L’Òscar Julve és d’aquells il·lustradors polifacètics, que tant pot fer llibres de text, còmics, campanyes publicitàries, il·lustració infantil, com titelles per un programa de televisió. I és que té un estil que el fa adient a tots els registres, probablement degut a la seva polivalència, fet que l’ha portat a guanyar alguns premis com el Mercè Llimona del 2001, Lola Anglada de 2005 (ambdós per a conte infantil) i el Premi Junceda 2007 per a llibre de text.
Va néixer a Barcelona l’any 1972 i va estudiar Belles Arts, és professor de secundària, per tant del meu gremi, i això sempre m’agrada. És professor de dibuix, i probablement ha d’ensenyar al seus alumnes l’apassionant món del dibuix lineal; i de petit era el típic cas de “nen-amb-llapis” i li agradava un conte que jo també he tingut sovint a les mans, un d’aquells inoblidables troquelados, “En Patufet a Montserrat”. Un conte d’allò més nostrat, sí senyor!
En fi, una entrevista divertida, sincera i bonica de llegir.
– Com vas començar al món de la il·lustració? Quan fa que t’hi dediques?
Era el típic cas de nen-amb-llapis. Em recordo sempre dibuixant, inventant personatges, històries i autoeditant revistes que després només llegien els companys de classe i els familiars més pacients. Sempre he dibuixat, d’una manera o una altra, assatjant les diferents variants i els diferents mitjans que permet el dibuix…
– Has fet contes, llibre de text, còmic… Amb quina modalitat et quedes? De quina d’elles és més complicat trobar feina?
De fet, quan m’enfronto a un projecte o a un encàrrec ho faig amb tota la il·lusió del món, sigui quin sigui el mitjà o la modalitat. I ho intento fer amb un còctel on sacsejo les necessitats expressives del moment, el temps de què disposo i la modalitat de què es tracta. A priori, però no hi tinc cap preferència.
– De quin dels teus projectes de literatura infantil et sents més orgullós? Perquè?
Els projectes que em fan més gràcia són aquells que parteixen d’una idea pròpia, com ara ‘Les bestioles del jardí’, un projecte de col·lecció escrit per la Gemma Armengol que va néixer de la manera més casual i que està publicant l’Editorial Bromera. En tot cas, sempre penso que el millor projecte és el que ha de venir.
– He vist que el disseny de les formiguetes del programa “El Hormiguero” és teu. Com et va sorgir aquesta oportunitat?
Amb uns col·legues guionistes estàvem treballant en el disseny d’una sèrie de muppets per a la tele que va produir Gestmusic. 
Aquesta productora, la mateixa de ‘El Hormiguero’, aprofitant que jo corria per allà em va demanar el disseny d’aquestes dues formigues. La veritat és que mai no vaig creure que arribessin a tenir tanta repercussió. L’encàrrec i el resultat eren molt simples. Suposo que aquesta és una mica la gràcia d’aquests dos personatges. Però tinc molt clar que qualsevol cosa que aparegui per la tele dia rera dia acaba tenint èxit. No per ser més o menys bons, sinó pel fet d’estar ubicat en un programa amb audiència. I en deu tenir d’audiència, tot i que jo tan sols l’he vist molt puntualment.
– Defineix el teu estil com a il·lustrador.
És difícil perquè m’agrada tocar moltes tecles a l’hora. El que sí que puc dir és que m’inclino molts cops per una opció còmica amb una tendència cap a un ús lúdic de la imatge, de vegades fins i tot humorístic. Però ni tan sols això és una norma sagrada. En realitat, com en la majoria de casos treballo per encàrrec, m’haig d’ajustar a la filosofia d’aquest i adaptar-m’hi per a que quedi potenciat. La veritat és que m’avorreix fer massa vegades el mateix i miro de canviar, dins de les meves possibilitats, tant com puc. En fi, que sóc un tastaolletes.
– Què t’estimes més per treballar, ordinador o llapis i paper?
No hi ha una tècnica que prefereixi per sobre de cap altra. De fet, ordinador llapis i paper no són excloents. Sempre dibuixo a llapis per després aplicar una tècnica o una altra. Però és cert que l’ordinador és una eina molt potent per resoldre encàrrecs amb rapidesa.
– Ets professor de Secundària. Què significa per a tu la teva tasca docent?
Fa que tingui un contacte molt directe amb gent molt jove. I d’alguna manera em deixo intoxicar pels seus interessos (és la coartada per a intoxicar-los jo amb el dibuix tècnic, he, he…)
– Què li recomanaries a un alumne que es volgués dedicar al món de la il·lustració?
Li recomanaria una cosa ben senzilla i difícil a l’hora: que es formés a tot nivell per a tenir criteri a l’hora de decidir les seves opcions. De fet, això no només és útil per a la il·lustració, també per a la vida.
– El teu conte preferit de petit era… Perquè?
Em fa una mica de vergonya però hi ha un conte que encara conservo, i que de fet explico a les meves filles amb molt d’èxit d’audiència. És una mena d’spin off de les aventures d’En Patufet en què aquest va d’excursió a Montserrat a conèixer els escolanets. Una història molt naïf, però quan era petit que era difícil trobar llibres en català. I en tot cas, no es podia triar massa.
– Si fossis un personatge de conte series…
El porquet que es construeix la casa amb totxos. Tot ben sòlid…
– T’agradaria il·lustrar els clàssics de tot la vida per a nens?
Segur. És en els clàssics on es troben les autèntiques fonts d’on se’n deriva tot. Per altra banda, són terrenys molt trillats, molt treballats per altres… en tot cas, seria un repte. I ara que penso, de fet estic treballant en un projecte brutal ( i secret) en què justament il·lustro alguns dels clàssics de la literatura infantil.
– Il·lustrar significa…
Uf, quina por! Avui no dormo…
– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Són moments de crisi i molts projectes queden aturats per falta de liquiditat o per temor a arriscar en temps difícils (gran error). En general, però, i si ens fixem en les lleixes amb les novetats de les llibreries, força bé.
– Un país amb bona literatura infantil és…
Un país amb futur. Sens dubte.
– Ja per anar acabant, quins són els teus propers projectes en el món de la il·lustració?
Uf! en tinc un munt de projectes… I no només cenyits a l’àmbit de la il·lustració però sempre al voltant del dibuix. M’agrada treballar amb els límits del llibre, allà on s’acaba el llibre i comença l’objecte. I tinc una sèrie de projectes en aquest sentit a l’espera d’una mica de temps per a poder desenvolupar-los.