Elefant Trompeta

Recent sortit del forn, aquesta novetat editorial El monstre de Colors de l’Anna Llenas serà presentat el proper dijous 8 de Novembre a les 19h a la secció d’infantil de la llibreria La Central del Raval. L’Anna evidentment hi serà per donar-vos a conèixer aquest nou conte editat per l’Editorial Flamboyant, i a més estarà encantada de signar-vos alguns exemplars al final de l’acte.

La veritat que el conte el vaig descobrir a la 2a Trobada d’il·lustradors de Sarrià, i em va agradar moltíssim. A més per als més menuts hi ha la versió del conte perquè la pintin els nens.

Pel que fa a l’acte del proper dijous també anirà acompanyat de la inauguració de l’exposició d’originals del conte que podreu veure a la mateixa llibreria durant tot el mes de Novembre. Un acte al que se’ns dubte, segur que val molt la pena assistir.

Presentació de “EL MONSTRE DE COLORS” d’Anna Llenas

8 de Novembre a les 19h

Central del Raval (Carrer Elisabets 6, Barcelona)

“El Gegant Puigmal era l’amo i senyor de les terres de les muntanyes de la Vall de Ribes. Va vestit de neu i és el protector dels arbres i els animals, i procura protegir-los de la fúria de l’home i dels seus anhels de cacera. Un dia un caçador estava perseguint un isard i va arribar al cim de la muntanya, allà es va trobar amb el gegant Puigmal que el va increpar per intentar caçar una de les seves criatures. El caçador es va defensar amb arguments que considerava clars i contundents i és que bé havia de caçar per poder alimentar a la seva família. Aleshores Puigmal va munyir a la daina, va fregar la llet amb les seves mans i amb el seu vestit de neu, i de la llet en va fer formatge. Va ser així com va ensenyar a la humanitat a viure dels seus ramats i deixés de caçar, i així no entrés en els seus territoris. Del formatge que en va fer, li va dir al caçador que si no se l’acabava tot, mai li faltaria menjar per a ell i per a tots els de la seva espècie.
Però vet aquí, que va arribar un dia en que la necessitat de l’home de tornar a caçar va ser molt forta, és així com després de molt i molt temps l’home amb esperit caçador va caçar i  matar uns quants cérvols i Puigmal el va castigar estimbant-lo al fons d’un barranc.
La història no s’acaba aquí i un ramat de cérvols va arribar al poblat i els homes els caçaren. Aquest fet va desencadenar una segona onada de caceres que cada vegada pujaven més amunt a la zona de domini d’en Puigmal, que poca cosa podia fer per detenir aquesta ferotge onada de caça. Va ser així com els humans arribaren al cim en el que vivia Puigmal i el mataren, el seu cos es va acabar transformant en roca i en un dels cims més emblemàtics dels Pirineus.”

Aquesta història que us he portat avui és la Llegenda del Gegant de Puigmal, una llegenda pirinenca que ens parla que en temps immemorables els cims més alts dels Pirineus estaven habitats per éssers extraordinaris, per gegants que custodiaven els seus cims més alts, éssers que feien que la resta d’humans no s’atrevissin a establir-se i viure en la part més alta de les muntanyes, reservada només per aquests éssers, així els humans quedaven relegats a viure a les valls. El Puigmal es troba a la comarca del Ripollès, indret on aquesta llegenda té molta força, però cal també que us expliqui que hi ha una llegenda molt similar sobre un altre cim Pirinenc, aquesta vegada el més alt de tots, l’Aneto, situat al Pirineu Aragonès. D’Aneto diuen que també era un gegant que estava tot cobert de neu i que va ensenyar a les gents i pastors d’Aneto i Aniet a fer formatge de la llet dels seus ramats, i que així abandonessin les costums de la caça per viure de la ramaderia. Per tant, veiem que la història d’un i altre gegant és pràcticament calcada, però el que canvia d’aquestes dues històries paral·leles el seu final, i és que si el gegant Puigmal va acabar assassinat per part dels caçadors, la sort d’Aneto no va ser gaire millor. Però per a que pugueu conèixer el final del Gegant Aneto cal que us expliqui la llegenda de La Maledicció de la Maladeta i el pic de l’Aneto.

“La història comença amb un viatger solitari que es troba amb un pastor i el seu ramat d’ovelles al Massís de la Maladeta. Aquest viatger exhaust, li va demanar al pastor un lloc on poder refugiar-se i passar la nit, així com alguna cosa de menjar per tal de recuperar les forces. El pastor, força hostil, li va dir que ell no tenia pas menjar que oferir-li i que si es volia protegir allà hi havia unes pedres a sota de les quals es podria refugiar. I el pastor va donar l’esquena al viatger i va continuar el seu camí, el pobre viatger va demanar de nou al pastor que l’ajudés i aquest no es va ni girar. El viatger va maleïr al pastor i el va condemnar a ell i al seu ramat a quedar convertit en pedra per sempre més. I és que el viatger, no era altre que el propi Jesús, que va castigar així al pastor, unes roques que van quedar condemnades a estar sempre cobertes per la neu.
El caminant, però volia creuar les terres d’Aneto, habitades pel propi gegant, un gegant temut que tenia a totes les gents allunyades dels seus cims i del que deien que si algú s’atrevia a pujar cap als seus cims, desapareixia per sempre més. Però el viatger no va deixar de voler anar cap al nord, i és així com camina que caminaràs va acabar topant amb el Gegant Aneto, altiu i cruel. Aleshores el viatger li va demanar una mica d’aigua, i aquest li va dir que era pel seu ramat i que marxés abans de que no deixés anar la seva fúria contra ell. El peregrí lluny d’espantar-se li va dir: “Veig que tens el cor dur com una pedra, per tan espero i desitjo que t’hi acabis convertint”. El gegant va quedar petrificat i es va acabar convertint en el que és avui el pic més alt dels Pirineus.
Però aquesta no és l’única penitència que compleix el gegant, i és que Aneto en les nits de forta tempesta recupera la consciència i la veu, i en les nits de molt vent les gents de Benasc, senten cridar a Aneto maleint i lamentant-se de la seva manca d’hospitalitat que el va acabar convertint en pedra.”

Amb aquesta llegenda, descobrim una vegada més un Pirineu Fantàstic i llegendari, que en temps immemorables va estar habitat en els seus cims per gegants, gegants com l’Aneto, el Puigmal o L’Home de la Neu. Llegendes que fan referència als orígens dels seus cims, al clima pirinenc, i pretenen donar una explicació a tot plegat. Llegendes que vénen de molt antic i han estat transmeses de pares a fills. L’una Aragonesa i l’altre Catalana, ambdues molt relacionades i que per això m’he decidit a portar-vos-les a la vegada. Com ja sabeu, la mitologia dels Pirineus és una mitologia que prové en part de la mitologia grega, amb la llegenda de Pirene i la seva formació, i els gegants són un dels personatges més arrelats i característics d’aquestes llegendes, de fet es tractava d’un gegant Heracles l’obra de creació dels Pirienus. Llegendes sovint cristianitzades provinents de la mitologia grega, com és el cas de la Llegenda d’Aneto, non és el propi Déu ui acaba donant fi i mort al gegant, i convertint-lo en pedra.
Dues històries fantàstiques, unides per uns orígens comuns.

Imatges
Com no hi ha imatges de cap de les dues llegendes que us he portat avui, us deixo amb dues fotografies, l’una del cim del Puigmal, l’altre de l’Aneto.

PIRATES I TRESORS, Chris Mould, Trad. Albert Jané, Editorial Combel (2012) –> Una novetat d’aquesta tardor és aquest recull de contes de pirates publicat per Combel. Els pirates són personatges dolents, sovint cruels, però qyue han fascinat i fascinen als infants de tots els temps i de totes les edats. Aquest recull és una combinació entre contes clàssics de pirates provinents de llegendes o de grans autors com Edgar Allan Poe; i contes escrits pel propi autor del conte. Tots ells evidentment amb els pirates com a fil conductor de les històries.

Un total de deu relats sobre els pirates més temibles d’arreu del món entre els quals destaquen tots aquests títols: La llegenda de Davy Jones, Dionís i els pirates, L’illa del Tresor, Jack Camacreuat, L’home que feia deu, La música de Mochimitsu, L’escarabat d’or, Por a la llum d’una espelma, La tinta d’un mort i La Joia de Bengala.

Pel que fa a l’edició d’aquests deu relats podem dir que és magnífica, les il·lustracions molt adients a totes les històries: fosques, misterioses, cruels… molt fidedignes sens dubte a la personalitat dels pirates. A mi personalment m’ha agradat moltíssim aquest recull i tinc la sort de poder-lo tenir.

Avui us porto la marca de joguines Calafant, una marca alemanya que considera que la creativitat és la via d’expressió més important que tenen els infants juntament amb la parla, i això és sens dubte molt important per una marca que té com a filosofia la de donar als infants les joguines sense muntar ni decorar, fent del muntatge i de la decoració una part molt important del joc en sí.

Així Calafant ofereix als infants packs amb diferents nivells de dificultat que els hi permetran construir una casa, un castell, un vaixell, un camió o fins i tot un robot.

En funció de la dificultat, el muntatge és més complicat i la decoració molt més lliure també. Es tracta de productes fets amb cartró, on el plaer dels infants acaba radicant en el fet de que estan jugant amb joguines fetes, construïdes i decorades amb les seves pròpies mans.

És sens dubte una marca de joguines molt curiosa que estic convençuda que us agradarà, o si més no, us semblarà molt curiosa.

Avui us porto contes sobre l’amistat, que bé es podrien tractar d’una entrega més de contes d’Óssos, i és que de fet, els protagonistes d’avui de tots els contes que ens ocupen són ossets, però el més important no és pas que siguin ossets, sinó que l’amistat és el valor que predomina en tots ells. És per tot plegat que m’he decidit a portar-vos-els junts, així que sense més preàmbuls, espero que us agradin molt.

OSO CAZAMARIPOSAS, Susanna Isern, Il·l. Marjorie Pourchet, OQO Editoria (Abril 2012) –> L’ós protagonista d’aquesta història és sens dubte un personatge entranyable, viu en el bosc, li agrada passejar, dormir al cosatat del llac… la seva vida és molt tranquil·la, fins que un dia troba un caçapapallones. Lluny del que pugui semblar per lo gran i ferotge dels óssos, aquest no utilitzarà el caçapapllones com tots imagineu per caçar i dissecar aquestst bonics animals, com fan els col·leccionistes de papallones d’arreu del món. De fet utilitzarà el caçapapallones per rescatar-les quan cauen al llac i el seu gran musell per secar-los ràpidament les ales i que puguin tornar a volar.

Una història sobre la bondat, i l’amistat i és que s’estableix una especial relació entre l’ós i la gran papallona Blanca, que acabarà convertint-se en una aliada i una amiga i alliberarà l’ós de la seva soletat.

És una història bonica delicada i senzilla. Sense gaires complicacions ni rebuscada, simplement tendre i sincera. A mi em va entusiasmar quan la vaig descobrir, espero que a vosaltres també.

LA TROBADA, Florence Ducatteau, Il·l. Chantal Peten, Editorial Flamboyant (Maig 2012) –> Aquest és el primer títol d’una bonica col·lecció, de moment s’han publicat només dos a les nostres contrades i estan protagonitzats per dos óssos: L’Ósset i la Leontina.

El primer d’aquesta col·lecció ens explica, com el seu nom indica, com es van conéixer els dos protagonistes d’aquesta història. L’Ósset viu al bosc, tot sol, allunyat de tot, al costat d’un riu. Viu tranquil i està encantat de que sigui així, però un bon dia arriba una veïna nova, la Leontina, que el vol conéixer, però l’Ósset no està gaire predisposat a tenir amics, i molt menys una amiga.

Evidentment és força previsible, degut a que hi ha més títols de la col·lecció, que els dos protagonistes, acabaran fent-se amics. El que no us diré és com ni perquè, això us ho deixo per a que ho descobriu vosaltres mateixos.

LA BARALLA, Florence Ducatteau, Il·l. Chantal Peten, Editorial Flamboyant (Maig 2012) –> Com ja heu pogut deduir del títol anterior l’össet és un personatge amb un caràcter força particular, molt mascle ell i es nega a fer tot el que pugui estar relacionat amb el món femení. I heus aquí que aquest és el motiu que portara a l’Ósset i la Leontina a la seva primera baralla. Un dia la Leontina li proposa a l’Ósset jugar a cuinetes i aquest s’enfada moltíssim dient que ell no pensa jugar pas a jocs de nenes. Una baralla que no podrà acabar amb una amistat que cada dia es va fent més forta, però que sens dubte la farà trontollar.

Dos contes, aquest i l’anterior, fantàsticament il·lustrats per una il·lustradora belga que utilitza les tècniques més senzilles, llapis de colors i difuminats, per dur a terme les il·lustracions d’uns contes al que el seu estil els hi encaixa a la perfecció.

El dissabte vaig llevar-me ben d’hora el matí, vaig agafar els Ferrocarrils de la Generalitat i em vaig plantar al vell mig de la Vila de Sarrià, el motiu era força senzill. Feien el Comerç al carrer i Fira gastronòmica de Sarrià, i amb motiu de tot plegat, la llibreria A peu de pàgina organitzava la Segona Trobada d’il·lustradors, ja que la primera es va realitzar l’any anterior en motiu de la mateixa festa. A part de gaudir de paradetes de roba, artesania, embotits artesanals, i una mostra gastrònomica dels principals forns i restaurants de la zona, vaig poder gaudir d’una trobada d’il·lustradors fantàstica!

Entre els il·lustradors que van participar aquest any en la trobada hi eren alguns dels meus preferits, vells coneguts del Trompeta, “la crem de la crem” de la il·lustració a les nostres contrades. Noms de tan renom com en Valentí Gubianas, el tàndem Xavier Salomó – Meritxell Martí, l’Ignasi Blanch, David Ramírez, Óscar Julve o en Roger Olmos, compartien espai amb en Pitu Álvarez, l’Anna Llenas, el Jordi Vila Delclòs, en Pep Boatella, la Cristina Quiles o l’Ed Carosia, entre d’altres.

Una trobada plena de nens, de contes il·lustrats pels il·lustradors, de màgia, d’activitats per als més menuts: contacontes, música en directe… I sobretot plena d’alegria i de somriures. I és que em fascina observar com il·lustren els grans il·lustradors i com els nens s’emporten el seu conte amb un somriure d’orella a orella. Veure com amb un parell de minuts són capços de crear una il·lustració és fascinant, i veure-ho d’a prop és tot un plaer.

Enhorabona un any més a la llibreria A peu de pàgina, i a l’Associació de Comerciants de Sarrià per celebrar una festa tan bonica com aquesta.