Sé que amb aquest títol tot plegat queda una mica estrany, però avui us vull portar dos contes que analitzen un tema que sempre m’ha molestat especialment, i que es repeteix generació rere generació en els nostres nens i nenes. Es tracta dels convencionalismes socials, de gènere, allò que està establert que està bé que li agradi a una nena, i allò que li ha d’agradar a un nen. Totes les nenes han de somiar en ser princeses i els nens han de somiar a ser futbolistes. Doncs no! Aquests dos contes són en el fons una crítica social, una crida d’atenció en contra d’allò que és per nens i allò que és per nenes. Però és que el que més ràbia fa, és que aquests esquemes socials no es trenquen, i els continuen potenciant, famílies, escoles, societat i televisió. Els dibuixos per “nenes” són roses i de princeses, els de “nens” de superherois. Perquè no pot disfressar-se una nena d’spiderman? Perquè un nen no pot jugar a nines? Ja està bé, ja n’estic farta de sentir els meus nens que diuen: “el rosa es un color de chicas” o “els nens no poden jugar a nines”, va home va! I no hi ha manera de fer-lis-hi entendre… En fi, una lluita sense final! Ara si, us porto els contes, us encantaran! Són una delícia!
RÍNXOLS D’ÓS, Stéphane Servant, Il·l. Lætitia Le Saux, Editorial Joventut –> La història d’aquest conte és una història força senzilla però clara. Els animals del bosc estan organitzant la seva festa de Carnestoltes, i la família d’óssos (pare, mare i fill) estan decidint quina serà la seva disfressa. La Mama Ós ha preparat el seu fantàstic vestit de Ventafocs, el Papa Ós vol sorprendre a tots amb la seva disfressa de Llop Ferotge, però i l’Osset? Ell tot convençut diu que es disfressarà de Rínxols d’Or, però al pare no li fa gens ni mica de gràcia que el seu fill porti faldilles i trenes rosses i llargues. Intenta fer-lo canviar d’opinió però l’Osset sembla ue es mantindrà ferm en la seva decisió. L’àlbum en sí no pot ser més clar, i les il·lustracions són fantàstiques, d’una il·lustradora francesa que no coneixia i que m’ha agradat molt descobrir, la Lætitia Le Saux.
L’OLIVIA I LES PRINCESES, Ian Falconer, Andana Editorial –> L’Olivia i le sprinceses és la darrera entrega protagonitzada per la porqueta amb més personalitat del món de l’àlbum il·lustrat. A mi personalment em té enamorada i em semblen uns contes divertits, entretinguts, originals. Aquesta vegada l’Olivia té una crisi d’identitat. Al seu voltant totes les altres porquetes volen ser princeses, però ella no ho té tan clar. Perquè hauria de voler ser princesa? Ella creu que pot ser molt més, ella vol ser diferent a la resta. Mai veuràs a l’Olivia vestir de rosa i això la fa especial i diferent, i és per això que els seus em semblen contes divertídissims, bonics, i a més aquesta vegada fa una reivindicació que des de petita també ha estat la meva: “no m’agraden les princeses roses!”
