Elefant Trompeta

Quin gust i quin plaer ha de ser que en Valentí Gubianas et vingui a visitar a l’escola, per explicar-te la feina de l’il·lustrador, com il·lustra, les pintures, tècniques…

És un vídeo tan bonic que m’ha vingut molt de gust portar-te’l i ensenyar-te’l.

“Eren els volts del segle IX i a prop de les muntanyes de l’actual llogarret de Valldossera, entre Pontons i el Pla de Manlleu estaven habitades pels musulmans. I els cristians que hi havia per la zona eren pocs, i volien reconquerir els seus territoris juntament amb el castell de la Tossa habitat pels àrabs.
Però els cristians eren pocs, i només disposaven de caps de bestiar per a fer-ho, concretament de bous, així que van decidir utilitzar l’enginy en comptes de la força per reconquerir el que els hi pertanyia. Una nit molt i molt fosca, van encendre teies i les van lligar a les banyes de la cinquantena de bous que posseïen. Els van enviar cap al cim de la muntanya on es trobava el castell de Tossa, i els àrabs en veure tot aquell foc que els envaïa muntanya amunt es van creure que eren tropes de refresc cristianes i van fugir espantats presos del terror.
D’aquí diuen que el nom d’aquelles terres va ser a partir d’aleshores Muntanya del Bou, o el que és el mateix, en llatí Mons Bovis. I amb el temps d’aquesta llegenda diuen que va venir el nom de Montbui.”

Aquesta és la llegenda coneguda sota el títol La batalla del Bous, llegenda que explica l’origen del nom de Montbui, i de la qual se n’han explicat moltes versions diferents, però totes elles amb una batalla amb bous implicats en un dels bàndols i d’aquí la seva nomenclatura.

Una de les altres versions que s’explica d’aquesta llegenda fou la que va recollir Víctor Balaguer, poeta, polític i historiador del segle XIX, la llegenda diu així:

“Al segle IX l’exèrcit d’Otger Cataló mort en batalla tornava cap a terres catalanes després d’una batalla contra els moros que havia eixamplat les conquestes catalanes. Aquest exèrcit tornava dirigit per Depifer de Moncada. Una nit van acampar al peu d’una muntanya del Vallès, i els exploradors d’en Depifer van sentir que els moros estaven preparant un atac nocturn amb el que pretenien enviar a 10000 bous i vaques muntanya avall per envestir-los i que els catalans morissin sense haver tingut ni tan sols l’oportunitat de defensar-se. El que no sabien els moros, és que els catalans estarien preparats per intentar combatre al bestiar formant un esquadró triangular amb les llances en direcció al bestiar que ja es veia venir muntanya avall.
Va ser així com els soldats van frenar l’escomesa, i els bous que anaven en primera línia van morir travessats per les llances, i van frenar la resta de bestiar, que en veure’s atacats d’aquella manera tan ferotge van fugir muntanya amunt, fet que va fer que els moros en veure fracassada la seva escomesa, van decidir escapar cames ajudeu-me.
La falda de la muntanya va quedar coberta de bous morts i per aquest motiu se’n va acabar anomenant com la coneixem avui dia.”

Aquesta llegenda però cal dir que no deixa de ser això: una llegenda, en la que apareixen personatges llegendaris. Però hi ha qui li agrada pensar que és aquesta història la que va fer néixer l’origen del nom de Montbui.

En realitat en el castell mai es van arribar a trobar restes d’ocupació musulmana, i només se’n van trobar probes de la presència feudal, per tant, queda força en entredit aquesta història.

Cal dir però que Montbui és terra de llegendes i històries que giren entorn del seu nom, i és que al segle III aC es situa una d’aquestes històries. En aquella època Montbui estava poblada per íbers i d’ells se’n diu que un dels seus símbols era un bou d’or que es trobava al cim de la montanya de Tossa, i que es troba enterrat o fins i tot hi ha qui diu que està amagat en el centre del passadís subterrani que connecta Tossa amb la Casa Gran i que qui el busca està condemnat a patir infortunis.

Però aquesta llegenda segons els historiadors queda totalment refutada, ja que els ibers mai van adorar a figures bovines i que aquest passadís tampoc existeix.

De fet, diuen que el nom original de Montbui, no provenia pas del Bou, com s’ha pensat sempre i s’ha representat en els seus símbols i escuts; sinó que es tractava d’un nom germànic provinent d’un nom de persona Boi (diminutiu de Baldiri), per tant es deia Monte Boino o Muntanya d’en Boi, un terratinent sense identificar que posseïa les terres dels voltants de Tossa.

Al final, una història sobre l’origen d’un nom d’unes terres de la que a mi m’agrada pensar més que prové de la llegenda d’una batalla, que no pas creure’m l’origen “real”.

Imatges
En llegendes com aquestes resulta força complicat trobar-ne il·lustracions que ens mostrin aquestes històries, però avui us porto dues imatges, una de l’escut de Montbui i l’altre d’una escultura daurada d’un bou que ens fa pensar en la importància que té per la gent d’aquestes nostrades els bous, i les llegendes entorn al seu nom.

EL GRAN LLIBRE DELS VAMPIRS, Denise Despeyroux, Il·l. Fernando Falcone, Editorial Parramón (2011) –> Avui, després d’alguns dies sense portar-vos reculls de contes, us porto un recull que no us deixarà indiferents. Es tracta d’un recull de contes i històries de vampirs, històries fantàsticament il·lustrades pel sempre fosc i un xic tenebrós Fernando Falcone, que sembla que això d’il·lustrar vampirs se li dona més que bé.

En aquest recull, podem trobar 13 històries, el 13 un nombre peculiar i amb un munt de significats ocults, i 13 son els vampirs que podem conèixer en aquest llibre: Dràcula, de Stoker; Carmilla, de Le Fanu; El vampir, de Polidori;La dama pàl·lida, de Dumas; Honor de vampir, del llibre de Les mil i una nits; El vampir ballarí, d’Afanàsiev; La família del vurdalak, d’A. K. Tolstoi; Vampirisme, de Hoffman, i Thanatopia, de Darío, són els 9 relats que inicien el llibre.
Els segueixen 4 llegendes noves: Li-Yung i el vampir, La bruixa vampir, El castell de Mont Wawel i Els guerrers de la cripta.

Si us agraden les històries de vampirs, us encantarà…

Aquest any, com cada any a la meva escola s’ha fet l’exposició de pintura, i és que després d’estar uns quants dies treballant amb els nens diferents tècniques, els resultats han estat d’allò més xulos. A P4 es treballa pintura de dit, pintura amb pinzell, i després un parell de tècniques: pintura amb plantilla i doblament de full.

I tot i ser uns dies molt estressants, els resultats en la pintura de dit i de pinzell són més que bonics, i és que els nens després de triar un color de fons per al eu dibuix, pinten tot el que volen i com volen.

Us deixo amb algunes de les fotografies que tot i estar fetes a no gaire bona qualitat amb el mòbil, es pot veure una mica de la nostra feina i de l’exposició final. Una paret sencera recoberta de petites obres d’art! Una feinada per penjar i col·locar i ordenar tots aquests fulls, però al final sempre m’acaba agradant força.

Demà mateix tindrà lloc a la llibreria A peu de pàgina de Sarrià, a les 12 del migdia, la presentació i activitat del llibre Qui té por d’una ombra?. L’acte el portarà a terme l’Enric Batiste i la Núria Giralt, i explicaran a tots els nens que hi vulguin ser, el seu conte i en faran una activitat.

Si us hi voleu acostar ja ho sabeu:

QUI TÉ POR A UNA OMBRA?

Dissabte 7 de Maig de 2011

12:00h

Llibreria A peu de pàgina

Major de Sarrià 50

Avui us porto dos relats protagonitzats per personatges que ara per ara, ja han passat a formar part de la història del món. Dos personatges molt diferents, però tots dos amb una característica en comú, els dos són personatges que ja formen part de la història, en els seus àmbits, és clar.

PIPPO, EL BOIG, Tracey E. Fern, Il·l. Pau Estrada, Editorial Joventut (2010) –> Filippo Brunelleschi, més conegut com a Pippo el Boig, és un artista incomprès que ha de competir amb la popularitat d’un altre artista per la construcció de la cúpula de la catedral de Florència. Pippo està convençut que el seu projecte és el millor, i si aconsegueix que els jutges se’l prenguin seriosament, ningú tornarà a anomenar-lo Pippo el Boig, sinó Pippo el Geni.

La història ens confirma que finalment Brunelleschi fou l’escollit, i la seva obra una de les cúpules més fantàstiques de tota Europa. Un projecte descabellat que s’ha convertit en un referent artístic i arquitectònic.

Un conte, que ens servirà per conèixer una mica més aquest geni, amb unes molt bones il·lustracions d’en Pau Estrada, que ja va il·lustrat el conte Picasso i en Minou, un il·lustrador català d’èxit internacional.

MARCO POLO, Demi, Editorial Joventut (2010) –> Una adaptació per a joves lectors del viatge de l’aventurer Marco Polo que va durar 24 anys des de Venècia fins a Xina, amb delicades il·lustracions de Demi. La il·lustradora incorpora en cada il·lustració dissenys i elements dels països o cultures visitats per Marco Polo. I és que s’ha basat en les il·lustracions del segle XIII, per tal d’elaborar la tècnica emprada en la realització d’aquest àlbum il·lustrat.

Marco Polo fou un gran viatger, aventurer, explorador i mercades, i la seva vida i els seus viatges foren tan apassionants, que han servit d’inspiració per aquest àlbum il·lustrat que permet acostar els viatges de Marco Polo als més menuts.

A partir de l’1 de Maig l’Exposició Animal de Valentí Gubianas tindrà una nova ubicació. Aquesta vegada anirà a la Biblioteca de Sant Joan de Vilatorrada. L’exposició es podrà visitar fins el dia 31 de Maig i es podrà visitar en l’horari de la Biblioteca: de dilluns a divendres, de 15.30 a 20.30h. tarda, i els matins de dijous i dissabtes de 10.00 a 13.00 h.

Si us hi voleu acostar us deixo l’adreça:

Biblioteca Cal Gallifa de Sant Joan de Vilatorrada
Passeig Gallifa, 1
08250 SANT JOAN DE VILATORRADA

Demà dia 5 de Maig a les 20h tindrà lloc a la Llibreria Abracadabra (C/ General Álvarez de Castro 5, Barcelona) la inauguració de l’exposició de Marc Taeger, que podreu veure fins l’11 de Juny.

Marc Taeger és il·lustrador d’origen suís autor entre d’altres dels contes: En Patufet, La verdadera historia de la Caperucita Roja, Aquil·les el puntet, i Tic Tac; i actualment resideix a Galícia.

Cal destacar també que en motiu d’aquesta exposició, el proper 7 de Maig a les 12:30h el propi il·lustrador, farà un Taller d’il·lustració per a nens d’entre 5 i 8 anys.

Així, que ja ho sabeu, si us hi voleu acostar, és una bona oportunitat per veure les il·lustracions d’un il·lustrador atrevit i original.

Enguany estic molt contenta amb el resultat de la manualitat del Dia de la Mare, i és que ha quedat d’allò més bonica, i és força senzilla i divertida de fer. Es tracta d’un quadre. La base és una fullola mida foli, i després amb pintura els nens han pintat el cel i el mar, i han enganxat les diferents peces del seu vaixell particular. La part d’a baix era cartolina punxada, el sol de paper xarol, el pal central un pal de polo, i les veles eren trossos de roba que havia retallat prèviament i que els nens havien portat de casa. La gràcia és que cada vaixell ha resultat diferent, i és que cada nen triava els dos trossos de roba que els hi agradaven més i els enganxàvem.

Els resultat, ara mateix el podreu comprovar, a veure què us sembla.

L’Alba Marina Rivera és una il·lustradora que va nèixer a Sant Petersburg, i ja de molt petita es va traslladar a viure a una petita illa de Cuba en la que es va criar. De Cuba, va anar a parar a Barcelona pensant que acabaría d’estudiar la seva carrera de Biologia, i va acabar a la Massana on es va formar com a il·lustradora, per entrar a formar part d’un bonic món del que no en vol sortir. És una il·lustradora de qualitat, amb pocs però bons treballs de la que destaca el seu: “El Contador de cuentos”, i recentment ha esta la il·lustradora convidada de la 4a Trobada d’il·lustradors de Gràcia. Una trajectòria interessant i un estil molt particular, que crec que us agradarà conèixer.

– Com vas començar en el món de la il·lustració?

Siempre he dibujado. Estudié bellas artes en una escuela especializada durante la enseñanza secundaria. En Cuba, si decides que serás artista, puedes comenzar a estudiar en serio desde muy pronto, así que con diez años ya estaba yo metida de lleno en el tema.  Aunque finalmente me decidí por las ciencias al entrar en la universidad (paradojas de la mente humana) nunca dejé de dibujar. Salí de Cuba sin haber terminado la carrera de biología, pensando que la terminaría aquí, pero pasa que la realidad de ser emigrante es bastante más compleja de lo que una se imagina, así que esos planes quedaron aparcados mientras me dedicaba a ganarme la vida trabajando de camarera. Y de aparcados pasaron a descartados, porque en Barcelona descubrí todo un mundo relacionado con la ilustración que me atrapó. Me matriculé en la Escola Massana sin tener muy claro que era ser ilustrador, pero enamorada de esa palabra. Y allí me enteré, jajaja. Así que, probablemente, si no hubiera caído en Barcelona no sería ilustradora.

– És complicat fer-se un lloc en el món de la il·lustració infantil?

Creo que sí. La verdad es que yo estoy empezando y no puedo hacerte un análisis muy profundo, porque mi experiencia es bastante limitada. Yo he tenido una suerte infinita y he comenzado a publicar en cuanto salí de la escuela, pero eso no quiere decir nada. Creo que lo realmente complicado es lograr vivir de la ilustración, sobre todo de libros. Es un trabajo mal pagado y poco reconocido en la sociedad en general.

– Vas néixer a  Rússia, quan erets un nadó et van portar fins a Cuba, i fa uns anys et vas instal·lar a estudiar i viure a Barcelona. Et consideres una mica de tot arreu? És difícil deixar la teva terra per iniciar-te en uns estudis que es portaran a dedicar-te professionalment al món de la il·lustració?

Siempre estuve algo desarraigada. En Cuba era rusa, en Rusia era cubana, y aquí soy una más entre tanta gente de fuera. Y no sólo eso. En Cuba crecí en una pequeña isla, la Isla de la Juventud, y allí casi todos sus habitantes eran venidos de algún otro lugar del país. No recuerdo un sentimiento demasiado profundo de pertenencia a la tierra, lo cual en el fondo me parece sano. Y útil, si tu destino es cambiar de país. No estoy frivolizando con el tema de la emigración. No es un tema fácil para nadie, pero creo que salir de tu país y vivir en otro tiene una gran parte positiva, y es que te enriquece mucho como persona.

– Quin és el projecte del que et sents més orgullosa? Perquè?

No he publicado tanto, así que no hay mucho dónde escoger, pero la respuesta la tengo clarísima: El contador de cuentos. Por muchas razones. Fue mi proyecto de final de ciclo en la Escola Massana; mi primer álbum publicado; ha ganado un par de premios importantes, como el Bolognaragazzi Award 2009 en la categoría Nuevos Horizontes y el Premi Junceda 2009 (que otorga la Asociación Profesional de Ilustradores de Cataluña) en la categoría libro infantil de ficción; me ha abierto muchas puertas y además me parece muy bonito!

– I el que més maldecaps t’ha portat?

El que estoy haciendo ahora mismo para la editorial A Buen Paso, porque no acabo de encontrar el tono de las ilustraciones, y lo llevo arrastrando desde hace más de un año. Pero lo acabaré pronto, espero!

– Recentment t’han escollit com l’autora convidada de la 4a Trobada d’il·lustradors a Gràcia. N’has fet el cartell i una exposició a la Seu del Districte. Què ha suposat aquest projecte per tu?

Es un gran honor. Como ya te he comentado mi carrera es bastante corta, por lo que sólo puedo estar muy agradecida por haber sido  invitada a un evento como éste.

En primer lugar, es mi primera exposición personal. Ya podrás imaginarte lo contenta que me puse cuando me lo propusieron. Además, conocía la sala de exposiciones y me parece un lugar muy bonito para una muestra, no sólo por cómo es el espacio en sí, sino porque la obra está expuesta a las miradas de muchas personas de perfiles muy diferentes. Gran parte del público que la visitará no necesariamente está interesado en la ilustración, sino que simplemente ha ido a la Sede del Distrito a hacer alguna gestión y eso es lo que me parece más interesante: el hecho de hacer visible al gran público un trabajo que normalmente sólo está reservado a circuitos más especializados.

Por otra parte, la Trobada d’Il·lustradors me parece muy buena idea porque hace más notoria la figura del ilustrador y lo equipara en importancia a los escritores (o al menos lo intenta). El hecho de crear un espacio de este tipo durante una festividad como Sant Jordi me parece muy positivo. Creo que esta iniciativa de Oblit, el alma de la librería Casa Anita, es muy útil y el apoyo que ha tenido por parte del Distrito de Gràcia durante estos años es de agradecer. Por eso cuando me propusieron hacer el cartel de la Trobada me alegré muchísimo, porque era poner un granito de arena al crecimiento de esta idea que tanto me entusiasma.

– Com definiries el teu estil?

Hay una frase que no sé a quien atribuir, pero que escuché por primera vez en boca de Noemí Villamuza, una ilustradora que respeto muchísimo, y decía algo como “El estilo son mis limitaciones” y me parece una manera muy efectiva de definir el estilo: hago las cosas como sé hacerlas, y no las hago diferentes porque no me salen de otra forma, aunque quisiera. Me gustan las texturas y los estampados, y los detalles, muchos detalles.
Yo no soy de usar demasiados colores, pero es que los colores se me dan fatal, así que intento resolver mis imágenes con una gama más bien limitada. Mis ilustraciones son muy construidas, muy pensadas, cada cosa ocupa un sitio muy específico en el espacio… pero eso me pasa porque no me salen fácil los dibujos, y he de hacerlos y rehacerlos hasta que creo que están bien, y eso hace que sean como son.

– El teu il·lustrador preferit és…

Uf! No sabría decirte sólo uno. Y cada día crece mi lista! Con Internet es tan fácil descubrir nuevos ilustradores y trabajos alucinantes. Puestos a dar nombres mencionaría a Martin Jarrie, Roberto Innocenti, Wolf Erlbruch, Pep Montserrat, Arnal Ballester, Joanna Concejo, Valerio Vidali, Olaf Hajek…

– Quin tipus d’històries t’agrada il·lustrar?

Me gustan las historias en las que la narración y su estructura son importantes, y que cuentan algo y no sólo evocan sensaciones. Trabajar la secuencia de las páginas del libro y descubrir el ritmo de la historia y las maneras de potenciarlo es una de las partes que más  me gusta del proceso de ilustrar.

– T’agradaria il·lustrar algun clàssic infantil? Quin?

Pinocchio me encantaría. Tiene un reparto de personajes increíble!

– Si fossis un personatge de conte series?

Algún secundario de lujo, tipo el conejo de Alicia que siempre llega tarde.

– Saps algun conte típic de la terra on et vas criar?

Mi memoria es atroz, y creo que empeora con los años. Pero el legado cultural cubano viene directamente del español, así que nuestros cuentos son, en general,  los mismos vuestros, con alguna variación caribeña. Recuerdo uno de un gallo que quería ir a la boda de su tío Perico, pero se le ensuciaba el pico al comer algo por el camino y iba pidiendo ayuda a diferentes personajes para que le limpiaran, lo que generaba una secuencia repetitiva y rítmica, hasta que lograba llegar a la boda, o algo así… Creo que por acá lo tenéis también. Es curioso cómo no recuerdo la historia, pero sí frases completas que sabíamos de memoria: “- Fuego, quema el palo, que no quiere pegarle a la oveja, que no quiere comerse la hierba, que no quiere limpiarme el pico para ir a la boda de mi tío Perico”

– Quina és la situació actual de la literatura infantil?

Es una pregunta muy global, y creo que no tengo suficientes argumentos para responderla objetivamente, lo siento. Desde el punto de vista del álbum ilustrado, que es sólo una pequeña parte de la literatura infantil, la sensación que tengo es que cada vez se producen en más cantidad, cada vez más bonitos y más espectaculares, y no estoy demasiado segura de que la calidad de las historias sea proporcional a esa cantidad.

– Un país amb bona literatura infantil és…
… como un ciclo del agua completo (aquí me salió mi parte científica).
El ciclo del agua en la naturaleza explica cómo el agua en nuestro planeta, que siempre es la misma, se va transformando constantemente. El agua se evapora de los mares y los ríos, se eleva hacia las capas altas de la atmósfera en forma de vapor de agua, allí se condensa en nubes que viajan y cuando ya no aguantan más, descargan y llueve sobre la tierra; el agua se infiltra hasta los mantos freáticos y vuelve a fluir en forma de ríos hasta el mar… y todo vuelve a comenzar. La buena literatura, no sólo la infantil, hace que la mente de las personas se eleve y después de condensarse las ideas, precipiten en forma de más ideas que vuelven a alimentar la fuente inagotable de la literatura. La buena literatura en la infancia riega las buenas ideas de la adultez.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?

Ahora estoy metida de cabeza en un álbum muy divertido para la editorial A Buen Paso (ese que tanto me cuesta), y a punto de sacar otro con Ekaré que me tiene muy ilusionada, porque es una historia maravillosa escrita por Arianna Squilloni, a quien aprecio especialmente. Aparte de eso, estoy mimando mi pequeña tienda online en Etsy, donde vendo reproducciones de mis ilustraciones. Es algo que me crea expectativas interesantes, por la independencia que promete. No sé cómo evolucionará, porque aquí todavía queda mucha gente con terror a comprar en internet, pero en los Estados Unidos les funciona mucho, así que me he apuntado al carro, a ver qué sale.