“Diu la llegenda que fa molts i molts anys a la Torre dels Encantats, torre de guaita que hi ha entre els límits de Caldes d’Estrac i Arenys, hi vivia una dona molt especial. Al seu voltant tot era misteri, i és que segons diuen en les nits de lluna plena se la podia veure amb un vestit llarg i blanc i un estel de plata al cap. Des de la torre es llançava a l’aire i baixava a la platja per banyar-se a la llum de la lluna. És per tot plegat que les gents del poble li deien la Dona d’Aigua.
Segons deien les gents del poble, d’ençà de la seva arribada que les coses havien començat a anar malament: l’aigua era escassa i les collites havien empitjorat moltíssim. De tot plegat n’atribuïen la culpa a la dona d’aigua. És per això que en un inici varen acordar expulsar a la Dona d’Aigua del poble, però després de moltíssimes reunions es van adonar que la solució més sensata no era aquesta, ja que si la Dona tenia poders màgics, com les gents li atribuïen, els podria condemnar a anys sense collites, i la fam i la desolació s’apoderarien del poble.
És per això que un dels savis va proposar que el que havien de fer era demanar-li consell per tal de solucionar els seus problemes amb les collites, i aquest acompanyat d’una comissió de prohoms es va acostar a la Torre en la que vivia la jove i bonica dona.
Aleshores, la Dona d’Aigua molt amable va demanar que l’endemà convoquessin a tot el poble que ella els hi donaria la solució a tots els seus problemes. Arriba el dia en qüestió, i la dona d’aigua proclamà solemnement:
–Per les entranyes d’aquesta muntanya passa un riu de plata. Li obriré el pas i aquesta serà la vostra prosperitat futura.
I dit i fet amb una vareta de fusta d’avellaner, va tocar una pedra de la qual en va començar a brollar l’aigua termal, i és així com la riquesa i prosperitat arribà a Caldes.”
Aquesta és la llegenda de La Dona d’Aigua de Caldes o La Dona d’aigua de la Torre dels Encantats. Una llegenda fascinant que dóna una explicació fantàstica a un fenomen geològic en una població de tradició termal de caràcter mil·lenari.
I és que tot i ser una bonica llegenda sobre l’origen de les aigües termals a Caldes, que és força antiga i que s’ha transmès durant forces segles de generació en generació, l’origen real de la tradició termal a Caldes data de molt més antic. Fa molts i molts anys es va descobrir que als voltants de la font de la qual avui hi brolla l’aigua termal, es van trobar les restes d’assentaments ibers que de ben segur coneixien aquestes aigües. Però de ben segur que qui n’ha fet bon ús de les aigües termals de Caldes (que brollen a una temperatura de 38’8 oC, molt propera a la temperatura del cos humà),han estat els romans. I és que la Via Augusta passava per Caldes i que els romans van establir uns banys on avui dia podem trobar l’Ajuntament. És per això que a aquest indret els romans en deien Acquae Calidae. No obstant, cal especificar que l’origen primitiu del que avui dia es coneix amb el nom de Caldes no es va crear fins al segle XIII,l’any 1219, moment en el qual una comunitat de religiosos hi va fundar un hospital per poder-se aprofitar de les propietats de les aigües curatives de la zona per guarir els seus malalts.
El més curiós d’aquestes aigües termals és sens dubte la seva proximitat amb el mar, ja que la font de la qual brolla l’aigua es troba només a 300m del mar, just a sota de l’edifici de l’Ajuntament.
Ja en èpoques més recents, pels volts del segle XIX, va ser quan Caldes va viure els seu màxim esplendor, i es van obrir els primers establiments públics de banys de mar, van ser els de Josep Santarromana, que va obrir al límit oriental del poble el 1870. Cinc anys després, davant l’estació, inauguren els banys Marcel·lí. Poc després, el 1881 obren els banys Colón, un impressionant edifici de fusta dotat amb totes les comoditats de l’època. Aquests banys aviat van afegir a les seves instal·lacions un restaurant i després un casino. Uns anys més tard encara van obrir els banys Esteve, a la platja de la Riera. Uns establiments que juntament amb el ferrocarril van portar a molta gent de la burgesia barcelonina a estiuejar al poble. Una moda que cap als volts dels anys 60 del segle XX va tenir una gran davallada.
Pel que fa a la llegenda que avui ens ocupa, cal dir que aquesta era en certa manera una Dona d’Aigua particular, ja que tot i viure apartada dels humans, al final s’hi acaba acostant per portar-los la solució als seus problemes i la riquesa a les seves terres, per tant trenca amb aquesta tradició de que les dones d’aigua mai poden ser vistes amb ulls humans.
Una llegenda que se’ns dubte també serveix per explicar el nom del poble en el que succeeix Caldetes o Caldes d’Estrach, provinent el terme Caldes de l’evidència de la temperatura de les seves aigües. Cal dir però que aquesta no és l’única llegenda entorn a les aigües termals del poble, i és que encara hi ha una altra que no ens parla dels orígens ni de com les gents del poble van trobar aquestes aigües, sinó més aviat dels poders curatius que aquestes tenen. Es tracta de la Llegenda de la Fàtima i en Busquets, però questa és sens dubte, una història que ens ocuparà un altre dia.
Imatges
Com us podeu imaginar no hi ha il·lustracions d’una llegenda com aquesta, ni cap mena d’imatges que us pugui portar. El que sí que volia era ensenyar-vos una fotografia de la font termal des d’on brolla l’aigua de Caldes avui dia, situada al costat de l’ajuntament i dels Banys Termals Públics de Caldes d’Estrac.
Ara també el que volia portar-vos és una imatge d’aquests banys termals públics, sí ho heu llegit bé: públics. Aquests banys termals daten del segle XIX i són els únics banys termals públics de tota Catalunya. Una curiositat que em venia de gust explicar-vos.
