pensava com ell, junts van crèixer, es van enamorar, es van casar i ella va marxar per sempre més. Tenien un somni en comú, portar la seva casa fins al cim de les “Cascada Paraíso”.
Ell quan ja és molt gran, el volen portar a una residència és aleshores quan agafa la seva casa i plena de globus el damunt, començarà la seva gran aventura. L’aventura de portar la seva llar i amb ella tots els records que compartia amb la seva dona al indret on sembla que mai hi passa el temps.
En tota aquesta aventura es veuen implicats un nen grassonet explorador, en Russell; un ocell exòtic de nom Kevin; un gos poc espavilat per amb un cor enorme, Dug; i com sempre els dolents: un explorador obsessionat en descobrir l’au exòtica que porta perseguint tota la vida i els seus gossos sicaris.
Però de tot plegat el més important no és l’aventura sinó el rerefons emocional de la història. Una història que personalment m’ha fet reflexionar sobre aspectes com la vellesa, la mort, la vida en parella… En fi, és una commovedora història amb un protagonista, que per molt que sigui un home gran i es critiqués que un vell no pot protagonitzar una pel·lícula per nens, que arriba als cors de tots aquells que se la vulguin mirar. I és que considero que la lluita pels somnis i l’aventura no tenen edat i que amb 8 o 80 anys, et pots identificar amb l’entranyable Carl. I és que no sempre cal tirar de tòpic per fer bones pel·lícules.
I la casa que vola! És genial! Tan bonica, amb tants globus, tants colors… i amb tanta vida a dins.
No sé, preciosa, a mi em va tocar la fibra…