“Hi havia una vegada un petit avet que vivia al bosc amb els altres avets, però el petit avet tenia un problema: era més petit que la resta i estava enrabiat, perquè volia ser gran i tenir unes branques frondoses perquè tots els ocells volguessin fer-hi el seu niu.
Quan arribava l’hivern i la neu ho cobria tot, una llebre sovint corrents el saltava per damunt de lo petit que era, i això encara l’enrabiava més. A la tardor es presentaven els llenyataires al bosc que s’emportaven els arbres més corpulents, els hi treien totes les branques i el petit avet es preguntava què feien amb ells.
A la primavera quan van tornar les cigonyes i les orenetes, el Petit Avet els preguntava el que els hi havia passat als seus companys, i les cigonyes li explicaren que els seus antics companys els havien convertit en màstils de grans vaixells que creuaven els mars i els oceans. Quina enveja que tenia el Petit Avet que desitjava algun dia ser tan gran com per poder ser un màstil.
Però passava el temps i el Petit Avet es continuava veient massa petit. Quan va arribar l’hivern següent, venien a tallar arbres joves, però no els hi treien les branques, se’ls emportaven sencers i el Petit Avet volia saber què en feien d’ells. Aquesta vegada els pardals li van explicar que se’ls emportaven a les cases i els guarnien amb espelmes, pomes, llaços i regals. Ara sí que tenia enveja el Peti Avet que volia ser un d’aquells arbres guarnits, desitjant que arribés el Nadal perquè se l’emportessin.
Dit i fet, al Nadal, van venir amb una destral i el van tallar, se’l van emportar a una llar on van celebrar el Nadal al seu voltant: el van guarnir, li van posar espelmes, li van arrencar tots els regals, van ballar al seu voltant. Però quan el Nadal va passar, el Petit Avet va quedar relegat a un racó de les golfes, amb l’única companyia d’uns petits ratolins que venien a escoltar les seves històries.
El Petit Avet allà tancat pensava que quan el traïssin encara li esperaria alguna cosa millor, tornaria a resplendir… però a les seves branques ja no hi quedaven gaires fulles, estava sec i moribund.
El van venir a buscar, el van treure a fora, van veure que l’estrella de Nadal encara estava a la seva part més alta, li van arrencar i el van tallar en trossos i el van fer servir de llenya per cremar al foc.”
Aquest és el conte de “El petit Avet”, un conte escrit per Hans Christian Andersen l’any 1844, i publicat per primer cop el 21 de Desembre d’aquell mateix any, juntament amb la història de “La reina de les Neus” a Copenhagen per C.A Reitzel. Diuen que va ser el primer conte d’Andersen realment pessimista.
El conte va ser reeditat el 18 de Desembre de 1849 com a part del seu recull de contes de fades, i de nou el 15 de Desembre de 1862.
Pel que fa al significat de la història, és una crítica a la humanitat que ve a dir-nos que no podem ser feliços en el moment actual en que vivim, que sempre pensem en les coses bones que vindran després i mai valorem el que tenim en l’actualitat. De fet és una crítica a la societat en que va viure a Andersen, que es pot extrapolar perfectament als nostres temps, i que va tenir bona acollida perquè la gent no es va sentir ofesa, al tractar-se d’un arbre com a protagonista.
Analitzada la història d’Andersen, comptant que ens acostem a èpoques nadalenques, m’agradaria explicar-vos d’on prové la tradició de guarnir els avets i tranformar-los en arbres de Nadal.
L’arbre de Nadal simbolitzava allò que no mor mai, que reneix a la primavera, era un culte a la fertilitat i a la vida, i era un ritus pagà que es duia a terme per l’epoca de Nadal. Simbolitzava l’arbre de l’Univers, on a la copa hi havia la morada dels Deús i a les seves arrels el Regne dels Morts. Els cristians, però, amb l’evangelització dels pobles, van decidir agafar aquesta costum no religiosa i fer-la passar com a tal, de manera que l’arbre de Nadal, al ser un arbre de fulla perenne simbolitzava l’arbre del paradís del que Eva va agafar la fruita prohibida, és per això que antigament l’arbre de Nadal el guarnia amb pomes, símbol del Pecat Original. També s’hi posaven llaços, símbol de germanor i unió de famílies. I va ser així com una tradició pagana del Nord d’Europa, es va convertir en un element característic de la tradició cristiana al Nadal.
A l’època moderna, l’arbre de Nadal, va fer la seva primera aparició a Alsàlcia l’any 1521, i d’allà a Alemanya, Xèquia i Eslovàquia. Segles més tard (S.XVIII) ho va fer a Estats Units, França i Escandinàvia; i als països mediterranis no ha estat una tradició molt estesa fins fa relativament poc.
Un conte molt i molt especial que ens parla del Nadal i també dels pobres avets que matem any rere any, per tenir-los ben bonics a casa… Pensem-hi una mica sisplau.
Il·lustracions
Les primeres il·lustraacions que us porto són com sempre en blanc i negre, les dues que encapçalen aquest recull són de Vilhelm Pedersen.
En color són les següents que us porto ara.
Una versió força antiga en anglès és la que us porto a partir d’aquestes tres boniques imatges.
En anglès tenim altres portades com aquestes.
En francès tenim algunes portades.
En català i castellà també he trobat alguna coseta interessant.
