Avui us porto un dels grans il·lustradors del nostre país, en Pep Brocal. Fa molts anys que es dedica al món de la il·lustració, no només ha fet il·lustració infantil i juvenil, sinó que també ha treballat en el món del còmic. Actualment, a part de seguir il·lustrant, està descobrint i investigant el curiós món de la xilografia. En Pep és un il·lustrador inconformista, que li agrada buscar i rebuscar en el seu propi estil, per tal de fer en tot moment el que se senti millor i s’identifiqui més amb ell.
Ha treballat amb revistes molt importants com Tretzevents o Cavall Fort, ha il·lustrat moltíssims llibres de literatura infantil i juvenil, ha treballat per a moltes editorials.
Si li demanes en quin àmbit es sent més còmode, respondrà que en el que se sent més lliure en cada moment, i això és el que el fa ser l’il·lustrador que tots coneixem.
Una de les entrevistes més completes i personals que he publicat darrerament, espero que us sembli tan interessant com m’ha semblat a mi.
– Com vas començar en el món de la il·lustració infantil?
Sempre he dibuixat, abans i tot d’aprendre a llegir paraules ja llegia les imatges dels llibres il.lustrats i dels còmics. I, a la meva manera, ho entenia. Sobretot, ja de nen, volia esdevenir dibuixant, això ho recordo com si fos ara. Vaig estudiar Belles Arts a Barcelona i vaig internar-me força jove en el món professional del còmic. Vist des d’ara era mal moment, a finals dels vuitantes, ja que ben aviat, durant els norantes, les revistes tradicionals tancaven, després del boom. En aquell moment de depressió, els autors del país teníem la mirada posada en l’estranger… Pel que a mi respecta, a part de Daniel Clowes i alguns altres americans, tenia el radar posat a França, sobretot. De sempre m’havia encantat el tàndem Philippe Dupuy i Charles Berberian, fins al punt que aprecio encara absolutament tot el que han publicat. Però també m’admirava la gent de l’Association, amb infinitat d’autors joves que estaven començant a renovar el còmic des de la base. També ells, malgrat les diferències abismals amb la realitat molt més dura de més avall dels Pirineus, eren un grupuscle d’autors que s’havien inventat la manera de publicar el que els rotés. En el seu cas, a més, comptaven amb un mercat en el que poder-se recolzar, un gruix de lectors suficientment ampli, fidel i sanejat. Però en les comparacions amb França sempre hi sortirem perdent, en qualsevol dels àmbits de la vida. Així doncs, ja estava format com a dibuixant quan vaig començar a explorar el terreny de la il.lustració per convertir-me’n en professional. Ja des de l’inici em vaig centrar en col.laboracions en les revistes en llengua catalana per a nens com el Tretzevents i el Cavall Fort, en les que he mantingut una presència regular al llarg de més de quinze anys. I així, de mica en mica des de mitjans dels norantes, vaig anar il.lustrant contes per a nens i nenes, i novel.les infantils i juvenils, fins avui.
– Has publicat còmics, il·lustració per a nens… En quin àmbit et sents més còmode?
Per començar diré que em sento igualment còmode tant en l’un com en l’altre, ja que des d’un mateix terreny comú permeten explorar àmbits diferenciats, i el dibuixant pot tenir tantíssimes dimensions com dies o com estats d’ànim… Tal com ho entenc, les fronteres hi són per forçar-les i, arribat el cas, trencar-les, ja que, al meu parer, la creativitat no en té, de fronteres. Ni tampoc l’estil. Concebeixo tant el còmic com la il.lustració per a nens com dues maneres de narrar amb imatges, si bé en principi el còmic permet moure’t en un registre més ampli i de més llarg recorregut. Evidentment, cadascun dels dos terrenys comporta algun tipus de paràmetres tècnics particulars que condicionen el mètode de treball, però no crec que hagin de condicionar l’estil. Per a mi, l’estil no és una preocupació en funció de l’àmbit de publicació, en tot cas crec que no ho hauria de ser. Crec que continúa estant tot per inventar i que el que no existeix és simplement perquè ningú ho ha fet encara. Tant si treballes per il.lustrar un text, sigui en un llibre, sigui en premsa o sigui en còmic, tens maneres d’atansar-te al text d’origen, més o menys lliures, més o menys circumscrites al que s’hi narra. I el tractament visual pot respondre a molts altres condicionants de major pes real, com quin és el grau de llibertat que t’ofereix l’editor, a quina franja d’edats de lectors et dirigeixes o quin marge tens per allunyar-te del text inicial i proposar res de diferent. Per sobre de tot, hauria de pesar el condicionant principal que és el dibuixant mateix, ja que és ell qui ho fa possible tot. Quan tinc temps suficient i energia, i és possible dins els paràmetres d’un encàrrec, em pregunto“què tens ganes de fer?, què et ve de gust fer de veritat en un exercici de llibertat absoluta?” I aquesta és la resposta més precisa: em sento més còmode quan més lliure sóc.
– Com t’imagines d’aquí a 10 anys pel que fa a la teva tasca com a il·lustrador?
Compto amb seguir il.lustrant, exercint aquesta mateixa manera de fer de la que parlo, lliure davant de cada encàrrec i lliure davant del meu propi estil. Sempre que els editors hi estiguin d’acord, és clar!, ha ha…
– Quins projectes et queden per fer o et faria il·lusió dur a terme?
Tinc uns quants projectes molt engrescadors, tant en l’àmbit del còmic com en el del conte il.lustrat. No em falta entusiasme, i això ja és molt! A banda, actualment porto algun temps explorant la xilografia, i estic iniciant una serie d’edicions tant de serigrafia com de gravat en fusta de petit format, així com petites edicions artesanals en llibre xilografiat.
– Com és el teu espai de treball?
L’espai ha anat variant a mida que he pogut fer-lo més òptim i funcional. I també més agradable! Ara per ara, és molt prêt-à-porter, hi tinc una taula de dibuix no molt gran i un ordinador força discret, la veritat. El material de dibuix el tinc ben ordenat, això sí, i una taula de llums que guardo si no faig servir. Compto amb una petita biblioteca, ben escollida, a tocar de la taula, i les portes del balcó obertes, si fa bo. L’entorn de treball és molt agradable, hi tinc plantes, música i llum de carrer.
– Un il·lustrador és…
Un il.lustrador és algú immensament afortunat, algú que pot donar forma i color a la seva visió del món i convertir-ho en una professió. És com si Déu dibuixés.
– Un il·lustrador neix o es fa?
Evidentment, es fa. I es fa cada dia, cada hora de cada dia, de tota una vida.
– Com definiries el teu estil?
Sempre fa de mal reconèixer l’estil de cadascú. Crec que el meu recorregut professional en el món de la il.lustració ha estat marcat per una recerca constant, que és el veritable fil conductor, i d’aquesta naturalesa és també el meu estil. Crec que un mateix és el menys indicat per reconèixer el propi estil i definir-lo, com quan escoltes una grabació de la teva pròpia veu! A no ser que siguis un fòssil, l’estil canvia constantment i així ha de ser, ho crec. És una mostra que estàs viu i ho fas valdre. Mirant enrere, en molts dels primers treballs, com
“La Clau Mestra”, “El Misteri dels Fills de la Lluna” o “En Joan Sarruga i els lladres de Bobois”, procurava una concisió de traç, idea i forma, que veig deutora de les troballes que, en paral.lel, aconseguia en format de còmic. Responen al mateix impuls de netedat gràfica i explicativa de la primera època del Maurici Bonull, del Pep Plom i de les pàgines que l’any 1995 vaig publicar a la revista sobre panorama musical Ruta66 o un any més tard al Vang. Amb el temps he perseguit desdibuixar amb major o menor insistència per provar de conjurar la sorpresa creativa, tant per plaer com per necessitat, i a cada revolt he mirat d’inventar formes noves o mecanismes nous que enriquissin el procés i el resultat. Quan ja saps com dibuixar una orella, és bo fer reset i aprendre-la a concebre de nou. En aquesta recerca, canviar de tècnica m’ha permès jugar a allunyar-me dels camins que ja havia recorregut endavant i enrere. Però sota una mirada atenta, entre “Zis-Zas!” , “Una Formiga Original” 
o “Els Amants de la Carreta”, per exemple, hi roman una mateixa mirada, una mateixa base de dibuix i un mateix estil. Perquè l’estil no té res a veure amb la tècnica emprada. Ni amb treballar a blanc i negre, a dues tintes o a tot color, malgrat els diversos condicionants plàstics que això implica. I, en canvi, deixar de banda l’ordinador i recuperar de tant en tant les aquarel.les o el gouaix ja suposa un exercici renovador i estimulant, és com obrir una porta perquè hi corri aire fresc i pugui succeir l’inesperat.
– T’agradaria il·lustrar clàssics de la literatura infantil? Per quin t’agradaria començar? Perquè?
Sí que m’agradaria, és clar, des de la Caputxeta a Pinotxo, de Hansel i Gretel a l’Alícia o en Peter Pan…, òbviament. Qualsevol. El de la Caputxeta i el llop ja em va bé! Suposaria un repte enorme doncs donar una visió personal i original d’una història que ha estat explicada tantíssimes vegades ha de ser molt complicat i, per això mateix, molt engrescador.
– Si fossis un personatge de conte series…
El llop!, ha ha ha…
– Un país amb bona literatura infantil és…
Hi ha contes fabulosos a tot arreu, a cada racó trobaràs històries per a ser explicades a la vora del foc, en totes les llengües del món.
– Quina és la situació actual de la literatura infantil i juvenil al nostre país?
Hi tenim enormes professionals, tant en l’escriptura com en el dibuix, o sigui que el present de la literatura infantil i juvenil el tenim més que garantit, i per molts anys. A més, cada any que passa surten de les escoles noves remeses de joves amb una formació que fa por, en el bon sentit!!!
– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
El meu projecte més immediat i més ambiciós és llevar-me l’endemà i seguir dibuixant, qui sap què!, amb la mateixa il.lusió d’avui.