“Hi havia una vegada un pou a Sant Josep que segons diuen estava habitat per un Barruguet d’allò més entremaliat. Aquest de vegades es penjava a la corda i no deixava que les dones poguessin treure aigua del pou. Altres vegades les mules no volien veure aigua de dins perquè temien rebre un bon ensurt del barruguet.
Però prop d’allà hi vivien dos infants, en Pepet i la Marieta, que cap al vespre sempre deixaven damunt el replà del pou, un tros de pa amb formatge. És curiós perquè la mare d’aquestes criatures era l’única que podia treure aigua del pou sense cap problema ni inconvenient. I les ovelles del pare de les criatures podien treure el nas i beure aigua del pou sempre que ho volguessin.”
Doncs bé, explicada aquesta curta història, ens servirà per introduir el personatge que avui ens ocupa: el Barruguet. El Barruguet és un ésser típic de la mitologia d’Eivissa i Formentera, és de talla petita, menut i entremaliat, i de fet, diuen que és per excel·lència l’ésser mitològic més popular d’aquestes illes. Són petits, molt actius, molt llestos, molt prims i viuen als forats de les parets, al sostre, dins de la cisterna o fins i tot en els pous. Diuen també que té al cap allargat i molta força i que són molt riallers, però la gent no acaba de posar-se d’acord amb la seva descripció perquè sovint són invisibles, i només es deixen veure en algunes ocasions. A vegades quan es deixen veure ho fan en forma d’algun animal i principalment en forma de cabrit o boc. Diuen també que són solitaris, i és que estranyament podem trobar més d’un barruguet en una casa. Estan emparentats amb certa manera amb els fameliars, tot i que aquests potser semblen més inofensius però empipadors, ja que no els pots arribar a controlar ni tancar en cap ampolla de vidre.
De nou, ha estat Joan Castelló Guasch que ens ha ajudat a recuperar aquests personatges no només amb la rondalla que us he explicat, sinó amb la descripció que fa d’aquests personatges en el seu llibre Barruguets, fameliars i follet: “Un homenet petitíssim molt lleig, i veuarra forta, i braços llargaruts.”
La principal ocupació dels barruguets és fer petites malifetes dins de la llar, com fer malbé el dinar o el sopar posant-los un excés de sal o cendra, fer plorar als nadons, amagar objectes o desfer qualsevol feina de la llar ja feta. En els pous estiren les cordes amb força per evitar que la gent hi pugui treure aigua, i espanten a tot el bestiar que s’hi acosta a beure-hi. Tot plegat amb l’única finalitat de fer empipar a aquells que conviuen amb ell i amb una mica de sort fer que s’acabin cansant de casa seva i marxin a una altra, per així ell s’hi pugui apoderar.
Diuen que l’única manera de tenir-los contents és donant-los pa amb formatge.
Cal dir però que el nom d’aquests personatges s’atribueix per proximitat al de barrufets, per això que són petits, però hi ha qui diu en canvi que prové de “berruga” i que les berrugues de les filadores les produeixen aquests éssers. A mi personalment em sembla més vàlida i amb més sentit la primera de les teories, però amb aquestes coses mai se sap amb certesa d’on provenen realment el nom dels personatges mitològics.
Aquests personatges han arrelat moltíssim en les gents de ses Illes fins al punt que quan un nen no fa el que hauria de fer o es porta malament es diu que és un barruguet. Fins i tot hi ha una cançó popular on en una estrofa ens parla precisament d’aquest fet:
Dones que teniu infants
que pareixen barruguets,
donau-los garrapinyada
i es tornaran angelets.
També se’ls atribueix sovint als barruguets que quan hi ha alguna cosa de casa que a les persones que hi viuen no els ha donat temps de fer diuen que ha estat un barruguet qui els hi ho ha impedit.