Elefant Trompeta

Avui us porto un projecte divertit, original i curiós de l’Óscar Julve, Mister Fedor. Mister Fedor és un monstre que viu entre els llibres, de fet se’ls menja. Però abans de fer-ho té el detall d’explicar-nos la seva història.

En aquesta primera entrega Fedor ens porta el conte de la Caputxeta Vermella. El projecte es tracta de vídeos molt curtets i divertits on el monstre ens explica la seva visió del conte. És molt divertit, estic convençuda que us agradarà.

Cliqueu sobre la imatge per a poder veure el vídeo.

Aquesta vegada la Caputxeta està inspirada en uns dissenys anteriors que l’Oscar va fer dels personatges del conte per a editar la Tale Shirt de la Caputxeta Vermella, projecte en el que ha estat treballant darrerament.

Sota el títol de “Balloon” tenim una altra petita obra d’art d’aquest canal d’animació. La història d’un globus vermell en forma d’ós que s’escapa de les mans de la seva propietària i que puja i puja ben amunt, tant alt que ningú es pot imaginar on anirà a parar… Si ho voleu saber només cal que mireu aquest vídeo.

El passat 9 de juny es va fer entrega dels guardonats als premis Junceda d’enguany, premis atorgats per l’APIC. Aquests guardons són els més importants que s’atorguen a Catalunya per obra publicada.

Aquesta vegada en la categoria de Millor àlbum il·lustrat de ficció el guardó va recaure en la il·lustradora Sonia Alins pel seu àlbum La princesa i el drac (Parramón edicions). El premi, concedit amb caràcter ex aequo al costat de Gustavo Roldán, va rebre per part del jurat el següent esment: “Pel repte d’actualitzar i enriquir la relectura de la llegenda i perquè l’autora l’ha innovat d’una manera molt reeixida”.

Gustavo també va ser galardonat amb la mateixa categoria per l’àlbum “Cómo reconocer a un monstruo” de Thule Ediciones.

Enhorabona per un premi molt merescut a un parell d’àlbums molt bonics.

Sota aquest fantàstic títol s’amaga un vídeo del que se n’ha parlat moltíssim aquests darrers dies, es tracta de “L’equip petit”, un equip de futbol de nens del Margatània. Un equip que mai ha aconseguit marcar un gol, però que tenen totes les ganes, il·lusió i companyerisme del món. Un equip que sap que no són bons, que tots els rivals són més grans, més forts i millors que ells… però segurament un equip que és l’enveja de molts. Només cal veure’ls una mica per entendre que ells són l’esperit de la infància i del futbol, que si alguna cosa saben és perdre. Però que estic convençuda que quan ho facin, també sabran guanyar. Si jo en fos l’entrenador o un dels pares d’aquests marrecs n’estaria orgullós, i és que per ells lo important no és participar, ni perdre ni guanyar, és passa-s’ho bé.

Estic tan fascinada amb aquest vídeo i em sembla tan emocionant, que tot i que sé que la majoria de vosaltres ja l’haureu vist, era inevitable per un article parlant-vos-en. I és que quan s’uneixen infància i futbol, el resultat sempre hauria de ser equips com aquests. Un equip futbolísticament tan petit, però tan gran per dins…

Avui us porto un vídeo que forma part d’una campanya publicitària d’un canal de dibuixos animats francès, i que pretén fer bo el seu eslògan: “les ments imaginatives necessiten una televisió imaginativa”. Però és que aquesta petita obra d’art de dos minuts és preciosa, la teoria de perquè els ossos pandes són blancs i negres, i és que potser quan estaven pintant el món, algú se’ls va descuidar, no?

Mireu-lo, val molt la pena i són dos minutets que us arrencaran un somriure…

Avui us vull portar una història molt especial, fa un parell de dies va néixer el meu primer nebot, i jo i el Roger li vam preparar un regal molt especial, un conte. El text és meu i les il·lustracions del Roger, i a més a més, el conte va acompanyat d’unes titelles de dit que he fet a mà, amb molt carinyo.

La història ens explica que una parella que desitjaven amb totes les seves forces tenir un fill, van tenir a en Bieru, un nen especialment imaginatiu, que vivia els seus somnis com si fossin reals… Cada somni era una aventura que el portava a conèixer als animals i personatges més peculiars. I la resta, me la reservo pels papis de la criatura i el meu nebot.

Sóc molt feliç i des d’aquí un petó enorme als meus cunyats i al seu petit Biel! Benvingut al món! I ja sabeu els nens sempre neixen amb un conte sota el braç, no?

L’altre dia em van enviar una notícia que em va encongir el cor. Es tractava de la història d’una mestra de nens de 5-6 anys a una escola d’un barri conflictiu de Mèxic. A un carrer o dos de l’escola hi estava havent un tiroteig, i la senyoreta va tenir la sang freda suficient de complir amb el que recomanen els protocols de seguretat i protegir a tots els seus menuts dels trets.

Havien de quedar-se estirats al terra amb el cap enganxat, i tots els nens ho van fer. Lluny d’espantar-se les criatures, gràcies a una senyoreta molt valenta, els nens es van quedar estiradets mentre cantaven una cançó en forma de joc.

La professora s’ha convertit en una autèntica heroïna, i el vídeo és sens dubte colpidor. Espero que el veieu i entengueu el mèrit i valor d’aquesta senyoreta.

Ja fa unes setmanes, el programa Ànima de tv3, va dedicar un petit espai al nostre estimat Xavier Salomó, un espai preciós que tot i ser molt curtet, ens serveix per conèixer una mica com és la feina i l’espai de treball d’aquest il·lustrador que tant em fascina. I com després de donar-li un parell de voltes, he trobat per fi la manera de posar el vídeo al meu bloc, doncs ja està. Aquí us el deixo.

L’altre dia tafanejant per Internet vaig anar a parar a un bonic Lipdub del Ceip Escola Dr. Fortià Solà de Torelló amb els nens, nenes i mestres de P3, P4 i P5.

Un Lipdub preciós que serveix per conèixer una mica més aquesta escola per dins i per emocionar-te amb uns menuts que estan fets tots uns actors.

Quin gust i quin plaer ha de ser que en Valentí Gubianas et vingui a visitar a l’escola, per explicar-te la feina de l’il·lustrador, com il·lustra, les pintures, tècniques…

És un vídeo tan bonic que m’ha vingut molt de gust portar-te’l i ensenyar-te’l.