“Van ser molts els segles d’invasió musulmana a les nostres terres, i també varen ser molts els intents de convivència pacífica entre els catòlics i els musulmans. I d’aquest període de convivència neix la història que avui ens ocupa. Una història que va tenir lloc a Cardona als volts del segle XI. En aquella època es permetia el comerç lliure entre àrabs i cristians, els àrabs tenien lliure accés a la ciutat, es celebraven justes, i tota mena de festes.
Va ser en una d’aquestes justes, organitzades al castell de Cardona pel seu senyor, en que va convidar al príncep Abdalà per tal de conèixer-lo una mica millor i estrènyer vincles. Abdalà era noble, d’una bellesa increïble, bon lluitador, bon ballarí i molt galant. I després de les justes i el festeig venia el sopar a castell.
I va se en aquest sopar en el que van seure Abdalà just davant de la filla del senyor del castell, Adalés, una jove minyona alta, esvelta, de cabells llargs de color de mel i amb uns ulls verds impressionants. Tan bon punt es van mirar, es van enamorar bojament l’un de l’altre, van ser incapaços de dir-se ni una sola paraula en tot el sopar, i només les constants mirades furtives entre els dos semblaven proclamar el seu amor als quatre vents.
Acabat el sopar, Abdalà no podia deixar de pensar en la jove Adalés, tan fou així que aquella mateixa nit va tornar d’amagat al castell, es va enfilar a la torre on sabia que la jove noia estava, la va prendre de la mà i li va prometre amor etern, la besà als llavis sense deixar-la reaccionar, però quan la noia va recuperar l’alè, li va confessar que ella també se n’havia enamorat bojament i que l’estimaria per sempre més, però que el seu amor era un amor impossible, i que tot i que ara els seus pobles convivien en pau, eren pobles enemics i mai les seves famílies acceptarien el seu amor.
És per això que la jove parella enamorada es va decidir a gaudir del seu amor en secret, a reunir-se un cop per setmana a diversos llocs del castell, a la mateixa hora de nit, quan ningú no els pogués veure, en cambres secretes, als jardins o a la torre del castell, la torre on s’havien conegut.
Però el seu amor creixia més i més dia rere dia, i ja no es podien acontentar en veure’s un cop per setmana, els seus encontres van ser més assidus i amb el pas dels mesos es van anar tornant força descuidats pel que fa a la discreció de les seves trobades. Tan va ser així, que un dels germans d’Adalés els va descobrir i va córrer a explicar-ho al seu pare.
El Senyor del castell va considerar els actes d’Abdalà com una ofensa a la seva persona i al seu llinatge, els va declarar la guerra als musulmans i els va donar només un dia per marxar de la seva ciutat. I a més de tot plegat, va decidir tancar a la seva filla en la torre més alta del castell, deixant-la totalment incomunicada, i va manar que des d’aquell dia ningú li mencionés que tenia una filla. A més perquè Adalés no pogués parlar mai més amb ningú, va manar que el servent que li portava el pa i l’aigua cada dia per a que sobrevisqués fos cec i mut.
La guerra contra els musulmans va durar forces anys, anys en els que Abdalà va intentar una vegada i una altra arribar a la torre d’Adalés per alliberar-la, però els seus esforços semblaven del tot impossibles, ja que els cristians comptaven amb un castell com a gran defensa i amb més homes com a millor arma. Durant aquests anys la noia no va sortir mai de la torre, i mica en mica s’anava consumint i l’únic que li quedava era el seu amor.
Un dia el Senyor de Cardona va anar a un Consell a Barcelona, i els membres d’aquest li van recomanar que perdonés a la seva filla, que l’únic error que havia comés era el d’haver-se enamorat i que l’alliberés de la torre en la que la tenia tancada. Amb llàgrimes als ulls va decidir que perdonaria a la seva filla, i en quan arribés al castell l’alliberaria.
Però va ser massa tard, i és que quan va obrir la porta de la torre va veure a la seva filla estirada al terra, morta, amb els dits plens de sang, i com amb la seva pròpia sang havia gravat a la porta que la tenia empresonada una creu cristiana, símbol de la seva fe, que no l’havia perdut mai. Abdalà va conèixer els fets aquell mateix dia, i va decidir que la guerra havia acabat, que ja no valia la pensa seguir lluitant si no podia alliberar al seu amor, que ja res no tenia sentit.
I va ser així com acaba una història d’amor, que segons diuen es repeteix nit rere nit, i és que afirmen que cap a les 12 de la nit, hora en que els amants es reunien, es veu la figura d’un genet àrab apropant-se al castell i s’escolten les veus dels dos amants al capdamunt de la torre del castell, torre que a partir del dia de la mort de la noia es va passar a dir “La Torre de la Minyona”.”
Aquesta llegenda que us he portat avui és la Llegenda de la Torre de la Minyona, una llegenda medieval que prové de l’època d’ocupació islàmica a Catalunya. Aquesta llegenda, igual que moltes d’altres que ja us he portat ens parla de les històries d’amor entre moros i cristians, i que són un reflex de la realitat que va viure el nostre país en aquella època d’ocupació. Diuen que aquesta és una llegenda, característica no només del Castell de Cardona i de la Torre de la minyona, i és que s’expliquen històries similars a altres castells de la Península, per tant no sabem si els autèntics Abdalà i Adalés van ser-hi a Cardona segles enrere.
El que sí sabem i us puc explicar, és que aquesta història s’explica de maneres diferents en alguns aspectes, però que el fil argumental és sempre el mateix. En algunes de les versions se’ns explica que Abdalà va aconseguir alliberar a la seva enamorada una vegada de la torre, però que la van tornar a empresonar, i que va ser aquesta vegada quan el servent que li van posar perquè li portés el menjar era mut i cec. En altres versions se’ns canvia el nom de la jove protagonista d’Adalés a Adelaida. I també se’ns diu que Abdalà estava disposat a renunciar a la seva religió per l’amor que professava a la jove cristiana. Però en essència la història és igual, i en tots els casos té el mateix final. Un final que algunes de les versions afegeixen que Abdalà va morir poques hores després d’assabentar-se de la mort de la seva estimada, com si realment l’un no pogués viure sense l’altre.
El que potser no és tan conegut i popular com la llegenda en sí, són les seves conseqüències: els fantasmes d’Abdalà i Adalés que segons diuen encara avui habiten la Torre de la Minyona.
Actualment el Castell de Cardona construït l’any 886 i que es conserva amb molt bon estat, és un Parador Nacional de Turisme, i allà on està la Torre de la Minyona, l’habitació 712 és coneguda avui dia com l’estança del fantasma.
Una estança que, a no ser que sigui per petició expressa no és ocupada mai per cap hoste. I que segons diuen els hostes que han estat el castell i que han estat a prop o sota de l’habitació 712 han escoltat sorolls estranys quan l’habitació estava totalment buida. També diuen que els obrers que van estar treballant per habilitar el castell com a Parador l’any 1976, van parar de treballar en més d’una ocasió espantats per la presència d’un fantasma,l’aparició d’una donzella vestida amb robes de medievals, que entre plors i llàgrimes, acostumava a anar acompanyada d’un cavaller. També es va denunciar per aquella època que se sentien sorolls inexplicables, veus, cops… que provenien sempre del mateix lloc, de la Torre de la Minyona. Fins i tot es diu, que el gos que acompanyava al vigilant durant les obres es negava a passar per la zona, i estirava al guàrdia cap a una altra direcció, quedant-se palplantat i atemorit de passar per la zona on teòricament habitava el fantasma.
Tot plegat una història plena de misteris, interrogants, aspectes inexplicables, i sobretot amb molta màgia, una història d’amor que va tenir lloc a les nostres terres a Cardona. Una història que perviu en la memòria de tots els habitants de Cardona, de tots els allotjats en el castell, una història que ve d’antic però que l’ànima dels dos enamorats ha fet que pervisqui fins el dia d’avui.
Imatges
Avui no us puc portar cap il·lustració d’aquesta llegenda, però sí que us deixo amb un parell d’imatges, una del castell de Cardona i l’altre de la Torre de la Minyona.
