“Hi havia una vegada una mare cabra que tenia set cabretes. Un bon dia la mare marxà al poble a comprar i deixà les cabretes soles. El llop que les vigilava va decidir aprofitar l’ocasió. Tot i que la mare les havia advertit, el llop va dur a terme tota una sèrie d’astúcies per enganyar-les, es va posar la pota en farina, va menjar rovells d’ou per tenir la veu més clara. Enganyades van obrir la porta al llop que se les va cruspir a totes.
De fet totes menys una, la més petita que va quedar-se amagada dins el rellotge. Quan la mare va tornar, la petita li va explicar el que havia passat. Així que van anar a buscar al llop, que de tan tip s’havia quedat adormit al costat del riu. Van obrir-li la panxa amb unes tisores, en van treure les sis cabretes i en el seu lloc hi van posar pedres. Quan el llop va despertar va anar a veure aigua al riu, i del pes va caure-hi i va morir ofegat.”
Aquesta és una història molt coneguda entre la quitxalla d’arreu del món, i personalment és un conte que sempre m’ha agradat molt. Però d’on prové realment?
La seva autoria ha estat sovint atorgada als famosos germans Grimm, que entre els anys 1812 i 1815 en van escriure la seva pròpia versió; però evidentment no era original.
Aquest conte té els seus orígens en el folklore europeu, i sovint s’explicava de pares a fills a la vora del foc; per tal d’alertar als infants que es quedaven sols a casa dels perills que podien córrer si obrien la porta a qualsevol que no coneguessin. Hi ha qui diu que ja apareixia en les faules clàssiques, i la trobem també en la literatura del segle XIX al nostre país de la mà de Jacint Verdaguer, i a Espanya per Fernán Caballero que va viure els primers anys de la seva vida a Alemanya.
Els finals d’aquesta història poden ser dos: el que us he explicat abans, que el llop mor ofegat al riu; i un final en el que el llop després d’haver tret les cabretes de la seva panxa, cau en l’olla on la mare cabra es disposa fer la bugada i mor escladat.
Hi ha altres versions en les que el llop no enganya a la cabreta que es queda sola a casa, és el cas d’un conte de caràcter moral i d’origen medieval o fins i tot, d’origen esòpic que fou recopilat per Maria de França, poetessa del segle XI.
Sigui com sigui és un conte de força tradició a Catalunya, on tenim la nostra pròpia i bonica versió, en la que la mare els hi diu a les cabretes que no obrin a ningú a no ser que digui les següents paraules:
Obriu, obriu cabretes
Que us duc herba a les banyetes
I formatge a les potetes.
El llop la primera vegada s’equivoca, la segona ho diu bé, però amb la seva veu greu no les enganya, la tercera vegada ho fa amb una veu aguda, però la seva pota continua sent negra i peluda. Fins que finalment se l’enfarina i enganya a les cabretes. La resta, com sempre.
Una de les versions catalanes és la recopilada per Amades el 1950 sota el títol “Compare llop i les cabretes”.
Ara us deixo amb una curiosa i divertida versió que he trobat d’aquesta història en castellà, sota el títol: “El lobo y los tres chotos”
Una vez había una cabra y tenía tres cabritos. Estaba en su corral la cabra y salía con sus hijos pa comel (pasaba un ése de agua por al lao pa beber los choticos). Y antoces dice la madre a los choticos:
—Me voy al pueblo a compral recao (1). Si viene el lobo, no abrirle la puerta. El lobo tiene la voz más fuerte, tiene pelos en las patas. Vosotros le miráis las patas.
Pos ná, se va la madre. A la miaja:
—¡Pon, pon!
—¿Quién?
—Yo.
—¿Quién eres tú?
—Pos tu madre.
—Tú no eres mi madre; mi madre tiene la voz más fina. Tú eres el lobo.
Antoces el lobo se va otra vez y a la miaja vuelve:
—¡Pon, pon!
—¿Quién eres tú?
—Tu madre.
—A ver: enséñanos las patas. ¡Ah!, tú tienes mucho pelo en las patas; tú no eres mi madre, mi madre no tiene tanto pelo en las patas.
Allá que se va el lobo otra vez. Y entoces viene el lobo y con harina se enrea toas las patas de harina pa llevarlas blancas, como era la madre blanca… Antoces viene otra vez:
—¡Tras, tras!
—¿Quién?
—Tu madre.
—A vel: enséñanos las patas. –Y se miran– ¡Ah!, pos si paece mi madre: mi madre tiene las patas blancas.
Antoces le abren la puerta, ¡me cago en la puta!, y era el lobo.
¡Vamos! Antoces se lía con ellos, y el más chiquitiquio en las ramas de olivera que había en el corral se escondió, y se escapó; y se comió los otros dos.
Cuando viene la madre:
—¡Madre mía!, y ha venío el lobo y se ha comío mis choticos. ¡Vamos! ¡Madre mía! Y antoces ya salió el chico, de las ramas; dice:
—Madre, el lobo se ha comío mis hermanicos.
Antoces la madre, como tenía unos cuernos tan largos y tan finos, dice:
—Vamos a vel.
Arrea parriba, a la orilla del río arriba, y estaba el lobo acostao en la orilla del río, pegando unos ronquíos… Antoces llegó la madre con el cuerno, ¡bun!, a toa la barriga arriba, y le sacó los dos cabritos toavía vivos.
Y antoces ya el lobo se quedó allí muerto y antoces los tres cabritos se liaron a bailar allí, a la madre, venga bailar de contentos. ¡Ala, venga a bailar! Y colorín colorao, el cuento por las escaleras se ha ido al tejao.
Il·lustracions
En blanc i negre són les primeres il·lustracions que us porto.
Ja en color, però moltes d’elles de caràcter força clàssic són les següents:
Alemanyes, holandeses, croates i angleses són les següents portades d’aquests contes.
En català, castellà i fins i tot en gallec, ta,bé hem trobat alguna coseta interessant.
Per acabar us porto imatges japoneses de la història, com sempre molt xules.
No us refieu de cap llop que us digui per la porta “Obriu cabretes que sóc la portera…”, probablement no ho sigui.
