Sovint es tracta d’un tema molt delicat de parlar amb els infants, cada família decideix enfocar la mort d’un avi, d’un familiar, d’un parent o d’una amic de manera diferent amb els infants. Hi ha qui prefereix no explicar res als infants i mantenir-los totalment al marge; hi ha qui explica lo mínim, amb frases del tipus “l’avi marxa i ja no tornarà” o “Et veurà des del cel”; i altres famílies que prefereixen fer partíceps als infants en la mesura que els hi és possible comprendre-ho de la mort d’un familiar estimat i volgut. Evidentment que un nen no entén la mort de la mateixa manera que ho fa un adult, i sovint la paraula mort és tabú per als nens, però un nen pot comprendre que quan una persona mora, vol dir que ja no la podràs tornar a veure ni abraçar, però que sempre la podràs recordar, i que és normal que quan mori ploris i estiguis trist, però que la vida per tu continua i has de saber-ho assimilar i aprendre a conviure-hi. No sé, suposo que es tracta d’un tema molt complicat i difícil de tractar, que planteja molts interrogants i que no sabem com enfocar amb els nens.
Hi ha contes, però que tracten aquest tema, i a vegades ho fan de manera més delicada, més súbtil, menys directa, altres vegades de manera més dolça però comprensible. És per tot plegat que us porto aquests dos títols, molt diferents entre ells, però que parlen d’un mateix tema.
NO ÉS FÀCIL, PETIT ESQUIROL!, Elisa Ramón, Il·l. Rosa Osuna, Editorial Kalandraka –> Aquesta és una història crua i real, ens explica com el petit esquirol vermell està molt i molt trist, i és que la seva mare ha mort, i és per això que pensa que mai més podrà tornar a ser feliç.
Aquesta és una d’aquelles històries que és impossible que a qualsevol lector deixi indiferent, t’arriba al cor i remou certes emocions. És un conte que en un inici sembla molt trist i desmoralitzador per a qualsevol infant que el pugui llegir, però alhora i pel fet de tractar-se d’un esquirol el qui viu tota aquesta hist“oria, permet que el lector s’hi pugui allunyar emocionalment. Tot i que en el cas de que es tracti d’un nen que ha perdut la seva mare, s’hi senti estretament vinculat. És un llibre que donarà a l’infant que ha sofert una pèrdua un seguit de respostes al perquè de la seva pena, al com ha d’afrontar una pèrdua així, i a com desrprés d’un fet tan tràgic, hi ha tota una vida per endavant per viure i intentar ser feliç.
El resultat és un conte magnífic, intel·ligent, harmònic i seré, i a tot plegat hi acompanyen les il·lustracions d’una il·lustradora amb una tendresa i delicadesa fascinant, capaç d’entendrir fins a l’extrem amb les seves il·lustracions i la senzillesa de colors utilitzats per aquest conte.
BOLSILLO, Pablo Albo, Lucía Serrano, Editorial República Kukudrulu (2012) –> si el d’abans era un conte seriós, tendre i harmònic sobre la mort, aquest és un conte que ens parla sobre la mort, però ho fa d’una manera molt més distesa, “divertida” i propera.
La història té com a punt de partida la butxaca d’una bata d’estar per casa de la mare de la família on sempre hi ha de tot. I resulta que un bon dia, la família se n’adona que l’avi no està assegut a la seva butaca. I la mare, decideix buscar-lo a la seva butxaca d’on sortirà de tot: les ulleres de l’avi, la dentadura, el barret… Tota una sèrie de rècords que ens van evocant a la figura de l’avi que ja és mort, i ens ho explica d’aquesta manera que està entre el surrealisme i el simbolisme en estat pur. És en aquest moment de recerca quan apareix l’àvia, morta ja fa anys, que agafa de la mà a l’avi i se l’emporta.
Una bonica metàfora sobre la mort en forma de rècords, que ens ve a explicar que el que ens queda de les persones que ja no són amb nosaltres és el seu record, les imatges que en tenim al cap, els moments que hem viscut amb ells…
Tot plegat, una història en certa manera divertida i simbòlica com aquesta, havia d’anar acompanyada d’unes il·lustracions també molt divertides. En aquest cas són les il·lustracions de la Lucía Serrano que ha tret el seu estil més “comiquero” i divertit per il·lustrar un conte que, segons el meu criteri, resulta molt i molt especial. I és que Pablo Albo sempre denota una gran qualitat en les seves històries, un saber fer característic només dels grans autors d’àlbum il·lustrat, i una vegada més m’ha sorprès molt positivament.
