“Ja fa molts i molts anys en un poblet de les contrades de Montserrat hi vivia un llenyataire molt humil que es deis Ton. Es guanyava les garrofes recollint llenya allà dalt de la muntanya, fent-ne petits farcells i baixant-la als poblets i ciutats a vendre-la. Era sens dubte, una feina molt dura, i és que pujar i baixar tan sovint aquelles costes, era molt complicat.
El pobre llenyataire es passava els dies enfadat amb el món, trist de la seva dissort i somiant en algun dia poder tenir un cavall que l’ajudaria fer la feina molt més de pressa. Ja que aquest li serviria no només per transportar la llenya, sinó que a més podria fer més viatges, i per tant multiplicar els seus beneficis. Però en Ton es lamentava perquè mai es podria comprar un cavall, i és que no tenia diners pràcticament ni per menjar.
Però vet aquí, que un dia mentre en Ton estava a la muntanya feinejant, va aparèixer al damunt d’un cavall enorme i preciós, un cavaller molt elegant vestit de vermell. El llenyataire en veure aquell preciós cavall, va pensar que un cavall així era el que necessitava, i aleshores l’elegant home es va dirigir a en Ton.
Com si li hagués llegit el pensament, li va oferir el seu cavall, deixant-li durant 10 anys a canvi de que finalitzat aquest període, en Ton li tornés un cavall més gran més fort. Aleshores ell es podria quedar amb el cavall que li donava ara. Si, pel contrari, en Ton no complia amb la seva promesa hauria d’anar a viure a casa del cavaller per sempre més.
En Ton, va donar-hi un parell de voltes i va pensar que no hi tenia res a perdre. I és que si tenia aquell fantàstic cavall, d’aquí 10 anys segur que hauria guanyat prous diners per comprar-li un cavall nou al cavaller. I si pel contrari, no li comprava el cavall, anar a viure al castell d’un senyor tan elegant i ostentós, segur que seria millor que viure en la barraca on ho feia fins aleshores. Així que de fet, en Ton va pensar que era una molt bona pensada.
Es va quedar el cavall, que l’ajudava moltíssim, i sovint en Ton li deia: “Cavall Bernat, Cavall Bernat, baixa la llenya al Llobregat”, i el cavall feinejava molt i molt bé. Van passar els dies, les setmanes, els mesos, els anys, i passaven els dies, i en Ton de tant en tant s’enrecordava del cavall que havia de comprar, però al final, ho deixava pel dia següent. I així va arribar el dia en que havia de complir amb la seva part del tracte, i no havia comprat cap cavall, tot i que s’havia fet ric gràcies al cavall i que tenia els diners suficients per fer-ho. El que no sabia el llenyataire és que el cavaller amb el que havia fet tractes es tractava de l’autèntic Satanàs.
Arriba el dia, i és aleshores quan Ton se n’adona que va fer un pacte amb el Diable, i que la casa on se l’emportarà a viure és l’infern. En Ton va intentar de totes totes entendrir el cor del dimoni, però aquest no va donar el seu braç a tòrcer, i quan en Ton ja es veia condemnat al més temut dels inferns va decidir que la seva darrera opció era resar-li a la Mare de Déu de Montserrat.
En començar a fer-ho, es va sentir un fort terrabastall que va retrunyir per tota la muntanya, el cavall en sentir aquell soroll tan temible va fugir corrents muntanya amunt, amb cosa de segons. El Diable per més que crida per intentar impedir la fugida del cavall, no pot fer-ne res. El cavall en arribar al cim de la serralada, després de fer uns quants saltirons, fa un crit ensordidor i s’acaba transformant en una pedra sense forma.
És aleshores quan en Ton fa veure al Diable, que no pot haver-hi tracte si en falta una part, ja que el cavall s’havia convertit en pedra. Així que si ho volia, el Diable es podia emportar qualsevol de les altres pedres que havia a la muntanya. El Diable en sentir-se burlat, va decidir marxar de pet a l’infern. No sense abans maleir el cavall que ara restava convertit en pedra per tal de que ningú pogués pujar al seu cim, i si mai algú ho feia, si era home es convertiria en dona, i si era dona en home. És per això que diuen que durant molts i molts anys ningú no es va atrevir a coronar aquest cim, el del Cavall Bernat, i també diuen que aquell que ho ha aconseguit una vegada procura culminar l’ascensió un segon cop. Serà per tant veritat la maledicció del Diable?”
Aquesta és la llegenda del Cavall Bernat, el cim sens dubte més emblemàtic de la muntanya de Montserrat, un cim al voltant del qual gira aquesta bonica llegenda. Una llegenda que s’explica des de fa molts i molts anys i que ha estat transmesa de generació en generació, i que actualment podeu llegir recollida en un recopilatiori que es diu Llegendes de Montserrat, publicat l’any 1960.
Però d’on va néixer aquesta i la resta de llegendes que giren entorn de la muntanya de Montserrat? La tradició montserratina s’ha anat forjant amb els anys, i és que aquesta muntanya és considerada com un dels principals elements mítics que s’han utilitzat per tal d’exaltar el sentiment d’identitat catalana. És un símbol de la nostra pàtria, i és per això aquesta estreta relació entre Catalunya i Montserrat. I és que a finals del segle XIX (1870 – 1880) és quan es va produir el moviment de la Renaixença, com un moviment que pretenia trobar i exalçar els símbols identitaris catalans, que en aquella època van decidir que fos: la Catalunya pairal, la religió, la terra i la història. És gràcies a tot plegat, i a l’obra de Verdaguer que Montserrat es convertí en un símbol que encara avui dia es conserva com a part del nostre patrimoni, cultura i identitat.
D’altra banda, aquesta mítica serralada catalana va patir un fort redescobriment per part del món excursionista. Una muntanya on la gran majoria dels seus cims i dels noms de les seves muntanyes estan associats amb una llegenda o història.
Però tornant a la Llegenda que avui ens ocupa, es tracta d’una història que pretén explicar el perquè el Cavall Bernat rep aquest nom, tot i que la pedra en sí no en té pas forma de cavall. Tot i que hi ha persones que s’escarrassen en trobar-hi similituds, però si us la mireu bé, aquella gran roca estreta, alta i allargada plantada al mig de la muntanya no té pas forma de cavall. I és que l’origen real del nom de Cavall Bernat prové de que etimològicament el nom és incorrecte, i és que Cavall prové de Carall, nom que rebia a l’edat mitjana aquella pedra, entenent com a carall, un topònim corrent per designar roques la forma de les quals evoqués un membre viril durant l’Edat Mitjana. Però com era una expressió que es considerava obscena i desagradable, al segle XVII a totes aquelles pedres considerades Caralls, es comença a nomenar-les com a Cavalls Bernat. Però el que no té gaire sentit en tot plegat és el perquè de Bernat, però si analitzem i rebusquem una mica més epistemològicament ens adonarem Bernat, segons una hipòtesi d’Amades deriva de Vernat “aïllat”, i per tant un Carall Vernat es tracta d’un gran roc amb forma de membre viril i que està aïllat de la resta de muntanyes.
D’aquí el probable nom d’aquest famós cim de Montserrat, i d’altres muntanyes presents a les nostres contrades amb formes similars.
Però per parlar del Cavall Bernat de Montserrat i de perquè se’n diu cavall quan no en té forma era molt més bonic explicar una llegenda com la que us he portat avui, que no pas parlar de que es tracta d’un nom que deriva d’un mot considerat “obscè”.
Sens dubte, una llegenda preciosa d’una muntanya amb un munt de tresors, llegendes, històries i mites amagats.
Imatges
Us deixo amb un parell d’imatges del Cavall Bernat perquè em digueu si vosaltres en aquesta enorme roca hi trobeu forma de cavall.
