En Pau Estrada va néixer a Barcelona l’any 1961 i és un personatge molt polifacètic, no només és il·lustrador infantil, sinó que a més a més és professor d’anglès i realitzador de vídeos documentals, una altra de les seves grans passions. Va estudiar filologia anglesa i art, i ha il·lustrat molts contes infantils, tan a Estats Units com a l’estat espanyol. De les seves darreres obres, que han arribat a les nostres contrades, en podem destacar Pippo el Boig, i Picasso i Minou, ambdues, dues autèntiques obres d’art. És gràcies a aquests dos àlbums que el vaig conèixer, i em va semblar que era un il·lustrador diferent, i que potser us agradaria conèixer-lo. Per això us deixo amb la seva entrevista, per tal que el coneixeu una miqueta millor:
– Com vas començar en el món de la il·lustració infantil? Vas estudiar filologia, què va fer que el teu camí s’encaminés cap a la il·lustració?
De petit sempre m’havia agradat dibuixar i se’m donava bé. Quan tenia uns quinze anys, la meva mare, que és nord-americana i era professora d’anglès, va començar a escriure i publicar llibres de text i em va triar a mi com a il·lustrador (al cap i a la fi, era l’artista de la família, oi?). Jo era pràcticament un nen, però vam acabar fent un tàndem que va funcionar força bé. Després d’uns anys fent llibres de text vaig començar a cercar feina per il·lustrar contes i vaig anar a parar a l’editorial La Galera (perquè em quedaven a prop de casa), on em van acollir molt bé i em van donar feina de seguida. Així va ser com vaig anar compaginant el dibuix amb els meus estudis de secundària primer i a la universitat més endavant.
– Quan temps fa que t’hi dediques? Són molt complicats els inicis?
Avui dia costa molt obrir-se pas però he de dir que en el meu cas va ser força senzill. Es clar que jo era molt jove i senzillament tenia ganes de dibuixar. Anar a presentar-me a les editorials i conèixer aquest món em semblava divertit i no em plantejava que no els poguessin agradar els meus dibuixos. Uns anys desprès, quan vaig anar a estudiar a Estats Units a la Rhode Island School of Design, també vaig trobar que m’ho passava bé anant a picar portes a les editorials a Boston o Nova York i val a dir que sempre em van rebre molt bé a tot arreu.
– El projecte amb el que més a gust has treballat quin ha estat? Perquè?
El projecte amb el que més a gust he treballat no ha estat un llibre sinó una pel·lícula documental que vaig fer fa 2 anys sobre la història de com els meus pares es van conèixer als Estats Units ja fa molts anys. Va ser molt divertit entrevistar a la família i els antics amics i desprès fer un muntatge amb velles pel·lícules, fotos i música per explicar una història d’amor que al final emociona a tothom que la veu (i la majoria gent que mai no ha conegut els meus pares!). El cinema és un art total que enganxa molt; no m’estranya que hi hagi tanta gent que vulgui fer pel·lícules.
– I el que t’ha resultat més complicat?
El llibre “Pippo el Boig”, sobre la construcció de la cúpula de la catedral de Florència. Volia que la documentació històrica fos acurada i al final em vaig tirar gairebé tres anys amb aquest projecte, empapat d’arquitectura, detalls, vestits i imatges tretes de llibres d’artistes del Quattrocento. Fins i tot les petites maquetes que surten als meus dibuixos dels invents que dissenyava Brunnelleschi són autèntiques (quan hagués pogut ficar per exemple invents de Leonardo i ningú se’n hauria adonat). Em sembla que em vaig passar una mica amb els detalls. En tot cas vaig jurar no tornar a dibuixar mai més una altra catedral!
– Has publicat contes relacionats amb personatges del món de l’art, per una banda has fet un conte de Picasso, i per altra, un sobre la construcció de la cúpula de Florència de Brunelleschi. T’has hagut de documentar per dur a terme aquests projectes? Què han suposat per tu?
La recerca de documentació i la història en general sempre m’han interessat molt, tant per la il·lustració com en el camp del vídeo documental. De vegades penso que m’agrada perseguir fantasmes del passat. Per fer el llibre sobre Picasso, per exemple, vaig llegir varies biografies, vaig anar a Paris i fins i tot em vaig posar a estudiar francès (una assignatura que tenia pendent). La reconstrucció que vaig fer de l’estudi de Picasso a Montmartre, per exemple, va sortir d’ajuntar molts detalls que havia trobat a diverses fonts (les claraboies, l’estufa que tenia i que era tan alta com ell, la il·luminació a base d’espelmes ficades dins ampolles…). A Pierre Daix, amic personal de Picasso i el seu biògraf preeminent a França, li va encantar el llibre i francament no em puc imaginar cap reconeixement més gran per les meves il·lustracions.
– Com definiries el teu estil?
El meu estil varia força segons el llibre i això és gràcies a que procuro donar-li a cada projecte el temps i l’enfoc que crec que li corresponen. Intento no caure dins de fórmules repetitives i fer només les coses que m’agraden i m’interessen. De totes maneres, dintre de les meves evidents limitacions tècniques, diria que es nota que de petit vaig ser un gran lector de Tintin. També m’agrada molt el Petit Príncep i sóc un admirador incondicional de Junceda i Opisso. Apart d’això vaig aprendre moltes coses dels meus professors als EUA: Chris Van Allsburg (autor de “L’exprés Polar”) I David Macaulay (autor de “Catedral”). La veritat és que al costat d’aquesta gent que acabo de citar, jo considero que sóc només un modest ninotaire.
– Ser il·lustrador és…
una manera de seguir fent art figuratiu dins el món modern i d’explicar històries narratives en sèries d’imatges consecutives. Il·lustrar és també una mena de joc conceptual entre text i imatge tot ple d’ironies, referències, descobriments i problemes a resoldre. Però potser en el fons un il·lustrador és senzillament un infant que s’ha fet gran i que vol seguir dibuixant ninots.
– Has il·lustrat alguns contes clàssics, com la Caputxeta Vermella o la Princesa i el pèsol. Quin altre clàssic t’agradaria il·lustrar? Perquè?
Els contes clàssics tenen un caràcter atemporal i universal que dona molta llibertat a l’hora de visualitzar-los. Quan vaig il·lustrar “La princesa i el pèsol” em va fer ganes d’imaginar-me la història a l’Índia I així va resultar per a mi més divertit i engrescador perquè vaig poder ficar-me a investigar la iconografia oriental i d’alguna manera sentir que estava fent un gran viatge. Per això diria que m’agradaria il·lustrar contes provinents d’altres tradicions culturals, o agafar els nostres clàssics i portar-los de viatge.
– Si fossis un personatge de conte series…
Hansel i Gretel o la Caputxeta Vermella o fins i tot en Frodo: un infant que s’endinsa dins d’un bosc misteriós.
– Un país amb bona literatura infantil és…
Escandinàvia. Si viatges per Noruega, per exemple, és difícil veure aquells poblets amb les seves casetes i aquells paisatges de boscos i fiords sense tenir la sensació que són com “de conte”. I a part tenen els trolls, uns éssers monstruosos i alhora amb un punt entranyable que donen per a molt. Evidentment, els països nòrdics amb els seus llargs hiverns sempre han estat propicis per la creativitat narrativa i la imaginació.
– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
A mi em sembla que sempre hi ha hagut aquí molta gent amb molt de talent, tan a nivell d’escriptors com de creadors visuals. És cert que viure de la il·lustració o de la literatura sempre ha estat molt difícil, però avui hi ha molta gent jove amb una gran versatilitat tecnològica i d’estils i que sap promocionar-se a nivell internacional. El temps jutjarà la qualitat de les produccions actuals, però és evident que estem vivint una època de gran creativitat en tots els àmbits.
– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
A nivell molt personal, estic preparant un projecte sobre la meva àvia (un personatge extraordinari que encara recordo amb gran carinyo i admiració 30 anys desprès de la seva mort) i també estic treballant en un altre àlbum sobre un gran artista i que completaria una mena de trilogia desprès dels llibres sobre Picasso i Brunelleschi. Com que aquest projecte encara està en etapa de gestació em permetràs que em guardi els detalls, oi?