Elefant Trompeta

Si hi ha alguna cosa que Pixar demostra sempre ens els seus curts és que la imaginació i la màgia no tenen límits ni fronteres, i que ens poden transportar a històries fascinants i sorprenents. Aquesta vegada a la pel·lícula de Brave l’acompanya  un fantàstic curt que us transportarà a la lluna.

Curts sense paraules, tan sols uns minutets són suficients per portar-nos una història entranyable, sorprenent. La història de tres generacions un avi, i un pare que ensenyen al més menut l’ofici, i avui és la gran nit. La primera nit del menut protagonista d’aquesta història. Una feina ben peculiar a la lluna.

I no us vull explicar res més perquè sinó perd la màgia, només dir-vos que és una història preciosa, tendre, dolça amb uns personatges molt simpàtics i bonics. És com un petit conte en moviment. Us deixo amb les imatges, de ben segur que us encantarà.

Si hi ha una pel·lícula de Disney que feia mesos que esperava en candeletes, aquesta era sens dubte Brave. Des que vaig saber que la farien tenia clar que l’havia d’anar a veure i és que reunia els requisits essencials per a que m’agradés: animació de Pixar, Escòcia, princesa valenta…

Us explico una mica l’argument intentant no fer-vos gaire spoiler del que passarà, tot i que si la voleu anar a veure potser que no llegiu el que poso que em sabria greu trencar la màgia.

Aquesta és la història de Merida, la princesa i hereva del tro d’Escòcia, una princesa que l’han criat i educat com a tal, amb una mare excessivament estricte que la instruït per a poder-se convertir algun dia en reina, i ara és hora de que un dels fills dels líders dels altres tres clans d’Escòcia sigui el seu marit. És per això que s’organitza un torneig on el vencedor serà promès amb la princesa. Merida per això és una noia amb caràcter, que sap utilitzar les armes, que l’arc se li dona de meravella i que no està pas disposada a casar-se amb ningú ni a escollir marit, ella vol ser lliure. Per aconseguir-ho…

I ja està fins aquí, una història on hi ha tots els elements dels contes de fades: bruixes, encanteris, un rei, una reina, una princesa… Però en falta un, no? Algú que fa que els contes siguin ensucrats i amb final feliç, oi? I el príncep? On és? El noi, el protagonista, l’heroi? No n’hi ha!!! Visca! Un aplaudiment per Disney que per primera vegada crec que s’ha atrevit a fer una història sense amor, sense noi, sense heroi masculí, i això la fa sens dubte una pel·lícula diferent.

Ara us parlaré una mica dels personatges.

El meu preferit és evidentment i sens cap mena de dubte, la protagonista, la princesa Merida de cabells rojos com el foc i esbojarrats al vent, valenta, atrevida, divertida i bona amb l’arc i les fletxes, creu amb la màgia i amb els focs follets i és tot plegat la que l’empentarà a buscar el seu propi destí. És la imatge d’una princesa diferent, que no va vestida amb vestits ridículs, ni de rosa, que no espera el seu príncep blau i que l’únic que espera és ser ella mateixa qui esculli el seu propi camí.

Després tenim la figura de la mare, una gran reina i una gran dona. Compassiva i piadosa, però sovint massa estricta amb una filla que l’únic que té ganes és d’arrencar el vol. Sempre correcte, sempre elegant, incapaç de mostrar la seva part més humana, més real.

El Rei és també un dels meus personatges preferits, un home gran i fort, valent i al que li encanta explicar la història de com va perdre la cama contra Mor’du, un temible ós salvatge al que es va enfrontar fa molts i molts anys per defensar la seva dona i la seva filla. És en el fons un dels contrapunts més divertits de la pel·lícula i un personatge que en el fons és una mica calçasses però tot i així entranyable.

I què dir-vos dels nens, els tres bessons de la història. Tres nens menuts de cap gros, cabells vermells, enamorats dels dolços i dels pastissos i dolents com la tinya. No parlen, de fet no articulen paraula en tota la pel·lícula, però tampoc els hi cal, són tan expressius i tan complementaris l’un amb l’altre que realment no fa falta que diguin res. Són la versió moderna dels tres nebots de l’ànec Donald.

Com a personatge secundaris tenim també un cavall, l’Angus, fidel aliat de la nostra princesa. I és que sovint en moltes pel·lícules d’aquest estil tenim algun animaló que acompanya al protagonista.

Els tres caps i els seus respectius fills, que volen aconseguir que aquests darrers es casin amb la jove Merida. Tres clans molt diferents i amb trets molt característics, els Macintosh, els Dingwall i els MacGuffin, tots ells disposats a competir per emportar-se la mà de la princesa. Amb personalitats molt diverses, però molt divertits. Jo personalment em quedo amb els Macintosh.

I per acabar la bruixa, que té poc de temible i de bruixa, és despistada, un desastre i és d’aquests personatges que no saps ben bé si et fan por, si et fan riure o si et fan angúnia. Com a company, la bruixa té un corb ben peculiar.

Ah! I em descuidava, els focs follets per mi també tenen un paper força important i els considero en certa manera també personatges de la pel·lícula, però no us en dic res més, prefereixo que els descobriu vosaltres mateixos.

Com a aspectes a destacar de la pel·lícula, us puc dir que el tractament dels paisatges que fa Pixar és espectacular, les escenes són precioses i ens mostren una vegada més una Escòcia espectacular, l’Escòcia dels clans, dels castells, de les muntanyes i del verd, de la màgia, de les costums i les tradicions.

I ja per acabar un parell de crítiques o de cleques cap al film. Ja us he dit que em va encantar, i de fet vaig sortir de la pel·lícula incapaç de trobar-li res de negatiu, l’únic que us en puc dir és que el seu argument us pot recordar una mica i en certs moments a Germà ós, i que hi ha una escena en que ella està tirant amb arc a les dianes dels seus pretendents que és un autèntic plagi de Robin Hood. I aquest fet li pot treure l’originalitat que en un inici pot semblar que té. Però us la recomano molt fermament i de fet és una de les millors pel·lícules d’animació que he vist amb temps. I sobretot aneu-la a veure en català! Jo ho he fet!

Ah! I si sou dels que us quedeu a veure els títols de crèdit fins al final, no deixeu de fer-ho, tindreu recompensa!

El proper mes d’octubre d’aquest any s’estrenarà una nova pel·licula que té una combinació que sens dubte és sinònim d’èxit: Walt Disney i Tim Burton. Es tracta de la pel·lícula Frankenweenie, una pel·lícula d’animació en format Stop Motion que està basada en el primer curt que va crear el famós i en aquell moment desconegut Tim Burton. Un curt de persones que tenia el mateix argument que la pel·lícula que enguany s’estrenarà.

L’argument és ben senzill, a en Víctor, un nen una mica peculiar se li mora el gos i investigant i estudiant com si es tractés d’un gran científic, retorna al gos a la vida. En definitiva, un Frankenstein en format gosset, i molt més infantil, sense tractar-se evidentment d’una pel·lícula de terror.

Us deixo amb algunes imatges de la pel·lícula i el tràiler.

Avui us porto un curt d’animació fantàstic, preciós i sorprenent. Es tracta d’un film de 15 minuts creat l’any 2011 i dirigit per William Joyce i Brandon Oldenburg, i produïda pels estudis Moonbot. Un curt que en aquesta passada edició dels Óscars va guanyar el guardó al Millor Curtmetratge d’Animació, i m’he posat a veure’l i m’ha semblat poc més que fascinant, sorprenent, deliciós…

La història ens explica com Morris Lessmore es troba al balcó de casa escribint les seves memòries, quan de sobte es veu atrapat enmig d’un tornado que l’arrossega ben lluny, mentre ell s’aferra desesperadament al seu llibre.

Quan tot ha passat, el seu món està devastat, tot ha perdut el seu color i s’ha tornat blanc i negre. I el seu estimat llibre ha perdut tot el text que hi havia a les seves pàgines. Està totalment en blanc. Recull el seu llibre, i comença a caminar pels voltants de la zona on es troba, quan de sobte veu un grup de llibres voladors que estan subjectats per una fina cinta que porta una bonica noia que té el poder de volar. La noia envia cap a baix un dels seus contes, el d’en Humpty Dumpty, i a partir d’aquell moment tot en la vida d’en Morris comença a canviar…

I no us n’explico més perquè considero que aquest film és una autèntica delícia que cal que veieu amb els vostres propis ulls, 15 minuts d’una història d’amor cap als llibres i la lectura.

El protagonista està inspirat en l’actor de cinema mut Buster Keaton, i l’escena del tornado s’inspira en el mític clàssic El Mag d’Oz, i també en la devastadora catàstrofe de l’Huracà Katrina. Però inspiracions a part, només us demano una coseta, seieu davant del vostre ordenador, prepareu-vos un cafè o un bon “colacao” i dediqueu 15 minuts del vostre valuós temps en mirar-vos-el. Crec que no us defraudarà.

Sé que és tard, sé que la majoria de vosaltres ja hi heu anat, sé que ja fa setmanes que es va estrenar, i també que ja fa uns quants dies que vaig anar a veure-la. Però més val tard que mai, no? O com a mínim això és el que diuen. I és que entre festes Nadalenques, vacances a fora de casa i que el dia que vaig escollir per anar-la a veure va ser el de Nadal, encara no havia tingut ni un moment per seure davant de l’ordenador i parlar amb vosaltres de la pel·lícula en qüestió.
No cal que us parli de l’argument, dels seus directors o del seu creador original, Hergé, tampoc dels còmics que han recorregut el món sencer fent gaudir a nens i adolescents de les aventures d’aquest intrèpid investigador.

Així que us parlaré de les meves sensacions. Vaig tardar força en anar a veure la pel·lícula, ja que em mostrava força reticent a veure l’adaptació cinematogràfica d’uns còmics que han marcat una època. Digueu-me negativa, però sempre penso que en les adaptacions es fan autèntiques destrosses, i la veritat no em venia de gust veure’n una més. Però amb el pas dels dies, tothom anava dient que era una bona adaptació, que era una pel·lícula divertida, plena d’aventures, i que fins i tot, els aferrims seguidors “tintinaires” no n’estaven descontents.

Superades les meves pors al tema de l’adaptació, un altre aspecte que em tirava una mica enrere és el sistema 3D en el que està feta la pel·lícula, em recordava massa al de  The Polar Express o al de El Grinch, formats que en el seu dia no em van agradar.

Però finalment, vaig oblidar tot plegat i vaig pagar l’entrada del cinema amb poques expectatives, la veritat. I això de tenir poques expectatives en una pel·lícula no és dolent del tot, i és que per molt decepcionant que acabi resultant, com no tenies unes grans expectatives, no acaba sent excessivament desil·lusionant.

Cal dir, però que en aquest cas, no vaig haver de fer aquesta reflexió, i és que des del minut 0 del film, vaig entrar totalment en la història, em va encantar tot el relacionat amb aquesll format de 3D, i és que lligava molt per explicar la història com ho estaven fent. El ritme de la pel·lícula és trepidant, l’adaptació correcta (amb alguns aspectes trets de la màniga, evidentment, com acostuma a passar en totes les adaptacions) i t’acabes endinsant en una aventura plena d’intrigues, vaixells, persecucions, baralles…

El resultat de tot plegat és que vaig sortir del cine amb la sensació de que Tintin em queia una mica millor del que m’ha caigut sempre, ja que segons el meu parer, sempre m’ha semblat un xic estirat; i que em considero fan de Milú, un gos valent i divertit on els hagi. Ah! I també ja em perdonaran els castellanoparlants, però amb la sensació de que l’hauria d’haver anat a veure en català (de fet, era la intenció, però ens vam espavilar massa tard en anar-la a veure i ja no quedaven pràcticament sales on la fessin), ja que per mi Dupont i Dupond mai es podran dir Hernández i Fernández.

La pel·lícula em va retornar en certa manera a records d’infantesa, i és que per casa mon germà tenia alguns dels còmics, i nosaltres sempre havíem vist les pel·lícules de Tintin en dibuixos animats que teníem en format VHS.

I de tot plegat, la conclusió que n’extrec i la més important pel Trompeta, és que és una pel·lícula per nens, per adults amb ganes de tornar-se a sentir nens i per a famílies que vulguin passar una tarda de cinema entretinguda, o ben aviat de DVD (i és que am el que he tardat en parlar-vos-en, no m’estranyaria que ben aviat el traguessin al mercat). Que potser no està indicada per a nens molt petits i és que hi ha alguns aspectes que no entendrien, però que val molt la pena veure-la, deixar-se emportar i simplement gaudir-ne.

Avui no us vull parlar d’una pel·lícula ben bé per nens, de fet pensareu que poc té a veure la pel·lícula Eva, una pel·lícula de ciència ficció, amb el món que rodeja a l’Elefant Trompeta. Però en certa manera, és una pel·lícula sobre els nens.

Us explico una mica l’argument i ara us en faig la meva pròpia reflexió. La història és narrada en un futur proper, on els humas viuen acompanyats de criatures mecàniques, de robots. L’Àlex és un reputat engineyr cibernètic que el fan tornar a la seva ciutat natal per densenvolupar el primer nen robot. L’Àlex havia estat 10 anys fora i ara s’enfronta al repte de crear un nen robot, per fer-ho ha de partir d’un model, d’un nen real i agafar-ne les seves expressions, la seva personalitat, amb l’objectiu de fer un robot divertit i diferent, un robot amb reaccions espontànies i el més reals possibles. Es tracta de fer un nen de debó amb mecanisme de robot.

És aleshores quan coneix a l’Eva, la filla del seu germà i de la seva ex-nòvia que ja té 10 anys, els mateixos que han passat des que Àlex va decidir marxar. Aquesta nena és fantàstica i sorprenent, divertida, especial, i farà a Àlex treballar molt il·lusionat en un projecte que havia abandonat 10 anys enrere.

Més o menys per aquí va l’argument de la pel·lícula, una pel·lícula que em va fer pensar especialment en el món dels infants, en el que els fa especials, diferents, i divertits. En les seves reaccions, en els seus comportaments, i en la recerca que durant tota la pel·lícula fa l’Àlex per crear el nen robot perfecte. El fill que tothom voldria tenir: divertit, intel·ligent, dolç… L’Eva és la nena perfecte: és imprevisible, però infantil, dolça i carinyosa però orgullosa. És una pel·lícula que en el fons ens fa pensar en que ens encantaria tenir fills perfectes, i en com els imaginem, i en aquest cas, la idea és posar-ho a la pràctica a través de la robòtica, el que potser no ens plantegem en que igual que no hi ha persones perfectes, tampoc hi ha fills que ho siguin, i és probable que tampoc l’Àlex sigui capaç de crear el robot perfecte.

És una pel·lícula que crec que us emocionarà, si us agrada la ciència ficció us encantarà, i si us fascina el món de la fantasia i la imaginació us encisarà. Un gat-robòtic, un esplèndidi Lluís Omar, en el paper d’un robot-assistent, la dolça i sorprenent Eva… i un final d’aquells que no deixa a ningú indiferent.

Una pel·lícula que ens parla de robots que senten, de robots amb emocions, però el gran error de plantejament que té el protagonista és que no es para a pensar en el que els robots el poden arribar a fer sentir.

Ja sabeu que sempre critico les pel·lícules ensucrades de Disney, i que en el fons m’agraden moltíssim. No deixa de ser una contradicció, però no ens enganyem, el nostre imaginari col·lectiu no seria el que és sense les pel·lícules que de menuts ens van fer somiar.

Avui us vull parlar d’un gran clàssic que tot just el 23 d’Octubre va fer 70 anys! 70 anys per un elefantet d’orelles enormes que l’any 1941 veia per primera vegada la llum a les pantalles dels cinemes. I és que, qui no ha vist alguna que altra vegada Dumbo? Quants no se’ns ha caigut alguna llagrimeta amb l’escena en que la mare està tancada en un remolc i el petit elefant s’acosta a veure-la perquè l’acaroni amb la trompa? I quants ens vam quedar sense entendre l’escena en que Dumbo i el seu simpàtic amic el ratolinet agafa un bon gat? I és que sens dubte, aquest petit elefant, que podia volar només movent les seves orelles,ens ha fet fixar-nos-hi, i molt, en les orelles dels elefants, tot imaginant-nos en més d’una ocasió que alguna vegada aquests pesats animals podrien començar a volar en un moment o altre mentre els estàvem observant bocabadats al zoo.

Doncs bé, com Dumbo és el meu tiet avi, i aquest any es fa una mica més vellet, crec que es mereixia des de l’Elefant Tormpeta aquest petit homenatge. Enguany es farà una reedició de la pel·lícula en Dvd on es millorarà el so, la qualitat d’imatge i totes aquestes coses que Disney acostuma a fer amb els seus grans clàssics per intentar treure encara més una mica més de suc a les grans i simpàtiques orelles voladores del elefant més famós.

Com ja us vaig explicar, la iniciativa Verdi Kids és un projecte que pretén fomentar el gust pel cinema d’animació europeu dels més menuts, allunyat de les grans superproduccions americanes. I aquesta setmana estrenaven la pel·lícula “Un gat a París”. És una producció dirigida per Jean-Loup Felicioli i Alain Gagnol, i està ambientada com el seu nom indica a París. La història ens narra la doble vida d’un gat, que de dia viu a la casa d’una nena de 8 anys i la seva mare que és policia; i de nit es dedica a ajudar a un lladre en els seus robatoris per les cases de la ciutat. Una història que és complica si sabem que la mare de la nena és policia, que busca la venjança de la mort del seu marit a mans d’un dels gàngsters més importants de la ciutat, i que el lladre és bona persona i serà clau en el desenllaç de tota aquesta història.

Una pel·lícula que allunyada dels grans efectes de les grans produccions, s’allunya també del típic cinema infantil ensucrat, per portar-nos una comèdia de lladre i serenos. Història en la que es barregen les referències a un gran clàssic de Tarantino com és Reservoir Dogs passant per Jaques Tati.

Una història on els personatges no pretenen mostrar-nos un món idíl·lic, una pel·lícula d’animació molt francesa que té com a marc la fantàstica ciutat de París, i els seus edificis més emblemàtics.

No és una història que recomanaria per nens molt petits, sinó que penso que per la temàtica que tracta i la manera com està enfocada, podria anar destinada a nens a partir de 7-8 anys.

Els Verdi Park del Carrer Torrijos de Gràcia van iniciar fa un parell de setmanes un projecte nou molt engrescador i permanent de projecció de fils independents per a infants. Amb l’objectiu de fer descobrir i conèixer als més petits que hi ha vida més enllà de les grans produccions de dibuixos animats nord-americanes. Es tracta d’una proposta per tal d’acostar als infantsles propostes de cinema eurpeo per als més menuts, una molt bona oportunitat, que probablement d’una altra manera, no en podrien gaudir.

Una manera d’acostar als infants un cinema i una estètica diferents a la que estan acostumats de veure, fer que descobreixin altres punts de vista i maneres de fer cinema per a ells.

I aquest projecte no només és un projecte molt cinèfil, sinó també en certa manera força educatiu. En cada estrena, se’ls dona als infants una fitxa de la pel·lícula on poden llegir-ne la sinopsi, enganxar la seva entrada i que poden omplir tot contestant preguntes d’allò que han vist. I la primera pel·lícula ha estat Kérety i la casa dels contes. Els nens es podran guardar la seva fitxa emplenada en una petita carpeta que els han regalat en el cinema, on podran guardar tota la resta. Serà el seu petit arxiu cinèfil personal.

El diumenge al matí, vam agafar el metro i cap a Gràcia, als cinemes Verdi a veure Kérity, la Casa dels Contes, i no puc dir altra cosa que és una pel·lícula que em va fascinar. Té tot l’encant i la màgia de les històries de fantasia dels anys 80 com la Història Interminable, i la delicadesa i bellesa de les il·lustracions de la Rébecca Dautremer. El resultat de tot plegat és una pel·lícula d’animació preciosa, recomanada per a tots aquells que encara els hi agradi somiar i que els fascini el món dels contes. I és que ja se sap, que si mai deixes de creure amb els personatges de conte, un dia potser desapareixeran, no?

Sovint és complicat trobar cinema per a infants de qualitat, i lluny dels estàndards imposats per Disney, que no us negaré que fan molt bones pel·lícules. I és que aquest film d’animació, es tracta d’una pel·lícula francesa d’una hora i quart que et transporta al món de tots aquells contes que ens han llegit i explicat mil vegades de petits. Allunyats de la imatge preconcebuda que en tenim creada, podem veure personatges com el capità Garfi, Peter Pan, l’Alícia del País de les Meravelles, el Conill i el seu rellotge, en Pinotxo i en Gepetto… molt diferents de la figura que tenim presnet en el nostre imaginari. També apareixen personatges sovint oblidats i no tan coneguts com en Nils Holgerson i9 la seva oca, la Sherezade de les 1001 Nits, l’Ogre, la Bruixa dolenta present en tantes i tantes històries, en Jack i la mongetera màgica…

Només puc fer una cosa, i és dir-vos que si teniu l’oportunitat, l’aneu a veure en català, castellà o francès, com pugueu o com vulgueu, però que us la mireu i recordeu els contes que us explicaven a vosaltres de petits, ja sigui la vostra encantadora tieta, el vostre avi, la iaia del poble, la mare, el pare o el vostre germà gran; i penseu què hauria estat de vosaltres i de la vostra infantesa sense uns relats que formen part de la nostra vida, la nostra quotidianitat, la nostra societat i la nostra manera de fer i de viure.

Una preciositat…