Avui us vull portar un conte que quan el vaig veure em va recordar als meus Elefants. I és que jo amb ells cantava tot el dia un munt de cançons, els hi explicava molts contes, i una de les cançons que sempre cantàvem per fer una fila que ens portés a qualsevol lloc era la que protagonitza el conte del que us vull parlar avui “El tren que corria sense por”. Era una cançó perfecte per fer fila, i jo m’ho passava d’allò més bé cada vegada que fèiem aquell tren.
Ara després de tants anys, és una cançó que ja no canto amb els nens de la meva escola, i és que a P4 a la meva escola les files no es fan agafats de la bata, i per tant ja no tindria gaire gràcia cantar-la- Però tot i així en guardo un fantàstic record, i dels meus Elefants. Sabeu quin curs estan a punt de començar? Quart de Primària!!!! Mare meva, lluny i ben enrere han quedat els xumets, els plors, els bolquers, els pipis a sobre, les mossegades… I ells no se’n deuen ni recordar. Jo encara avui hi penso sovint, i quan estic nostàlgica trec les fotos que en conservo, me’ls miro i remiro i recordo els moments viscuts amb ells. Seré una bleda sí, però per mi sempre seran aquells nens de dos anys que vaig tenir al meu càrrec durant tot aquell curs.
En fi, que us parlo del conte en qüestió, us en dic autor, il·lustrador, editorial i us explico una mica de què va, ok?
EL TREN QUE CORRIA SENSE POR, Elena Ferro, Il·l. Gusti, Col·l. Capsa de conte,s Editorial Baula (setembre de 2012) –> Aquest conte està basat en la cançó del tren, com us he explicat abans, una cançó que fa així:
“Un tren petitó
que corria que corria
un tren petitó
que corria sense por.
Si voleu pujar
afanyeu-vos, afanyeu-vos.
Si voleu pujar
afanyeu-vos que se´n va.”
En el conte però no hi apareix el text de la cançó, però tots els que la coneixem sabem que es refereix a ell, i a partir d’això ens explica una bonica història. I és que aquest petit tren li agrada molt córrer i córrer molt de pressa. Tan de pressa que sovint no es fixa pels llocs per on passa. Fins que un dia no se n’adona i perd un dels seus vagons, i un altre, i un altre i un altre, fins que es queda sol. La tristor l’envaeix, i es decideix a tornar enrere a passar per selves, boscos, deserts i fins i tot mars buscant els seus vagons.
És un conte preciós, i les il·lustracions d’en Gusti el fan més especial encara, a mi em sembla un petit tresor, i m’encanta tenir-lo a la meva prestatgeria de contes.
