Elefant Trompeta

Àngels Ruiz és una il·lustradora fincada a Barcelona que es va formar a la Llotja i que actualment il·lustra en diverses editorials i mitjans. Ha treballat per àlbum il·lustrat, llibre de text i llibres de lectura, i en tots els àmbits sap plasmar el seu peculiar estil, divertit i fresc.

Ha estat premiada en diversos concursos d’il·lustració, però sens dubte un dels seus premis més importants va ser la selecció de 5 de les seves il·lustracions per la internacional Fira del Llibre de Bolonya. Tot plegat, ha fet que avui dia sigui una gran il·lustradora amb tota una carrera a les seves esquenes i un llarg camí per recórrer.

Sense més presentacions, us deixo amb la seva entrevista, espero que us agradi conèixer-la.

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
Per casualitat. Ja fa uns anys quan era estudiant, vaig provar un nou mòdul d’il·lustració a l’Escola Llotja per que em semblava interessant i m’hi vaig “enganxar”.

– Quant de temps fa que et dediques a la il·lustració?
Farà uns 18 anys mes o menys

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
Si. En el meu cas he treballat força en l’àmbit de l’educació (llibres de text) i una mica menys dins la narrativa.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Per què?
Sempre n’estic més orgullosa de l’últim projecte que he aconseguit enllestir encara que si haig de destacar-n’hi cap en concret, triaria una sèrie de 5 il·lustracions de gats i gossos que van ser seleccionats a la fira de Bolonya. Aquest reconeixement em va obrir portes dins del món de la il·lustració.

– I quin va ser el més difícil?
Un llibre de ciències naturals que requeria molta documentació (d’animals, insectes…) juntament amb un acabat de les il·lustracions molt acurat.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Primer de tot llegir amb molta cura el text a il·lustrar i analitzar-lo .
Després intento plasmar l’ intenció/sensació que em produeix aquest text en un esbós, procurant enriquir el dibuix amb més punts de vista més enllà del que hi surt en el text. Es a dir, no recrear literalment el text, si no complementar-lo
Un cop està definit l’esbós/esbossos, enviar-ho a l’editor per veure que li sembla.
I per últim, un cop estan aprovats els esbossos i fetes les correccions en el cas que s’hagi de retocar quelcom, passo a donar color de vegades amb mètodes tradicionals, i d’altres amb tècniques digitals, depenent de l’encàrrec en si mateix.

– Has il·lustrat per a llibres de text, llibres de lectura i àlbum il·lustrat. En quin àmbit et sents més còmoda? Per què?
La veritat és que em sento còmoda en tots tres àmbits. Tots tres tenen coses interessants un cop hi estàs treballant. Però potser triaria l’àlbum il·lustrat, ja que sempre et permet una mica més d’experimentació alhora de crear les imatges.

– Il·lustrar és …
La manera de plasmar i enriquir gràficament idees, textos, conceptes etc…

– Si no fossis il·lustradora series …
Interiorista

– Com definiries el teu estil?
Fresc i espontani, divertit.

– El teu il·lustrador preferit és … Per què?
M’agraden molts il·lustradors. Per això és força difícil de triar-ne un de sol. Un dels últims llibres que he comprat és d’en Oliver Jeffers, “El misterioso caso del oso”. Crec que és un llibre molt divertit, amb il·lustracions fresques i originals, que són molt adients per la historia del llibre.

– Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, què t’agradaria que fos? Per què?
Doncs un altre cop se’m fa difícil respondre. Com que no he il·lustrat mai cap conte clàssic i m’agraden tots, qualsevol aniria bé 

– Si fossis un personatge de conte series …
Mary Poppins

– Quin és el conte que més t’agradava que et comptaran quan eres petita?
Corazón: Diario de un niño, d’Edmundo de Amicis

– On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?
No m’ho plantejo. De moment ja me’n alegro de poder viure com a il·lustradora i procuro gaudir al màxim de tots el projectes en els que hi participo.

– Un país amb bona literatura infantil és …
Un país amb un futur ple de creativitat.

– ¿Què li falta i que li sobra al món de l’àlbum il·lustrat?
Crec que li faltaria , en comparació amb d’altres medis , com ara en el món audiovisual (pensant en produccions d’animació, per exemple) força més repercussió. Respecte al que li sobraria; Doncs no sabria dir… Cóm més publicacions/editorials hi hagin, millor.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil?
Em dona la sensació que cada cop està més reconeguda. Si més no hi ha cert ressò en els mitjans  de comunicació, cosa que fa uns anys era poc comuna. Ara bé, tenint com a referent el mercat francès, encara queda una mica per fer.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Ara mateix tinc un parell d’històries pròpies amb les il·lustracions força avançades. Una és de caire més divertit i l’altre amb tocs més sentimentals.

Christian Inaraja i Genís és un il·lustrador català nascut a Vic l’any 1972. Un il·lustrador d’aquells que sembla que nasqués amb un llapis sota el braç, i que tota la vida s’ha dedicat a dibuixar i il·lustrar. Fa 20 anys que s’hi dedica professionalment i a les seves esquenes hi ha una cinquantena de treballs, entre els quals destaquem els contes i àlbums il·lustrats publicats. Ha treballat per un munt d’editorials, bona part de les més conegudes i prestigioses del nostre país, i també ha il·lustrat per les més famoses revistes infantils catalanes: El Cavall Fort, Tatano, Tretzevents, Piu piu…

Un il·lustrador molt complert amb un estil molt particular que a mi personalment m’ha fascinat descobrir. Us deixo amb les seves paraules, estic convençuda que de ben segur és una entrevista que us agradarà.

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
De començar, no ho vaig decidir, sempre havia dibuixat, fins que un dia vaig rebre un primer encàrrec. I va ser més tard, quan ja estava ficat de ple en el món de l’art contemporani, quan em vaig adonar que jo no volia ser artista de galeria, sinó il·lustrador.

– Quan temps fa que t’hi dediques?
Dedicar-m’hi, des de sempre. Cobrar, uns vint anys.

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
És igual de complicat ser metge, bomber o il·lustrador. De fet, quan un es vol dedicar a una cosa, valen les mateixes premisses: constància, esforç i convenciment. A partir d’aquí, si un creu fermament amb el que fa, finalment acabarà convencent als altres. La il·lustració infantil, malgrat crisi i malgrat revolució digital, sempre hi serà, ja que els nens aprenen molt abans a llegir imatges que textos.
Hi ha editorials de tot tipus, il·lustradors/es de totes menes, i lectors/es de tots els gustos, per tant, només es tracta de fer encaixar aquestes tres peces. Com a il·lustrador/a, un ha de saber trobar el tipus d’editorial o suport que encaixa amb la seva manera de treballar.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullós? Perquè?
De tots em sento una mica orgullós, però poc. Quan veus un projecte finalitzat, acostumes a visualitzar-hi tots els errors, així que jo faig l’esforç d’oblidar-me’n i  pensar en el proper projecte, perquè, de fet, el més interessant és el procés, com en la majoria de coses.

– I quin va ser el més difícil?
Cap en concret. Suposo que els més difícils són els més llargs, els més complexes, o els que comporten un estudi previ més detallat. Acostumo, però, a no prendre’m els projectes com un repte sinó com un plaer.

– El teu estil canvia en funció de l’àmbit al que va destinat o intentes sempre mantenir-te fidel al teu propi estil?
Potser abans intentava adaptar-me una mica en funció del lloc on anaven destinades les il·lustracions. Ara ja no. He entès que el que fa la cosa és el contingut (que aquest sí que s’adapta) però no l’estil, ja que no existeixen els estils per explicar coses concretes, sinó que aquestes coses contretes es poden explicar de maneres diverses. I la meva és una de les possibles maneres. Si agrada bé, i sinó, també.

– Has il·lustrat per a diferents àmbits, revistes infantils com el Tatano, El TretzeVents, Cavall Fort… ; i per a contes i àlbums il·lustrats. En quin àmbit et sents més còmode?
Darrerament il·lustro per unes quantes revistes per adults i me n’adono que utilitzo els mateixos recursos que quan dibuixo per a revistes infantils. I és que amb els anys i l’experiència he arribat a la conclusió que tot ho he de fer amb comoditat, sinó és que no encaixo amb el projecte i més val deixar-ho per a un altre/a. A vegades, quan agafo un llibre i l’obro, veig que les il·lustracions grinyolen amb el text, o que tots els dibuixos estan a disgust a la pàgina, perquè totes les peces les han fet encaixar de manera forçada.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Tot i que vivim en una societat que t’obliga a reflexionar sobre totes les coses, més que res per no equivocar-te, quan dibuixo faig el revés. Si m’encarreguen un projecte o un text per il·lustrar, el llegeixo i ja em ve un pensament del què puc fer a partir d’aquell material, i sovint faig un primer dibuix, ràpid i espontani, a partir d’aquella primera idea. Sovint també, provo altres camins o variants sobre aquella idea, però només em serveixen per adonar-me que el primer esbós era el millor, i que no cal donar-hi més voltes.
M’agrada sempre explicar-me amb el primer pensament que tinc, i que acostuma a ser també el primer esbós. I m’agrada que qualsevol obra sigui sincera amb ella mateixa; a vegades la reflexió vehicula cap a camins amanerats i no és bona consellera. Algú va dir que els primers pensaments de qualsevol cosa són els menys contaminats, i jo tinc aquesta premissa tant mironiana com a esquema bàsic de treball.

– Il·lustrar és…
Una manera d’ordenar els pensaments i de confirmar-se un mateix com a punt visible en aquest planeta. Bé, dibuixar i qualsevol activitat artística…

– Si no fossis il·lustrador series…
De fet, em considero més escriptor que il·lustrador, el que passa és que encara no he escrit cap llibre perquè m’ha fet mandra, i dibuixar no me’n fa tanta.
Il·lustrar m’encanta, però m’agrada més anar a la platja i no fer res, i sempre que puc, ho practico.

– Com definiries el teu estil?
Bé, com ja he comentat abans, jo sóc de l’estil del “tal com raja”, i no em sabria definir més enllà d’això…

– El teu il·lustrador preferit és… Perquè?
N’hi ha molts…però bé, per dir-ne algún: Kveta Pakovská, Miroslav Sasek o Janusz Stanny. I dels d’aquí, Cesc sempre ha sigut el meu referent.

– Has il·lustrat un gran clàssic català, El Gegant del Pi, va resultar complicat il·lustrar una història de tanta tradició?
En aquest cas, sÍ que faig l’esforç d’intentar d’oblidar-me dels esquemes que ja pugui tenir definits sobre el clàssic, per poder treballar lliurement. La resta és com qualsevol altre projecte.

– Si poguessis escollir un altre conte clàssic per il·lustrar. Quin t’agradaria que fos? Perquè?
No tinc clàssics preferits. M’agrada el repte d’il·lustrar qualsevol història, des de grans clàssics fins a petits contes, sempre que estiguin ben escrits.

– Si fossis un personatge de conte series…
Tant el Gegant del Pi com el Patufet em cauen bé.

– On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?
Crec que ja estic allà on volia. No necessito massa, sempre que pugui gaudir dels petits plaers de la vida.

– Un país amb bona literatura infantil és…
Catalunya.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil a les nostres contrades?
La literatura infantil a Catalunya sempre ha sigut pal de paller, i des de Carles Riba fins a Folch i Torres sempre hi ha hagut grans autors/es catalans/es que han escrit per a infants. De fet, jo no sé veure la diferència entre la bona literatura i la bona literatura infantil.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Estic començant a treballar en una col·lecció de llibres que es desenvoluparan a partir d’un personatge que he creat. Veurem com queda…

David Pintor va néixer a  A Coruña l’any 1975, i es defineix a sí mateix com a il·lustrador, humorista gràfic, caricaturista i pintor, i tot plegat ho duu a terme des de l’any 1993. Un home polifacètic sens dubte en el món de la il·lustració, i és que fa humor polític, treballa diàriament en les pàgines d’opinió de diaris de tirada Nacional, i com a il·lustrador ha col·laborat amb algunes de les editorials més importants, autor de còmic i il·lustrador per a revistes. I a partir de l’any 2004 es va iniciar com a pintor, per tal d’explorar nous àmbits de les arts plàstiques.

Un il·lustrador molt interessant de descobrir, que a més a més ha sigut tan amable de respondre unes quantes preguntetes per al Trompeta.

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
Me imagino que igual de difícil que hacerse un lugar en el ámbito del cine, la literatura, la pesca, la abogacía, etc…

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullós? Per què?
Habitualmente me pasa con el último que he hecho. En este caso, lo último que acabo de entregar son unas ilustraciones que acompañarán una antología poética ilustrada del gran poeta Celso Emilio Ferreiro.

– I quin va ser el més difícil?
Pues casi siempre es tambien el último, porque uno intenta en cada libro hacerlo mejor que el anterior.

– Has il·lustrat en diferents àmbits, en quin et sents més còmode?
En todos y en ninguno a la vez. La palabra comodidad me suena a conformismo, y yo siempre trato de ir más alla en cada encargo. La suerte de poder trabajar en distintos ámbitos es que tienes que intentar reinventarte cada vez. Buscar esa diversión de lo nuevo, del reto, del “¿Cómo voy a resolver este encargo?”. En esta profesión nunca se deja de aprender, y es una pena no aprovechar ese aprendizaje  buscar nuevas formas de expresión, nuevas maneras de afrontar una ilustración. Yo intento no dejar nunca de aprender. Y afortunadamente hay muchísima gente de la que se puede aprender muchísimo. No me gustaría renunciar a ninguna de las posibilidades que ofrece esta profesión.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Hay 2 fases: En la primera se trata de estudiar el encargo, buscar documentación y hallar una buena idea. Es una fase en la que se emplea bastante tiempo. La segunda fase es la ejecución del dibujo en sí.

– Il·lustrar és…
Divertirse

– Si no fossis il·lustrador series …
Me gustaría muchísimo haber sido músico. Reconozco que las sensaciones que me produce ver a alguien tocar un instrumento musical son incomparables. Imagino que que las sensaciones que tendrá el músico serán ya indescriptibles.

– Com definiries el teu estil?
Autodefinirse como ilustrador es para mí lo más difícil de esta profesión.

– El teu il·lustrador preferit és… Per què?
Hay mucha gente que desde hace tiempo han servido de inspiración para mí, y de la que nunca paro de aprender: Chagall, Sempé, Cezanne, Le Corbusier, Madoz, Picasso, Saul Steinberg, Quentin Blake, Grosz, Van Gogh, Tulio Pericoli, David Hockney, Matisse…Sólo con algunos de estos nombres bastarían para estudiar toda una vida…

– Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, quin t’agradaria que fos? Per què?
Alicia en el país de las maravillas. Creo que disfrutaría como un enano dibujando todo ese mundo surrealista lleno de personajes increíbles. Eso sí, el editor me tendría que dar mucho tiempo…

– Si fossis un personatge de conte series…
Peter Pan, pero sólo por lo de que podía volar. Tiene que ser fantástico poder volar…

– Quin és el conte que més t’agradava que t’expliquessin quan erets petit?
No lo recuerdo

– On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?
A donde he llegado: a poder vivir haciendo lo que me gusta

– Un país amb bona literatura infantil és…
Un país con un futuro más imaginativo.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Mi proyecto inmediato es un libro inspirado en mis experiencias dando talleres infantiles.

Nascut a Barcelona el 1974, en Dani Torrent es va formar a la Llotja i és també Llicenciat en Història de l’Art. És sens dubte un il·lustrador amb molta projecció en el panorama de la il·lustració a les nostres contrades. El vaig descobrir amb un dels seus darrers projectes publicats: Mi abuelo Carmelo, i em va encantar. Té un estil molt particular, i també força canviant en funció del públic al que va destinat, uns ulls enormes i molt expressius són generalment alguns dels aspectes que més destaquen de les seves obres. Si encara no el coneixeu, jo us recomano que ho feu.

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?

Jo havia començat fent dibuix i pintura, exposant, però em vaig adonar que el component narratiu era important en les meves imatges. Molts cops es basaven en textos, d’altres les imatges suggerien històries… així que el camí natural d’aquesta tendència era el de la il·lustració.

– Quan temps fa que t’hi dediques?

Vaig acabar els estudis d’il.lustració ara fa tres anys, i des de llavors que hi treballo cada cop amb més dedicació, compaginant-ho amb exposicions de pintura.

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?

Sí que n’és, el sector a Espanya no és molt ampli, i costa entrar-hi, sobretot quan has publicat poc i no se’t coneix.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullós? Perquè?

Tots tenen les seves coses, però potser els que sento més personals són dos: el meu projecte de final d’estudis d’il.lustració sobre “La petita sirena” d’Andersen, en el que buscava els aspectes més adults i foscos del conte, i que no ha estat publicat mai, tot i haver sigut finalista als premis Junceda. I l’altre és “Mi abuelo Carmelo” que acaba de publicar Kalandraka, en el que vaig realitzar conjuntament la imatge i el text, i que parla de records personals, així que sento molt a prop emocionalment.

– I quin va ser el més difícil?

Segurament va ser Bobúo, d’Emanuela Carmenati, un llibre que a través de contes protagonitzats pels animals que viuen en un bosc encantat es volia explicar als nens per a què serveixen els oficis jurídics. Per a fer-ho vaig haver de buscar una forma d’expressió netament infantil, tot i que els temes de fons eren adults.

– El teu estil canvia en funció de l’àmbit al que va destinat o intentes sempre mantenir-te fidel al teu propi estil?

Bastant. Partint d’unes característiques estilístiques que romanen constants en tota la meva obra, adapto aquest estil en cada projecte segons les necessitats d’aquest i el públic al qual va destinat. A més a més el procés de decidir les característiques tècniques i estilístiques que cohesionaran cada projecte és una part de la feina d’il·lustrador que m’apassiona, així que intento que cada treball tingui unes característiques específiques que el diferenciïn dels altres.

– La mirada dels teus personatges resulta força inquietant, és això el que busques o simplement et surt així?

Evidentment que és buscat, moltes de les meves imatges busquen crear un misteri i una emoció a través de la mirada. Creo imatges aparentment afables en les quals un món soterrat fosc, amagat i turbulent es trasllueix a través d’aquestes mirades. En aquestes imatges utilitzo irònicament característiques de la il·lustració infantil per acostar-me a un públic adult.

– Ets conscient que algunes de les teves il·lustracions poden fer una mica de por als més menuts?

Sí, per aquest motiu quan realitzo projectes dedicats a un públic netament infantil aquestes mirades desapareixen. En lloc del misteri i la torbació recerco sentiments de tendresa i malenconia, i és que per a mi és imprescindible connectar amb alguna emoció dins meu per a realitzar honestament una il·lustració.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?

Depèn, normalment començo pensant en la idea que vull representar i quins elements la constituiran la imatge. Aleshores de vegades primer realitzo petits estudis de personatges, o dibuixo elements que em resulten interessants la forma dels quals pot organitzar la composició, o realitzo primer petits estudis de composició per a ordenar els elements.

– Il·lustrar és…
Afegir contingut a un text, a través de la imatge amb les possibilitats que aquesta ofereix. S’ha d’entendre que la literatura i la pintura són mitjans diferents amb recursos i efectes diferents, i que per a que funcionin conjuntament un no ha de ser sols la reafirmació de l’altre ni quedar-ne supeditat, sinó que han de funcionar conjuntament ampliant-se i potenciant-se l’un a l’altre.

– Sinó fossis il·il·lustrador series…
Més ric. Bromes a part, sóc llicenciat en Història de l’art, així que possiblement seria historiador o crític, però també m’agradaria treballar en el cinema o la música en els quals hi ha un sentit del ritme i el temps que de vegades trobo a faltar en la il·lustració. Tots dos són camps en els que he treballat a nivell amateur i que m’atreuen molt.

– Com definiries el teu estil?
Jo diria que es tracta d’un estil precís, en el qual la línia corba crea un dinamisme fluid i ondulant… aquest estil es la base que vaig adaptant segons el projecte que estigui realitzant, pot ser inquietant i fosc com tu deies, en projectes de por o misteri, sensual en treballs per adults, suau i melangiós per exemple en “Mi abuelo Carmelo” o alegre i divertit, com en “Bobúo”.

– El teu il·lustrador preferit és… Perquè?
Hokusaï, per l’elegant senzillesa a la qual va arribar i per el sentit poètic que dóna a la natura i l’amor per les petites coses, que en les seves mans es converteixen en meravelles plenes de contingut i sentiment.

– Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, quin t’agradaria que fos? Perquè?
La Blancaneus, és un conte que ratlla el relat gòtic, amb elements molt foscos, amb moltes lectures possibles, psicològiques, alquímiques…

– Si fossis un personatge de conte series…
El món em sorprèn tant com el país de les meravelles a Alícia.

– On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?
A poder realitzar i publicar tots els projectes que em vinguin de gust.

– Un país amb bona literatura infantil és…
Un país amb futurs adults més complerts i sensibles.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil?
Suposo que segueix sense tenir el reconeixement que mereix.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Estic preparant les il·lustracions per a un poema per a nens molt petits que vaig escriure jo mateix.

Avui us porto l’il·lustrador català Kim Amate, guanyador del Premi Destino Infantil Apel·les Mestres per La ventana infinita, sens dubte un dels seus projectes més coneguts. Actualment, una de les seves darreres novetats és l’àlbum L’abella de més editat per Takatuka, un conte preciós que em va portar a descobrir aquest fantàstic il·lustrador i a poder-vos portar l’entrevista que avui ens ocupa. Definitivament té un estil que em va captivar, espero que us agradi a vosaltres també.

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
Com molts altres il·lustradors, després de dedicar molt temps al disseny i les arts gràfiques necessitava un canvi i sempre m’han agradat les arts plàstiques i els llibres. Les circumstàncies i la sort van fer la resta.

– Quan temps fa que t’hi dediques?
Plenament convençut no fa més de dos anys.

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
En primer lloc no veig important fer-s’hi un lloc ja que és relatiu, subsistir econòmicament ja és tot un èxit i si a més pots fer el que t’agrada… Un altre tema és que la teva feina pugui arribar a ser transcendent al món de la literatura infantil però penso que en realitat això li pertoca als creadors literaris. Ells han de fer bons texts i nosaltres els hem de potenciar, pel meu gust, des de l’ombra.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullós? Perquè?
De L’abella de més. Amb l’Andrés Pi Andreu i gràcies a Takatuka hem pogut publicar al nostre país un conte de contingut social, divertit i amb una estètica força sofisticada.

– I quin va ser el més difícil?
L’abella de més, té un nivell de detall elevat i vaig haver de dibuixar més de 200 abelles, a més l’Andrés tenia en ment una barreja estètica entre Doré i Giger, quan li vaig proposar d’afegir motius modernistes li va quadrar i va acabar de ser la meva perdició…

– Quan vas crear en Mucki, el vas crear amb la premissa de que protagonitzaria diverses històries o bé va ser un encàrrec de l’editorial on només vas haver d’aportar les il·lustracions d’un sol conte en un inici?
És un encàrrec, per no dir un regal. D’entrada es va planificar la sèrie Los viajes de Mucki, per a nens a partir de 9 anys a on les aventures passen arreu del món. Un dels objectius de l’autora, la Trinidad Andrés, apart d’entretenir és demostrar que el nostre món és suficientment fascinant sense haver de recórrer a la fantasia. Per aquest motiu les històries estan plenes de cultura general a més de fragments en altres idiomes. Les il·lustracions són en blanc i negre i requereixen ser descriptives i entenedores per la qual cosa m’he de documentar força, ja et pots imaginar tot el que s’aprèn. Poc després vam elaborar la sèrie Los libros verdes de Mucki, per a infants més petits a on es treballa la cura pel medi ambient. En aquests llibres apliquem un estil més viu, lliure i orgànic, totalment a color.

– Tenir una col·lecció amb el mateix personatge és menys divertit d’il·lustrar que crear de zero personatges nous per a cada conte i història totalment diferents?
És igual de divertit i diria que menys estressant, a mesura que la sèrie avança els personatges agafen més personalitat i creixen ja que s’hi ha d’afegir més registres cada vegada.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Primer intento entendre bé la idea, que de vegades no és gens fàcil i t’estalvia feina i mals resultats. Després depèn del projecte, treballo metòdicament durant el procés i més anàrquicament al final.

– Il·lustrar és…
Una feina d’equip i aprendre contínuament.

– Sinó fossis il·lustrador series…
Sempre m’ha fascinat l’antiguitat, potser hagués intentat dedicar-me a l’arqueologia, també podria dibuixar…

– Com definiries el teu estil?
No en tinc, almenys conscientment. Ni el busco. Sempre dibuixo segons el projecte i busco consens amb l’autor o l’editor per tal de trobar l’estil que millor funcioni. Sempre em considero una peça de l’equip. No crec en la figura de l’il·lustrador-artista que s’autoprojecta en tot el que fa, tot i que és completament lícit.

– El teu il·lustrador preferit és… Perquè?
Molts i cada un d’ells m’aporta alguna cosa, Froud, Svetlin o Andrej i Olga Dugin, dónen importància al detall i multipliquen el que explica el text,  Allberto Breccia, Wrightson o Battaglia són mestres del blanc i negre, Quentin Blake és també genial, hi ha tants…

– Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, quin t’agradaria que fos? Perquè?
En Patufet. És el conte que li explico a la meva filla per anar a dormir.

– Si fossis un personatge de conte series…
L’ovella que es menja el llop a Pere i el llop.

– On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?
M’agradaria mirar enrere i veure que he fet un bon grapat d’amics treballant a aquest món.

– Un país amb bona literatura infantil és…
A) un país a on hi ha escriptors que editen al marge de les tendències comercials.
B) Un país que cuida els seus autors
C) Un país a on la literatura infantil té tant pes com la tele o els videojocs
D) Un país a on la literatura infantil arriba a TOTS els nens

– Quina és la situació actual de la literatura infantil?
No tinc la informació necessària per valorar-ho objectivament però intueixo que el fet que costi tant vendre llibres obliga a les editorials grans a tibar d’autors reconeguts o amb certs valors comercials sense apostar pels nous texts. Per contra els editors petits hi van més però sense els recursos necessaris per fer arribar les obres al públic amb tota la solvència que voldrien.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Segueixo amb en Mucki, amb texts de l’Andrés Pi i també estic preparant un àlbum prehistòric amb uns companys arqueòlegs, tocant amb els dits la meva altra il·lusió…

Avui us presento una altra il·lustradora a la que he entrevistat pel meu bloc, es tracta de la Blanca Bk. Una il·lustradora de Saragossa que es dedica professionalment a la il·lustració des de 2007, tot i que uns quants anys enrere ja havia guanyat algun premi en el sector. Però resulta complicat fer-se un lloc en el món de la il·lustració, i que et donin la oportunitat de poder viure del que t’agrada. El seu estil és dolç i senzill, però sobretot molt colorista i alegre. N’estic convençuda que us agradarà conèixer-la.

– De petita ja t’agradava dibuixar? ¿Se’t donava bé?
Según mi familia siempre me gustaba quedarme absorta horas y horas con papeles y plastidecors en mi cuarto. Lo que yo recuerdo es la cantidad de dibujos que hacía imitando los libros ilustrados de Perrault y Andersen que me regalaban por mi cumpleaños o navidad.

– Quant de temps fa que et dediques al món de la il·lustració infantil?
Profesionalmente desde 2007. Aunque en 1998 gané mi primer premio y monté mi primera exposición pero luego por avatares de la vida, hasta después de casi 10 años no pude dedicarme a ello en cuerpo y alma.

– És molt difícil fer-se un lloc en el món de la il·lustració infantil?
Si, como en toda profesión. Un ilustrador puede tener talento o no, pero sobre todo se hace. Trabaja muchas horas al día y da lo mejor de sí mismo. Si eres uno de los grandes, por supuesto que tendrás un hueco. Si eres un ilustrador anónimo y trabajador dependerás de tu constancia y sobre todo de la suerte.

– Com vas decidir que volies ser il·lustradora?
Era algo que llevaba dentro desde muy pequeñita. Pero siempre lo había visto como un hobbie. Nunca como una profesión. La verdad es que pese a que llevo ya más de 4 años en esto, ha sido realmente hace poco, como cosa de un año o dos que ya sé que quiero ser ilustradora profesional.

– Ser il·lustrador és …
Fantástico. No hay nada mejor en esta vida que tener un sueño y lograrlo. Si tienes claro lo que quieres ser y poder vivir de ello es la mayor recompensa del mundo, seas ilustrador, escritor, médico, o abogado. Por supuesto, nada se consigue sin esfuerzo, mucha constancia y mucha suerte. Son claves.

– Si haguessis de definir el teu estil diries que és …
Dulce, sencillo y sobre todo muy colorista y alegre.

– Si no fossis il·lustradora series …
Pastelera. Sin duda. Me encanta la cocina. De hecho es mi hobbie ahora que la ilustración es mi profesión. Me encanta cocinar y si a eso le sumas mi gran adicción al chocolate y los dulces, la respuesta es clara, jajaja.

– De quin dels teus treballs et sents més orgullosa? Per què?
Para mi es todo un orgullo el que tantas editoriales me hayan dado una oportunidad.
Cuando creo ilustraciones y proyectos doy lo mejor de mi  misma y disfruto mucho creándolos. Luego cuando están publicados y los tengo en la mano soy muy exigente y pienso…no sé si este ha dado la talla. Es inevitable. Siempre te exiges mucho y es inevitable compararte con los otros ilustradores.
Sin duda, estoy muy orgullosa de mis dos libros con la editorial Pintar-Pintar, (“Sol, nena y pitin” y “El misterio de Julia”) y  de “Un tren de cine” publicado por San Pablo.

– I el projecte que més difícil t’ha resultat  ha estat …
“Un tren de cine” con la editorial San Pablo por la temática del libro. Nunca había dibujado una máquina de tren y resultó toda una experiencia y un reto para mí. Me ayudó mucho mi hijo Jorge. Sin duda mereció la pena porque el libro ha quedado fenomenal.

– Un il·lustrador neix o es fa amb la pràctica i els estudis?
Se hace, sin duda. Mucha gente tiene ideas creativas y muy interesantes, pero no sabe como plasmarlas. Pienso que el aprender a dibujar es cuestión de tiempo y esfuerzo, pero lo que llena de verdad una buena ilustración es la idea que transmite, y eso no siempre abunda.

– Què et queda per fer en el món de la il·lustració?
¡Muchas cosas! La ilustración tiene montones de aplicaciones para distintos mercados, desde los álbums ilustrados, vinilos, textiles, murales, hasta en publicidad. Me faltan muchas cosas por crear y por pintar.

– El teu il·lustrador preferit és …
Desde que comencé en el mundillo en 2007, mis gustos han variado mucho. Comencé idolatrando a Rebecca Dautremer pasó por Nicoletta Cecolli y Octavia Monaco y actualemente disfruto mucho del trabajo de Paloma Valdivia y Oliver Jeffers. Aunque realmente son muchos más a los que admiro.

– Si fossis un personatge de conte series …
Es curioso pero nunca me he sentido parte de los cuentos clásicos, no me identifico con ninguno de ellos.

– Quin conte clàssic t’agradaria il·lustrar? Per què?
Rupeltinskin, Barba Azul, El príncipe y la golondrina o Las zapatillas rojas. Son cuentos que apenas he visto publicados. Algunos clásicos como Caperucita roja, Alicia en el país de las maravillas están demasiado explotados. Me llaman más los cuentos que no se han leído tanto y de los que todavía puedes sacar muchos recursos y sorprender al lector.

– Quina és la situació de la literatura infantil?
No sé si soy la persona adecuada para contestar esta pregunta pero esta última feria del libro que ha habido tanto en Madrid, Zaragoza, Valladolid, Segovia…. Según los artículos de prensa especializados ha habido un gran repunte de ventas. Eso es alentador porque nos asegura mucho trabajo a los ilustradores. Así que creo que la situación actual es buena.

– Un país amb bona literatura infantil és …
Inglaterra, Francia, Suecia y Dinamarca. Es bien sabido que las tiendas de libros infantiles francesas abren los domingos. Cosa que aprovechan los niños y los padres para disfrutar e interactuar con la lectura. Allí hay un gran mercado. Creo que vamos muy bien pero todavía nos falta cultura lectora en este país.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Bueno, no me gusta comentar demasiado mis proyectos futuros, soy supersticiosa y pienso siempre que se van a gafar. Pero entre manos estoy con una exposición  de originales itinerante, la publicación de un par de libros, y alguna que otra sorpresa más. Muchas gracias por haber contado conmigo para esta entrevista. Ha sido un gran placer!!

Avui canvio els il·lustradors infantils per un il·lustrador destinat a un públic més juvenil i adult, en Pep Boatella. De Gràcia de tota la vida, fa tres anys que es dedica de manera professional al món de la il·luystració, tot i que ja fa uns quants anys més que fa encàrrecs i feines com a il·lustrador en molts àmbits: revistes, llibres de text, il·lustracions per a literatura juvenil i per adult… Un gran ventall de possibilitats per un il·lustrador polifacètic i amb un estil que a mi personalment em va agradar moltíssim quan el meu xicot me’l va descobrir.

–  Fa tres anys que et dediques professionalment al món de la il·lustració, és molt complicat fer-se un lloc en aquest àmbit?

Tot i que fa més anys vaig començar a publicar alguna cosa, fa tres anys que ho vaig “formalitzar”em vaig donar d’ alta d’autònom. Els inicis són molt complicats perquè el mercat està totalment saturat. El món és ple de boníssims dibuixants i il·lustradors, i és difícil que t’encarreguin quelcom si no tenen la certesa o l’ exemple d’altres feines. Si prenem com exemple el món editorial, cada vegada que han d’encarregar una feina a algú es troben davant d’ una gegant borsa d’ il·lustradors. Això fa que molts cops la concessió d’un encàrrec pugui esdevenir una espècie de miracle. La energia, la voluntat , la tossuderia, les ganes i sobretot l’intentar fer-ho el millor que es pot en cada encàrrec són alguns dels ingredients necessaris per avançar i fer-se un lloc. Jo m’ho imagino a una gran massa d’il·lustradors ( milers) intentant passar per una petita porta. Tot i així, abans d’ intentar passar per aquesta porta ( el món editorial), és bo, mirar de buscar-ne d’ altres…. Jo, per exemple, vaig fer això. Abans de trucar a les portes de les editorials, vaig buscar encàrrecs en altres àmbits, com per exemple la publicitat. Sectors a on hi molt volum de feina i que fan que vagis acumulant experiència. Un cop vaig veure que el meu book era mínimament potent, aleshores si que vaig començar a presentar-me a les editorials. I en això estic.

-De petit ja se’t donava bé dibuixar, sabies que et volies dedicar a això?

Sabia que volia dibuixar, però no tenia gens clar que es pogués viure d’això. Molts cops,  a hores d’ ara, quan arriba final de mes, encara no ho tinc molt clar…. Però va ser quan vaig ser admès a l’Escola Massana de Barcelona per estudiar il·lustració, que em vaig enamorar d’ aquesta professió, i de seguida vaig tenir molt clar que jo volia fer això. Des d’aleshores estic lluitant per aconseguir-ho.

– Quin és el procés de creació que segueixes a l’hora de fer una il·lustració?

No en tinc cap de concret, em prenc cada encàrrec des de zero, miro del què necessita i miro d’ esbrinar com trobar-ho. No em prenc igual un encàrrec ràpid per premsa que un encàrrec pel que disposo de temps. Tot i així, el que sempre faig és començar amb un seguit d’ esbossos ( normalment molt petits i ràpids) per mirar de trobar el concepte que busco, i que, d’ aquesta manera, acostumo a trobar. A mesura que vaig concretant i avançant, el mateix procés em diu quin serà el camí i la tècnica a utilitzar

– Com és el teu espai de treball?

Tinc un estudi al meu pis del barri de Gràcia ( barri en el que he viscut tota la vida), hi ha dos espais, a una banda una gran taula de dibuix a on faig les meves cuinetes i els processos a mà i un altre a on hi tinc l’ ordinador. Vaig d’ una banda a l’ altre tota l’estona. Estic envoltat d’esbossos, de dibuixos antics, de llibres, de còmics….

– Cap a quin àmbit vols encaminar la teva carrera com a il·lustrador?

Doncs no em tanco portes a res, però ara mateix la meva feina sembla que parla per si sola, l’ àmbit de la literatura per joves i adults sembla que és el que marca les pautes, així com les il·lustracions per premsa.

– Has publicat en molts àmbits: revistes, llibres de text, cartells, literatura juvenil… En quin àmbit et sents més còmode?

La veritat és que em sento còmode en tots. Un il·lustrador sempre necessita d’ un text amb el que treballar, si aquest és bo el camí s’aplana. El problema és quan es necessita d’il·lustració per maquillar un mal text. M’agrada molt variar, que cada encàrrec sigui un nou repte. M’ ho prenc com si cada una de les feines fos un jeroglífic que necessita d’una solució. Penso que és bo tenir diferents tipus d’ encàrrecs perquè la feina no es torni monòtona. Una imatge de premsa que potser tens 3 o 4 dies de termini per fer-la, et servirà per buscar vies més directes, més espontànies i lliures que contrastaran amb una feina, com per exemple podria ser un encàrrec per un llibre de text, molt més llarga i en ocasions m’és molt mecànica, en la qual has d’adoptar una actitud més racional.

– No tens gaire experiència en l’àmbit de la literatura infantil, t’agradaria obrir-te camí en aquest àmbit?

La veritat és que en l’àmbit purament infantil he realitzat pocs encàrrecs. El més semblant que he fet per aquesta vessant ha estat realitzar les il·lustracions per una publicació de la Generalitat de Catalunya enfocada a nens i nenes de primària. També he fet de professor de dibuix a nens. M’ agradaria rebre més encàrrecs de literatura infantil, però sóc conscient que el meu portfoli no es correspon amb el què busquen alguns  editors en aquest sentit. Tot i que m’ hi veig totalment capacitat per fer-ho, l’àmbit editorial busca el risc zero i si hi ha algú que té una proposta més concreta en aquest sentit, doncs és normal que s’hi confiï més… Així són les coses.

– De quin dels teus projectes et sents més orgullós? Perquè?

Em sento orgullós de cada un dels projectes que he realitzat ( això no vol dir que de tots ells n’estigui content del resultat) Però estic força satisfet amb un dels últims encàrrecs que he realitzat per la editorial La Galera, tot i que no vaig tenir massa temps per fer-lo, em van encantar els textos que em van fer treballar: Josep Pla, Ramón Llull, Pere Serafí, Jaume Cabré etc, un luxe! També, ara estic treballant per Columna edicions, i m’ estan encarregant cobertes per títols molt interessants… N’ estic molt content

– Quin és el projecte que t’ha portat més maldecaps?

La veritat és que tots els encàrrecs em porten mals de caps. Més que perquè em costi de fer-los, per tenir-los tot el dia al cap. El problema de treballar com a freelance (i a casa) és que no aparques la feina en cap moment i, en ocasions, quan se’t acumula, apareix  una mica d’ estrés, tot el dia hi dono voltes tan si hi estic treballant com si no. Tot i que gaudeixo del procés,  m’agrada trobar resultats ràpid, un cop els trobo bé, però quan es resisteixen a aparèixer, ho passo força malament, sobretot si el temps se’m tira a sobre…

– El teu il·lustrador preferit és…

Tinc un munt de referents, en podria citar dotzenes…. Com a “ex-Massanero” que sóc, és evident que tinc els meus mestres com a referents directes: L’Arnal Ballester, el Pep Montserrat, el Daniel Sesé o el Carlos Cubeiro són grans professionals als quals els hi dec bona part del que sé. Catalunya és una potència mundial en quan a il·lustradors. Tenim gent molt reconeguda a nivell mundial, els quals, moltes vegades, a  casa nostra, són grans desconeguts fora del propi sector. Una autèntica llàstima.

– Un país amb bona literatura infantil i juvenil és…

Aquí hi ha bona literatura infantil i juvenil, però un país que és capdavanter en el sector és, sens dubte, França, sobretot perquè la professió està molt més reconeguda que aquí ( tan pels escriptors com pels il·lustradors). Els dos últims anys, he viatjat a Bolonya, a on hi ha la fira mundial del llibre per nens ( Una espècie de meca del sector) i allà te n’adones de què i com publiquen les editorials de cada país… Ara mateix, el  mercat asiàtic  també ha agafat molta força…

– Quina és la situació actual de la il·lustració a les nostres contrades?

Si he de ser sincer no ho sé. No tinc tanta experiència… El què jo veig és que, tot i que costa molt, feina n’hi ha… Això sí, en molts casos, està mal pagada. És evident que patim una crisi i és evident que les editorials també l’estan patint… A causa d’això es tira massa de venta de drets, moltes editorials, en comptes de produir, compren el producte a l’estranger ja fet, això fa que cada cop es realitzin menys llibres produïts des de zero a casa nostra, i que per tant, el sector estigui cada cop més saturat. Un altre tema a tenir present és la irrupció al mercat del llibre digital. Un fenomen al que cal estar atent ja que marcarà, de ben segur, el futur de la nostre professió. De moment alguna proposta de feina que m’han fet per aquest sector l’he hagut de rebutjar per lo insultant de les condicions…

– T’has plantejat mai il·lustrar algun clàssic de la literatura infantil? Quin t’agradaria que fos? Perquè?

Doncs no m’ho he plantejat mai! Però normalment els clàssic ho són per alguna cosa, així que segur que estaria encantat de fer-ho. Com he dit, el millor que li pot passar a un il·lustrador és que li demanin que  treballi a partir d’un bon text.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?

Doncs ara mateix estic acabant un seguit d’ encàrrecs que em van arribar de cop. Per exemple ara estic treballant en la coberta del nou llibre de Ferran Torrent, un dels grans escriptors de casa nostra, que editarà properament Columna edicions. Un cop acabi aquests encàrrecs, em tocarà fer valer els contactes que vaig fer a Bolonya i al CCCB a la Fira del Món llibre a on vaig exposar al costat de 4 il·lustradors més, tots convidats per l’ Associació Tantàgora.

En Lluís Cadafalch és un il·lustrador català que ja fa més de 15 anys que es dedica a la il·lustració, darrera dels seus treballs podem trobar: àlbum il·lustrat, llibres de text, cartells, projectes relacionats amb la pintura… Polifacètic i colorista, amb un estil propi i personal i també força canviant, adaptant-se sempre a les necessitats del lector. Crec que us agradarà força el seu estil i la seva entrevista:

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
De fet no ho vaig decidir, jo vaig estudiar disseny gràfic i per coses de la vida em van sortir cada vegada més cosetes d’il·lustració, vaig guanyar algun concurs de cartells i com qui no vol la cosa em passava el dia dibuixant.

– Quan temps fa que t’hi dediques professionalment?
Més de 15 anys ja, carai! Com passa el temps!!!

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullós? Perquè?
Uf , difícil decidir-se però et diria que l’àlbum “La Canción del Pirata” (Imaginarium) l’hi tinc molt de carinyo, ja que va ser el primer llibre il·lustrat que vaig fer i vaig gaudir molt fent-lo.

– I quin va ser el més difícil?
Potser una enciclopèdia il·lustrada de Catalunya on havia de documentar-me molt de cada època, hi havia mapes, gràfics, etc… ara! M’ho vaig passar pipa!

– Has publicat llibres de text, àlbum il·lustrat, cartells… En quin àmbit et sents més còmode? Perquè?
Sempre depèn del projecte, jo em sento còmode quan m’ho passo bé fen-lo, i m’ho puc passar bé tant fent un cartell com llibres de text.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Agafo el llapis i començo a guixar, a veure que surt, després em documento i vaig perfilant l’estil, la forma, la tècnica… sempre depenent de a quin sector va dirigit i en quin suport es farà.

– Il·lustrar és…
Desconnectar, imaginar, volar i anar a móns impossibles!

– Sinó fossis il·lustrador series…
Pilot d’avions.

– Com definiries el teu estil?
Colorista i una mica dispers.

– El teu il·lustrador preferit és… Perquè?
Delphine Durand, per el seu estil fresc i sobre tot per el sentit de l’humor que l’hi posa.

– Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, quin t’agradaria que fos? Perquè?
La Caputxeta vermella, encara que potser canviaria una mica el final, i per que és un clàssic que te imatges molt atractives per il·lustrar.

– Si fossis un personatge de conte series…
El llop de la caputxeta o Mortadelo, que divertit poder convertir-te amb el que vulguis.
– On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?
Mentre pugui viure de la il·lustració ja faig, no em poso fites ni límits.

– Un país amb bona literatura infantil és…
França

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
És temps de crisi, poca feina i mal pagada, ara, crec que Catalunya és un país amb molta creativitat i grans il·lustradors, a més, crec que la il·lustració està de moda i en poc temps ha sortit gent molt bona.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Estic amb un parell d’àlbums personals i amb un nou projecte de conte en 3D… però… sssshhh és un secret, no ho diguis a ningú.

L’Alba Marina Rivera és una il·lustradora que va nèixer a Sant Petersburg, i ja de molt petita es va traslladar a viure a una petita illa de Cuba en la que es va criar. De Cuba, va anar a parar a Barcelona pensant que acabaría d’estudiar la seva carrera de Biologia, i va acabar a la Massana on es va formar com a il·lustradora, per entrar a formar part d’un bonic món del que no en vol sortir. És una il·lustradora de qualitat, amb pocs però bons treballs de la que destaca el seu: “El Contador de cuentos”, i recentment ha esta la il·lustradora convidada de la 4a Trobada d’il·lustradors de Gràcia. Una trajectòria interessant i un estil molt particular, que crec que us agradarà conèixer.

– Com vas començar en el món de la il·lustració?

Siempre he dibujado. Estudié bellas artes en una escuela especializada durante la enseñanza secundaria. En Cuba, si decides que serás artista, puedes comenzar a estudiar en serio desde muy pronto, así que con diez años ya estaba yo metida de lleno en el tema.  Aunque finalmente me decidí por las ciencias al entrar en la universidad (paradojas de la mente humana) nunca dejé de dibujar. Salí de Cuba sin haber terminado la carrera de biología, pensando que la terminaría aquí, pero pasa que la realidad de ser emigrante es bastante más compleja de lo que una se imagina, así que esos planes quedaron aparcados mientras me dedicaba a ganarme la vida trabajando de camarera. Y de aparcados pasaron a descartados, porque en Barcelona descubrí todo un mundo relacionado con la ilustración que me atrapó. Me matriculé en la Escola Massana sin tener muy claro que era ser ilustrador, pero enamorada de esa palabra. Y allí me enteré, jajaja. Así que, probablemente, si no hubiera caído en Barcelona no sería ilustradora.

– És complicat fer-se un lloc en el món de la il·lustració infantil?

Creo que sí. La verdad es que yo estoy empezando y no puedo hacerte un análisis muy profundo, porque mi experiencia es bastante limitada. Yo he tenido una suerte infinita y he comenzado a publicar en cuanto salí de la escuela, pero eso no quiere decir nada. Creo que lo realmente complicado es lograr vivir de la ilustración, sobre todo de libros. Es un trabajo mal pagado y poco reconocido en la sociedad en general.

– Vas néixer a  Rússia, quan erets un nadó et van portar fins a Cuba, i fa uns anys et vas instal·lar a estudiar i viure a Barcelona. Et consideres una mica de tot arreu? És difícil deixar la teva terra per iniciar-te en uns estudis que es portaran a dedicar-te professionalment al món de la il·lustració?

Siempre estuve algo desarraigada. En Cuba era rusa, en Rusia era cubana, y aquí soy una más entre tanta gente de fuera. Y no sólo eso. En Cuba crecí en una pequeña isla, la Isla de la Juventud, y allí casi todos sus habitantes eran venidos de algún otro lugar del país. No recuerdo un sentimiento demasiado profundo de pertenencia a la tierra, lo cual en el fondo me parece sano. Y útil, si tu destino es cambiar de país. No estoy frivolizando con el tema de la emigración. No es un tema fácil para nadie, pero creo que salir de tu país y vivir en otro tiene una gran parte positiva, y es que te enriquece mucho como persona.

– Quin és el projecte del que et sents més orgullosa? Perquè?

No he publicado tanto, así que no hay mucho dónde escoger, pero la respuesta la tengo clarísima: El contador de cuentos. Por muchas razones. Fue mi proyecto de final de ciclo en la Escola Massana; mi primer álbum publicado; ha ganado un par de premios importantes, como el Bolognaragazzi Award 2009 en la categoría Nuevos Horizontes y el Premi Junceda 2009 (que otorga la Asociación Profesional de Ilustradores de Cataluña) en la categoría libro infantil de ficción; me ha abierto muchas puertas y además me parece muy bonito!

– I el que més maldecaps t’ha portat?

El que estoy haciendo ahora mismo para la editorial A Buen Paso, porque no acabo de encontrar el tono de las ilustraciones, y lo llevo arrastrando desde hace más de un año. Pero lo acabaré pronto, espero!

– Recentment t’han escollit com l’autora convidada de la 4a Trobada d’il·lustradors a Gràcia. N’has fet el cartell i una exposició a la Seu del Districte. Què ha suposat aquest projecte per tu?

Es un gran honor. Como ya te he comentado mi carrera es bastante corta, por lo que sólo puedo estar muy agradecida por haber sido  invitada a un evento como éste.

En primer lugar, es mi primera exposición personal. Ya podrás imaginarte lo contenta que me puse cuando me lo propusieron. Además, conocía la sala de exposiciones y me parece un lugar muy bonito para una muestra, no sólo por cómo es el espacio en sí, sino porque la obra está expuesta a las miradas de muchas personas de perfiles muy diferentes. Gran parte del público que la visitará no necesariamente está interesado en la ilustración, sino que simplemente ha ido a la Sede del Distrito a hacer alguna gestión y eso es lo que me parece más interesante: el hecho de hacer visible al gran público un trabajo que normalmente sólo está reservado a circuitos más especializados.

Por otra parte, la Trobada d’Il·lustradors me parece muy buena idea porque hace más notoria la figura del ilustrador y lo equipara en importancia a los escritores (o al menos lo intenta). El hecho de crear un espacio de este tipo durante una festividad como Sant Jordi me parece muy positivo. Creo que esta iniciativa de Oblit, el alma de la librería Casa Anita, es muy útil y el apoyo que ha tenido por parte del Distrito de Gràcia durante estos años es de agradecer. Por eso cuando me propusieron hacer el cartel de la Trobada me alegré muchísimo, porque era poner un granito de arena al crecimiento de esta idea que tanto me entusiasma.

– Com definiries el teu estil?

Hay una frase que no sé a quien atribuir, pero que escuché por primera vez en boca de Noemí Villamuza, una ilustradora que respeto muchísimo, y decía algo como “El estilo son mis limitaciones” y me parece una manera muy efectiva de definir el estilo: hago las cosas como sé hacerlas, y no las hago diferentes porque no me salen de otra forma, aunque quisiera. Me gustan las texturas y los estampados, y los detalles, muchos detalles.
Yo no soy de usar demasiados colores, pero es que los colores se me dan fatal, así que intento resolver mis imágenes con una gama más bien limitada. Mis ilustraciones son muy construidas, muy pensadas, cada cosa ocupa un sitio muy específico en el espacio… pero eso me pasa porque no me salen fácil los dibujos, y he de hacerlos y rehacerlos hasta que creo que están bien, y eso hace que sean como son.

– El teu il·lustrador preferit és…

Uf! No sabría decirte sólo uno. Y cada día crece mi lista! Con Internet es tan fácil descubrir nuevos ilustradores y trabajos alucinantes. Puestos a dar nombres mencionaría a Martin Jarrie, Roberto Innocenti, Wolf Erlbruch, Pep Montserrat, Arnal Ballester, Joanna Concejo, Valerio Vidali, Olaf Hajek…

– Quin tipus d’històries t’agrada il·lustrar?

Me gustan las historias en las que la narración y su estructura son importantes, y que cuentan algo y no sólo evocan sensaciones. Trabajar la secuencia de las páginas del libro y descubrir el ritmo de la historia y las maneras de potenciarlo es una de las partes que más  me gusta del proceso de ilustrar.

– T’agradaria il·lustrar algun clàssic infantil? Quin?

Pinocchio me encantaría. Tiene un reparto de personajes increíble!

– Si fossis un personatge de conte series?

Algún secundario de lujo, tipo el conejo de Alicia que siempre llega tarde.

– Saps algun conte típic de la terra on et vas criar?

Mi memoria es atroz, y creo que empeora con los años. Pero el legado cultural cubano viene directamente del español, así que nuestros cuentos son, en general,  los mismos vuestros, con alguna variación caribeña. Recuerdo uno de un gallo que quería ir a la boda de su tío Perico, pero se le ensuciaba el pico al comer algo por el camino y iba pidiendo ayuda a diferentes personajes para que le limpiaran, lo que generaba una secuencia repetitiva y rítmica, hasta que lograba llegar a la boda, o algo así… Creo que por acá lo tenéis también. Es curioso cómo no recuerdo la historia, pero sí frases completas que sabíamos de memoria: “- Fuego, quema el palo, que no quiere pegarle a la oveja, que no quiere comerse la hierba, que no quiere limpiarme el pico para ir a la boda de mi tío Perico”

– Quina és la situació actual de la literatura infantil?

Es una pregunta muy global, y creo que no tengo suficientes argumentos para responderla objetivamente, lo siento. Desde el punto de vista del álbum ilustrado, que es sólo una pequeña parte de la literatura infantil, la sensación que tengo es que cada vez se producen en más cantidad, cada vez más bonitos y más espectaculares, y no estoy demasiado segura de que la calidad de las historias sea proporcional a esa cantidad.

– Un país amb bona literatura infantil és…
… como un ciclo del agua completo (aquí me salió mi parte científica).
El ciclo del agua en la naturaleza explica cómo el agua en nuestro planeta, que siempre es la misma, se va transformando constantemente. El agua se evapora de los mares y los ríos, se eleva hacia las capas altas de la atmósfera en forma de vapor de agua, allí se condensa en nubes que viajan y cuando ya no aguantan más, descargan y llueve sobre la tierra; el agua se infiltra hasta los mantos freáticos y vuelve a fluir en forma de ríos hasta el mar… y todo vuelve a comenzar. La buena literatura, no sólo la infantil, hace que la mente de las personas se eleve y después de condensarse las ideas, precipiten en forma de más ideas que vuelven a alimentar la fuente inagotable de la literatura. La buena literatura en la infancia riega las buenas ideas de la adultez.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?

Ahora estoy metida de cabeza en un álbum muy divertido para la editorial A Buen Paso (ese que tanto me cuesta), y a punto de sacar otro con Ekaré que me tiene muy ilusionada, porque es una historia maravillosa escrita por Arianna Squilloni, a quien aprecio especialmente. Aparte de eso, estoy mimando mi pequeña tienda online en Etsy, donde vendo reproducciones de mis ilustraciones. Es algo que me crea expectativas interesantes, por la independencia que promete. No sé cómo evolucionará, porque aquí todavía queda mucha gente con terror a comprar en internet, pero en los Estados Unidos les funciona mucho, así que me he apuntado al carro, a ver qué sale.

PaperKids són un estudi de disseny i il·lustració format per la Laura i en Sergio, una parella professional i personal d’Elx (Alacant) que es dediquen des del 2004 al món de la il·lustració. Com passa en molts casos, van començar il·lustrant llibres de text, i formen un tàndem perfecte que va canviant de pilot i copilot en funció del projecte. Tenen un estil colorista i tendre, dolç i simpàtic. Es dediquen a la il·lustració i també a projectes en 3D, i mica en mica s’han fet un lloc en aquest món tan complicat de la il·lustració infantil.

Espero que amb aquestes preguntetes que els hi he fet, els conegueu una micona més i us agradi conèixer-los:

– Darrera de thePaperKids està la Laura i el Sergio, que formeu un estudi d’il·lustració. Perquè els Paperkids?

Perquè aquest projecte va començar com açò, com xiquets de paper. Allà per el 2004 recent arribats d’Alemanya, després d’una temporada treballant en animació, s´ ens va ocórrer fer maquetes de paper amb forma de “monigotets”. Primer vam començar per uns xiquets, continuarem amb uns vaquers amb cavallets i tot, els seguiren uns robots i un darrere d’altre vam començar a pensar que el millor seria el fer una pagineta web on ficar totes les nostres creacions per que les poguera veure el món. Vam començar a tindre encàrrecs relacionats amb els nostres retallables al mateix temps que va haver un interès creixent amb els nostres dibuixos, per lo que vam començar a combinar les dues coses sota el mateix nom. I aixina continuem!

– Quan fa que us dediqueu al món de la il·lustració infantil?

A la il·lustració infantil ens dediquem des de el 2004, a treballs relacionats amb la imatge i el dibuix des de finals del mil·lenni passat. Dit aixina pareix que portem un bon grapat d’anys!

– És molt complicat treballar en equip en quelcom tan personal com el món de la il·lustració?

Suposem que això de ser parella ajuda. Com a parella fem moltes coses en la vida entre els dos, per que una parella no deixa de ser un equip. Com si es tractara de conduir un vehicle un porta el timó i l’altre es fica de copilot, i mapa en mà va guiant i aportant dades que fan el camí més fàcil. Quan parlem de la il·lustració infantil, dels Paperkids, És Laura la qui agafa els controls i Sergi qui fa de copilot. L’estil de thePAPERkids  és en la seva arrel el de Laura, per lo que hem preferit no mecanitzar massa el treball per a preservar frescor i personalitat, i a l’hora guanyem temps, tan necessari en encàrrecs de llibres de text. Si parlarem d’imatge 3d pararíem un moment a la vorera e intercanviaríem les posicions abans de arrancar motors de nou i continuar el camí. Tot es el saber complementar-se.

– És complicat fer-se un lloc en el món de la il·lustració infantil?

Suposem que fer alguna incursió no, el poder viure exclusivament de la professió sí. Pareix que cada vegada mes eixe privilegi està reservat a aquells que van fer-se un nom dècades enrere, quan la vida no anava tan ràpida.

– Heu il·lustrat llibres de text i també àlbum il·lustrat. En quin àmbit us sentiu més còmodes?

Suposem que depèn del projecte. Ni han llibres de text amb los que hem gaudit moltíssim gracies al seu sentit del humor, mentre que altre tipus d’encàrrec ens han permès dedicar li més temps. En general, treballar a llibres de text és molt diferent a treballar en llibrets il·lustrats, però a la vegada ni ha certs elements comuns. Sense anar mes lluny moltes lectures que apareixen als llibres de text son versions adaptades de contes clàssics o fragments de títols contemporanis. El format i el temps del que es disposa marquen les diferències principals. Quan parlem de les il·lustracions que acompanyen als exercissis s’ha de tenir clar la funció que compleixen, i el paper del il·lustrador en aquestos casos es el de fer el treball lo més fàcil possible al xiquet o xiqueta que te que fer los. Esperem que gracies als nostres dibuixets mes d’un xiquet se lo haja passat bé a classe de matemàtiques!

– Quin camí us agradaria prendre en el món de la il·lustració infantil?

Això no ho tenim molt clar, mai hem tingut una idea fixa, i veient com està canviant l’industria tal i com la coneguem no ens atreviríem a fer de clarividents. Està clar que, com a qualsevol treball, u sempre desitja que amb el pas del temps li aporte la barreja exacta d’estabilitat i d’il·lusió, cosa que a la vegada trobem prou difícil.

– Quins són els passos que seguiu a l’hora d’il·lustrar un projecte? Per on comenceu?

És el propi treball, i en gran mida l’editora encarregada del projecte, qui marca el ritme a la majoria dels encàrrecs. Quan parlem de llibre de text tot depèn de les dates d’entrega. En tots els casos sempre fem un petit esbós del material a dibuixar per a assegurar nos que lo tindrem per al temps estimat. A partir d’eixe moment tot es posar se hores fent composicions, dibuixets i donant-li unes capetes de pintura per a que tot quede ben de maco.

– Com definiríeu l’estil de thePaperKids?

Que com definiríem l’estil de thePAPERkids? Com senzill, sincer i simpàtic, com esperem que la gent que ens conega, ens defina també a nosaltres.

– Il·lustrar és…

L’infinitiu d’un verb que significa molt en la vida de moltes persones.

– Si no us dediquéssiu a la il·lustració seríeu…

Si no fórem il·lustradors infantils faríem pelutxos, disseny, o treballaríem en algú projecte de animació 3d… és dir, lo que venim fent aquestos darrers anys… i si es pot pedir també estaria bé ser una parella de patinatge artístic d’eixes que maregen de tantes cabrioles que fan al gel! Alehop!

– Si poguéssiu triar un conte clàssic per il·lustrar seria… Perquè?

Amb el pas dels anys hem il·lustrat la majoria d’històries clàssiques, molts com a lectures de llibres de text. Tal volta ens agradaria sortir d’Europa per a anar a altres cultures com l’orient pròxim, i amb el temps suficient de poder treballar textures que li donen la màgia i la grandiloqüència d’aquells temps de califats, emirs i princeses.

– Si fóssiu un personatge de conte serieu…

Hansel i Gretel, que som molt golosos! A la bruixa eixa ja li donaríem un puntelló al cul i la casa ens la crospíem en un tres i no res, i com a postres una bona becadeta baix d’un arbre!

– Un país amb bona literatura infantil és…

Tots els països i tots el il·lustradors tenim molt que aportar, però veient lo des de una òptica professional França, sense ningú dubte, es el que per una tradició des de el petits als mes grans es porta l’or a Europa.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?

A nivell individual es veuen moltes ganes i molt talent a tots els il·lustradors, però la professió no està passant per el seu millor moment. Tal volta com a públic no es note massa, com passa amb el  món del còmic, perquè com a consumidor l’òptica es diferent. Tu arribes a una llibreria i disposes de milers de títols. Tot genial!

Però clar, quant de lo que mou l’industria arriba als creadors? Això ja es altre tema.

La frase eixa tant manida de “Pocs mengen, però molts berenen” li para al nostre gremi que ni pintat. El problema, al igual que passa amb la música per altres motius es que està molt prop d’arribar a la desprofessionalització.  Això no vol dir que no arribe un grupet que et faça una cançó ben de bonica, però està clar es que al voltant de tot això n’hi ha d’haver una industria de gent que es dedica a crear i sap que, tal volta en un futur, podrà viure de treballar en açò que tant li agrada.

Eixe motiu es lo que l’ha fet tan gran. La gent lo veu massa clar amb el futbol.

– Per anar acabant, quins són els vostres propers projectes?

Mai sabem lo que ens depara el futur. Un bon grapat de llibres de text? Un cd interactiu per que els xiquets aprenguen nous idiomes? El disseny de la mascota per als pròxims jocs olímpics? Qui sap?