Entorn de la Verge de Blau s’explica una llegenda que ens permet entendre perquè s’anomena així i dóna una explicació al blau que la Verge té al front. De la llegenda se’n coneixen diverses versions, us en portaré dues de les més extenses i populars per tal que descobriu aquesta fantàstica llegenda:
“Conta la llegenda que un bon mestre escultor lleidatà va rebre l’encàrrec de fer dues mares de Déu per ser presidir les portes principals de dos edificis molt importants de la ciutat: la de la Seu Vella i la de l’Antic Hospital de Santa Maria.
El problema és que a l’escultor li varen exigir que anés molt ràpid en l’entrega, i el temps marcat li feia impossible fer les dues Verges ell sol. És per això que li demana al seu aprenent que es posi amb una mentre ell ho farà amb l’altra. Amb la diferència però que l’aprenent ho farà amb molta més il•lusió i enginy que el seu propi mestre, ja de tornada de tot.
Tant va ser així que la verge feta per l’aprenent era mil vegades millor que la del propi escultor, que enfurismat agafà el seu martell i la llançà contra la Verge que havia fet el seu deixeble per tal de destrossar-la. El martell va impactar en la cara de la Verge però lluny del que s’esperava que passés, els fets que van succeí a continuació van ser del tot inexplicables donant pas així a la llegenda que avui ens ocupa. Al lloc on va impactar el martell, en el front de la Verge hi va aparèixer un blau.
Tant prodigiós va ser el fet que tota la gent de Lleida en assabentar-se del que havia succeït anaren corrent a veure el famós blau de la verge, i és per això que fou denominada per tothom “La Verge de Blau”. A partir d’aquell moment la devoció a aquella imatge fou tan gran, que cada any el dia 2 de Febrer se celebra la festa en honor de la verge. I es diu que aquell qui ho vulgui pot anar a veure la Verge i en ella hi trobarà, encara a dia d’avui el famós blau.”
Aquesta adaptació l’he extret de la versió de Joan Bellmunt, etnògraf català que durant 23 anys ha explorat les comarques de Lleida.
La segona de les versions que us vull portar fa així:
“Diuen que als lleidatans que pujaven a missa no els hi agradava la imatge que havia de la Verge, que els hi semblava lletja, vella i malcarada; i és per això que els canonges de la Catedral van decidir substituir-la i per fer-ho li van encarregar la imatge al millor escultor de Lleida. L’artista disposava d’un obrador on aprenien l’ofici una dotzena de nanos.
L’home, ja vell i de pols tremolós, es va prendre l’encarregat com si es tractés de l’obra de la seva vida. En uns papers va esbossar la Verge, jove, dreta, amb una mà sostenint el nen Jesús i amb l’altre un colom que s’havia aturat amb les ales esteses i que representava l’Esperit Sant. La imatge era perfecte, i el treball del mestra va començar d’allò més bé. Al cap d’uns mesos ja tenia enllestit el cos de la Verge, i el nen d’ulls ben oberts i amb la mà estesa cap al colom. Només li faltava la feina més compromesa, la de donar-li vida a la Verge, trobar la cara perfecta, l’expressió correcta, no semblava pas feina fàcil. Però el vell mestre no se’n sortia, probes i probes fetes damunt del fang i no acabava de trobar aquella mirada serena que tant estava buscant.
Un matí, angoixat i sense saber per on seguir, va decidir anar a donar una volta, a veure si trobava entre les joves que rentaven la roba al riu, el gest que tan estava buscant. Però capcot va tornar cap a l’obrador. Quina va ser la sorpresa quan en entrar-hi va veure que la cara de la Verge estava feta! No us podeu imaginar com es va enrabiar. Un dels seus aprenents va dir que havia estat i ell i el mestre escultor enrabiat va agafar el martell del jove aprenent i el va llançar a la cara de la Verge, ja que el seu aprenent havia estat capaç de reflectir allò que ell portava mesos intentant. Amb tan mala fortuna que el martell va rebotar en el cap del mestre i el va matar allà mateix.
Un cop retirat el cadàver, l’aprenent va voler comprovar els danys causats en l’escultura, i curiosament el front de la imatge era llis, sense cap cop ni rascada, tot i que li havia sortit un blau, com si es tractés d’una persona de carn i ossos. Li van pintar la cara, però per capes i capes que hi posaven no aconseguien fer marxar el blau de la Verge.
I va ser així com aquella Verge va presidir durant molts i molts segles el Pòrtic dels Apòstols de la Seu Vella. Tot i que amb els anys la imatge de la Verge s’ha tret d’allà per portar-la a l’altar major de la Catedral Nova on encara avui la podeu trobar.”
Aquest és un resum de la versió que podeu trobar de la Llegenda al llibre d’en Pep Coll, La nit que la muntanya va baixar al riu.
Sigui com sigui, i sigui quina sigui la versió que us ha agradat més, aquesta llegenda pretén donar una explicació el perquè aquesta imatge de la Verge Maria té un blau al front, que encara avui es pot observar. El que és ben curiós, és que aquesta peculiaritat, i la llegenda que s’origina a posterior són les que generen al final la gran devoció que els lleidatans senten cap a la verge que acaben denominant Mare de Déu del Blau. I de fet, Blau és un nom de nena molt comú en aquelles terres, un nom que homenatge una història, una llegenda que forma part del seu patrimoni.
Però què en sabem en realitat de la misteriosa Verge? Doncs bé, es tracta d’una escultura que actualment es troba a l’altar Major de la Catedral Nova de Lleida que va ser realitzada per Jordi Safont i el seu ajudant, Bertran de la Borda; tot i que també hi va participar el calderer Mahoma Muilla, que va fer les diademes de la Verge, i el pintor Tomé Teixidor, que va policromar l’escultura.
L’escultura data aproximadament de l’any 1447, si més no aquest va ser l’any en que va ser col•locada a la Porta dels Apòstols de la Seu Vella. També és coneguda amb altres noms com la Verge de la Coloma, la Verge del Miracle o més popularment “la Maria”, i encara avui conserva el seu particular blau al front.
Imatges
Per acabar tot plegat, només us puc deixar amb dues imatges de la Verge, que evidencien el blau del front, així com un parell d’escrits o Goigs entorn de la Verge que he trobat.
