Elefant Trompeta

Il·lustració de l'Elefant Trompeta (2008)

Una llegenda molt nostre i molt interessant de fer arribar als més petits; per tant, com no tinc gaire on escollir i per la seva extraordinària qualitat us porto el conte d'avui…

Es tracta de LA LLEGENDA DE LES QUATRE BARRES publicada per la Galera, col·lecció Popular. Les il·lustracions són magnífiques, de El Persas, i l'adaptació de la llegenda és de Xavier Blanch. Una col·lecció pensada per a ser llegida per a nens a partir de sis anys, però que ja es poden explicar a infants una mica més petits.

Us deixo amb diversos fragments del text del conte:

"L'emperador va voler satisfer per últim cop aquell noble fidel. I, tot seguit, va mullar quatre dits de la seva mà dreta en la sang que brollava del costat ferit del bon comte i va marcar quatre barres de sang de dalt a baix sobre l'escut daurat del guerrer moribund.

"-Aquí teniu, comte amic, l'escut que, d'ara endavant, ha de mostrar com a símbol de les vostres terres el vostre fill, i els fills dels vostres fills i tota la gent que en el futur pobli els vostres comtats.

"I dites i escoltades aquestes paraules, el comte va morir amb un somrís dibuixat en els llavis."

“Diu la historia que una vegada el comte de Barcelona, quan estava ferit de mort va posar-se els quatre dits a la ferida i de la seva sang va fer quatre línies verticals que van donar lloc a les conegudes quatre barres”.
En dates tan assenyalades com aquestes, em resultava impossible no indagar sobre l’origen d’aquesta llegenda. Realment va ser així? Era possible que es crees l’escut, l’emblema d’una nació d’una manera tan heroica i patriòtica?

Aquesta llegenda fou recollida per primera vegada en el llibre de "Fets d’armes de Catalunya (1420)" de Bernat Boada, gairebé cinc segles després de la mort de Guifrè, si més no és cert que aquesta llegenda és completament això: una llegenda, falsa i sense fonament històric; però bonica si més no. Possteriorment es va fe rpopular de la mà del valencià Pere Antoni Beuter en el segle XVI
Guifré el Pilós fou comte de Barcelona i Girona a finals del segle IX; però l’ús d’emblemes heràldics sobre l’escut no apareix a Europa fins a la primera meitat del segle XII. Tot i això cal destacar que el català és un dels escuts més antics, el quart datat aproximadament de 1150, i que lluí Ramon Berenguer IV, Comte de Barcelona.
Cal dir que la seva aplicació als escuts, és extreta del penó o bandera, que apareixien ja amb anterioritat durant el segle XI
Les quatre barres lluny de representar la sang, diuen que podien ser un símbol heràldic primitiu que derivaria de les armes usades pels comtes de Carcassona, dels quals descendia Guifré (nét del comte Bel•ló de Carcassona).
En un article del periòdic Las Provincias de València s'atribuïxen les barres al Papa. Vermell i groc eren els colors Pontificis i els reis del comtat de Barcelona (i dependències) i d'Aragó eren "banderers del Papa". Naturalment aquesta versió no es correcta perquè consta que Innocenci III (1198-1216) va ordenar: "d'ací endavant l'estendard de l'Església, l'anomenat Gamfaró, siga divisat dels colors i senyals dels reis de Catalunya i Aragó". És a dir que l'origen de la bandera Pontifícia vermella i groga (l'inici del qual està per determinar, però és molt posterior a l'existència de les barres).
Als volts del segle XIII el nombre de Barres que contenia la senyera no era gaire clar, tot i que en àmbits oficials era obligatori que en tingués quatre: una per Barcelona i els comtats feudataris; una altre per Aragó; una altre per Montpeller i els drets feudals dinàstics en el Carladès; i l'última per Mallorca.
A partir de 1241 el nombre de barres grogues o daurades passen de ser tres a cinc.
Tot i la nombrosa documentació històrica entorn al tema, cal dir que als nostres dies encara arribar la llegenda de les Quatre Barres, la història en que el rei Carles el Calb per a premiar el valor de Guifré en la lluita contra els musulmans, mullà els quatre dits en la sang de la ferida del comte i les marcà en el seu escut. Hi ha algun que altre conte que en parla, i poetes com Verdaguer van reflexar aquesta llegenda en la seva obra.

Les Barres de Sang

Dins son palau de Valldaura
trist està Jofre el Pelós
      mirant son escut que penja     
d’un feix de llances i estocs.

Els cavallers ja li diuen:
-De que esteu tan neguitós?

-De veure ma adarga llisa
com un llibre sense mots.

-Llisa n’és la vostra adarga,
mes té el camp de plata i or.

-Bé té el camp d’or i de plata,
mes és un camp sense flors.-

Mentre diu eixes paraules
una carta n’ha desclòs;
la lletra n’és del gran Carles, el segell d’emperador.

<<Els normands entren a França;
ajudeu-me el meu nebot,
que si vós em deu ajuda
cada braç valdrà per dos.>>
Quan les lletres son llegides,
–Cavallers anem-hi tots.—

Ja es cobreix de fina malla,
ja se’n calça els esperons,
ja se’n volen cap a França;
bon camí que Déu els do.

Quan el camí se’ls acaba,
se’ls comença el treball fort.

Carles Calb està en batalla
i els normands li prenen lloc,
com un mur de ferro verge

avançant cap a migjorn;
ragen sang destrals i llances,
les ballestes ragen foc.

A la primera envestida
el mur de ferro se romp;
els normands van de recules
per escapar de la mort.
A la segona envestida
no se’n veia cap enlloc.

Els francesos demanaven:
–Qui és aqueix batallador?
–El Comte de Barcelona,
el comte Jofre el Pelós.—
La darrera de les fletxes
l’ha ferit a prop del cor.

Ja l’entren a una tenda
que prengué als normands traïdors:
el primer que l’hi visita
n’és Carles emperador:
Carles mira ses ferides,
ses armes mira el Pelós:

tot mirant les seves armes
sospirava de tristor.

–No sospireu, el bon comte,
mont metge arriba tantost.

–De les nafres no me’n sento,
sols me sento de l’honor,
puig en el camp de la guerra
per mon escut no hi ha flors.
–Si el teu escut n’està sense,
ton pit n’està vermellós.—

Posa els dits en la ferida,
les passa per l’escut d’or.

Si el comte Jofre plorava,
encara plora més fort,
mes ses llàgrimes de pena
ja son llàgrimes de goig.

–Grans mercès, lo rei de França,
grans mercès, l’emperador.

Si no puc tornar a veure-us,
Catalunya i Aragó,
est testament us envio
escrit en sang de mon cor;
graveu-lo en totes mes torres,
brodeu-lo en tots mos penons,
i porteu les quatre barres
a les quatre parts del mon.—

Oh, soca de nostres comtes,
Déu no el vol arrencar, no;
de les barres catalanes
tu en seràs lo portador:
grans províncies les esperen
per gravar-les en son front,
los espanyols en ses armes
los catalans en son cor.
Jacint Verdaguer i Santaló

Il·lustracions
Avui us porto pintures i dibuixos que es van fer reflectint aquesta història. 
   

Per acabar us porto la imatge dels contes que han  estat l’origen de la meva recerca, ja que els vaig veure en una botiga i vaig pensar que també podia parlar amb el Trompeta d’aquesta llegenda.

 
Si alguna vegada mireu la vostra senyera i us pregunteu d’on prové, penseu que un bon dia es va crear una llegenda que la atorgava a un tal Guifré…

Hola a tots i totes!

Avui us porto un tema molt especial, que espero que us captivi tant com a mi, conte en els que els seus protagonistes són els dits de la mà. Normalment una mà de nen. Els voleu conèixer amb mi? La veritat, no tenen desperdici.

CINC DITETS, Nadja, Editorial Corimbo (2002) –> Hi havia una vegada cinc ditets. El primer, el polze va anar a comprar, l'índex va fer el dinar i els altres tres… Un conte per a nens molt petitons, de 0 a 3 anys, amb unes il·lustracions dolces, i una història senzilla però entranyable.

DE PETIT CADA ANY ÉS UN DIT, Montse Ganes i Imapla, Editorial Thule (2007) –> Un conte amb un títol molt encertat i qamb el que crec que tots hi estem d'acord. Quan els infants són petits i encara no saben comptar, els pares s'entesten en fer-lis senyalar amb els dits la seva edat. I més o menys, aquesta història parteix d'aquesta idea. Tot comença en la mà d'una nena que està a punt de celebrar el seu quart aniversari, la nena no pot dormir perquè els seus dits discuteixen per com indicar el nombre quatre.

Fins ara aixecaven l'índex, el cor i l'anular. Ara un dels altres dos que queden s'haurà de quedar sol mentre la resta s'aixequen. A qui li tocarà? Un tema senzill que reflexa les inquietuds d'una nena preocupada per els amistats, per ser justa i per intentar que tothom estigui content.

Les il·lustracions són divertides i originals, sobre un fons blau turquesa, i una mà blanca succeeix l'acció. Us deixo un petit tast.

Fins aviat!

Hola a tots i totes!

Avui us porto una web que només començar et convida a fer un cafè, relaxar-te davant de la pantalla de l'ordinador i entrar-hi a descobrir bones il·lustracions i altres treballs d'en Sebastià Serra.

La web és preciosa, ben feta i amb un gust excel·lent. Pensada i dissenyada per a un il·lustrador infantil. Té detalls molt bons que només coneixereu si hi entreu.

La Home es divideix en cinc parts: infantil, premsa, multimèdia, currículum i contacte.

Els tres primers són presentats en el mateix format i de la mateixa manera: fons negre, dibuix al damunt, i a un costat i en blanc i negre petites imatges que si cliques s'amplien i et mostren la totalitat de la il·lustració.

El currículum sobre fons negre, lletres blanques i llarg, fet que ens fa veure que ens trobem amb un il·lustrador que ha publicat molt i molt bons resultats. M'ha agradat repassar el currículum ja que si cliques sobre el títol d'algun llibre, s'obra automàticament una imatge de la portada d'aquest. Fet que facilita la meva recerca de material quan busqui portades en les que en Sebastià hagi participat.

Com sempre interessantíssim l'apartat d'infantil on podem trobar molts dels seus treballs, il·lustracions interiors maques, simpàtiques… adequant-se sempre al treball requerit. Us en deixo una petita mostra.

És també prou interessant l'apartat de premsa en el que podem trobar treballs fets per el propi il·lustrador com ara participació en revistes, cartells…

De debó, passejeu-hi una estoneta. Us encantarà.

Fins aviat!

Hola a tots i totes!

Avui fa 2 anys que vaig començar la meva tasca com a mestra, dos anys que em vaig enfrontar per primera vegada als meus Elefants, una classe plena de nens que ploraven, pares preocupats per no conèixer a la persona amb la que deixaven els seus fills i unes ganes increïbles de fer coses noves, d'ensenyar i sobretot d'aprendre.

Pensar que els meus Elefants ara ja començaran P4… Què grans!!! Passa el temps i per a mi són i seran sempre els meus Elefants!!! 

Un tercer curs que començarà i que afronto sense nervis i sense pors, amb calma i seguretat per una feina que puc fer bé, i amb il·lusió d'intentar fer cada vegada més coses més meves i portar el món dels contes a l'ensenyament de l'anglès. Ja veurem com funciona l'experiència, o si tenim temps a fer-ho entre fitxa i fitxa.

Fins aviat!

Hola a tots i totes! Fa poquet baig estar investigant i visitant webs i Blocs d'il·lustradors catalans, i vaig descobrir el Bloc d'aquesta il·lustradora: Anna Clariana. Les seves il·lustracions són fresques, divertides, simpàtiques, dolces… Una petita joia.

El Bloc està prou bé, en ell podem trobar il·lustracions de les seves obres més recents. Mireu-ne unes quantes i ja em direu què us sembla.

Fins aviat!