“Vet aquí una vegada, un bon dia es campaner de Calaf es va adonar que aquell dia passarien coses d’allò més estranyes. Tot just començar el dia, va estirar les cordes de les campanes i aquestes no van sonar, el campaner no en va sentir el seu soroll habitual. Pensant-se que potser la corda estaria trencada o la campana feta malbé, s’hi va enfilar, però tan la corda com la campana estaven en perfecte estat. Espantat, va pensar que tants anys fent sonar les campanes s’havia tornat sord, però quan va baixar per les escales de fust sí que va poder sentir el cruixit que anaven fent sota les seves passes.
Fins unes hores més tard, ningú no va saber què passava. I és que resulta que era un dia d’hivern tan endimoniadament fred que els sons que emetien les coses i les persones quedaven congelats i no podien arribar a les orelles ni de persones ni d’animals.
Doncs bé, aquell dia tan fred, era dissabte, dia de mercat setmanal a Calaf, i quan els venedors van muntar les seves parades disposats a escoltar les ofertes dels compradors, es van adonar que no sentien res de res. Tot i aquell silenci, l’important era vendre i es van entendre d’allò més bé assenyalant amb els dits i els gestos el que necessitaven i el que en pagaven.
Els compradors, evidentment tampoc no van marxar, i tot i no sentir res de res, se les van apanyar per aconseguir allò que volien. Els únics realment espantats eren els animals, que no entenien perquè els sons que emetien no els sentia ningú i encara bramaven més i més fort.
A mig matí, va començar a sortir el sol i mica en mica va començar el desgel. Primer es van descongelar els sons més aguts, les paraules no es descongelaven pas senceres, ja que primer ho feien les lletres més agudes i després les més greus. Per això, els sons arribaven a la gent de manera intel·ligible.
Quan es va desgelar per complert tot, el núvol de sons congelats va caure al damunt de la plaça com una pedregada de sorolls que ni els més agosarats van poder resistir. Hi va haver un guirigall tan gran que tots van marxar esparverats amb les mans tapant-se les orelles.”
Aquesta és la llegenda el Mercat de Calaf, una història sorprenent provinent d’aquestes terres de l’Anoia que ha esdevingut part de la cultura popular del nostre país.
Hi ha qui diu que aquesta llegenda acaba amb tothom pegant-se i barallant-se, però tots coincideixen en dir que enlloc no es va sentir mai més un xivarri tan gran. I és per això que “Semblar el mercat de Calaf” s’ha acabat convertint en una expressió popular que significa “desordre, guirigall, desorganització”. També s’utilitza molt l’expressió, “Hi ha més xivarri que al mercat de Calaf”.
Diuen que aquesta llegenda sorgeix a aquest indret, ja que aquestes terres sempre han destacat per ser extremadament fredes a l’hivern, i de fet la popularitat i importància del Mercat de Calaf rau de molts segles enrere.
I és que ja des del segle XVI, les relacions comercials amb Amèrica i Orient foren d’allò més importants, i és a la plaça del poble on es va grabar una inscripció d’Apel·les Mestres que narra la més famosa llegenda de Calaf. I és que de fet, fou gràcies a Apel·les Mestres que ens ha arribat aquesta llegenda popular als nostres dies, i és que l’any 1895 va publicar “Tradicions!”. Volum en el qual podem trobar aquesta fantàstica llegenda.
Apel·les Mestres (1854-1936) va ser escriptor i poeta, dibuixant satíric i gran il·lustrador, excursionista, jardiner notable i un dels pares del modernisme català, que sens dubte va donar a conèixer aquesta i altres llegendes.
Una llegenda curiosa i divertida de la que la gent de Calaf se’n pot sentir d’allò més orgullosa.
Il·lustracions i fotografies
Evidentment, aquesta no és una llegenda de la que s’hagin publicat ni il·lustracions ni cap conte que la representi. I per això m’he decidit a portar-vos dues fotografies, l’una del propi mercat de Calaf, i l’altra del Campanar des d’on el campaner se n’adona del que està passant.
I per acabar una il·lustració de Cesc sobre aquesta llegenda.
