“D’aquesta història han passat ja tants anys, que ni les pròpies gents de Valldemossa recorden quan van succeir, però és gràcies a aquesta historia que deuen el nom a l’indret on viuen.
Vet aquí una vegada, un gran senyor Musulmà, que posseïa a l’illa de Mallorca un dels jardins més bonics que cap ésser humà pogués posseir mai. Era tan bonic que fins i tot els mesos de més fred, s’inundava de flors de tots els colors.
Era un home jove, alt, molt atractiu, i amb una barba d’un marró gairebé negre preciós. Es va fer construir un gran palau, ple de fonts d’ensomni, jardins, marbres, riqueses. Arreu del palau hi havia cofres plens d’or, diamants i pedres precioses. Tot era sumptuositat, riquesa i poder. Sota el seu comandament tenia criats i esclaus, músics, ballarins… però el que li atorgava més poder de tot plegat era el seu amor.
Es tractava d’una jove captiva cristiana de la que n’estava profundament enamorat. Era rossa i tenia els ulls blaus més bonics que us pugueu imaginar. Ella també el corresponia, el feia feliç amb el seu somriure i les seves carícies.
En Mussa, que és com es deia el moro, li agradava fer llargues passejades pels seus dominis, s’entrenava en l’ús de les armes, muntava el seu cavall a diari, que es deia Fill del Desert, i nedava per sota l’aigua amb una resistència sorprenent.
Aquella tarda, com sempre havia sortit a fer un dels seus llargs passejos amb cavall, i s’havia quedat embadalit mirant la posta de sol, una posta de sol que es tenyia de vermell, i que no va donar gaires bons presagis al moro. Aquest tement que alguna cosa havia anat malament, va tornar de pressa al seu palau, i allà l’escenari que l’esperava era terrible.
Hi havia un silenci sepulcral, els gossos que custodiaven el palau estaven morts, no n’hi havia ni rastre dels criats que protegien a la seva estimada, ni tampoc d’ella ni de l’eunuc que era el seu més fidel protector. En entrar al palau, les coses no feren més que empitjorar. Tot estava ple de sang, els cadàvers dels guardians s’apilotonaven, els gossos havien estat degollats; i no en quedava res de res ni dels seus tresors, ni dels cofres, ni de les riqueses.
En Mussa, desesperat del dolor, va pujar a la torre més alta del palau, i els seus crits van fer emmudir a tota l’illa, i diuen que es van poder sentir arreu. Sens dubte era un saqueig del més gran dels pirates, i per la manera i la crueltat com semblava que havien succeït els fets, aquell acte només hi podia tenir un nom al darrere: Lusuf Jasif. És des de dalt de la torre que el Moro Mussa va veure al mig del mar una galera i tres bots que s’allunyaven de terra ferma, sens dubte comandats per en Lusuf.
En Lusuf era un antic i poderós pirata que fa temps havia jurat que es venjaria d’en Mussa per una derrota que no havia pogut oblidar. I és que segons diuen en Mussa havia reptat al pirata de que el seu cavall era més ràpid que el d’en Lusuf, “Fill d’Omar”. I evidentment el Fill del Desert havia vençut, cosa que no havia agradat gaire al pirata, que ara s’estava cobrant una cruel venjança.
Sense pensar-s’ho dues vegades, en Mussa es llençà al mar i començà a nadar en direcció al bots que. En Lusuf en veure com s’anava acostant, ordenà als seus homes que el disparessin amb fletxes, i de sobte veieren com en Mussa s’ensorra a l’aigua. El cregueren mort i més gran fou la seva sorpresa quan van veure que d’entre mig de les aigües sortia en Mussa que d’un salt es va plantar a la coberta d’un dels bots amb un punyal a la mà dreta. En el bot estava el capità dels pirates, sobre el que es llançà en Mussa i li va clavar el punyal al cor.
La resta de pirates, espantats per en Mussa i la seva fortalesa, van alliberar a la seva estimada i al seu eunuc i els van tornar a terra ferma, prometent que no tornarien mai més a empipar a aquelles terres. I així va ser.
I diuen que en el lloc on havia estat aquell preciós palau, es va construir un castell que des del capdamunt de la vall va garantir la seguretat d’aquelles contrades. I fou en homenatge a aquest moro enamorat que aquella Vall rebé el nom de “La Vall d’en Mussa”, que amb el pas dels anys passà a anomenar-se “Valldemussa”, per prendre el seu nom actual “Valldemossa”. I diuen que d’aquell palau d’or i diamants, es va construir l’actual Cartuixa de Valldemossa.”
Aquesta llegenda és una història preciosa que ha rebut diversos noms, com La Vall d’en Mussa o el Moro Mussa, però sens dubte pel nom que és més coneguda és com “La Llegenda del Moro Enamorat”.
L’origen d’aquesta llegenda és clarament Mallorquí, i és que és en aquest indret de l’illa Valldemossa on va néixer aquesta llegenda. Una llegenda que una vegada més lliga el passat dels balears amb els musulmans. I és que foren molts segles d’ocupació musulmana que van donar lloc a llegendes i històries com aquesta que us he portat avui, o com la llegenda de la Cova d’en Xoroi.
A la vegada també es tracta d’una història de pirateria, i és que sovint s’ha relacionat també les Balears amb el setge constant que van sofrir durant molts i molts anys per part dels pirates que volien saquejar i controlar aquells indrets. I aquesta, al igual que la llegenda de la Cova del Pirata és una història de pirates més.
Un altre dels temes recurrents és el mestissatge entre moros i cristians que no només podem observar en aquesta història, sinó també amb la de la Cova d’en Xoroi.
És sens dubte, una llegenda que no ha deixat indiferent a ningú i que s’ha transmès al llarg dels segles fins arribar als nostres dies. Una bonica història per explicar el nom d’un bonic indret Valldemossa.