Suposo que tots i totes les del gremi educatiu deveu conèixer el nou programa de TV3: Mestres. Aquesta setmana es va emetre el 4 capítol, d’un total de 10; i la veritat que és com sempre un programa de qualitat.
Del tipus Silenci, Veterinaris o 3r 3a, es tracta de reportatges que giren entorn d’un tema en concret. cada setmana hi ha un tema entorn el qual gira tot el programa, a partir d’aquí, en podem veure l’opinió: d’alumnes actuals, de professors i mestres de totes les matèries i nivells, i de famosos. A tot plegat se li sumen diversos reportatges entorn del mateix tema com per petits mini capítols, on et van explicant la metodologia de certs centres per parlar d’aquell tema en concret. A tot plegat se li suma que un personatge de l’àmbit públic català visita al mestre que més l’ha marcat.
El resultat és un programa obert, amb un format molt atractiu, i apte per a tots els públics, un petit gran homenatge als mestres i les mestres en un moment tant complicat com el que estem vivint.
Els temes sobre els que reflexionen són temes molts importants de l’educació actual. Al primer capítol ens parlaven de “Ser mestres, com i per què?”. Després van abordar un tema tan complex com pot ser l’èxit i el fracàs, on s’enfocava el tema dels exàmens, les avaluacions, del com i el perquè avaluem. El tercer capítol ens parlava de l’autoritat del mestres a l’aula d’avui dia, com un mestre es guanya l’autoritat i el respecte dels seus alumnes…
I el de tot just fa un parell de dies, ens parlava de “Com aprenem?”. I és d’aquest capítol del que us vull parlar, potser perquè és el darrer, o perquè és l que més veig enfocat a l’àmbit de l’educació infantil. Un dels temes principals del programa parlava de com una escola iniciava el procés de lectoescriptura, un aprenentatge on cada nen seguia el seu ritme, on s’aprenia a escriure tal com sonava tot allò que deien, sense pensar, de moment en faltes ortogràfiques, una escola on el paper de l’expressió oral és molt important, i aprendre a llegir es vol convertir en un procés divertit i sense entrebancs.
La lectoescriptura és un dels aspectes més complicats que començo a ensenyar any rere any, curs rere curs als meus nens, i és que cada curs tens la sensació de que quan ja comencen a arrencar amb la lectura, de que quan ja estan gairebé preparats per començar a llegir, arriba el juny i marxen cap a P5. I tornes a començar un any més des de 0. És complicat, és un procés de descodificació molt gran i sovint hi ha molts nens que a P4 no estan madurativament prou preparats per començar a llegir. Però sempre hi ha un procés, durant el curs tots els nens avancen, cadascú ho fa al seu ritme, evidentment, i resulta molt bonic veure la cara dels meus nens quan llegeixen una apraula sencera per primera vegada. Aquelles cares d’il·lusió perquè han comprès que a la pissarra hi posa “papa” és un sensació indescriptible, una d’aquelles grans satisfaccions que només les mestres d’infantil podem comprendre i tenir.
Em va agradar molt una noia de les alumnes que van sortint que deia que als alumnes se’ls hauria de deixar escollir allò que volen llegir, que les lectures imposades per les mestres i els mestres dels grans clàssics tipus: Tirant Lo Blanc, La Casa de Bernarda Alba o Romeu i Julieta no són històries que interessen als joves ni tampoc utilitzen el seu llenguatge. És un tema sobre el que he reflexionat quan tenia l’edat d’aquella noia, i crec que s’hauria de buscar cert equilibri en que els nois i joves coneguessin els grans clàssics i que poguessin llegir alguna cosa que respongués més als seus gustos i interessos. Però també cal dir que entre aquests clàssics també he trobat, quan era adolescent, llibres que m’han interessat o fins i tot que m’han agradat.
En fi, és un tema força complex on entren en conflicte aspectes relacionats amb els continguts i conceptes que els adolescents han d’assimilar de diverses etapes de la literatura del nostre país, i allò que realment volen llegir.
Canviant d’àmbit, però també relacionat amb el “Com aprenem?” van parlar sobre les matemàtiques, i van caure en el tòpic de preguntar als nens si eren avorrides. Jo considero que les matemàtiques no són pas aburrides, és simplement que els aprenentatges que amb elles es realitzen siguin significatius per als nens i nenes, nois i noies. Que comprenguin perquè és important aprendre certs conceptes matemàtics, perquè els hi servirà el dia de demà.
En fi, us he parlat d’un munt de coses sobre el Com ensenyem, i suposo que tots els que ens dediquem a l’ensenyament hi hem pensat sovint. Perquè a vegades és tant o més important com ensenyem que els continguts en sí.
