Il·lustradora de gran prestigi i reconegut nom, la Montse Tobella és una de les il·lustradores catalanes més actives. Ha il·lustrat boniques i magnífiques històries, sempre amb le seu estil i la svea gràcia especial.
La vaig descobrir per primera vegada en el conte "La màgia dels regals", i aquell conte per a mi sí que va ser un autèntic regal… tendre, dolç i amb personatges de contes clàssics, com a mi m'agrada. L'he redescobert ara fa ben poquet amb un conte d'una nova col·lecció de Bromera i m'he adonat de que seria una molt bona entrevistada.
Llegiu, llegiu:
– Quan vas decidir que et volies dedicar a la il·lustració?
De petita, l’ambient que es respirava a casa tant per part de pare com de mare eren d’aires creatius, sempre havia dibuixat. Els 7 anys el meu pare em va animar a vendre una felicitació de Nadal que jo havia fet, ell les va imprimir amb serigrafia, i jo amb molta vergonya les vaig dur a vendre a la papereria del barri. Per sorpresa meva, no només les van acceptar sinó que passades les festes s’havien venut totes; llavors vaig decidir que de gran seria dibuixant. Passats els anys i quan ja era de l’ofici, el meu pare em va comentar que ell era qui les havia comprades totes. Així van ser els meus inicis, complementats més endavant amb estudis a l’escola Massana, a l’escola d’Arts i ofici amb el gravat, i molts anys de practicar el dibuix al natural al cercle de Sant LLuc.
– Què significa per tu la paraula il·lustrar?
Poder transmetre les sensacions o emocions que se’m desperten a partir d’un guió, un conte, una poesia…o bé també fent el camí a l’invers amb projectes propis, on em neixen primer les imatges i amb elles vaig construint l’historia.
– Si no fossis il·lustradora series…
Jardinera.
– Per ser un bon il·lustrador es necessita..
Moltes ganes de dibuixar, ser constant, observar amb molta atenció tot allò que passa tant del món de fora com del que es mou per dins d’un mateix, moltes hores d’aïllament i silenci per poder reflexionar i desenvolupar la creativitat i l’imaginari; més l’habilitat de l’ofici que s’adquireix amb anys de treball.
– Has fet alguna portada per la revista el Tatano, El cavall Fort dels petits. Què significa per un il·lustrador fer una portada per una revista tan important?
Amb l’equip de Cavall Fort i el Tatano, em sento molt a gust treballant, per la llibertat i confiança que ens donen als il·lustradors. Per mi és un plaer col·laborar per ells tant amb les cobertes com amb les històries del personatge de la Neus, creat per en Joaquim Carbó, i amb les que ara hi col·labora també la Maria Sallès.
– Si haguessis de definir el teu estil, diries que és…
No em sento amb un estil propi, varia segons el que el text em suggereix, utilitzant un o un altre llenguatge plàstic, a vegades amb forces detalls com ho requereix els guions de la Neus, d’altres en canvi amb ben pocs elements, donant importància tant el buit com el contingut. També, segons la tècnica utilitzada el resultat pot acabar sent molt diferent, i m’agrada investigar i jugar per veure que passa quan deixes que el material parli per ell mateix, tant si és amb la tinta xinesa, com l’aquarel·la, el gouache, l’acrílic, l’oli, el collage…
– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Aquí hi ha molts bons autors, tant d’escriptors com il·lustradors, i estaria bé que alguns quants editors posessin més confiança amb nosaltres com ho fan en comprar moltes produccions vingudes de fora.
– Un país amb bona literatura infantil és…
És un país ric amb creativitat i cultura.
– Si haguessis de triar un conte clàssic per il·lustrar, quin t’agradaria que fos?
Potser el Pinotxo, que ja l’ he inclòs en un conte meu: “La màgia dels regals” on a més d’ell també hi surten d’altres personatges clàssics, com els ratolins d’Hamelin, la Princesa del pèsol, el Petit Princep, la Ditona…
– Si fossis un personatge de conte series…
En part m’identifico amb “la noieta dels llumins ”de l’Andersen, per allò de que té molt de fred a les mans, i busca constantment l’escalfor.
– Quin era el conte que més t’explicaven quan eres petita?
Més que un conte amb concret, de petita llegia molt el Tretzevents (llavors anomenat L’Infantil), amb les històries d’en Follet Genis, creades per l’Albert Rué, la petita Alicia de la Mercè Llimona, la colla de la Tirallonga d’en Roba…. o bé del Cavall Fort, amb en Jan i en Trencapins, d’en Peyo, o en Jep i el Fidel d’en Madorell….com també les històries d’en Tintin, o dels vells primerencs Patufets que corrien per casa.
– El teu espai de treball com és?
Bastant espaiós, amb una balconada amb plantes i bona llum. On la música, la radio o bé el silenci m’hi acompanyen.
– El teu il·lustrador preferit és…
Són molts els il·lustradors que m&rsquo
;agraden com dibuixen, dir-ne només un seria una equivocació.
– Quins són els teus propers projectes?
Després d’una temporada molt intensa de feina, ara amb una mica més de calma, i a punt de sortir un conte d’en Rodari: “Ricard l’escultor” (Ed. Bromera), més un llibre per Andbanc d’Andorra; ara estic preparant un conte per Baula, escrit per en Ricardo Alcantara, més un projecta propi, el que no hi puc dedicar-hi masses hores, només entre feina i feina; i també estic amb la preparació d’ una exposició individual per la sala Rovira que es farà pel mes de Maig, i per descomptat la Neus que va sortint cada mes; a part d’això també hi han previstos uns tallers de creativitat dirigits als mestres que els faig junt amb en Ricardo Alcantara (escriptor) i l’Ana Escoda (ballarina).
