“Quan la Catalunya Cristiana estava reconquerint les seves terres, un dels darrers bastions encara controlats pels moros era una de les fortaleses més importants de totes les terres del Baix Penedès. Era una fortalesa que es trobava al capdamunt d’un turonet a mitja hora escassa del mar, entre Cunit i el Vendrell.
El capità de l’exèrcit català, tant d’interès tenia en reconquerir aquell castell que ho havia intentat tot per fer-ho, però els resultats havien estat infructuosos. Tant va ser així, que va prometre a aquell que aconseguís matar el Rei Moro que hi vivia i fes així més fàcil al exèrcit cristià recuperar el castell, que se’l podria quedar juntament amb les seves terres. Aquesta oferta no va anar només pels seus soldats, sinó per a qualsevol agosarat que tingués alguna idea de com podia fer sortir al Rei del Castell i matar-lo.
Tot plegat va arribar a oïdes d’un pescador del poble pobre, que el seu únic ingrés depenia d’allò que pesqués en alta mar. I el pescador que era pobre però no tonto, en seguida es va empescar una estratègia per aconseguir donar mort al Rei Moro, va anar a veure el capità de l’exèrcit i li va dir que tenia un pla per matar al Rei però que no li explicaria, que l’únic que calia que fes és que el seu exèrcit ataqués el castell la propera nit de lluna nova. Dit i fet, l’exèrcit català tampoc tenia res a perdre, si els moros oferien la resistència habitual, l’únic que calia era girar cua i prou.
Arribada la nit en qüestió, el pescador no pensava matar al Rei Moro dins les muralles del Castell, sinó fer-ho fora, i és que per molts era sabut que al invasor en qüestió estava enamorat del mar i li encantava baixar a la platja per les nits a banyar-se al mar, ho feia a través d’un túnel subterrani i secret que connectava directament des del castell fins la platja. Quan no hi havia lluna al cel, o era molt petita el pescador es va posar un vestit i una cabellera al cap, i disfressat de dona va caminar per la voreta del mar cap allà on el Rei estava prenent els seus banys, envoltat evidentment del seu seguici reial i de tota una sèrie de guàrdies que el protegien de que no vingués ningú del poble a matar-lo. Els vigilants en veure acostar-se la noia es van posar en guàrdia, però el rei enseguida els va ordenar que ho deixessin estar, que li venia de gust una mica de companyia femenina, que una dona desarmada i amb unes corbes interessants li provocava de tot menys por. Quan va ser davant del moro, va obrir els braços, i aquest se li va costar, i sense dubtar-ho ni mig segon, el pescador es va treure el punyal que portava al damunt i li va clavar enmig del cor. Es va treure la disfressa, es va capbussar en el mar que era negre com la tinta. Acte seguit els guàrdies varen anar, alguns van intentar frenar la mort del seu rei, altres van intentar perseguir a l’assassí sense èxit i uns altres varen córrer cap al castell a buscar reforços. Amb tants soldats fora del castell, en el moment de l’atac cristià, la resistència que hi van trobar va ser pràcticament nul·la i el castell va ser reconquerit.
Mentrestant, el pescador que nedava com els peixos i coneixia el mar com ningú, amb quatre braçades va arribar fins a les roques on havia deixat la roba i les sabates. Va anar cap al castell, i allà va ser anomenat primer senyor cristià del castell, i li varen preguntar pel seu nom. Ell va respondre que es deia Calafell, i des d’aquell dia el seu castell, les seves terres i el poble varen rebre aquest nom.”
Aquesta història que us he portat avui rep diversos noms, per una banda es pot anomenar i és popularment coneguda com La llegenda del Castell de Calafell, per altra banda també es pot anomenar El Príncep de Calafell, i l’adaptació que us n’he fet està inspirada en la versió que apareix al llibre La nit que la muntanya va baixar al riu de Pep Coll i que rep el títol de “La gesta del nedador”, però aquest nom no és un nom gaire estès. A la vegada Pep Coll va escriure aquesta llegenda a través de la versió que en va fer Joan Amades l’any 1950 en el seu llibre Folklore de Catalunya. Rondallística.
La llegenda en qüestió és una llegenda que com moltes d’altres prové de la tradició oral i es va originar per explicar l’origen del nom del poble de Calafell, tot i que lluny està de la realitat i és que el nom de Calafell, no prové de cap noi que reconquerís el castell pels catalans sinó que és més aviat un nom d’origen aràbic Calaf-ell. Calaf podia significar castell o port de muntanya, mentre que ell volia dir petit. Amb el pas del temps, el nom però va ser cristianitzat i amb el pas dels segles es va acabar convertint en Calafell. Fet que desmunta per complert tota la història que us he portat avui.
Per altra banda, investigant una mica i buscant la història del Castell en qüestió, documentat per primera vegada l’any 1037 en un document de concòrdia entre l’abat de Sant Cugat i Bernat Odger (de Castellet) sobre els termes de Santa Oliva, Calders i Castellet, després de la torre de Bellvei, consta el «kastrum que dicunt Kalafell».
L’any 1363 el Senyor del Castell fou Berenguer de Castellbisbal que l’acabà venent. El va acabar adquirint Guerau de Palou del fill de Pere III, el Cerimoniós.
Hi ha constància que els habitants de Calafell es van revoltar contra la família Palou fins que el 1486 signaren la concòrdia de Vilafranca.
Es va acabar convertint en un hospital militar, una part va ser destruïda en la guerra dels Segadors per l’exèrcit de Felip V moment en el qual comença la decadència total del castell que a partir del segle XVII s’acaba convertint en un cementiri.
El castell va estar abandonat fins als anys 80. Actualment el castell i la seva església han estat restaurats.
Tot plegat ens fa pensar que l’ocupació aràbiga del castell no està documentada o mai es va arribar a produir en realitat, i que la possibilitat de que part de la llegenda que us he explicat succeís en realitat és bastant remota. A tot plegat, el que puc afegir és que en una versió que he pogut llegir de la llegenda parla d’un cavaller temut i cruel i no pas d’un Rei moro com d’aquella persona que ocupa el castell. Però cal afirmar que tots els folkloristes parlen de Rei Moro, tant Joan Amades com Pere Sadurní i Vallès en el seu llibre Folklore del Penedès, com en Pep Coll.
Veritat o ficció, llegenda o realitat però en el fons una bonica història que explica l’origen del nom de Calafell d’una manera original, diferent i en certa manera èpica.
Imatge
Com de la llegenda en qüestió no n’he trobat imatges, m’he decidit a portar-vos una imatge del castell de Calafell en l’actualitat.
