Com molts de vosaltres ja sabeu, fa uns quants cursos que sóc mestra i tutora d’un grup de P4 en una escola concertada de Barcelona, i estranyament us parlo de nens en concret. Aquest curs m’espera un curs molt dur, una classe molt complicada i amb força mala actitud, però tard o d’hora me’ls acabaré guanyant, sempre ho aconsegueixo, aquest no té perquè ser un curs diferent. Tots els nens tenen les seves peculiaritats i mentiria si us digués que la classe d’enguany és fantàstica, però jo vull que ho siguin i així ho intentaré.
Dins de la classe hi tinc un cas molt particular, és en Pau (en direm així), un nen que després de passar el curs passat per un seguit de probes, metges, psicòlegs i informes infinits es va diagnosticar amb més de 15 pàgines resumint totes les probes realitzades, que presentava un trastorn d’aspectre autista. Moltes paraules i massa tecnicismes per acabar dient que aquest era un nen especial i que el que la seva mestra havia detectat en només mirar-se’l una mica, era cert del tot.
Però si us haig de ser sincera quan estudies per mestra i fas psicologia et donen un munt d’informació i definicions sobre diverses malalties d’aquesta mena que pot presentar un infant, molta informació perquè a l’hora de la veritat acabis tenint la sensació que quan et trobes davant d’un cas d’aquesta mena, no en saps absolutament res del tema. I és que no ens enganyarem l’autisme és un trastorn estigmatitzat, la gent es creu que es tracta de nens que seuen en un racó, no parlen amb ningú i és com si no hi fossin; però la realitat és molt més complexa. Tots els casos d’autisme són molt diferents, suposo que al igual que no hi ha dos nens iguals, no n’hi ha dos nens que presentin aquesta afecció de la mateixa manera, no sé si m’explico.
Jo el que volia amb aquest article era parlar-vos del Pau, de com és, de com es relaciona amb la resta, i com ha estat la seva evolució. Sempre ha estat un nen força gran i alt, i els pares creien d’ell que simplement era una mica maldestre a nivell psicomotriu, ja que en altres activitats de tipus intel·lectual el nen mostrava unes qualitats per damunt de la resta de nens de la seva edat. Amb 3 anys era capaç de muntar trencaclosques de 100 peces i reconeixia els nombres fins al 30 gairebé, però en canvi tenia certes dificultats en la parla i el llenguatge. Als pares, com suposo que deu passar a molts, els costa reconèixer que el seu fill pot patir un trastorn d’aquesta mena, però finalment i una vegada assimilat, han fet tot el possible per intentar ajudar al seu fill.
En Pau a la classe és un nen que generalment li agrada jugar sol, i es relaciona amb els nens de forma estranya, pràcticament sense establir-hi conversa, els abraça, els llença al terra, en algunes ocasions podria arribar a fer-los mal sense adonar-se de que realment allò que està fent no està bé. Li costa comprendre les ordres rebudes, sobretot en termes relacionats amb la seva conducta. És molt repetitiu, i en podríem dir un xic obsessiu amb les seves accions, us explico un exemple. Cada taula de 4 té la seva capsa de colors al mig, ell sovint, quan no té cap feina per fer o cap distracció més interessant, es dedica a treure i a posar una vegada i una altra el colors de la capsa, i se’n podria estar moltíssima estona. Quan jo li dic que no es fa, ni es gira a mirar-me, i no deixa estar la seva “diversió” en aquell moment que és tocar al colors, li tornes a repetir i la seva conducta és la mateixa. Fins que no vas, li treus els colors de la mà, i li apartes la capsa de la taula, no para de fer-ho.
És molt repetitiu pel que fa a la seva quotidianitat, al seu dia a dia, cada dia es treu la jaqueta i la motxilla i la penja al penjador, em porta la bata per a que li posi, i tot i que jo li dic una vegada i una altra que ha d’intentar posar-se-la sol, ja que la resta dels seus companys ho fan, ell continua repetint cada dia el mateix procés. A l’hora de berenar sempre em deixa el suc al damunt de la taula per a que li obri, i li costa demanar moltíssim el que vol, dóna per fet que jo entendre el que em demana sense dir-li.
Pel que fa al llenguatge, en general, només és capaç de respondre a preguntes que impliquin un sí o un no, preguntes més complicades no és gaire capaç de respondre-les, tot i que cada matí em diu bon dia en quan entra per la classe i s’alegra de veure’m, perquè jo sé que se n’alegra moltíssim, i és que és molt carinyós,i tot i que no acostuma a fer petons, sí que li agrada que n’hi facis i t’abraça quan l’abraces.
Té temporades de tot, va tenir uns mesos a finals de P3 que li va donar per saltar des de certes alçades, s’enfilava a la cadira i saltava, saltava des de tres esglaons, i tens la sensació que ell no comprèn la sensació de perill, de que pot caure i fer-se mal.
Tens la sensació que no t’escolta, però en realitat crec que el que li passa és que per més que ho vulgui no t’entén, ell parla o pensa o es comunica d’una manera diferent a la resta, i el seu pensament és força allunyat de tothom. És lluny i tu intentes que estigui a prop teu. I és que aquest nen, en un inici, la psicòloga creu que podrà dur a terme la seva escolaritat en un centre “normal” amb la resta dels nens; però en Pau creixerà, i la resta de nens de la seva classe que ara ja se n’adonen que és diferent, potser arribaran a pensar d’ell que és molt raret, que no volen ser els seus amics, o fins i tot que és tonto. I a mi això em fa patir, perquè penso en el seu futur, i m’agradaria poder creure que amb un tractament adequat podrà arribar a portar una vida normal i ser tot el que vulgui ser. I perquè et planteges que hi ha 60 casos per cada 10.000 nens i et preguntes el perquè li ha tocat a ell. I penses en la seva mare i el seu pare, i et preguntes tu com actuaries davant d’un cas com aquest en el teu fill, com reaccionaries quan al germanet petit que va tenir el Pau fa un anyet, abans que li diagnostiquessin autisme, es referís a ell com al bebé i ni se’l mires; o parlés d’ell mateix en tercera persona… Són coses que espanten, a mi m’espantarien com a mare suposo.
La psicòloga que el porta, ens va donar una sèrie d’indicacions a seguir amb ell, com intentar trencar-li aquests esquemes preconcebuts, intentar evitar aquestes rutines repetitives, portar-lo a través del llenguatge a que ens respongui quelcom més que un sí o un no, no reforçar en ell les activitats més sistemàtiques… Una sèrie de pautes que no us diré que no siguin útils, però que quan et trobes amb la realitat del nen per molt que hagis llegit, intentis informar-te sobre el tema, acabés fent el que pots i el que sents, el que et diu el sentit comú i sobretot el cor, que has de fer. Perquè te l’acabés estimant moltíssim, i perquè saps que és un d’aquells nens que se’t quedarà gravat en un raconet del cor per molts anys que passin.
Perquè sovint quan ell no se n’adona te’l mires i penses on deu estar, què és el que pensa i com el pots ajudar, i de cop et mira i et somriu, i amb el seu parlar maldestre se n’adona que ets allà observant-lo i et diu “Meritxell, avui farem la a”. “Sí Pau avui farem la a. Bon dia!”
