“Aquesta és la història de les Sirenes de la badia de Roses, unes sirenes que cansades de seduir mariners, van anar-se’n a viure a terra ferma, al paratge conegut com Les Coves de les Encantades, just als peus de la muntanya de Rodes. Quan es feia fosc, els habitants de Palau-saverdera, Roses i Castelló d’Empúries pujaven al monestir per assistir als oficis, i és en aquell moment, que les sirenes sortien del seu amagatall per intentar seduir algun feligrès despistat a mig camí.
Pujaven fins a Sant Pere de Roda, i s’amagaven en les seves coves, tot esperant que la gent anès arribant. I a la mitja nit, uns cants sinuosos i seductors començaven a sonar, eren elles, que intentaven atraure algun feligrès. Els més assenyats fugien corrents cap a l’esglèsia sense desviar-se del seu camí, ja que al monestir no sentirien els cants de sirena que quedaven ofegats pels cants dels monjos; però altres queien en les seves rets i desapareixien per sempre més.
També de les sirenes de Roses, deien que aquell que en podia prendre un vel de sirena, seria considerat un home afortunat. Una penyora que era la perdició de molts navegants, com el que els hi va passar a dos xicots de Palau-Saverdera que van quedar seduïts pels cants i rialles d’aquelles dones.
Aquests dos nois, en un intent de robar un dels vels de la sirena, van ser descoberts per aquesta que amb una mirada fulminant els va convertir en dues roques, dues roques conegudes com els Fadrins Encantats, que podem trobar al Cap Norfeu.”
Aquesta és una de les moltes llegendes que trobem a les nostres contrades de Sirenes, aquestes són les Sirenes de la badia de Roses, éssers mitològics i extraordinaris característics de les costes mediterrànies, i que a les nostres contrades tenen la propietat de poder anar terra endins i fins i tot, poder caminar.
Aquesta relació de la sirena catalana, com una mena d’encantada, es fa vigent en una llegenda que us explicaré ara:
“Aquesta és la història d’una jove enamorada del mar, que no es volia casar amb ningú, ja que la seva única passió era el blau immens de l’aigua que l’envoltava. Un dia des d’un llagut, mar endins, des del que ja no es veia la costa, es va acostar a l’aigua per veure el seu reflex emmirallat. Tan va ser així, que va caure de la barca, i es va anar enfonsant mica en mica al mar. Mentre ho feia el seu cos es transformava en sirena. I ara, a les nits sentia melangia de tots els pretendents que havia rebutjat, i a les nits de lluna plena sortia arran de l’aigua, i mentre es pentinava cantava cants torbadors que seduïen als marines i atreien les seves barques i vaixells a les roques, fent-los encallar, i enfonsar-se en les aigües més profundes.”
Però què en podem dir de les sirenes catalanes? Doncs com ja sabem són éssers fantàstic meitat dona i meitat peix, algunes fins i tot amb doble cua, i esteses a tota la Mediterrània. En les nits de lluna plena surten dels seus palaus encantat de sota el mar per seduir amb els seus cants als mariners, segueixen els corrents marins i un estel conegut pels navegants coma a Sirena, emergeixen de les aigües blavoses i enlluernadores per asseure’s a les roques i cantar.
També he descobert que les sirenes catalanes tenen una reina, una reina que té la peculiaritat de portar un gran anell a la cua i viure en un gran palau de cristall sota les Illes Medes. Un palau al que només s’hi pot accedir una vegada a l’any, i és quan sonen les dotze campanades de la nit de Sant Joan. Un palau al que potser els més agosarats han aconseguit entrar-hi, però no hi ha sortit mai més.
Diuen que de les sirenes, ja en fa molt temps que no en sabem res, però que durant els mesos d’abril i maig fan tria dels mariners als quals engalipar amb els seus cants, i aquells que tenien la desgràcia de caure al mar eren convertits en fadrins. Un fadrí és un peix també anomenat Thalassoma Pavo de colors molt vius, i que encara podem trobar a les nostres llotges. Una proba més de l’existència i presència encara de les sirenes als nostres mars.
En definitiva, un ésser màgic que va néixer en la mitologia grega durant els segles IX i X aC, i que en un inici tenia la forma de meitat dona i meitat ocell, i no va ser fins a l’Edat Mitjana, on les sirenes van abandonar les seves ales per convertir-se en meitat dona i meitat peix, i arribar amb aquesta forma als nostres dies a través d’un munt d’històries i llegendes, moltes d’elles extretes de molt antic, però amb les consegüents adaptacions i versions en els diferents indrets geogràfics on tenen presència.