Elefant Trompeta

Avui us presento una nova il·lustradora, l’Ester García nascuda l’any 1984 en la Ciudad de las Cigüeñas, Càceres. Ja de petita la literatura i els contes van ser el seu món, i això la va empènyer a estudiar Belles Arts en la Universitat de Salamanca, i va ser allà en que va descobrir que la seva vida professional estaria encaminada a la il·lustració.

I de moment, no se li dona gens malament, 4 anys dedicant-s’hi i mica en mica ha anat trobant el seu lloc en el món de la il·lustració. Jo vaig descobrir el seu treball amb el conte “Por qué los gatos no llevan sombrero”, i em va encantar. És per tot plegat que avui m’he animat a portar-vos-la.

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
– La verdad es que pienso que no fue una decisión muy consciente… Desde niña me atrajeron la literatura y los libros ilustrados, así que en cierto modo fue algo que siempre estuvo ahí. Quizás es la propia ilustración la que nos llama a comenzar en su mundo.

– Quant de temps fa que et dediques a la il·lustració?
– Desde hace cuatro años, aproximadamente.

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
– Supongo que cada ilustrador acaba encontrando su espacio, su propio lugar tras un tiempo trabajando. Tener motivación, ciertas dosis de perseverancia, inquietud y un mundo propio son algunas cosas que siempre ayudan.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Per què?
– En muchas ocasiones me siento bien con cosas que están en el cajón, por el hecho de que muchas de ellas son dibujos de propias vivencias, o proyectos personales. De trabajos publicados estoy  especialmente contenta con el álbum “Por qué los gatos no llevan sombrero” con texto de Victoria Pérez Escrivá y publicado por Thule este año.

– I quin va ser el més difícil?
– Diría que el más complicado fue ilustrar una campaña publicitaria para unos laboratorios farmaceúticos en Sudáfrica, pero no tanto por su dificultad en cuanto a ideas o elaboración técnica, si no por la cantidad de tiempo que supuso y de cambios que se realizaron durante el proceso. Resultó muy largo.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
– Por la documentación y la realización de bocetos previos, esquematizando las ideas. Algunas están claras desde el inicio, otras se descartan, van llegando nuevas… Después eligiendo entre esos bocetos los que más se acercan a lo que quiero expresar, o a lo que es necesario contar. Y a la hora de trabajar en la imagen, siempre comienzo inevitablemente por las zonas del dibujo que más me gustan. No sé si es el método idóneo, pero eso hace que me vaya sintiendo cómoda con el dibujo a lo largo de su desarrollo, hasta las partes finales.

– On t’agradaria arribar com a il·lustradora?
– A donde me lleven los lápices y mi imaginación.

– Il·lustrar és …
– Poblar papeles de mundos diversos.

– Si no fossis il·lustradora series …
– Seguramente ornitóloga, naturalista o exploradora.

– Com definiries el teu estil?
– Pregunta complicada… en todo caso preferiría que lo definieran otros. Yo no siento que tenga un estilo concreto, al menos no creo en ello como algo que se busque de manera consciente, si no como algo que aflora de manera natural en el trabajo de cada uno con el paso del tiempo.

– El teu il·lustrador preferit és … Per què?
– ¿Puedo decir varios nombres? Javier Serrano, Francisco Meléndez, Elena Odriozola, Ana Juan, Gabriel Pacheco…  Porque me emocionan con su trabajo.

– Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, què t’agradaria que fos? Per què?
– Los siete cuervos siempre me gustó mucho. O Los músicos de Bremen. En realidad cualquiera en el que aparezcan animales, porque disfruto mucho dibujándolos.

– Si fossis un personatge de conte series …
– El conejo blanco de Alicia en el País de las Maravillas, llegando tarde a alguna parte…

– Quin és el conte que més t’agradava que et comptaran quan eres petita?
– Mi abuela me contaba El gallo Kiriko y me embelesaba.

– Un país amb bona literatura infantil és …
– Un paraíso.

– ¿Què li falta i que li sobra al món de l’àlbum il·lustrat?
– Quizás le falta más riesgo en las temáticas que se abordan, al menos en nuestro país.

Y les falta tiempo a muchos álbumes para permanecer en las librerías, con el mercado de novedades funcionando excesivamente rápido.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil?
– Creo que es óptima, en el sentido de que han florecido numerosas editoriales y sellos de calidad que publican libros interesantes.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
– En estos momentos me encuentro terminando un álbum ilustrado, y comenzando a trabajar en dos libros: uno de narrativa juvenil y otro para pre-lectores que se publicará próximamente en Australia.

Txell Darné és sens dubte una il·lustradora particular, com molts d’altres il·lustradors del nostre país va estudiar a l’Escola Massana, i des del 2004 es dedica al món de la il·lustració de manera professional. Jo vaig tenir el plaer de descobrir la seva obra en un dels seus darrers treballs, el de El mariner de Sant Pau, amb l’editorial Efadós, i em va agradar moltíssim. Treballa amb la tècnica del collage per a fer les seves il·lustracions: papers, diferents textures, taps de suro, cartes, pinces d’estendre… qualsevol cosa pot servir per formar part dels seus personatges i els seus paisatges, si a tot plegat hi afegim el seu estil a l’hora d’il·lustrar fan que el resultat sigui veritablement sorprenent.

És sense renunciar a aquest estil, amb la seva particular visió dels seus propis personatges que ha arribat a ser la il·lustradora que és ara i a tenir un estil tan reconeixible per a tots. Estic convençuda que si no la coneixeu, us encantarà descobrir-la.

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
Sempre m’havia agradat dibuixar, remenar papers i experimentar,  però  no coneixia la il·lustració, és a dir la carrera d’il·lustració en sí. Va ser una mica de casualitat, parlant amb una companya que ella ho havia començat a estudiar a l’escola Massana em va dir que m’agradaria que era molt interessant. Em vaig informar, em va agradar moltíssim , vaig fer les proves d’accés i vaig decidir matricular-m’hi.

– Quan temps fa que t’hi dediques?
Podríem dir des  del 2004, per tant, 8 anys!

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
Bé el treball que he anat fent ha estat el que m’ha anat obrint de mica en mica les portes, a poc a poc s’han anat coneixent les meves il·lustracions i potser sí que m’he anat fent un lloc o un raconet en el món de la literatura infantil.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Perquè?
De l “My longest Puzzle”, de Londji. No és un llibre, és un puzzle, “el puzzle més llarg del món” 200 x 15 cm. Però va ser una feina molt bonica, d’anar-lo construint de mica en mica, d’anar buscant diferents històries i anar-les enllaçant. És un tren, en el que hi passen un munt de coses, s’hi pot trobar des d’un casament, fins a una àvia que estén la roba …
La feina que realitzo amb Londji m’omple molt ja que són projecte smolt divertits, de crear joguines, com Londji diu, joguines poètiques,  que aporten un valor als nens. Hem creat junt amb el meu company Joan Gómez de l’estudi de disseny Canseixanta, diferents projectes per a Londji i de tots n’estic molt contenta ja que cada projecte és molt interessant i a la vegada arriscat a l’hora de crear. Podeu veure’ls a la web de Londji (www.londji.com).

– I quin va ser el més difícil?
Difícil però a la vegada molt gratificant, “La Llegenda del mariner de Sant Pau” d’editorial Efadós. Va ser “difícil” en el sentit que havia d’il·lustrar paisatges reals, i amb la meva tècnica del collage era un repte. Però per contra, va ser un treball molt bonic  ja que des de l’editorial em van donar molt de material antic, fotografies sobretot, molt interessant, que em van anar molt bé per poder emmirallar-m’hi .

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Començo pensant què voldré dir i com ho voldré dir. Faig un petit esbós en llapis i després començo a buscar el material que em farà falta: paper, taps de suro, ferro… i començo a combinar-los entre ells, després faig fotografies o bé escanejo per tal d’acabar de muntar la il·lustració digitalment.

– Les teves il·lustracions són molt característiques: combines diferents textures, materials… És senzill il·lustrar o representar una escena fent-ho amb collage de diferents materials?
Bé, és laboriós però no és difícil, la veritat és que és molt divertit.

– Il·lustrar és…
expressar-te amb imatges.

– Sinó fossis il·lustradora series…
veterinària. A casa meva tenen una botiga d’animals i sempre havia dit que volia ser veterinària, però sense fronteres. M’agrada molt viatjar i els animals i pensava que seria una bona combinació.

– Com definiries el teu estil?
Diuen que és un collage de l’Europa de l’est, dels anys 50, naïf, entranyable… no sé.

– El teu il·lustrador preferit és… Perquè?
L’Isidro Ferrer. M’encanta com treballa, les imatges que crea són boníssimes! Sempre amb molt de doble sentit, buscant sempre el límit, és molt bo.

– Has il·lustrat recentment una llegenda catalana, El mariner de Sant Pau, una història molt popular a les nostres contrades. Com va sorgir aquest projecte? Què va significar per tu? Ja coneixies la història?
El projecte fou un treball molt bonic. No coneixia la llegenda i la veritat és que és una història trista amb un final feliç. El projecte fou un encàrrec de l’editorial. Coneixien la meva feina i van creure que jo seria una bona opció per il·lustrar aquesta llegenda. Em va agradar molt ja que forma part d’una col·lecció de llegendes catalanes il·lustrades pels més menuts. Està bé recuperar la tradició catalana i transmetre-la als infants ja que és una manera de fer-la viva i mantenir-la.

– Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, quin t’agradaria que fos? Perquè?
Alícia al país de les meravelles. Perquè hi ha molts de personatges fantàstics, és una història molt bonica i divertida que dóna molt de joc a l’hora d’il·lustrar.

– Si fossis un personatge de conte series…
En Patufet.

– Quin és el conte que més t’agradava quan erets petita?
El Soldadet de Plom

– On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?
No ho sé, el que sí sé és que el que m’agradaria és continuar fent com ara. Il·lustrant amb il·lusió perquè això és el que es transmet en la imatge i crec que és molt important ja que les imatges parlen i transmeten aquestes ganes de que surti bé, de què cada imatge sigui especial.

– Un país amb bona literatura infantil és…
Un país ric

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Crec que encara ens queda molt camí per fer. A diferència d’altres països com França en què la il·lustació infantil té un paper molt important i valorat. Aquí estem tot just als inicis. Els àlbums infantils il·lustrats cada vegada van agafant més protagonisme, potser  gràcies a editorials més petites que procuren tirar més per aquest camí i aposten per bons àlbums il·lustrats.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Bé estic treballant amb un nou projecte de l’Editorial Efadós i també amb Londji.  Projectes molt interessants i bonics, que si tot va bé sortiran per Nadal.

La Lucía Serrano va néixer a Madrid un 13 de Febrer del 1983, és una jove il·lustradora que va estudiar Belles Arts i va complementar la seva formació en diversos estudis que va cursar a posterior a Barcelona, ciutat en la que actualment resideix.

Jove i amb una carrera prometedora per endavant, més enllà que il·lustradora infantil, és també escriptora de les seves pròpies històries, i ha treballat en molts camps relacionats amb la il·lustració infantil, en l’àmbit del llibre de text, en àlbum il·lustrat i per a revistes, i en tots aquests àmbits ha demostrat un saber fer increïble.

Personalment, pel que he pogut conèixer a través de les seves il·lustracions i de la seva entrevista, em sembla una noia vital, amb energia, optimista i amb un estil molt en concordança amb aquesta personalitat ple de color, alegria, dinamisme, optimisme i personalitat. És d’aquells il·lustradors que et generen bon rollo en els seus treballs, i això en els temps que vivim avui en dia, s’agraeix.

Us convido a que llegiu la seva entrevista, és interessant, fresca i divertida, estic convençuda que us agradarà.

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
No recuerdo exactamente cuándo sucedió, creo que la idea se fue forjando cada noche antes de dormir, con cada uno de los cuentos que nos contaban mis padres. A los ocho años me planté delante de mi madre y le dije, muy solemne: “¡A mi nunca me quitarán la imaginación!”. Y me lo tomé muy en serio. Escuché a alguien decir que aquellos que dibujaban en los libros se llamaban ilustradores, y decidí que de mayor sería eso. Estudié Bellas Artes para llenar la mochila de herramientas de dibujo, abrí bien los ojos para llenar la cabeza de historias, y comencé el viaje.

– Quant temps fa que et dediques a la il·lustració?
Empecé a hacer libro de texto cuando estaba acabando la facultad, de esto harán siete años. Pero dedicándome a la ilustración y nada más llevo tres años o así.
– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
No diría que es complicado, pero sí que hay que llenarse de paciencia, esfuerzo y perseverancia. Y unas gotitas de cabezonería. Como en cualquier otra profesión..
Tener muy claro por qué o para qué te quieres dedicar a la literatura infantil hace más fácil el proceso. Y la suerte es que durante el camino se disfruta muchísimo.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Per què?
Hay dos libros a los que tengo especial cariño. Uno es “¡Qué niño más lento!”: este libro lo hice para mí, un día en el que sentía que el mundo andaba más rápido que yo, y pensé: tengo dos opciones, o quedarme perpleja o hacer un libro. Y lo que salió fue este álbum, la historia de Néstor. Fue un proceso bien bonito.

El otro es “En blanco”. Es el primer libro (y no sé si el único) que he hecho sin pensar en ningún momento si gustaría o no. Trabajar de esta manera fue muy liberador, a mi al menos no me ocurre con frecuencia. Y por si fuera poco Anaya quiso publicarlo. ¿Se puede pedir más?

– I quin va ser el més difícil?
El libro “Cama y cuento” me resultó complicadillo. Es un libro muy poético, y yo me siento más cómoda con el humor. Pero el proceso fue muy interesante, y acabé disfrutando cada ilustración como una enana.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Empiezo leyendo la historia tantas veces como sea necesario. La ilustradora y maestra Rebeca Luciani nos dijo algo en una clase que me ha venido muy bien: Leed el texto en voz alta. A veces cuando escuchas las palabras las imágenes fluyen más fácilmente. El siguiente paso es encontrar al personaje. Me encanta jugar con los personajes y que sean ellos los que lleven la carga narrativa, así que este paso es importante. Luego hago un story de todo el libro, en viñetas muy pequeñas (como dice Pablo Amargo, cuanto más pequeño mejor, porque así te impides perderte en los detalles). Una vez que todo esto está hecho… sólo queda dibujar y pintar 🙂

– Has il·lustrat per a revistes, llibres de lectura i àlbum il·lustrat. En quin àmbit et sents més còmoda? Per què?
Donde me siento más cómoda es ilustrando lo que yo he escrito. Porque ahí puedo modelar el texto a la par que modelo la ilustración… y me lo paso pipa haciendo esto. Me gusta escribir lo mismo que me gusta dibujar.

– Il·lustrar és …
Contar historias sin palabras.

– Si no fossis il·lustradora series …
Me gustaría ser actriz, o maestra, o arqueóloga, o fotógrafa de reportajes de lugares lejanos. También querría ser jardinera, y baterista. O pianista. Me gustaría ser bailarina de danza africana. O luthier. O hacer pelis de animación. También sería escenógrafa. Me gustaría saber mucho de genética, e investigar con un equipo. Y…. Y….
¿Quién sabe? A lo mejor algún día 🙂

– Com definiries el teu estil?
No sé hacer eso… Intento no pensar mucho en el estilo. Al principio le daba muchas vueltas y me paralizaba, y un día decidí que o disfrutaba y me olvidaba de buscar estilos o estaba apañada.
¡Ya sé! Lo definiría como estilo disfrutativo.

– El teu il·lustrador preferit és … Per què?
Sempé, Bill Watterson, Tony Ross, Quentin Blake… Porque me hacen reír.

– Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, què t’agradaria que fos? Per què?
Caperucita Roja. No sé por qué, tengo obsesión con ese cuento.

– Si fossis un personatge de conte series …
¡Qué difícil! Me gustaría llegar a ser una mezcla entre la oveja Selma, y la Reina de los Colores de Jutta Bauer, aprovecho para recomendar estos dos álbumes, son geniales.

– Quin és el conte que més t’agradava que et comptaran quan eres petita?
“El monstruo peludo” de Henriette Bichonnier, ilustrado por Pef. Tiene muchos años, pero ahora lo ha reeditado Edelvives en su colección Ala Delta. Una joyita. Os adelanto el primer párrafo:
“En una cueva húmeda y gris, en medio de un oscuro bosque, vivía un monstruo peludo. ¡Era feísimo!. Tenía una cabeza enorme sobre piececitos ridículos, lo que le impedía moverse mucho y salir de su cueva…”.

– On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?
Donde estoy ahora estoy muy feliz, inventando historias y dibujándolas, o sólo dibujándolas. Y encima tengo la suerte de que esas historias llegan a unos pocos niños. Si cuando sea abuela sigo haciendo lo mismo será genial. Si no… seguro que estaré haciendo otra cosa muy interesante también, así que no me preocupo.

– Un país amb bona literatura infantil és …
Un país suertudo.

– ¿Què li falta i que li sobra al món de l’àlbum il·lustrat?
El mundo del álbum ilustrado es muy grande, lo que le falte o sobre aquí no es lo mismo que en otro lugar del planeta. Donde nosotros estamos creo que al mundo del álbum ilustrado le faltan adultos que consideren que los libros, las historias, los momentos de contar historias, son algo imprescindible para los niño. Hay muchos que ya lo consideran así, esperemos que poco a poco seamos mayoría.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil?
Estamos en un momento en el que se está investigando en soportes nuevos, y será interesante ver todo lo que tiene que llegar. También estamos en un momento en el que los modelos de negocio están cambiando… Estamos en un momento en el que hay muchas editoriales pequeñas maravillosas, y en el que se están haciendo álbumes preciosos. Y en el que hay una oferta de productos pensados para la venta masiva también bastante grande. También estamos en un momento en el que se empieza a considerar que el álbum ilustrado puede no ser sólo para niños (esto es genial!!).
Pero… pese a todos estos momentos grandes que están ocurriendo al mismo tiempo, hay un momento que creo que no ha cambiado. Es el momento en el que se está leyendo. Ya sea un niño, un adulto, unos padres a sus hijos, o los hijos a sus padres… Ese momento es igual que siempre. Me gusta.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Ahora estoy trabajando en libro de texto… y me gustaría mucho encontrar tiempo para un libro de elefantes rosas. Ya os contaré si lo consigo. 🙂

L’entrevista que us porto avui és molt especial, em feia molta il·lusió portar-vos-la, i és que he pogut parlar amb l’Editora de l’Editorial Efadós per parlar-vos d’una col·lecció que em va agradar molt especialment: Llibre Solidari. Aquesta col·lecció, com ja us vaig presentar fa algunes setmanes al bloc, pretén acostar-nos la figura d’alguns dels personatges més il·lustres vius del nostre país. I realment és un gust poder parlar amb una editora que estima tan la seva feina, les nostres tradicions,  la nostra cultura, les nostres gents… I també és un orgull conèixer una editorial que té per objectiu la recuperació i divulgació del nostre patrimoni, cultura tradicions, personatges i també dels nostres contes.

Ara us deixo amb les paraules de l’Elisabet, que de ben segur que us ajudaran a conèixer una mica més aquesta col·lecció.

– Qui és Efadós?
L’Editorial Efadós neix l’any 1995. La recuperació i la divulgació del patrimoni cultural de Catalunya esdevé l’eix temàtic principal del catàleg de l’editorial. Una de les col·leccions en què es projecta aquest objectiu és L’Abans, que enguany compta amb un centenar de volums publicats dedicats a pobles i ciutats d’arreu de Catalunya i les Illes Balears. Es tracta d’una col·lecció de reculls gràfics que pretén preservar els fons fotogràfics familiars, que són extraordinaris. L’Abans també té la voluntat de recuperar la memòria oral.
Seguint aquest fil, el desembre del 2012 estrenàrem la col·lecció infantil Vet aquí…, que recull llegendes poc conegudes del nostre país, històries trameses de generació a generació que han sobreviscut al pas del temps. Per a Efadós, la recuperació d’aquestes llegendes i rondalles és una eina de divulgació important d’un passat cultural ric i grandiós.
I mantenint-nos en el terreny infantil, neix la col·lecció Llibre Solidari, l’objectiu de la qual és explicar als més menuts la trajectòria d’una personalitat il·lustre de la societat catalana actual.

– Com neix la idea de la col·lecció Llibre Solidari?
Llibre Solidari neix de la necessitat d’explicar qui són determinades personalitats del nostre país reconegudes per la seva professió, pel seu talent, pel seu art… La diferència respecte altres col·leccions del sector editorial és que els personatges seleccionats són vius, fet que permet una col·laboració estreta i entranyable durant l’elaboració del projecte. A més, la col·lecció és solidària; tots els beneficis de la venda del llibre van destinats a una entitat solidària escollida per cada personatge.

– Els protagonistes de Llibre Solidari
El president Pasqual Maragall, el meteoròleg Tomàs Molina, el cuiner Ferran Adrià o el cantautor Lluís Llach són alguns dels protagonistes de Llibre Solidari. El criteri que hem seguit a l’hora de seleccionar els personatges ha estat la vàlua professional i cultural de cadascun d’ells. Hem apostat per la diversitat perquè entenem que aquesta varietat de noms, de professions i de procedències enriqueix la col·lecció.
La finalitat és explicar la biografia d’aquests personatges d’actualitat als nens i nenes, com si fos un conte, de manera pedagògica. Emfatitzem l’etapa de la infància, perquè normalment és la més desconeguda pel públic i és la que ens proporciona aquelles anècdotes més divertides, que connecten d’immediat amb el petit lector. I no només precisem qui són, si no quin és el seu ofici!

– Vida i ofici, el nexe perfecte
Tots els títols de la col·lecció Llibre Solidari repassen la trajectòria vital d’un personatge i, de retruc, analitza la seva professió. Què és ser alcalde? I l’home del temps, què fa? Com s’arriba a ser el millor cuiner del món o l’ídol de milers de persones a través de la lletra d’unes cançons?
El més rellevant, el que volem aconseguir, és que el lector no només conegui el personatge, més o menys habitual als mitjans, si no que descobreixi la persona que s’amaga darrere del personatge (la infància, l’adolescència, la maduresa i, en alguns casos, la senectut).

– Ventall d’il·lustradors i escriptors = riquesa
Hem escollit diversos il·lustradors i escriptors per als diferents títols. Evidentment, són artistes que ens agraden, que coneixem i admirem. El personatge, però, també hi diu la seva i es respecta la seva opinió.
Pep Molist, Meritxell Martí, Carles Sala i Vila, i Salvador Comelles són els escriptors que han signat els primers títols de la col·lecció. Pel que fa als il·lustradors, Jordi Vila Delclòs, Subi, Mercè Galí i Txell Darné s’han fet càrrec dels dibuixos. Un luxe!

– El procediment: de l’A a la Z
El procés comença a l’editorial amb l’elecció del personatge. Després, un cop confirmada la seva col·laboració, es rumia un escriptor que inicialment creus que pot copsar l’essència d’aquest i traslladar-la d’una manera planera i concisa. L’il·lustrador entra en joc a continuació, un cop l’escriptor ha finalitzat la tanda d’entrevistes amb el protagonista i ja té redactat el text.
Pel que fa als il·lustradors, seleccionem alguns noms a priori. Presentem la seva obra al personatge, que acaba decidint amb quin estil se sent més còmode. De totes maneres, acostuma a coincidir el que proposem amb el que s’accepta.
I quan l’escriptor acaba de retocar les darreres esmenes i l’il·lustrador lliura els dibuixos finals, es produeix el moment màgic! El projecte ja no és projecte, és un llibre amb cara i ulls! I mai millor dit: és emocionant observar el rostre de cada protagonista quan veu reflectida la seva vida en 12 pàgines!

– Propers títols
Per Sant Jordi, es publicaren els llibres dedicats al president Pasqual Maragall i Tomàs Molina. El setembre del 2012 sortiran al mercat els protagonitzats per Ferran Adrià i Lluís Llach. I els propers títols? Doncs no us puc avançar cap nom. Només puc dir-vos que els propers personatges estan relacionats amb el món de l’esport, de la ciència i de la música. De totes maneres, l’Elefant Trompeta estarà al corrent de les novetats. Gràcies Elefant Trompeta, sempre és un plaer llegir-te i seguir-te!

En Jordi Vila Delclós va néixer a Barcelona l’any 1966, va estudiar música i percussió i va ser vibrafonista de diversos grups de jazz abans de convertir-se en l’il·lustrador que és avui dia. Va estudiar il·lustració a La Llotja, i treballa d’il·lustrador des de 1988. Ha il·lustrat clàssics de la literatura infantil tot i que somia en il·lustrar algun dia L’Illa del Tresor, ha treballat per diverses agències de disseny gràfic, publicitat i fins i tot per alguns arquitectes, i és que té una visió de la perspectiva privilegiada, que l’ha portat a recrear a la perfecció els edificis dels seus projectes.

També ha il·lustrat, a part de contes, novel·les, àlbums il·lustrats i llibres de text per a diferents editorials. En definitiva, un il·lustrador consolidat del que us convido a que en descobriu la seva obra.

– Ja fa forces anys que et dediques al món de la il·lustració infantil, com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
Suposo que per pura admiració d’autors com Junceda, Apel.les Mestres, en d’Ivori, Hergé, Moebius, Hugo Pratt, Sergio Toppi, etc…per això i perquè m’avorria, un estiu, i seguint el consell del meu oncle, Jordi Aguadé, em vaig començar a documentar per a il·lustrar L’illa del tresor, per si de cas…!

– Quan temps fa que t’hi dediques?
Ja fa mes de vint anys …i a documentar-me per il·lustrar L’illa del tresor, també!

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
Paciència, i creure en allò que un fa, i estimar molt l’ofici.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullós? Perquè?
No puc triar-ne un. I també he de dir que en tots els projectes, sempre em queda un cert neguit, una recança, de si no es podria millorar…però gràcies a Déu (o a l’editor!), hi ha un temps límit!

– I quin va ser el més difícil?
Un projecte que em va fer patir molt, per la dificultat de dibuix, va ser el concurs per la biblioteca del Born, amb l’arquitecte Joan Rodon. Dibuixar el Born, per dins, era gairebé impossible (per a mi). Les proporcions gegantines de l’espai, em van fer anar de bòlit, durant més d’un mes. Un projecte molt complicat, i molt apassionant, també. Per altra part, la tècnica que vaig provar en aquells dibuixos, m’ha servit per a trobar la manera de posar color als meus dibuixos  que encara ara, i ja fa uns quants anys, més m’interessa i diverteix.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
La documentació m’és imprescindible. M’ajuda a vestir els espais, i a omplir els ambients i les atmosferes. Que és el que finalment, més m’agrada; establir l’escena: espai, època i les sensacions, per mi una part molt important d’una imatge.

– Un dels teus darrers treballs ha estat donar vida a Pasqual Maragall en la seva època d’Alcalde de Barcelona en una nova col·lecció de l’editorial Efadós. És molt complicat il·lustrar a un personatge que és tan conegut per tothom, i que tothom en té una imatge força clara a la seva ment?
Sí, és una mica complicat perquè has d’aconseguir fer un personatge que remeti al retratat, sense deixar que el reconeixement d’aquest personatge, forci la naturalitat de la il·lustració. El retrat, és una de les disciplines que trobo més complicades del dibuix. Perquè ha de ser dues coses alhora: un bon retrat i un bon dibuix…i aconseguir que aquesta dualitat flueixi amb naturalitat, no és gens senzill. Al menys per a mi.
De totes maneres, si el llibre parla d’un personatge, bé ja esperes trobar-lo a dins, se’l pot caracteritzar per a fer-lo reconeixible, i no centrar-se excessivament en el retrat.

– Com va sorgir aquest projecte?
Va ser un encàrrec de l’editorial.

– Col·labores regularment amb projectes relacionats amb l’arquitectura, i és que en les teves il·lustracions sovint podem apreciar un gran domini en la il·lustració d’edificis. D’on prové aquesta peculiar faceta? El teu domini per aquest àmbit t’ha obert les portes per a projectes d’il·lustració on el coneixement i domini de dibuixar edificis i ciutats era un aspecte important del conte o del relat?
L’arquitecte que he citat abans, Joan Rodon, em va contractar per a que li fes les perspectives. Fa tant temps d’això, que gairebé no hi havia ordinadors, ni programes de 3D,  i els dibuixos es feien a mà. També perquè el Joan preferia tenir dibuixos originals, per a explicar els seus edificis, que no pas renders d’ordinador. Ell em va ensenyar a estimar la perspectiva, com una manera d’explicar l’espai amb molta llibertat. No com una convenció intransigent. Sempre em deia, que pintés els edificis i les façanes com si fossin pirates…i amb aquestes indicacions tan lliures (i curioses), anàvem fent. Em va ensenyar tot el que sé de representació d’espais, a gaudir de les possibilitats que la perspectiva m’oferia per a il·lustrar. He dit que em va contractar, i mes aviat va ser una espècie de bona obra per part seva. Jo no sé què va veure ell en mi, però sempre va confiar en els meus dibuixos, i  les meves capacitats. Li estic molt agraït. L’últim projecte que vàrem fer junts, un projecte per a la Colònia Vidal, me’l va encarregar dient-me: “Jordi, diverteix-te, que quan et diverteixes et surten uns dibuixos…”!

– Has il·lustrat força clàssics diferents com ara Els Follets Sabaters, la Bella Dorment, el Flautista d’Hamelí… Amb quin de tots els que has il·lustrat et quedes? Perquè?
El llibre D’Andersen que vaig fer per Combel crec que és un dels meus llibres preferits, ja que abans m’ho demanaves…Va ser un gran repte il·lustrar a la manera clàssica, un autor “clàssic”. Els textos clàssics et posen a prova, i t’exigeixen molt, però també contenen imatges molt boniques per treballar.

– I en el mateix àmbit, quin clàssic et queda per il·lustrar que et faria especial il·lusió?
Sempre dic el mateix, i ho he dit de tantes maneres, que ja comença a ser una mica pesat que ningú em faci cas…L’Illa del tresor d’Stevenson, és el llibre que va fer que volgués ser il·lustrador, o això que faig, i encara em documento…A veure si a algú se li ocorre que…

– Il·lustrar és…
il·lustrar és crear imatges que complementin i col·laborin amb un text.

– Si no fossis il·lustrador series…
Vibrafonista  i músic de Jazz, i il·lustrador d’amagatotis. O simplement… una altra persona.

– Com definiries el teu estil?
No ho sé. És el què em surt, d’una manera natural, sense donar-hi gaire voltes.

– El teu il·lustrador preferit és… Perquè?
Joan García Junceda. I també Moebius, i Hugo Pratt, tots per raons diferents. I sento una gran admiració per la Lisbeth Zwerger. N’admiro moltes coses de tots ells, però hi ha una cosa comú a tots: fan que sembli fàcil el que fan…quan en realitat és impossible!

– Si fossis un personatge de conte series…
Algun de secundari, d’aquells que no es veu a primera vista, però que hi és!

– Quin és el conte que més t’agradava quan eres petit?
“La orugueta llaminera”, d’Eric Carle o ”El cavaller de la creu” de Clovis Eimeric, entre altres.

– Un país amb bona literatura infantil és…
Un país afortunat.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Em sembla molt bona, en qualitat i producció. Tenim molt bons escriptors i una gran tradició d’il·lustradors excel·lents.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Seguir amb la col·lecció d’Edebé de vides de poetes, i els llibres que vagin venint. I alguna col·laboració que tinc moltes ganes de fer, però que no puc explicar!

No us negaré que quan vaig descobrir la feina d’Eudald Palma em va enamorar, i és que jo sóc de les que sempre es fixa amb els cartells de Festes Majors, si m’agrada o no l’il·lustrador que els fa, i quan vaig veure el de les Festes de Santa Eulàlia, que cada any miro amb atenció perquè sempre l’il·lustra algun il·lustrador i vaig veure la feina d’aquest any, em vaig quedar amb la boca oberta. Buscant i rebuscant en el cartell em vaig anotar el nom, un nom que ben aviat reapareixeria en el meu camí a l’exposició que els joves il·lustradors de La Llotja fan cada any a Món Llibre. Vaig entrar a la seva web i vaig veure les il·lustracions de llegendes populars catalanes que estava fent i em va acabar de convèncer, i és que ja sabeu la debilitat que sento pel món de la mitologia i literatura del nostre país, així que vaig pensar: “Haig d’aconseguir una entrevista amb aquest noi”, i així és com avui us porto a l’Eudald Palma.

Dissenyador gràfic de professió i il·lustrador de vocació, finalment s’ha decidit a encaminar la seva vida per aquest darrer àmbit, i sembla que mica en mica la sort li va somrient. Us deixo amb la seva entrevista perquè conegueu una mica més com pensa, les seves idees, els seus projectes…

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
De fet és una vocació de sempre, i des de fa temps que he anat fent algun que altre projecte de pintura mural decorativa i en el món de la publicitat. Treballava de dissenyador gràfic a Vic fins que vaig tenir contacte amb persones de Barcelona relacionades amb la il·lustració i em van informar i recomanar que m’animés a provar-ho. A partir d’aquí vaig prendre la decisió d’anar a viure a Barcelona i estudiar a la escola la Llotja, a on vaig començar aquesta aventura. A la mateixa setmana que vaig saber que m’acceptaven, em van fer una molt bona oferta a un estudi de publicitat a Girona i vaig tenir que decidir si aprofundir en el món del disseny o obrir una nova porta, crec que vaig triar la correcta.

– Quan temps fa que t’hi dediques?
Fa uns 10 anys en publicitat, ara començo a entrar en el món editorial, que és el què realment m’agrada, projectes amb un contingut més narratiu.

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
Jo encara hi estic entrant, ja que fa poc que he començat projectes a nivell professional, i encara estic estudiant a la Llotja. Però per la poca experiència que tinc, fins que m’ha arribat una oportunitat ha estat pacient, hi ha molta gent bona.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullós? Perquè?
Doncs el que estic acabant recentment, una antologia de éssers fantàstics basada en llegendes catalanes, perquè l’he elaborat per una afició pròpia, i perquè he aconseguit trobar coses a nivell gràfic que feia temps que estava buscant.

– I quin va ser el més difícil?
De moment no en podria destacar cap en aquest aspecte, diria que qualsevol dels que m’han motivat i transmès menys, això sempre fa que et costi més.

– Aquest any vas tenir el plaer d’il·lustrar els cartells per les Festes de Santa Eulàlia. Què va suposar per tu aquest projecte?
Primer una gran satisfacció de realitzar un projecte relacionat amb la cultura tradicional de Barcelona, i més per la zona del cas antic, ja que part maternal de la família són de la Barceloneta i de petit que venia sovint per la zona i sempre me l’he sentit part de casa meva. I professionalment una gran salt per donar-me a conèixer a Barcelona com a il·lustrador, després d’aquest projecte han vingut moltes coses bones. Agrair a les persones que em van seleccionar, va estar un plaer treballar i gaudir amb elles el projecte.

– Vas començar com a dissenyador gràfic per acabar convertint-te en il·lustrador. El disseny gràfic i la il·lustració són àmbits relacionats en algun aspecte o no hi tenen res a veure?
Alguns sí que en tenen, però aspectes com  la intenció i la narrativa no. En els que sí, vaig tenir la sort d’aprendre’ls en el disseny i els quals ja he anat preparat per aplicar-los a la il·lustració.

– Estàs treballant en tot un seguit d’il·lustracions per un llibre de Llegendes Catalanes il·lustrant històries com Joan de l’ós o El Pont del Diable. Explica’ns una mica més d’aquest projecte.
Al final ha estat una antologia d’éssers fantàstics de la mitologia catalana, feia molt temps que em rondava pel cap fer alguna cosa de les nostres llegendes , és el projecte que presento de final de curs de la Llotja aquest any. Vaig estudiar mitologia, que sempre m’ha fascinat com la fantasia i les històries que tenen una arrel cultural amb éssers fantàstics.

– És molt complicat il·lustrar llegendes catalanes sovint oblidades i de les que no hi ha gaires referents a nivell gràfic?
En l’aspecte de la documentació gràfica més que complicat ha estat pacient, ja que hi he dedicat quasi més temps que a il·lustrar-lo. Però com que em fascina tot això ha estat una bona excusa per posar-me al dia, descobrir  i aprendre’n coses noves. La recerca de documentació ha estat fàcil, ja que n’he trobat molta i bona d’aquests escriptors tan fantàstics que tenim aquí. El què ha sigut més complicat potser ha estat fer la selecció, en tenim tantes de bones! Quan l’acabi la intenció és presentar-lo a alguna editorial.

– De totes aquestes històries quina és la que més t’ha agradat il·lustrar o redescobrir?

Complicat quan has de triar entre coses que són tan diferents, totes tenen un missatge i una característiques especials, potser em quedo amb Joan Ós, per completa, missatge, personatges, ambientació…

– I parlant de clàssics, quin clàssic que t’agradaria il·lustrar?
La Bella i la bèstia.

– Il·lustrar és…
Aportar, potenciar i complementar elements a la imaginació d’un text.

– Sinó fossis il·lustrador series…
Actor o cineasta.

– Com definiries el teu estil?
Crec que barroc, fantasiós, detallista, dinàmic, amb un dibuix molt treballat i elaborat, procuro donar una ambientació potent i amb personalitat que atragui tan a petits com a adults.

– Quan vaig veure les teves il·lustracions, em va venir al cap immediatament la figura d’en Roger Olmos, i és que trobo que teniu en les vostres il·lustracions certes similituds. És per tu, un referent?
Sens dubte, la figura d’en Roger ha estat clau, ja que va ser el primer il·lustrador que vaig conèixer que havia passat per la Llotja i en què m’hi vaig sentir identificat en molts aspectes, d’alguna manera em va fer conscient i em va motivar a que jo també podria arribar a adquirir un major nivell, un del motius que em va fer decidir-me anar a la Llotja.

– A banda d’Olmos, cita’ns alguns dels teus il·lustradors preferits.
Preferits i influents, Todd Schorr, Brian Froud, C.F Payne, Mark Summers, Julian de Narvaez, Fernando Falcone, Toulouse Lautrec o Rednose.

– Si fossis un personatge de conte series…
Una mescla entre Tom Sawyer i l’Alícia.

– Quin és el conte que més t’agradava quan erets petit?
Dónde viven los monstruos, Dràcula o la Bella i la bèstia, i una mica més endavant històries com l’estrany cas del doctor Jeckyll i Mr. Hyde, la història interminable o Labyrinth.

– Un país amb bona literatura infantil és…
Un país que aconsegueix aportar coses imprescindibles a la vida, educació, creativitat i imaginació.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Tinc la sensació que es comença a valorar la capacitat dels petits, i no relacionar que perquè siguin petits la seves capacitats també.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Estic preparant una expo individual pel Maig a Barcelona, aviat estaran enllestits el projecte de llegendes i un que he il·lustrat amb un text personal, i en breu en començaré un amb una editorial espanyola.

En César Samaniego va néixer a Barcelona l’any 1975 i després de donar uns quants tombs a la seva vida es va animar a estudiar il·lustració a l’escola La Llotja, això va ser cap a l’any 2006. Fill de l’il·lustrador i dibuixant de còmics Vilanova, va créixer envoltat de dibuixos, però tot i així els seus pares li recomanaren que busqués una feina “com cal”, i que això de la il·lustració ho tingués com a hobby. Finalment s’ha decidit a llençar-se a la piscina i intentar il·lustrar de manera professional, i de moment mica en mica va encadenant projectes. Actualment està treballant en un de molt ambiciós, Pinocchio per IPad de l’Editorial Tortuga Casiopea. Tot i que encara es dedica a la il·lustració a temps parcial, i ho combina dissenyant roba per nens amb la seva dona.

Sens dubte un il·lustrador molt colorista i amb un estil molt amable que espero que tot plegat li vagi molt i molt bé. Us animo a que el conegueu.
– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
Bé, va ser gràcies a la meva dona, que em va animar a entrar a estudiar a l’escola Llotja de Barcelona l’any 2006. Vaig fer la proba d’accés i llestos!

– Quan temps fa que t’hi dediques?
Molt poquet, uns tres anys i a temps parcial.

– El fet de que el teu pare sigui il·lustrador i dibuixant de còmics t’ha marcat d’alguna manera a l’hora de decidir dedicar-te al món de la il·lustració?
Indiscutiblement, veure al teu pare dibuixar des de que ets petit t’influeix enormement. Un pare/mare és la referència de tot nen/a. Encara que el meu cas és una mica especial, ja que a mi quan era petit em deien que dibuixés com a “hobby” i estudiés i em busqués una feina “com cal”. Eren temps difícils…

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
No t’ho sabria dir, just acabo de començar i crec que he tingut molta sort d’anar fent feina. Imagino que, com a totes les professions, els principis costen i necessites sacrificar moltes coses per començar amb bon peu. En el meu cas, hores de son.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullós? Perquè?
Doncs amb la feina que estic fent ara per La Tortuga Casopea, “Pinocchio” per IPad. Dedico moltes hores a cada il·lustració i crec que és el millor que puc donar ara mateix. D’aquí uns anys ja en parlarem.

– I quin va ser el més difícil?
És “Pinocchio”, sens dubte.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Omplo un full de paper amb petits esbossos, només les formes del que ha d’aparèixer a la imatge, per treure la composició de l’escena. Quan ja la tinc clara, l’esbosso amb una mica més de detall i després l’escanejo i començo la il·lustració final.  Darrerament ja ni utilitzo el paper, dibuixo les esbossos directament a l’ordinador.

– Darrerament estàs treballant per il·lustrar un clàssic per IPad, Pinocchio amb l’Editorial Tortuga Casiopea. Crear un conte digital és molt diferent a fer-ho en un projecte per a paper?
És més o menys igual, encara que has de pensar en com anirà animat per tal de deixar els objectes/personatges separats de la imatge de fons. Al final, has de crear una imatge amb unes mides específiques, igual que per a paper…

– Has de pensar en les animacions i interactuacions o d’això se n’encarrega l’editorial?
Sí, haig de pensar quin objecte o quina part d’un personatge anirà animat per separar-ho a una capa diferent. Després l’editorial s’encarrega de la resta.

– Quin dels dos processos és més complicat, crear un conte digital o un de convencional?
Penso que el digital. Encara que, segons el projecte.

– Com és il·lustrar un clàssic de tanta importància i fama mundial com és Pinotxo?
Ostres, ara fas que em vingui la por al cos si ho penso així. És veritat que fa una mica de respecte, sobretot veient la feina que ha fet Roberto Innocenti amb Kalandraka. Igualment, he intentat portar-lo al meu terreny.

– Actualment també estàs treballant en un projecte de 800 il·lustracions per Editorial Planeta. Un projecte amb un volum de feina tan gran és molt complicat de dur a terme? O potser s’acaba convertint en un projecte un xic avorrit o mecànic, o per contrari és tot un repte?
Vaig acabar aquest projecte fa un mes i el vaig fer a través de la empresa Multiactiva.net per Planeta. En aquest projecte he tingut que fer infografies, il·lustració científica, dibuix tècnic, per acompanyar textos clàssics… De tot menys il·lustració infantil.
M’ha anat molt bé per aprendre més sobre el programa Illustrator de Adobe, i agafar experiència,  ja que cada setmana tenia que entregar de 30 a 70 imatges. I no ha estat gaire complicat, perquè ells m’ho enviaven tot amb unes instruccions    extraordinàriament precises. Més aviat ha estat tot molt mecànic…

– Il·lustrar és…
Personalment ha estat retrobar la meva infantesa… amb les responsabilitats de la vida adulta.

– Sinó fossis il·lustrador series…
He fet tantes coses abans de ser il·lustrador… Faria el que també faig ara amb la meva dona, roba per nens i nenes, o fuster…m’agrada la fusta.

– Com definiries el teu estil?
Sóc molt dolent per autodefinir-me… sempre crec que no tinc un estil definit.

– El teu il·lustrador preferit és… Perquè?
Hi han moltíssims/es il·lustradors/es increïbles, no em puc decidir per cap d’ells/es… Ara estic al·lucinant amb il·lustradors francesos.

– A banda de Pinotxo, si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, quin t’agradaria que fos? Perquè?
Qualsevol dels germans Grimm, per exemple la història terrible de Hansel i Gretel… m’agraden els contes foscos.

– Si fossis un personatge de conte series…
Un bruixot

– Quin és el conte que més t’agradava quan erets petit?
“El gran gigante bonachón” de Roald Dahl, il·lustrat per Quentin Blake.

– On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?
M’agradaria poder viure només de la il·lustració infantil, ara és difícil.

– Un país amb bona literatura infantil és…
Un país ple de futurs lectors (i vull pensar que també feliços)…sempre que els pares i mares es preocupin per fer-la arribar.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
No tinc prou informació per saber-ho del cert.  Com a pare, crec que hi ha molta varietat i això sempre és bo per la canalla.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Acabar Pinotxo i alguna coseta més que encara no està concretada. I com sempre, seguir fent roba infantil.

Avui us porto una il·lustradora barcelonina, formada a la Llotja on hi va cursar pintuira mural i posteriorment ha realitzat uns seminaris d’il·lustració a l’Escola Massana. Tot plegat l’ha convertit en la il·lustradora que és avui dia, una il·lustradora d’il·lustracions simpàtiques, expressives i coloristes. Un dels seus darrers treballs i amb el que l’he descobert ha estat en Antonino Mussolino, la història d’un simpàtic mussol super expressiu i molt bonic.

Es tracta d’una il·lustradora molt complerta, ha il·lustrat per a revistes, portades de llibres, llibres de text i contes infantils. En tots els àmbits ha intentat adaptar-se a les exigències de cada gènere i els seus treballs han respost amb solvència.

Sense més presentacions, us deixo amb les paraules de la Núria, de ben segur us interessarà tot allò que ens explica:

-Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
De fet, no recordo haver-ho decidit, simplement és el que volia fer des de sempre.

-Quan temps fa que t’hi dediques?
Des de ja fa bastant de temps he anat fent coses, sense la continuïtat que desitjaria, bé per falta de temps, bé per altres motius que m’han dificultat el tirar-m’hi de cap.

-És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
Una mica sí, però suposo que és com a tot arreu. És un bosc molt gran on hi ha grans arbres i petites mates.

-De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Perquè?
Doncs de l’últim que acaba de “sortir del forn”: L’Antonino Mussolino, amb text de Patrícia Boldú, a partir d’una idea que va tenir el seu fill quan tenia cinc anys, el Gerard Fornell. Ha estat editat per SD Edicions. És un llibre petit, rodonet, imaginatiu i fresc que ens estimem molt tots aquells que hi hem participat. Tan de bo també agradi als petits lectors. Va acompanyat d’un joc.

-I quin va ser el més difícil?
No  n’hi ha un de més difícil, cadascun té les seves dificultats concretes. I això és el que fa aquesta feina divertida: sempre tens nous reptes i mai és igual.

-Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
De primer llegir i rellegir el text. Rumiar-hi una mica, fer els esbossos amb les idees.
Dibuixar-ho a llapis, després a tinta i pintar-ho. O bé només a tinta. O bé escanejar els esbossos, dibuixar-ho  a l’ordinador i posar-hi color. És divertit anar canviant la tècnica, tot depèn de quin tipus de text i llibre és. De fet és un diàleg amb el text, i és igual que amb les persones, depèn amb qui parles tens un tipus o un altre de conversa.

-Has il·lustrat per a revistes, contes infantils, portades de llibres… En quin àmbit et sent més còmode? Perquè?
Doncs una mica és el mateix d’abans, amb cadascun tens uns reptes diferents i tots són bonics de fer.

-Has il·lustrat un conte de rondalles meravelloses. Amb quina de totes elles et quedes?
És difícil escollir, potser amb el Pare Janàs.

-Consideres que el gènere de les rondalles meravelloses és un gènere sovint oblidat o al que no se li dóna la importància que hauria? O creus pel contrari que està sobrevalorat?
No crec que estigui oblidat ni sobrevalorat, el que sí que crec important és que cada nova generació el descobreixi i el faci seu, i que de mica en mica es vagi modificant i adaptant tal com s’ha fet des de sempre.

-Il·lustrar és…
Un diàleg amb el text i el lector.

-Si no fossis il·lustradora series…
no ho sé pas! Alguna cosa creativa, això sí.

-Com definiries el teu estil?
Em costa molt etiquetar les coses, intento que sigui expressiu, amb sentiments, clar. No hi penso gaire en això, és tal com surt.

-El teu il·lustrador preferit és… Perquè?
Quentin Blake, amb quatre ratlles et transporta molt lluny.

-Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, quin t’agradaria que fos? Perquè?
En Patufet. Som amics des de fa molts anys.

-Si fossis un personatge de conte series…
Potser una velleta d’aquelles que sempre saben quin camí o quina porta ha de triar o quin objecte ajudarà als personatges que es troben davant de grans dificultats.

-Quin és el conte que més t’agradava quan eres petita?
Tots i més si n’hi hagués hagut. Però recordo quan a l’escola ens explicaven en Pere sense por o La cançó nadalenca amb “l’Escruix”.

-On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?
A poder tenir una continuïtat de feina, i que la meva obra agradés a autors, editors i lectors. Poder seguir aprenent i descobrint coses i coses sempre.

-Un país amb bona literatura infantil és…
un país amb futur.

-Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Hi pots trobar coses bones. Hi ha una minoria “militant” que la valora, però malauradament encara hi ha molta gent que ho considera “cosa de nens”.

-Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Sempre hi ha idees barrinant per dins la closca. Després d’haver fet l’Antonino Mussolino amb la Patrícia -amb qui hem congeniat d’allò més-, ens trobem remenant la cassola a veure què més sortirà: “…i si féssim;  podríem…”. Espero que ben aviat puguem ensenyar-vos alguna cosa nova!

La Gemma Capdevila és una jove il·lustradora formada a la Llotja i que va obrint-se un lloc en el món de la il·lustració infantil. Després del seu pas per la Llotja, es va especialitzar en il·lustració infantil i juvenil a l’Escola Eina, i actualment està estudiant Belles Arts. Ha publicat portades per a diversos llibres, ha treballat fent llibres de text, i tot plegat sense renunciar a un estil molt particular i característic. A tot plegat cal afegir que també fa classe de pintura i dibuix a nens, i tot plegat la fa una il·lustradora complerta, vital i amb moltes ganes de créixer.

Ha estat finalista del 1er Concurs d’il·lustració de Proa Espais i ara mateix està treballant en un llibre de pirates… Ha estat molt fascinant i divertit conèixer aquesta jove il·lustradora, la voleu descobrir amb mi?

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
Jo tenia 13 anys i en feia 7 que un cop per setmana els meus pares em duien al taller d’un artista, en Jordi Aligué, que també ensenya als nens. Recordo que vaig acabar un dibuix i en Jordi se’l va mirar i em va dir: tu, il·lustració. I ja està, des de llavors no he tingut una altra idea en ment.

– Quan temps fa que t’hi dediques?
Professionalment des de fa només tres anys, però és que no he tingut més temps!

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
Com tot, no? Si ho fas a temps parcial i et dediques a una altra cosa és impossible. S’acaba per oblidar la il·lustració i treballar en un lloc més còmode. Si t’apassiona de veritat i tens molta constància, que és la clau, suposo que costa menys. Conec molta gent que és boníssima, però per falta de creure-s’ho o per mandra ara es dedica a altres històries.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Perquè?
Uf! La veritat és que no em sento orgullosa de res que ja hagi acabat! M’agraden els projectes que encara no he començat. Quan me’ls imagino tenen molta més força que sobre el paper.

– I quin va ser el més difícil?
Suposo que el primer, un Vaixell de Vapor. Crec que mai m’he sentit tan perduda com quan vaig rebre el manuscrit, tot enumerat, amb els seus títols corresponents, però sense portada ni il·lustracions! Era una feina feta a mitges i jo l’havia de rematar. És molta més responsabilitat de la que em pensava.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Començo, si té text, llegint, evidentment i si és un nou projecte amb una cosa molt petita que és el detonant d’una de més gran. I després penso molt. Me’n vaig a fer un tomb per aclarir-me, penso quan dino, quan em dutxo, al tren o quan surto amb els amics. I en un moment determinat m’il·lumino i he de treure el bloc on i quan sigui i m’he de posar a dibuixar. I després ja ve tot sol. En la majoria de casos intento no acabar  gaire els esbossos perquè després se m’encarcara l’original. Si em prenc l’original com un esbós, tot respira molt millor.

– No només has il·lustrat alguns contes i n’has fet portades, també t’has obert camí com a escriptora de contes amb l’àlbum il·lustrat “Hi ha cases”. Com va resultar aquesta experiència?
Va ser curiós. Perquè jo tenia una idea, un text a mig escriure i tres il·lustracions i l’editorial em va dir que m’ho comprava tot menys els dibuixos. Vaig tenir uns dies de crisi personal perquè havien rebutjar les meves il·lustracions. Després vaig pensar que tampoc era tan greu, que més aviat era positiu perquè allò volia dir que les meves idees funcionen més enllà de les il·lustracions.

– En quin àmbit et sents més còmode, com a escriptora o il·lustradora?
Il·lustrant, evidentment. El problema que tinc moltes vegades és que tinc la idea d’una història i sé per on aniran els trets amb les il·lustracions, però em falta saber ordenar les lletres per ser capaç de plasmar-ho en paraules.

– També fas classes de pintura i dibuix per a nens.  És molt complicat ensenyar als més menuts? Aquesta vessant més didàctica que t’aporta com a il·lustradora?
És complicat perquè tot el que els digui i els mals costums que agafin se’ls gravaran a la memòria per sempre, i me’n sento responsable. I és encara més difícil evitar que perdin la imaginació i la despreocupació que tenen quan arriben amb 4 o 5 anyets. Però s’ho passen molt bé i jo, millor.
M’aporta molt com a il·lustradora, la veritat. Deixes molt prejudicis enrere i t’adones que no cal fer el gran desplegament perquè una il·lustració funcioni. Són molt ràpids pensant i els envejo molt. És curiós com a vegades dono mil voltes en alguna història que tingui entre mans i quan arribo allà i un nen o nena em demana de dibuixar alguna cosa i surt sola i fantàstica. Allà, en 5 segons, de peu, sobre un foli, amb llapis normal, amb goma normal, amb colors normals i m’adono de quantes tonteries i rituals inútils faig a vegades…

– Il·lustrar és…
…explicar històries d’una altra manera.

– Sinó fossis il·lustradora series…
La veritat és que no tinc un pla B. Però no em molestaria donar classes a l’escola Llotja, on vaig estudiar.

– Com definiries el teu estil?
Jo és que no me’l trobo. La gent em reconeix quan veu les meves il·lustracions, així que dedueixo que el tinc. No m’hi fixo massa. El que sí que intento és que les il·lustracions respirin. Acostumo a deixar el color del paper a la vista.

– El teu il·lustrador preferit és… Perquè?
Me n’agraden molt, però el meu preferit és en Shaun Tan. Perquè tot el que fa, ho fa bé. Li és igual escriure, que dibuixar, que animació, que llapis o acrílic. És un tot terreny!

– Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, quin t’agradaria que fos? Perquè?
Potser el Mag d’Oz. Perquè la història és entranyable i té de tot.

– Si fossis un personatge de conte series…
No sé perquè, però sempre m’he sentit molt identificada amb la cabreta petita que s’amaga del llop dins el rellotge de pèndol…

– Quin és el conte que més t’agradava quan eres petita?
M’encantava una col·lecció que es deia ”Mirem” il·lustrada per la Roser Capdevila. Uns llibres de cartró on no hi havia text i els dibuixets eren minúsculs i veies tot el que passava. N’hi havia de la ciutat, del camp, la casa, el supermercat… Fantàstics! Em sembla que ara els han reeditat… no m’estranya!

– On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?
M’agradaria poder canviar la manera de veure les coses als nens i nenes de la mateixa manera que els llibres que em mirava de petita van canviar la meva.

– Un país amb bona literatura infantil és…
un país amb futurs bons il·lustradors!

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Crec que malgrat no és dels països on més s’aposta per les coses noves, s’està fent una bona feina. Tenim il·lustradors boníssims i escriptors fantàstics, creiem en valors i tenim sentit de l’humor. La recepta és bona, només cal que els que posen els diners tinguin vista!

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Doncs aquest mes he d’entregar unes il·lustracions per uns poemes genials sobre pirates de Rafael Villar que edita l’editorial gallega Embora. I dono voltes a un projecte personal sobre l’Oriol, un monstre exiliat, i ja veurem quina acollida té!

Nascuda el juny de 1969 a Kassel Alemanya, va estudiar Belles Arts i Paisatgisme a la Universitat de Kassel, va ser allà quan es va adonar que la seva era una feina massa tècnica i va decidir aterrar a Barcelona una temporada per saber què fer de la seva vida. Aquell aterratge en un inici temporal, es va acabar convertint en definitiu, i és que la Stefanie ja fa anys que està afincada a Barcelona. I va ser aquí on va descobrir la seva veritable vocació, il·lustrar contes infantils, que ha convertit en la seva professió, i de la que actualment hi viu amb molt orgull. Va estudiar a l’escola Massana l’any 1997 i des d’aleshores ja han passat 15 anys dedicant-se professionalment a la il·lustració. Contes, àlbum il·lustrat, llibres de text, llibres de lectura, il·lustracions per a revistes infantils com Cavall Fort, Tatano… Tot plegat fa que tingui una àmplia experiència en el món de la il·lustració infantil.

El seu estil és molt fresc, colorista i particularment m’agrada molt, d’ella han dit que té un estil massa nòrdic per treballar aquí i massa del sud per treballar al nord, però jo crec que és aquest terme mig, el que la fa diferent i especial. Vosaltres mateixos jutgeu.

Us deixo ara sí amb les paraules de l’Stefanie que ha tingut l’amabilitat i la paciència de contestar-me en un català perfecte, unes paraules que han donat el resultat que esperava: una entrevista interessant, detallada i propera. Molt maca de llegir:

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
Van ser molts, els factors que em van conduir cap a la il·lustració: abans de dedicar-m’hi vaig treballar com a enginyera del paisatge, tot i que la veritat és que estava en una fase d’orientació, perquè la feina que vaig començar era massa “tècnica” i no gaire creativa. Em vaig donar un temps per rumiar què volia fer de la meva vida i vaig pensar que una bona manera de fer-ho seria anar una temporada a un lloc que m’agradava molt: Barcelona. Llavors ja m’agradava molt dibuixar, i sempre deia: si no trobo feina en el meu camp, em trobareu als cafès de Barcelona dibuixant contes infantils. Entre els meus primers contactes a Barcelona hi havia un il·lustrador d’aquí amb qui ens vam fer molt amics i que em va mostrar que la il·lustració existeix com a professió. Amb això ja en tenia prou per saber que era això, al que em volia dedicar.

– Quant de temps fa que et dediques a la il·lustració?
Fa 15 anys que m’hi dedico. Després d’instal·lar-me a Barcelona vaig fer un curs d’il·lustració a l’Escola Massana amb l’Arnal Ballester i vaig tenir la sort de poder començar a treballar poc després.

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
Crec que cada cop és més difícil. Vaig tenir la sort de trobar gent que buscava el que jo feia en aquell moment. Ara, la veritat és que prefereixo no veure il·lustracions meves d’aquella època… 🙂

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Per què?
És molt difícil triar un únic projecte entre els que has fet, perquè n’hi ha molts amb els que tens un lligam especial per raons diverses. Potser podria dir que estic orgullosa del primer àlbum infantil en què vaig fer la il·lustració i el text, que es diu Pipocas? Què és això? (Takatuka), i que era un projecte bastant personal en aquell moment. N’hi ha un altre de més recent, que és un llibre de lectura titulat Què has somiat, Frida? (Baula), que també li tinc molt carinyo, i ara us en podria dir uns quants més…

– I quin va ser el més difícil?
Una de les coses més difícils però a la vegada més boniques va ser il·lustrar un dossier de la revista Cavall Fort sobre Shakespeare. Hi sortien tantes obres diferents d’ell que, al final, per poder dibuixar una petita escena sobre una obra en concret, em vaig llegir moltes parts de la seva obra, i tot i així sempre tenia por d’equivocar-me amb l’època en què estava situada cada escena, amb el vestuari, etc. També puc dir que gràcies a les editores de la revista, que són fantàstiques, va ser una experiència inoblidable!

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Depèn molt del context de cada il·lustració. Si dibuixo un parell de nens per a un llibre de lectura que només surten un cop, els faig directament segons el que m’inspira el text o la situació. Quan és un personatge protagonista d’un llibre, vaig fent esbossos i a vegades és com un miracle: sense tenir una imatge clara d’aquest personatge, pot passar que dibuixant el trobes! A vegades, en un moment, i d’altres en uns quants dies! Aquests esbossos, un cop passats a net, els pinto normalment amb l’ordinador.

– Has il·lustrat per a revistes, llibres de lectura i àlbum il·lustrat. En quin àmbit et sents més còmode? Per què?
No us puc dir en quin àmbit em sento més còmode, perquè el que més m’agrada és variar. Per mi el més bonic de l’àlbum il·lustrat i dels llibres de lectura és que donen molt d’espai per a la creativitat, i són productes normalment molt cuidats en l’acabat. El que m’agrada de les revistes és que t’ofereixen col·laboracions més petites i molt variades, com per exemple un conte, un joc, o el que sigui. El llibre de text potser és la feina menys creativa, amb més pautes predefinides, però també m’agrada, perquè t’obliga a dibuixar molt i seguit, encara que sigui de manera més mecànica, i no has de crear contínuament, que també pot arribar a cansar.

– Il·lustrar és…
Una passada quan estàs inspirada i una creu quan no ho estàs.

– Si no fossis il·lustradora series …
De petita volia ser o detectiu, o cantant d’òpera, o infermera. No ha madurat gaire, aquest tema, en tots aquest anys… Potser és perquè he trobat el que realment m’agrada, i fins ara (toquem fusta) no m’ha calgut pensar en alternatives.

– Com definiries el teu estil?
Que difícil! Això ho hauríeu de preguntar a un crític i no a mi. Amb tot el que faig intento no perdre de vista els nens pels que treballo. Com que no puc respondre de manera molt clara a aquesta pregunta, us explicaré una anècdota: fa uns anys, a la fira de Bolonya uns editors alemanys em van dir que tenia una línia i uns colors massa del sud per poder treballar per a ells, i em van preguntar si tenia cap relació amb la il·lustració de Catalunya. Al final potser tindré un estil massa nòrdic per a aquí i massa del sud per als del nord…

– El teu il·lustrador preferit és … Per què?
En Wolf Erlbruch, perquè m’agrada la seva obra i fa uns personatges molt expressius i poètics. M’agrada tant la seva obra més detallista del principi com el que fa ara. També el conec personalment, i és tan simpàtic com sembla que hauria de ser quan veus la seva obra.

– Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, què t’agradaria que fos? Per què?
“Els músics de Bremen”, perquè m’atrau que els protagonistes siguin tots animals i que passin de ser uns personatges bastant tristos i “desgraciats” a convertir-se en una colla d’amics que viuen alegrement en una casa ocupada del bosc. Dóna molt de joc per il·lustrar. I, per cert: què més es pot desitjar a la vida?

– Si fossis un personatge de conte series…
Un monstre, que els monstres donen molt de joc. Et pots moure entre terrible i patètic, ser gran o petit, pelut com un ós o amb la pell com un rèptil, espavilat i no tant. Jo en voldria ser un de pelut i gros i no gaire espavilat!

– Quin és el conte que més t’agradava que et contessin quan eres petita?
El conte que més m’agradava potser era “La Ventafocs”. Vèiem una peli txeca amb blanc i negre i feia molta il·lusió identificar-se amb la nena pobra i poc valorada. Sóc d’una família amb tres germanes i una no tenia sempre l’atenció que volia tenir! Ara, més que contar-nos històries, el meu pare ens cantava per dormir, i cantava cançons antigues superdramàtiques de germans separats per la guerra que es retroben a punt de matar-se… Al final ens adormíem entre llàgrimes…

– On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?
La veritat és que no m’ho he plantejat mai, potser ho hauria de fer! Ara mateix ja estic en un lloc que m’agrada, em sembla, que és simplement poder viure de la meva feina i poder combinar feines d’encàrrec, que no són totes “unes joies”, amb projectes propis. Avui en dia el més difícil és poder mantenir aquest lloc en els temps de crisi que vivim ara.

– Un país amb bona literatura infantil és …
Un país amb bons escriptors de literatura infantil, amb bons editors i lectors amb criteri on la literatura té el mateix valor que un bon plat de menjar!

– Què li falta i què li sobra al món de l’àlbum il·lustrat?
Li falta qualitat, trobo. Quan mires els àlbums infantils ara et trobes tota mena de llibres joguina, llibres electrònics, llibres 3D, etc. A vegades aquesta evolució no va alhora amb l’evolució dels continguts. En aquest sentit sóc bastant clàssica: prefereixo un àlbum ben fet i senzill a un producte molt vistós que no s’aguanti pel contingut. A nivell internacional m’he adonat que cada cop tot és més semblant: abans, quan anava a Alemanya hi veia uns contes diferents dels contes d’aquí. Ara, com que també es compra molt a fora, tot s’ha apropat molt i costa trobar àlbums que et sorprenguin.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil?
Per una banda ens trobem enmig d’un caos de noves tecnologies en el món del llibre que encara ningú sap com ens afectarà, als il·lustradors i escriptors. Per altra banda, estem en un moment de crisi d’un país o de tot un món on es fan retallades que afecten molt a tots els camps “creatius”.  Per sort encara es fan llibres, per sort encara hi ha bons autors i algunes editorials que fan una feina ben feta. Espero que duri!

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
No vull avançar gaires coses, però tinc la idea d’un conte d’un nen que és força diferent de tots els que tenim al nostre voltant, però no puc revelar res més…