Aquesta setmana i la propera us portaré la llegenda del Mansuet, els seus orígens i la realitat sobre el personatge real amb el que s’inspira tot plegat, ho faré amb dues parts, la primera que és la que encetem avui sobre la Llegenda en qüestió i les seves primeres versions escrites, la segona, la de la setmana vinent ens parla sobre la resta de versions escrites que se n’han fet i sobre el personatge real d’en Mansuet Boxó.
“Corria l’època de la Guerra del Francès (1808-1812), eren temps complicats pels pobles catalans, i a Collbató va arribar el rumor que un gran exèrcit de Francesos envairia el poble. Immediatament les gents del poble es varen reunir per decidir que calia fer davant la ja imminent invasió. Tothom intentava donar consells i oferir la seva ajuda; però vet aquí que el ferrer del poble, en Mansuet es comprometia a salvar al poble i la seva gent.
Va decidir que tots aquells que no es poguessin defendre: dones, nens i vells, anessin amb ell amb totes les joies, els millors vestits per tal d’amagar-se a les Coves de Salnitre, i protegir així les seves pertinències dels més que probables saquejos francesos. Dins la cova, hi ha com dos nivells, a uns 40 pams d’alçada hi havia una gran cambra on cabien tots els refugiats. Hi podien pujar amb una escala de corda, i un cop tots hi fossin a dalt la podien treure, de manera que dificultaven l’accés davant de possibles atacs. La zona on es trobaven refugiats es podia defensar fàcilment amb un sol home a l’entrada amb una escopeta. El Mansuet, que era un bon ferrer, s’avituallà de tots els elements que li calien per tal de poder construir armes per tal de preparar la defensa contra els francesos. De manera que no només s’encarregava de protegir la cova, sinó que a més proporcionava armament als joves i valents que s’havien quedat al poble per defensar-lo.
Quan ja havia passat força temps que tota aquella gent vivia a la cova, un escamot de francesos hi va penetrar, així que el Mansuet es va adonar de l’atac, va fer pujar a tothom al seu amagatall, i es va plantar amb el fusell just a l’obertura de la cova a punt per disparar. Els francesos van entrar, però no fins on era el Mansuet, varen començar a buscar i rebuscar i no trobaven a ningú, quan ja se n’anaven, una dona imprudent va fer un xisclet, van mirar cap a dalt i van veure un home sol que els apuntava amb una arma. Era evidentment el Mansuet, que tot valent aconsellà als francesos que el millor seria que marxessin sinó no sabien el que els hi podria arribar a passar. Mentre els francesos deliberaven què fer. En Mansuet va llançar per un avenc de la cova (cavitat natural constituïda essencialment per un pou o diversos pous de parets verticals o subverticals) una gran caldera de coure que utilitzaven per fer el menjar. La caldera va fer tan terrabastall, que els soldats varen creure que s’enfonsava la muntanya, que dins d’aquella cova bé hi devia haver un exèrcit sencer.
Varen sortir corrents, sense les torxes, sense veure-hi res i tan esparverats, que en sortir de les coves varen acabar caient i no en va quedar cap de viu. És així com en Mansuet, gairebé tot sol, va salvar la vida de les gents de Collbató.”
Però aquesta no és l’única història que giren entorn aquest personatge, si més no, no es tracta de l’única versió, hi ha una altra en la que s’identifica el Mansuet com un bandoler que va actuar als pobles de l’entorn de la muntanya de Montserrat i que es refugiava a les coves del Salnitre amb la seva dona. Us l’explico:
“Era l’any 1808, i en un poble de Catalunya hi vivia en Mansuet, li deien així perquè era un noi molt manso i dòcil. Tots els joves de Castellbell i Vilar lluitaven contra les tropes franceses menys ell que havia fet cas al seu pare que mentre ell comandava un escamot, el seu jove fill s’havia de fer càrrec de la seva mare i de la hisenda familiar. En Mansuet se sentia trist i avergonyit, sentia que era el seu deure defensar les seves gents dels francesos i no quedar-se plegat de braços, però bé havia d’obeir al seu pare. És així que un dia, a la vora d’un precipici del riu Llobregat estava plantejant-se treure’s la vida, però vet aquí que arriba un jove que estava al front, i li portava un missatge de les tropes. El jove noi el titllava de covard, i es van començar a barallar, la baralla va acabar amb els dos caient daltabaix, pel que avui es coneix com la presa del Cairat. Tot plegat ho va presenciar una dona i les seves dues filles, que varen veure com només tornava a aparèixer en Mansuet i ho feia tacat de sang, mentre de l’altre noi no en quedava ni rastre. Conscient que havia comés un crim, en Mansuet va fugir amb la seva dona Marta.
Va ser declarat autor del crim, i el seu pare va intentar intercedir per ell, però no va servir de res, va ser acusat de còmplice i tancat a la presó, uns anys més tard allà dins hi va morir. La mare d’en Mansuet es quedà sense home i sense fill en ben poc temps.
En Mansuet es creu que es va amagar a les coves de Collbató, i que només hi sortia els dissabtes a la posta de sol per anar fins al monestir de Montserrat a escoltar el Salve. Hi entrava quan tothom ja era dintre i en sortia abans que ningú.
És aquesta costum el que va costar el seu descobriment al Mansuet, ja que sis homes dels mossos d’esquadra van ser enviats fins les coves per tal de capturar-lo. Allà, en Mansuet els hi va explicar la seva versió dels fets, els va explicar que havia salvat al jove noi després que el riu se l’emportés, però que el noi havia perdut la seva valisa amb el missatge, que havia jurat protegir amb la seva pròpia vida. És per això que en Mansuet li va proposar al jove soldat que visqués a les muntanyes com a Ermità i que ell viuria amagat a les coves. Així que tots dos vivien amagats de la justícia.
Va demanar als homes que comprenguessin les seves raons i que el deixessin unir-se a les tropes per lluitar contra els francesos, així ho va poder fer, en Mansuet va liderar una de les tropes fins que va ser ferit de gravetat. La seva dona i el seu amic ermità el varen cuidar fins el dia de la seva mort.”
De fet hi ha moltes versions que relacionen les dues històries com a diferents passatges de la vida d’en Mansuet, tot explicant que en Mansuet no només va amagar als nens i les dones de Collbató a la cova i els va defensar de l’exèrcit francès llençant una marmita que va fer un gran terrabastall que els va espantar, sinó que a més va acabar convertint-se en un bandoler fugitiu de la justícia que s’amagava a les coves de Collbató i que la seva dona Marta li portava tot el que necessitava a la cova. Ah! i a més va participar en la Batalla del Bruc! (és en aquest moment quan barregen la història del Timbaler del Bruc amb la d’en Mansuet)
Sigui com sigui, la història d’en Mansuet és una llegenda de transmissió oral molt vinculada i arrelada a la zona de Montserrat, sobretot a Collbató, i que uns 40 anys després de que succeïssin els fets, se’n coneix la primera versió escrita de la llegenda, la va publicar Victor Balaguer al Diario de Barcelona l’any 1852, després d’un viatge a les coves de Salnitre. I és que segons explica Balaguer, la història li va explicar un dels guies del poble de Collbató. Aquell relat va suscitar un gran interès pels catalans i catalanes i va suposar una fase d’explotació turística d’unes coves fins al moment força desconeguda per la majoria de catalans i catalanes.
El mateix any 1852 va aparèixer una altra versió escrita de la llegenda, aquesta vegada de la mà de Santiago Àngel Saura i Mascaró dins l’obra Montserrate subterráneo, Santiago era amic i contemporani de Balaguer, de fet es diu que formaven part de la mateixa expedició que va anar a conèixer i descobrir les coves de Salnitre. També és possible que escoltés la llegenda de la mateixa persona que Balaguer, però el més curiós del cas és que la versió de Saura i Mascaró era més extensa que la de Victor Balaguer, i és que potser estava una mica més documentada històricament, ja que relaciona la figura del Mansuet amb el guerriller reialista de després de la Guerra del Francès que va ser en realitat.
El 1858 Gaietà Cornet publica la versió de Balaguer al seu llibre “Tres días en Montserrat”. I en tots aquells anys el mite no para de créixer. Tan és així que l’any 1859 Ferran Patxot comença a publicar per parts una versió de la llegenda molt més ornamentada, amb molts més detalls i passatges. L’any següent els textos de Patxot prendran forma de novel•la, i l’autor, sota el pseudònim de Manuel Ortiz de la Vega publicarà: “El Mansueto o la cuevas de Montserrat”. La novel•la desenvolupa el personatge del Mansuet, li atribueix una trajectòria molt més llarga, el converteix en pròfug de la justícia al 1793, fuig de la justícia i viu amagat a les coves de Montserrat amb la seva companya Marta fins que amb l’ocupació francesa decideix formar una partida de guerrillers que participarà en la primera Batalla del Bruc. La gesta d’espantar els soldats amb una caldera es transforma aquí en el so d’un corn de caça. De manera que la segona història que us he explicat al principi neix d’aquesta novel•la i de la part en que en Mansuet es converteix en un pròfug de la justícia, l’únic que diferencia la història que us he explicat de la que apareix a la novel·la, és en el fons l’any en que succeeixen els fets, en la novel•la en Mansuet fuig al 1793, i s’entén per tant que passa forces anys amagats a la cova. La novel·la de Patxot difereix en la primera de les llegendes que us he portat i sens dubte la més coneguda, en la manera en com en Mansuet espanta al francesos, ja que no ho fa amb la gran olla sinó amb un corn de caça.