“Vet aquí una vegada, que un cop a l’any es reunien les rates d’arreu i xerraven sobre les seves preocupacions i el món de les rates. I és que aquesta vegada el motiu de la reunió era d’allò més important: l’amenaça dels gats.
Tots els ratolins estaven tips de morir en mans d’aquests felins detestables que abans de menjar-se’ls, jugaven amb ells, els agafaven de la cua i els hi feien passar autèntics suplicis.
Discutien i discutien i ningú semblava trobar la solució, fins que una rata es va enfilar a l’estrada i va explicar la solució que havia trobat: posar-li un cascavell a cada gat.
Quina idea més fantàstica! Com no se’ls havia ocorregut abans? Van decidir que així ho farien, però hi havia un petit problema: Qui seria la rata prou valenta com per posar-li el cascavell al gat?
Ningú es va oferir pas voluntari i van continuar discutint i discutint fins que finalment es van adonar que els gats continuarien menjant-se a les rates, i que poc podien fer al respecte.”
Aquesta és la faula “Qui posa el cascavell al gat?”, una faula atribuïda al gran faulista Isop i que va viure al segle VII aC.
De fet, però d’aquesta faula s’expliquen moltes versions diferents, però totes elles amb el mateix significat, una d’elles i potser la més popular ens explica que són un grup de rates d’una mateixa comunitat les que es reuneixen per tal de posar fi als perills que suposa per elles el gat que viu a la casa en la que elles s’amaguen. De totes maneres, el final és el mateix, i és que ningú s’atreveix a posar-li el cascavell al gat.
A posterior del gran faulista grec per excel·lència, se n’han escrit innombrables versions. Algunes versions força antigues són les escrites en vers per Babrius (faulista gres que va viure probablement al segle III aC) o Aphtonius, faulista grec de la segona meitat del segle IV aC, i que va fer un recull de faules que va gaudir de molta popularitat a Alemanya fins al segle XVII.
Altres versions en prosa foren les de Adémar de Chabannes, un monjo del segle XI que va compilar una sèrie d’històries i faules ; i Odo of Cheriton del segle XIII.
Planudes en el segle XIV també en va fer una versió en prosa en un recull de faules protagonitzades bàsicament per animals molt curtes i amb una moralina molt clara; i posteriorment es van fer populars gràcies al faulista francès Jean de la Fontaine.
Pel que fa al nom d’aquesta faula, també hi ha nombroses variants The bell and the cat (La campaneta i el gat), Belling the cat (Posant-li la campaneta al gat), The Mice (Els ratolins), The Mice in council (Els ratolins en el consell). De fet, sigui com sigui es tracta d’una faula molt popular, i de la que se n’ha extret l’expressió popular o frase feta: “Qui posa el cascavell al gat?”, que vol dir alguna cosa així com realitzar una tasca molt difícil o fins i tot impossible.
Il·lustracions
Per començar us porto algunes il·lustracions en blanc i negre d’aquesta simpàtica reunió de ratolins.
Ara, us porto algunes il·lustracions en color, algunes de molt simpàtiques, altres de més serioses, però totes elles amb un denominador comú: els ratolins.
I per acabar us deixo amb dues portades d’aquesta bonica història.
