La Ploranera, també anomenada Tinyosa o Pixanera és un ésser mitològic català i femení. Aquest ésser era molt característic del Montseny, la Plana de Vic i Vacarisses. Indrets i regions molt afectats antigament per una boira molt espessa i que deixava a tots els que la travessàvem ben xops. És per això, que per evitar que els nens sortissin amb la boira i es poguessin perdre que es va crear el personatge de la Ploranera o la Tinyosa, un personatge identificat amb la pròpia boira. Els adults els explicaven als nens que si la Tinyosa els trobava se’ls emportaria al seu cau, on els xuclaria fins a empassar-se’ls. És per això que els nens optaven per no sortir, i si ho feien ja procuraven de no perdre’s i de que la Tinyosa no els pogués trobar. Actualment la tinyosa ens continua visitant en forma de boira, però sembla que ni la boira és tan espessa com ho era abans, ni li tenim el mateix respecte.
D’aquest personatge, com molts d’altres de la nostra mitologia en sabem alguna cosa gràcies a la figura del folklorista Joan Amades.
A Sud-Amèrica, en diversos països existeix la figura mitològica de la Llorona, un ésser que tot i compartir nom amb la nostra ploranera, no es tracta del mateix ésser mitològic en qüestió, ja que a l’altre banda de l’Oceà la Llorona és gairebé sempre una espècie de fantasma.
En aquest cas la Llorona és present a Mèxic, Colòmbia i Argentina; i tot i que comparteixen nom en aquests tres països, no narren ben bé les mateixes històries.
A Mèxic, diuen que la Llorona és una espècie d’espectre d’una dona que va matar als seus fills i que després es va suïcidar. És a les nits quan seguint el curs dels rius, plorant i udolant se la pot sentir cridant pels seus fills i per la seva pèrdua. Aquesta història té moltíssimes variacions a l’interior del propi país, hi ha algunes històries que expliquen fins i tot que la Llorona a l’Estat de Chihuahua, en un tram de carretera desèrtic en el que només passen camions que transporten mercaderies, la Llorona s’enfila als camions per plorar i lamentar la pèrdua dels seus fills.
A Colòmbia, apareix com una dona vestida amb una túnica esparracada i bruta, amb rostre cadavèric, ulls vermells de tan plorar, grenyuda i amb un nen mort als seus braços. A les nits de lluna plena se la pot veure a les ribes dels rius espantant a tothom amb els seus crits i els seus plors, tot cridant: “aquí lo eché, aquí lo eché, ¿donde lo encontraré?”. Referint-se que en aquell lloc en concret va matar al seu fill.
Una altra de les versions explicades d’ella a Colòmbia diu que és un esperit en pena que busca al seu únic fill, que va morir. De tot plegat en va culpar a Déu, i és per això que va ser maleïda pels més vells del poble. És per això que viva i després de morta està condemnada a plorar i a patir per sempre més la pèrdua d’aquest fill.
A Argentina en canvi és un fantasma que podem trobar sobretot a la zona de Buenos Aires i que ens explica que és una dona vestida totalment de blanc sense cara, i per regla general també sense peus que es desplaça sobre la terra sense tocar-la, que sempre va ploriquejant de nit i que porta les desgràcies a totes aquelles cases a les que s’acosta en forma de malaltia.
Tot plegat ens fa pensar que el nom de la nostra Ploranera catalana, pot estar relacionat per la influència sud-americana, i que probablement la denominació més correcte del nostre ésser mitològic hauria de ser la Tinyosa, ja que d’aquesta manera no sembla tenir cap relació de parentesc, com hem pogut comprovar amb la Llorona hispana. També considero que el fet de que la nostra Ploranera es digui així està relacionada amb el fet de la boira, de que la boira sembla que plori i mulla tot el que es troba sota seu.
També tot estudiant el costumari català, he arribat a la conclusió que segons Joan Amades, Tinyosa i Ploranera són qualificatius personals que se li apliquen a la boira, i que Tinyosa s’anomena quan es tracta de boira espessa i ploranera o pixanera quan és humida; per tant la diferent nomenclatura de mateix personatge mitològic en qüestió, varia en funció del tipus de boira de que es tracta.
En definitiva un personatge mitològic català molt temut, i actualment pràcticament oblidat.