Elefant Trompeta

Monse Fransoy és una il·lustradora catalana amb un estil molt definit i característic, divertit, amb línies molt clares i definides i colors molt vius. Ha treballat en nombroses ocasions per a revistes com a Tatano i Cavall Fort, ha il·lustrat per a llibres de text, manuals i també contes i àlbums il·lustrats. Polifacètica i una artista també amb la plastilina, amb la que fa volar una mica més enllà la seva imaginació i el seu art, a part de relaxar-se.

Apassionada de la seva feina i també de la cuina, gaudeix il·lustrant cançons i jocs per a infants i també, instruccions. Si voleu conèixer-la una micona més, llegiu més avall:

– Com vas començar en el món de la il·lustració infantil?
Va ser per casualitat. Des de petita sempre m’havia agradat dibuixar, i hagués acabat fent Belles Arts si no arribo a passar per l’Escola de la Dona i no hagués vist que hi feien un curs d’Il·lustració Gràfica… M’hi vaig matricular sense pensar-ho. El primer dia de classe, quan la Maria Rius ens parlava d’aquest ofici, vaig saber que l’havia encertat i que m’hi volia dedicar.

– Van ser complicats els inicis?
La veritat és que no gens.. Mira, vaig tenir aquesta sort!

– Un il·lustrador és…
Qui s’explica amb imatges i també… una persona afortunada.

– Has il·lustrat per a revistes de renom que el Tatano o el Cavall fort, què suposa per a una professional de la il·lustració això?
Em fa il·lusió publicar en una revista que havia llegit de petita

– Has fet llibre de text, cartells… En quin àmbit et sents més còmode?
M’ho passo molt bé il·lustrant àlbums i també jocs, contes i cançons per a revistes com el Cavall Fort.
Em sento molt còmoda fent llibre de text, però si he de triar, el que més m’encanta, és quan tinc la oportunitat de dibuixar instruccions de tota mena… des de com fer un avió de paper, a cuinar un ou ferrat… el que sigui!

– Quin és el projecte del que et sents més orgullosa, perquè?
Em seria difícil triar-ne només un, però estic contenta d’un material molt útil que vaig il·lustrar per a l’Institut Català de
La Salut.

– I el que et va donar més maldecaps?
El primer llibre que vaig il·lustrar. Encara estudiava i em van proposar fer 5 dibuixos pel joc de rol “Aquelarre”… Al final van ser més de cinquanta! I he de confessar que vaig patir una mica. Amb el temps vam fer les paus i ara és un dels llibres que m’estimo més.

– A part de la teva vesant il·lustradora, he vist que tens un Bloc en el que treballes en plastilina. Com et va sorgir la idea? Com vas començar?
Sempre havia fet coses en volum (amb fang, paper maché, cartró pedra…). Ara no ho recordo, el cas és que em vaig trobar fent il·lustracions en volum. Vaig triar la plastilina per fer-les perquè encara que fràgil, és immediata. Un cop feta, la portes al fotògraf i llestos. És un material fàcil de treballar i dóna un resultat molt vistós.

– Amb quina mitjà et sents més a gust: llapis i paper, plastilina o ordenador? Perquè?
La part que més m’agrada és passar els dibuixos a nét amb pinzell i tinta xinesa… això sí que no voldria deixar de fer-ho. El color el dono amb l’ordinador, i malgrat és una eina molt útil,  trobo a faltar pintar a ma amb gouache.
I de tant en tant necessito moldejar plastilina, que com que em surt de les mans i no del cap, em relaxa molt.

– Què t’agradaria fer en el món de la il·lustració infantil?
Molts cops he pensat que m’agradaria formar-me per poder explicar els contes que il·lustro i els que no a petits i grans i si pogués ser amb titelles fets per mi, encara millor!.

– Si fossis un personatge de conte series…
El barrufet rondinaire

– T’agradaria il·lustrar algun dels grans clàssics infantils? Per quin t’agradaria començar?
Començaria per La Pippi Långstrump

– Com definiries el teus estil?
Et puc dir que és un estil descriptiu, nét, de línia clara i de vegades… més seriós del que voldria

– Un país amb bona literatura infantil és…
Segur que…una mica més alegre

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Això ens ho dirà un editor, jo no t’ho sé dir.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Estic treballant  en unes mascotes per un material d’Educació Infantil. A part del material il·lustrat, se’n faran peluixos.
El meu proper projecte és un curs de cuina… A veure si puc fer que casin les meves dues passions…

Del 19 al 22 de Novembre a la Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallés podreu trobar la primera Fira del Llibre infantil a Sant Cugat. Acte del que m’ha informat una lectora del Bloc i al que si tinc temps aquest dissabte hi assistiré, tot aprofitant per passar-me pel “Pati de Llibes”.

L’acte inclou un espai dedicat a 500 llibres infantils ambientat en forma de bosc, amb les il·lustracions de Guillem Ramisa.

Un munt d’activitats culturals dedicades a pares, nens i famílies, com contacontes, firma de llibres, cinema per a nens, massatge infantil… tot relacionat, és clar, amb moltíssimes propostes de contes i llibres per a nens d’entre 0 i 10 anys.

Si hi voleu anar, us heu de dirigir al carrer Castellví s/n, per a més informació podeu entrar a la seva web.

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2009)

En Pere sense por és un conte que m’ha semblat especialment interessant, curiós i fins i tot divertit. Trobar-ne versions no és gens fàcil, ja que potser no és gaire popular, però definitivament em quedo amb la que us porto avui.

EN PERE SENSE POR, Joan Amades, Il·L. Max, Editorial La Galera, col·lecció Popular –> Com sempre la Galaera és una aposta segura pel que fa als clàssics. Aquesta vegada l’il·lustrador és sens dubte, un dels que més admiro del panorama català, en Max. Té un estil fresc, divertit, i l’edició com sempre és molt acurada, basada en l’adaptació que Joan Amades va fer de la història.

Per cert, la mateixa editorial disposa del mateix conte en versió bilingüe: català/anglès. Així, que si us interessen els idiomes és una molt bona opció, ja que la versió i il·lustracions continuen sent les mateixes que en el cas “monolingüe”.

“Vet aquí una vegada un noi que volia conèixer el que era la por, i com no ho sabia, se’n va anar a voltar món a la seva recerca.
Pel camí va a parar a una casa de nit en la que demana per quedar-s’hi a dormir. Tothom li aconsella que no ho faci que està encantada, i que cada nit hi surt la por, cada nit es sentien uns estranys sorolls, i resulta que queien ossos de morts per tot arreu i calaveres. No era més que un petit homenet que muntava tot aquest sarau per tal de que li paguessin una deute que els propietaris de la casa tenien amb ell, ja que gran part dels maons i teules de la casa eren seus. En Pere li va dir que agafés el que era seu i que marxés que volia dormir, i tota una colla d’homenets van començar a arrencar teules i rajoles i van marxar. I des d’aleshores en aquella casa mai més es va sentir un soroll, i l’amo agraí la tasca feta per en Pere amb una bossa de diners.
Va anar a parar a un hostal on tothom que si allotjava en sortia sense la seva orella esquerra, doncs resulta que els seu amo els hi tallava a tots els viatgers per fer-se un ungüent per guarir-se el gep de l’esquena. En Pere li va dir que ja li guariria ell el gep, i li va donar un cop de porra tan fort que li rebentà. Del gep en sortí una enorme bossa de diners i el vell hostaler va caure mort al terra.
També passà per una casa custodiada per tres enormes i temibles gegants, als que evidentment en Pere no els tenia por, aquests gegants anaven camí a la guerra, però el més temible de tot era que els soldats caiguts ressuscitaven per la nit. En Pere es quedà per la nit per esbrinar qui ressuscitava els morts. Es tractava d’una vella que amb un estrany ungüent, els hi passava pel front i així anaven ressuscitant tots. En Pere va matar la vella, li va prendre el ungüent i va tornar a casa dels gegants. Allà els explica fil per randa el que havia passat, però com que no se’l varen creure en Pere els va proposar fer la proba amb ells mateixos. Així que els tallà el cap, els hi canvia i els hi posa del revés i en ressuscitar-los es van donar tal espant que van morir tots tres de la por.
El Rei se n’assabentà de l’heroïcitat del valent Pere i el va voler per gendre, així que li va oferir la mà de la seva filla.
Es casen i són feliços, però el noi continua sense haver conegut la por. Així que la seva dona una nit, posa al costat d’en Pere un cubell d’aigua molt i molt freda i quan aquest es belluga li cau tota al damunt. Aleshores sí que s’emporta un bon ensurt, i va ser així com en Pere va arribar a conèixer el que és la por.”

Doncs bé, aquest és el conte d’en Pere sense por, o també anomenat en “Jan sense por” o en “Joan sense por”. En castellà és “Juan sin miedo” i en anglès té un títol força més llarg i el seu protagonista no té pas nom, el conte es diu: “The Story of the Youth Who Went Forth to Learn What Fear Was”, que ve a dir una cosa així com “La història del jove que va marxar per aprendre què és la por”.

Aquest conte és un conte de fades europeu que s’allunya una mica dels esquemes de contes de fades habituals, no hi ha elements màgics, i els personatges més antagònics que són de tipus sobrenatural, són burlats per un simple noi. Aquest conte fou recopilat per primera vegada pels famosos germans Grimm i a ells se’ls atorga l’autoria. Temps més tard a les contrades catalanes, fou  Amades que en feu una nova adaptació de la història.

La versió que us he explicat és la que podríem considerar com estàndard, però hi ha elements que apareixen en d’altres versions que en aquesta no surten: com per exemple que en Pere dorm en un cementiri, també ho fa en un bosc on despenja tres penjats que hi ha a un arbre per abrigar-se a la nit, i finalment resulta que ressusciten, espanta a un home disfressat de fantasma que l’únic que vol és fer-li conèixer el que és la por… Aquests són aspectes que no canvien la trama de la història, ja que de fet són diversos moments en que el protagonista hauria de tenir por però mai arriba a ser així.

També hi ha aspectes que canvien força més l’argument, un d’ells ens explica que el Rei abans de deixar-lo casar amb la seva filla, envia a en Pere a un  castell encantat al damunt d’una muntanya a passar-hi tres nits, i si aconsegueix sortir-ne en vida, sense por i superant totes les probes, es podrà casar amb la seva filla. Evidentment, no cal dir que en aquesta versió de la història el rei no volia pas que la seva filla és casés amb algú que no fos de sang blava, i envia a en Pere tota mena de probes terribles per tal d’espantar-lo i fer-lo desistir de voler-se casar amb la seva filla.
Un altre aspecte de la història que canvia és el final, de fet és aquest que us explicaré ara el que jo coneixia i que fa la història una mica més curta.

Ens trobem en el moment en que en Pere està amb els gegants i vol provar amb ells el ungüent de la ressucitació, però els gegants no volen passar per aquesta proba i és ell el qui l’ha de passar, de manera que els gegants li tallen el cap, li posen el ungüent, li tornen a encaixar el cap i es desperta. El cap li han posat tan malament que li han posat del revés, de manera que en Pere és un cara-girat, és aleshores quan en Pere finalment coneix el que és la por. Els gegants li posen el cap bé i en Pere els omple de petons perquè ara sí que l’han ajudat a descobrir el que és la por.

Es tracta d’un conte atípic i divertit que resulta curiós d’explicar i que fins i tot en podem trobar el missatge i és que tothom té por d’alguna cosa.

Il·lustracions
Són poques les il·lustracions que hem trobat d’aquest conte, potser pel fet de no ser un dels més populars dels germans Grimm. Comencem però amb unes quantes en blanc i negre.

En color tenim  unes quantes imatges, algunes catalanes, altres en alemany… Totes elles molt xules.

Un conte molt original, terrorífic i divertit que fa descobrir als més petit el que és la por.

MITES, CONTES I LLEGENDES DELS CINC CONTINENTS, José Manuel de Prada Samper, Il·l Lluís Filella, editorial Joventut –> Aquest es tracta d’un recull de relats i llegendes d’arreu del món publicats per l’editorial Joventut ja fa un temps. Té com a curiositat que les il·lustracions són d’un autor català amb una gran producció i que ofereix una acurada selecció de 32 relats. Històries sobre l’origen de la terra, els oceans, la vida, la mort… Contes sobre tot allò que ens envolta i que a través de boniques llegendes hem sabut donar-lis explicacions que van més enllà d’explicacions científiques, sovint massa enrevessades i poc màgiques per a un nen petit. Cinc continents amb històries que van des de la Sibèria, a la selva passant pel desert australià.

Un llibre complert i curiós.

Avui us porto uns peluixos molt curiosos, es diuen Bobby Dazzler. Són del Regne Unit i  els vaig descobrir en una botiga de Gràcia i alguns em van fer força gràcia, i és que tot i no tenir una web massa bona, hi ha de molt graciosos. Es tracta d’un estil de peluixos diferent al que us acostumo a portar, potser no tan infantils.

Les nines de peluix es classifiquen per temàtiques: exploradors, entreteniment, salvatge oest i el món dels boscos (o quelcom similar). Us deixo amb algunes imatges a veure si us agraden.

Hola a tots i totes! Hi ha cultures molt i molt diferents, totes amb els seus valors, les seves tradicions i molt arrelades en les seves gents. Avui us porto dos excel·lents àlbums il·lustrats que ens presenten cultures molt diverses.

SOL NEGRE, Fred Bernard, François Roca, Editorial Joventut (2009) –> La història d’aquest conte comença quan l’àvia d’una nena que es deia Inés, li explica com era el seu avi i qui era el seu millor amic, el seu cavall, el Sol Negre. Un animal majestuós amb el que l’avi de la Inés es va embarcar per fer les Amèriques. Doncs bé, gràcies al relat d’aquesta història coneixem com els espanyols van arribar a la ciutat de Tenochtitlan, on van ser rebuts com a Déus i moment en el que es va gestar una preciosa història d’amor entre el soldat espanyol i una jove indígena que es va acabar convertint en la seva esposa.

Una història d’amor tràgica amb un rerefons on la guerra i la lluita acaba emportant-se la vida del jove espanyol, i destrossant tot un poble conquerit pels espanyols.

És d’aquelles boniques històries que ens serveixen per reflexionar i adonar-nos de tot els errors que es van cometre en el passat i que malauradament es continuen cometent.

Tota la història amb unes il·lustracions fantàstiques, extraordinàries i extremadament realistes, amb dos autors que els seus noms acostumen a anar lligats a molt bons àlbums il·lustrats.

ELS CAVALLETS DEL VENT, Anne-Catherine De Boel, Traducció Maria Luchetti, Editorial Corimbo (2009) –> Dolma viu al Tiber, a les montanyes del Himàlaia. La seva mare s’ha posat malalta i Doilma molt preocupada, decideix emprendre un viatge al gran llac sagrat Zhara Yuntso. Quan hi sigui llençarà molts cavallets de vent que li serviran per fer més fortes les seves pregàries.

Un conte sobre la tradició i cultura tibetana, un viatge esplèndid per un indret inòspit i desconegut a través de la valentia i l’amor d’una nena.

Unes il·lustracions excel·lents ens acosten una preciosa història.

Hola a tots i totes! Avui he rebut un correu electrònic que m’ha fet especial il·lusió, i em venia de gust compartir-ho amb vosaltres. Gràcies al correu m’he assabentat de que en el portal Criatures.cat han parlat de mi i han parlat molt bé i m’ha fet molta il·lusió. Aquest portal és un espai vinculat al món dels infants i tot el que els rodeja, una iniciativa del periodista Carles Capdevila i que administra amb molt bon criteri Anna Homs.

Sigui com sigui d’aquest portal m’agradaria parlar-vos amb deteniment un dia d’aquests. De moment us deixo amb el link a l’article dedicat al Trompeta i una captura del mateix. Si hi entreu, aprofiteu i passegeu-hi una estoneta. De ben segur que quan tingui un momentet també ho faré.

Nascuda el 12 de Maig de 1970 a Badalona, la Mercè Canals és una de les il·lustradores catalanes amb més projecció actualment. Té un estil fresc, divertit, colorista i simpàtic. 17 anys com a professional del món de la il·lustració l’han fet créixer en el seu propi estil. Ha publicat llegendes en pop-up, llibres de text, àlbums il·lustrats, contes per a nens més grandets… sigui com sigui, sempre adaptant-se a l’estil requerit pel text. El seu somni: escriure i il·lustrar els seus propis projectes. De ben segur que ho aconsegueix!

Una bonica entrevista amb molt bones respostes, i és que tots, com la Mercè sóm una mica Belles Dorments sempre que podem!

– Quan temps fa que et dediques al món de la il·lustració infantil? Com vas començar-hi?
Vaig començar l’any 1992 o sigui, que ja fa 17 anyets que m’hi dedico, a l’ofici d’il·lustrar… Vaig fer la meva entrada il·lustrant un conte de Tolstoy per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Petitet i en blanc i negre. Em va fer una il·lusió… encara me’n recordo d’aquell primer moment.

– Has publicat llibres de text, portades per a revistes com el Cavall Fort, contes i àlbums il·lustrats… En quin àmbit et sents més còmode? Perquè?
Quan em sento més còmoda és quan faig projectes propis i després els ofereixo als clients als que els hi tinc més confiança. El plaer de crear del no res, sense cap mena de pressió comercial ni educativa, no té comparació. I si treballo el text d’algun amic escriptor, com en Joan de Déu, o la Núria Homs o en Lluís Farré, el grau de satisfacció és el doble. Els moments de posta en comú d’idees són bojos, gratificants i tan plens!

– He vist que darrerament has publicat diversos contes en format pop-up, un gènere que sempre m’ha cridat molt l’atenció. Es treballa igual que per a un conte “normal”? O es preparen les il·lustracions per separat? És l’il·lustrador el que decideix els elements que es mouran, l’editor, l’autor… o hi ha alguna persona dedicada exclusivament als pop-up?
Els tres llibres pop-up que hem publicat fins ara, els he treballant conjuntament amb en Lluís Farré. Nosaltres tenim un sistema de treballar aquests llibres que ens ha funcionat molt bé fins ara: un cop tenim la llegenda escollida, en Lluís comença amb el text. Després decidim com el repartim en les set planes que té el conte,
i jo escullo quin tipus de desplegable m’agradaria per cada una. D’entre el munt de pop-ups de tot el món que hem anat recopilant, decidim quins muntatges funcionarien millor, i mirem de projectar-los. En Lluís és qui ataca el volum, mentre jo vaig esbossant els dibuixos perquè s’hi acoplin. És un treball feixuc, però el resultat val la pena. El pitjor de tot, és el desplegat de totes les peces per tal que els editors tailandesos puguin fer l’ensamblatge final… Buf!
Imaginem que en les editorials americanes, més acostumades a l’edició d’aquest tipus de llibres, tenen un equip d’enginyers del paper, que fa tota aquesta feina més mecànica.

– Vas fer els cartells per la cavalcada dels Reis de l’any 2006. Què va suposar per a tu un projecte com aquest, on el teu treball va ser vist a tots els racons de Barcelona?
Ha ha ha, sí, es va veure per tots els racons, o millor dit, per totes les faroles i arbres, però ningú es va fixar en que ho havia fet jo… Sempre passa amb el treball publicitari, és el més vist, però el menys valorat. Ara, jo anava amb el pit ben inflat, quan passejava per les rambles… I tenia un gran sentiment de germanor amb tots els nens, el dia de la cavalcada. Com si jo fos un rei més!

– Com definiries el teu estil?

Ui, jo de fer definicions de mi mateixa o de la meva obra, no n’he sabut mai. Potser es podria dir que tinc un estil figuratiu, fresc, sense floritures, simpàtic i amable? No m’agrada incloure’m en estils concrets, jo no em moc per les modes ni les corrents artístiques, sinó més bé pels sentiments que em provoquen els textos que m’encarreguen o que escric. Intento transmetre pau i felicitat, i això ho aconsegueixo amb els colors i les expressions dels meus personatges. Els amics em diuen que arranco somriures, amb els meus dibuixos. Què més vull?

– Un il·lustrador és…

Un contacontes en dues dimensions i un dels personatges que forma part de la memòria de tot infant. Ep, i un cronista il·lustratiu de cap a peus!

– Quina tècnica prefereixes a l’hora de fer les teves il·lustracions, l’ordenador o el llapis i el paper de tota la vida? Perquè?
En aquests moments estic totalment immersa en el món del dibuix per ordinador, encara que la línia encara la faig en llapis o rotulador, i l’escanejo. El color l’aplico en ordinador, però totes les textures i estampats, els he fet a mà o els he escanejat, per a aplicar-los com a collage, com feia quan aquesta “maquinota” no existia… De moment, no enyoro el desplegament de potets de pintura, ni els pinzells. Però tot arribarà…

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?

Això t’ho poden respondre millor i amb dades afilades al mil·límetre, els editors. Jo, que passejo molt per les llibreries, veig que la producció nacional, és menor que l’estrangera. Noto un canvi respecte 15 anys enrere. Abans els autors “nadius” brillaven a les taules de les llibreries. Ara els has de buscar amb lupa. Trobo a faltar aquell carinyo amb el que ens trucaven i ens cuidaven els editors. En aquests moments primen les vendes de best sellers foranis, abans que la promoció de la il·lustració catalana. Malgrat això, encara trobes editorials que basen la seva producció en obra autòctona o d’altres que decideixen arriscar-se i fer pop-ups de producció pròpia.

– Un país amb bona literatura infantil és…

Aquell qui fa llibres per a tots els lectors, sense posar caselles per edats, sense acotar el vocabulari ni tancar les portes a històries meravelloses que parlen de la por, de la mort, de l’enveja, de l’amor en totes les seves formes i tamanys. Aquell qui no fa llibres pels nens, sinó per les persones. Aquell qui no segresta la creativitat  més pura, amb excuses vagues.

– Si fossis un personatge de conte series… Perquè?

Em… seria la bella dorment. Primer, perquè una de les meves aficions és dormir. Sobretot, la migdiada. Dues horetes, em senten la mar de bé. Jo sempre m’he imaginat que a l’Aurora, li feien dormir una migdiada de cent anys. I si després et lleves i et trobes al costat un home vestit de blau, amb peto d’operari o de mecànic de motos, o del que sigui (príncep no, eh?), que diu no t’has de preocupar de res i que et prepara un berenar, ja firmo.

– Has il·lustrat la llegenda de Sant Jordi, els Reis Mags, L’arca de Noè…T’agradaria atrevir-te amb els grans clàssics de la literatura infantil? Quin conte tradicional t’agradaria il·lustrar? Perquè?

Aquesta és la millor pregunta! Editors, preneu nota: vull il·lustrar El príncep feliç, d’Òscar Wilde; Conte de Nadal, d’en Charles Dickens, o El carter del Rei, d’en Rabindranath Tagore. Tots ell, uns bons drames! Em van fer plorar tant de petita, que voldria saber si jo sóc capaç de causar el mateix efecte amb les meves il·lustracions.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes? Se’n pot saber alguna cosa?

I tant. El meu proper projecte, és triomfar com a escriptora. Ha ha! Va, em conformo en començar a publicar, de moment. El meu primer conte curt, ha estat publicat a la revista Cavall Fort, i es diu: Gallineta dels meus ulls. I tinc uns quants textos rodant per algunes editorials, en espera de resposta… espero que afirmativa!