Elefant Trompeta

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2010)

El meu xicot em va aconseguir un Trompeta molt especial, i força allunyat del món de la literatura infantil. Es tracta del Trompeta de Mikel Urmeneta, il·lustrador de Kukuxumusu i sens dubte un referent mundial en el món de les il·lustracions per samarretes.  Aquesta vegada és un elefant groc amb trompeta i molt original. Un regal fantàstic pel meu aniversari, tot i que arribés uns dies més tard.

Moltíssimes gràcies Mikel!

“Vet aquí una història d’amor convertida en llegenda. La història ens explica com en Xoroi, un moro nàufrag provinent d’alguna de les embarcacions que pretenia conquerir l’Illa de Menorca, i segurament el seu únic supervivent; va arribar a l’illa no se sap ben bé com. Es va refugiar en una cova.
Des d’aquell dia les contrades, cases i pobles de la vora van començar a ser assaltades: menjar, mobles, bestiar… Es tractava del botí d’un home que no havia vist mai ningú, en Xoroi. Eren temps difícils i a ningú no li estranyaven pas tants robatoris.
Però vet aquí que un bon dia, una jove donzella de Bienedris a la que li faltaven pocs mesos per casar-se, va desaparèixer. I és que aquella tarda no va tornar a casa, i passaren els mesos, i els anys i mai més se’n va saber res de la jove noia. La seva desaparició sempre va ser un autèntic misteri.
Passaren els anys, però ningú no va poder oblidar mai la desaparició de la donzella, i els robatoris, en comptes de ser cada vegada menys freqüents, anaren succeint més sovint.  Els pagesos ja estaven força preocupats i en un hivern dur, una forta nevada va sorprendre l’illa de Menorca, la neu cobria els camps, però el lladre bé havia d’alimentar-se i havia de sortir un dia o altre. I així ho va fer, però vet aquí que els pagesos en van descobrir les petjades.  Petjades que acabaven en un penya-segat. Però els valents que es van decidir a seguir-les, van acabar trobant un forat a la paret del penya-segat, es tractava d’una cova.
A l’entrada de la cova, hi havia un home que lluitava aferrissadament per defendre el que amagava dins, però els pagesos hi van poder entrar, i van trobar a la donzella desapareguda i als tres fills que havia tingut amb en Xoroi, fruit del seu amor.
Diu la història que per tal de no ser atrapat mai, en Xoroi i els seu fill més gran van saltar al mar desapareixent al peu del penya-segat. Mai més ningú no va tornar a veure en Xoroi, i de la seva dona i els dos fills que restaren en vida, se’n diu que se’ls emportaren a Alaior, on es diu que encara viuen descendents de la parella.”

I aquesta és la llegenda de la Cova d’en Xoroi, que es troba a l’illa de Menorca, en una gruta natural a la urbanització de Cala en Porter, al municipi d’Alaior. Es tracta d’una llegenda que segons diuen va succeir a l’època en que les invasions islàmiques, i els assalts dels vaixells pirates a les Illes Balears eren un continu.

Llegenda que ha fet que aquest es converteixi en un indret màgic. I és que no només es tracta d’un indret que amaga una preciosa història de tragèdia i amor, sinó que es tracta d’un preciosa “finestra” al Mediterrani des del vessant sud de l’Illa de Menorca, des d’on diuen que si hi treus el cap en un dia clar, es pot viure l’illa de Mallorca. És aquest paratge, un punt de gran interès turístic, tan és així que la coneguda com la cova d’en Xoroi és ara per ara, local habilitat com a bar diürn, i discoteca nocturna.

Actualment en aquest bonic indret, encara es conserva un antic gravat sobre fusta on s’explica el final d’aquesta història que us he explicat avui.

Però cal dir, que com acostuma a passar en moltes altres llegendes, pel fet de ser explicades de pares a fills, i transmeses oralment, hi ha alguns aspectes que s’han anat modificant amb el pas dels anys. Hi ha qui diu que en Xoroi era un pirata, altres que es tractava d’un nàufrag musulmà. I pel que fa al final, hi ha històries que encara tenen un final més tràgic si és possible. Diuen que la jove, boja d’amor i pensant que seria incapaç de poder viure sense el seu estimat, es llençà darrera d’aquest pel penya-segat. I des de llavors diuen que totes les nits, des de la cova al mar, es poden sentir els crits de la jove com rompen amb les ones a les roques del penya-segat.
Sens dubte una preciosa llegenda que ha convertit aquest indret en un lloc místic i màgic.

Imatges
Com acostuma a passar en aquest tipus d’històries resulta força complicat trobar alguna il·lustració d’algun conte que se n’hagi publicat, així que m’he decidit a portar-vos-en algunes imatges de com està la cova d’en Xoroi avui dia.

Una cova convertida en un punt d’interès turístic, en un bar que per mi ha perdut tot el misteri i tot l’encant que podia haver tingut temps enrere. Però per un moment, tanqueu els ulls i imagineu-vos com es deuria sentir en Xoroi d’acorralat per atrevir-se a saltar des d’aquell forat, des de la cova que havia estat el seu amagatall durant molts i molts anys, fins al mar del que ell ja n’havia pogut sobreviure un dia quan el seu vaixell va naufragar.

Una història que sens dubte, no deixa a ningú indiferent.

Nascut a Barcelona el 1974, en Dani Torrent es va formar a la Llotja i és també Llicenciat en Història de l’Art. És sens dubte un il·lustrador amb molta projecció en el panorama de la il·lustració a les nostres contrades. El vaig descobrir amb un dels seus darrers projectes publicats: Mi abuelo Carmelo, i em va encantar. Té un estil molt particular, i també força canviant en funció del públic al que va destinat, uns ulls enormes i molt expressius són generalment alguns dels aspectes que més destaquen de les seves obres. Si encara no el coneixeu, jo us recomano que ho feu.

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?

Jo havia començat fent dibuix i pintura, exposant, però em vaig adonar que el component narratiu era important en les meves imatges. Molts cops es basaven en textos, d’altres les imatges suggerien històries… així que el camí natural d’aquesta tendència era el de la il·lustració.

– Quan temps fa que t’hi dediques?

Vaig acabar els estudis d’il.lustració ara fa tres anys, i des de llavors que hi treballo cada cop amb més dedicació, compaginant-ho amb exposicions de pintura.

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?

Sí que n’és, el sector a Espanya no és molt ampli, i costa entrar-hi, sobretot quan has publicat poc i no se’t coneix.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullós? Perquè?

Tots tenen les seves coses, però potser els que sento més personals són dos: el meu projecte de final d’estudis d’il.lustració sobre “La petita sirena” d’Andersen, en el que buscava els aspectes més adults i foscos del conte, i que no ha estat publicat mai, tot i haver sigut finalista als premis Junceda. I l’altre és “Mi abuelo Carmelo” que acaba de publicar Kalandraka, en el que vaig realitzar conjuntament la imatge i el text, i que parla de records personals, així que sento molt a prop emocionalment.

– I quin va ser el més difícil?

Segurament va ser Bobúo, d’Emanuela Carmenati, un llibre que a través de contes protagonitzats pels animals que viuen en un bosc encantat es volia explicar als nens per a què serveixen els oficis jurídics. Per a fer-ho vaig haver de buscar una forma d’expressió netament infantil, tot i que els temes de fons eren adults.

– El teu estil canvia en funció de l’àmbit al que va destinat o intentes sempre mantenir-te fidel al teu propi estil?

Bastant. Partint d’unes característiques estilístiques que romanen constants en tota la meva obra, adapto aquest estil en cada projecte segons les necessitats d’aquest i el públic al qual va destinat. A més a més el procés de decidir les característiques tècniques i estilístiques que cohesionaran cada projecte és una part de la feina d’il·lustrador que m’apassiona, així que intento que cada treball tingui unes característiques específiques que el diferenciïn dels altres.

– La mirada dels teus personatges resulta força inquietant, és això el que busques o simplement et surt així?

Evidentment que és buscat, moltes de les meves imatges busquen crear un misteri i una emoció a través de la mirada. Creo imatges aparentment afables en les quals un món soterrat fosc, amagat i turbulent es trasllueix a través d’aquestes mirades. En aquestes imatges utilitzo irònicament característiques de la il·lustració infantil per acostar-me a un públic adult.

– Ets conscient que algunes de les teves il·lustracions poden fer una mica de por als més menuts?

Sí, per aquest motiu quan realitzo projectes dedicats a un públic netament infantil aquestes mirades desapareixen. En lloc del misteri i la torbació recerco sentiments de tendresa i malenconia, i és que per a mi és imprescindible connectar amb alguna emoció dins meu per a realitzar honestament una il·lustració.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?

Depèn, normalment començo pensant en la idea que vull representar i quins elements la constituiran la imatge. Aleshores de vegades primer realitzo petits estudis de personatges, o dibuixo elements que em resulten interessants la forma dels quals pot organitzar la composició, o realitzo primer petits estudis de composició per a ordenar els elements.

– Il·lustrar és…
Afegir contingut a un text, a través de la imatge amb les possibilitats que aquesta ofereix. S’ha d’entendre que la literatura i la pintura són mitjans diferents amb recursos i efectes diferents, i que per a que funcionin conjuntament un no ha de ser sols la reafirmació de l’altre ni quedar-ne supeditat, sinó que han de funcionar conjuntament ampliant-se i potenciant-se l’un a l’altre.

– Sinó fossis il·il·lustrador series…
Més ric. Bromes a part, sóc llicenciat en Història de l’art, així que possiblement seria historiador o crític, però també m’agradaria treballar en el cinema o la música en els quals hi ha un sentit del ritme i el temps que de vegades trobo a faltar en la il·lustració. Tots dos són camps en els que he treballat a nivell amateur i que m’atreuen molt.

– Com definiries el teu estil?
Jo diria que es tracta d’un estil precís, en el qual la línia corba crea un dinamisme fluid i ondulant… aquest estil es la base que vaig adaptant segons el projecte que estigui realitzant, pot ser inquietant i fosc com tu deies, en projectes de por o misteri, sensual en treballs per adults, suau i melangiós per exemple en “Mi abuelo Carmelo” o alegre i divertit, com en “Bobúo”.

– El teu il·lustrador preferit és… Perquè?
Hokusaï, per l’elegant senzillesa a la qual va arribar i per el sentit poètic que dóna a la natura i l’amor per les petites coses, que en les seves mans es converteixen en meravelles plenes de contingut i sentiment.

– Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, quin t’agradaria que fos? Perquè?
La Blancaneus, és un conte que ratlla el relat gòtic, amb elements molt foscos, amb moltes lectures possibles, psicològiques, alquímiques…

– Si fossis un personatge de conte series…
El món em sorprèn tant com el país de les meravelles a Alícia.

– On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?
A poder realitzar i publicar tots els projectes que em vinguin de gust.

– Un país amb bona literatura infantil és…
Un país amb futurs adults més complerts i sensibles.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil?
Suposo que segueix sense tenir el reconeixement que mereix.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Estic preparant les il·lustracions per a un poema per a nens molt petits que vaig escriure jo mateix.

La setmana passada vam estar a la Setmana del Llibre en Català, i tot i fer moltíssima calor, ens ho vam passar molt bé, rodejats de llibres i contes, contacontes per als més menuts, i els personatges dels llibres per més grandets voltant per allà. Vam veure en Bob el Manetes, Geronimo Stilton, en Bad Pat, Caillou, Tina la superbruixa, l’inspector Sito… un munt de personatges que van fer les delícies dels més menuts.

De les paradetes que hi havia, en puc destacar dues llibreries que són dos grans clàssics de la literatura infantil: Casa Anita i Abracadabra Llibres. També tenim espais destinats a altres llibreries, i totes les editorials en català. En definitiva, vam poder gaudir d’una bona estona mirant i remenant contes.

Us deixo amb les fotografies que hi vam fer.

Els nens a mesura que van creixent han d’anar aprenent uns hàbits que seran fonamentals per al seu bon desenvolupament i la seva correcta higiene personal. Temes com deixar el xumet, rentar-se les dents, les mans, esmorzar sa… Són hàbits que cal inculcar ja en els nens des de ben petits. I per fer-ho hi ha un munt de llibres que ens hi poden ajudar. Avui m’he decidit a portar-vos uns quants contes del tema.

EL XUMET, Orianne Lallemand, Il·l. Emile Jadoul, Editorial Baula (març 2011) –> Un conte que ens relata una manera senzilla, gràfica, original i divertida per fer adonar que els xumets ja no són cosa de nens grans i així poder-los dir Adéu per sempre més.  Una història que ens narra a partir de l’heroi del nostre menut protagonista, com hi ha una cosa en ell que no encaixa. Al final del relat descobrireu de què es tracta.

ELS HÀBITS D’EN POL, Liesbet Slegers, Editorial Baula (2011) –> El Pol cada dia fa les mateixes coses. Quan es lleva, esmorza, es renta les dents i la cara, es vesteix, va a l’escola, dina, torna a anar a l’escola, juga una estona, es banya, sopa, es posa el pijama… I així dia rere dia. Un conte amb solapes per descobrir i aprendre jugant.

GENS NI MICA BRUTES, Wanja Olten, Il·l. Manuela Olten, Editorial Takatuka (2010) –> Per parlar-vos d’aquest conte, us deixo amb la sinopsi i resum dels editors i depsrés us explico el que en penso: “Quans cops hem hagut de fer alguna cosa que no ens venia gens de gust? Però l’hem fet igualment perquè és el que toca. Això ara que ja som grans, però segur que us recordeu de molts cops quan èreu petits que els pares ens deien “feu allò feu allò altre” i no hi trobàvem cap sentit. Doncs és el mateix que li succeeix a la protagonista de Gens ni mica brutes, que no troba la necessitat de rentar-se les mans si no són realment brutes. És clar que el seu concepte de brutícia no és el mateix que el dels adults…
A banda de ser una història divertida i amb la que molts nens es poden identificar, el llibre va més enllà de l’aspecte purament informatiu i d’hàbits que transmeten aquestes propostes i copsa molt bé el pensament i comportament infantils. Aquesta és la seva major virtut. ”

El que em va agradar d’aquest conte és la seva temàtica, i és que em va semblar original fer un conte sobre rentar-nos les mans. Un altre dels aspectes que també em va cridar l’atenció són les seves il·lustracions, i és que em va agradar molt l’estil que presenten. Tot plegat va fer que em cridés l’atenció aquesta història. Una història però, que em costava encabir en una temàtica en concret, finalment ho he fet en aquesta, i crec que he encertat de ple.

Avui us porto l’il·lustrador català Kim Amate, guanyador del Premi Destino Infantil Apel·les Mestres per La ventana infinita, sens dubte un dels seus projectes més coneguts. Actualment, una de les seves darreres novetats és l’àlbum L’abella de més editat per Takatuka, un conte preciós que em va portar a descobrir aquest fantàstic il·lustrador i a poder-vos portar l’entrevista que avui ens ocupa. Definitivament té un estil que em va captivar, espero que us agradi a vosaltres també.

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
Com molts altres il·lustradors, després de dedicar molt temps al disseny i les arts gràfiques necessitava un canvi i sempre m’han agradat les arts plàstiques i els llibres. Les circumstàncies i la sort van fer la resta.

– Quan temps fa que t’hi dediques?
Plenament convençut no fa més de dos anys.

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
En primer lloc no veig important fer-s’hi un lloc ja que és relatiu, subsistir econòmicament ja és tot un èxit i si a més pots fer el que t’agrada… Un altre tema és que la teva feina pugui arribar a ser transcendent al món de la literatura infantil però penso que en realitat això li pertoca als creadors literaris. Ells han de fer bons texts i nosaltres els hem de potenciar, pel meu gust, des de l’ombra.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullós? Perquè?
De L’abella de més. Amb l’Andrés Pi Andreu i gràcies a Takatuka hem pogut publicar al nostre país un conte de contingut social, divertit i amb una estètica força sofisticada.

– I quin va ser el més difícil?
L’abella de més, té un nivell de detall elevat i vaig haver de dibuixar més de 200 abelles, a més l’Andrés tenia en ment una barreja estètica entre Doré i Giger, quan li vaig proposar d’afegir motius modernistes li va quadrar i va acabar de ser la meva perdició…

– Quan vas crear en Mucki, el vas crear amb la premissa de que protagonitzaria diverses històries o bé va ser un encàrrec de l’editorial on només vas haver d’aportar les il·lustracions d’un sol conte en un inici?
És un encàrrec, per no dir un regal. D’entrada es va planificar la sèrie Los viajes de Mucki, per a nens a partir de 9 anys a on les aventures passen arreu del món. Un dels objectius de l’autora, la Trinidad Andrés, apart d’entretenir és demostrar que el nostre món és suficientment fascinant sense haver de recórrer a la fantasia. Per aquest motiu les històries estan plenes de cultura general a més de fragments en altres idiomes. Les il·lustracions són en blanc i negre i requereixen ser descriptives i entenedores per la qual cosa m’he de documentar força, ja et pots imaginar tot el que s’aprèn. Poc després vam elaborar la sèrie Los libros verdes de Mucki, per a infants més petits a on es treballa la cura pel medi ambient. En aquests llibres apliquem un estil més viu, lliure i orgànic, totalment a color.

– Tenir una col·lecció amb el mateix personatge és menys divertit d’il·lustrar que crear de zero personatges nous per a cada conte i història totalment diferents?
És igual de divertit i diria que menys estressant, a mesura que la sèrie avança els personatges agafen més personalitat i creixen ja que s’hi ha d’afegir més registres cada vegada.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Primer intento entendre bé la idea, que de vegades no és gens fàcil i t’estalvia feina i mals resultats. Després depèn del projecte, treballo metòdicament durant el procés i més anàrquicament al final.

– Il·lustrar és…
Una feina d’equip i aprendre contínuament.

– Sinó fossis il·lustrador series…
Sempre m’ha fascinat l’antiguitat, potser hagués intentat dedicar-me a l’arqueologia, també podria dibuixar…

– Com definiries el teu estil?
No en tinc, almenys conscientment. Ni el busco. Sempre dibuixo segons el projecte i busco consens amb l’autor o l’editor per tal de trobar l’estil que millor funcioni. Sempre em considero una peça de l’equip. No crec en la figura de l’il·lustrador-artista que s’autoprojecta en tot el que fa, tot i que és completament lícit.

– El teu il·lustrador preferit és… Perquè?
Molts i cada un d’ells m’aporta alguna cosa, Froud, Svetlin o Andrej i Olga Dugin, dónen importància al detall i multipliquen el que explica el text,  Allberto Breccia, Wrightson o Battaglia són mestres del blanc i negre, Quentin Blake és també genial, hi ha tants…

– Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, quin t’agradaria que fos? Perquè?
En Patufet. És el conte que li explico a la meva filla per anar a dormir.

– Si fossis un personatge de conte series…
L’ovella que es menja el llop a Pere i el llop.

– On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?
M’agradaria mirar enrere i veure que he fet un bon grapat d’amics treballant a aquest món.

– Un país amb bona literatura infantil és…
A) un país a on hi ha escriptors que editen al marge de les tendències comercials.
B) Un país que cuida els seus autors
C) Un país a on la literatura infantil té tant pes com la tele o els videojocs
D) Un país a on la literatura infantil arriba a TOTS els nens

– Quina és la situació actual de la literatura infantil?
No tinc la informació necessària per valorar-ho objectivament però intueixo que el fet que costi tant vendre llibres obliga a les editorials grans a tibar d’autors reconeguts o amb certs valors comercials sense apostar pels nous texts. Per contra els editors petits hi van més però sense els recursos necessaris per fer arribar les obres al públic amb tota la solvència que voldrien.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Segueixo amb en Mucki, amb texts de l’Andrés Pi i també estic preparant un àlbum prehistòric amb uns companys arqueòlegs, tocant amb els dits la meva altra il·lusió…

El passat 7 de Setembre es va inaugurar l’exposició de xilografies en fusta Amors Difícils, es tracta d’una exposició d’en Pep Brocal i la Blanca Hernández, i la podeu trobar a la galeria Miscelania de Barcelona.  L’exposició està oberta fins el 25 de setembre, i si us ve de gust, hi podreu anar a fer-hi un cop d’ull, us deixo tota la informació a la imatge.

Avui he rebut un nou Trompeta! L’il·lustrador Kim Amate, del que ben aviat veureu l’entrevista al Trompeta m’ha fet un dibuix preciós. La seva pròpia versió de l’Elefant Trompeta és dolça, tendra i plena de recosits. No us puc dir altra cosa que m’ha encantat quan l’he rebuda i que m’ha fet moltíssima il·lusió.

Moltíssimes gràcies Kim per un dibuix preciós!

Ens allunyem una mica dels trolls per parlar-vos d’un altre personatge característic de la mitologia noruega, es tracta del Pixi. A continuació us en faig una descripció d’allò més detallada, ja veureu quins éssers més encantadors.

“El pixi és una menuda i divertida criatura. Només té quatre dits en cada mà, i no té polzes. Tot i així, és millor que el compteu com un dels vostres amics, ja que si es converteix en un enemic, és capaç amb els seus vuit dits propinar-li una pallissa a qualsevol. Per la resta, podríem dir que aquest personatge no és gaire malvat, només cal tenir-lo content i per fer-ho cal donar-li la seva papilla, de la que no pot prescindir.

Es tracta d’una papilla amb una mica de mantega,que no és un preu tan elevat per tenir un d’aquests peculiars homenets a la teva granja, cuidant el bestiar. I és que no us ho havia dit però en les granges noruegues és on viuen aquests homenets. Es dediquen a cuidar de les vaques, vigilar els cavalls, i robar fenc i gra als seus veïns per tal de que el bestiar de la granja que custodia pugui viure còmodament. De fet, no hi ha granja ni granger que es precii que no tingui el seu propi Pixi.

També cal dir que són éssers molt divertits, molt bons explicant acudits, i estigui on estigui es poden sentir les seves rialles. Normalment seu en el graner, al costat d’alguna obertura sota la llum de la lluna. I de tant en tant despareix per pessigar els talons del pobre gat de la casa o fer enfadar al gos del granger.

A les nits, però no és gaire agradable escoltar i és que tan pot produir un so lleuger com el d’una pilota, com llençar cubells, gerres i ampolles buides pel terra, tot deixant menudes petjades com si es tractessin de més de cent rates.

Així que vosaltres mateixos decidireu si teniu ganes o no de tenir un d’aquests a casa.”