Elefant Trompeta

En Pau Estrada va néixer a Barcelona l’any 1961 i és un personatge molt polifacètic, no només és il·lustrador infantil, sinó que a més a més és professor d’anglès i realitzador de vídeos documentals, una altra de les seves grans passions. Va estudiar filologia anglesa i art, i ha il·lustrat molts contes infantils, tan a Estats Units com a l’estat espanyol. De les seves darreres obres, que han arribat a les nostres contrades, en podem destacar Pippo el Boig, i Picasso i Minou, ambdues, dues autèntiques obres d’art. És gràcies a aquests dos àlbums que el vaig conèixer, i em va semblar que era un il·lustrador diferent, i que potser us agradaria conèixer-lo. Per això us deixo amb la seva entrevista, per tal que el coneixeu una miqueta millor:

– Com vas començar en el món de la il·lustració infantil? Vas estudiar filologia, què va fer que el teu camí s’encaminés cap a la il·lustració?
De petit sempre m’havia agradat dibuixar i se’m donava bé. Quan tenia uns quinze anys, la meva mare, que és nord-americana i era professora d’anglès, va començar a escriure i publicar llibres de text i em va triar a mi com a il·lustrador (al cap i a la fi, era l’artista de la família, oi?). Jo era pràcticament un nen, però vam acabar fent un tàndem que va funcionar força bé. Després d’uns anys fent llibres de text vaig començar a cercar feina per il·lustrar contes i vaig anar a parar a l’editorial La Galera (perquè em quedaven a prop de casa), on em van acollir molt bé i em van donar feina de seguida. Així va ser com vaig anar compaginant el dibuix amb els meus estudis de secundària primer i a la universitat més endavant.

– Quan temps fa que t’hi dediques? Són molt complicats els inicis?
Avui dia costa molt obrir-se pas però he de dir que en el meu cas va ser força senzill. Es clar que jo era molt jove i senzillament tenia ganes de dibuixar. Anar a presentar-me a les editorials i conèixer aquest món em semblava divertit i no em plantejava que no els poguessin agradar els meus dibuixos. Uns anys desprès, quan vaig anar a estudiar a Estats Units a la Rhode Island School of Design, també vaig trobar que m’ho passava bé anant a picar portes a les editorials a Boston o Nova York i val a dir que sempre em van rebre molt bé a tot arreu.

– El projecte amb el que més a gust has treballat quin ha estat? Perquè?
El projecte amb el que més a gust he treballat no ha estat un llibre sinó una pel·lícula documental que vaig fer fa 2 anys sobre la història de com els meus pares es van conèixer als Estats Units ja fa molts anys. Va ser molt divertit entrevistar a la família i els antics amics i desprès fer un muntatge amb velles pel·lícules, fotos i música per explicar una història d’amor que al final emociona a tothom que la veu (i la majoria gent que mai no ha conegut els meus pares!). El cinema és un art total que enganxa molt; no m’estranya que hi hagi tanta gent que vulgui fer pel·lícules.

– I el que t’ha resultat més complicat?
El llibre “Pippo el Boig”, sobre la construcció de la cúpula de la catedral de Florència. Volia que la documentació històrica fos acurada i al final em vaig tirar gairebé tres anys amb aquest projecte, empapat d’arquitectura, detalls, vestits i imatges tretes de llibres d’artistes del Quattrocento. Fins i tot les petites maquetes que surten als meus dibuixos dels invents que dissenyava Brunnelleschi són autèntiques (quan hagués pogut ficar per exemple invents de Leonardo i ningú se’n hauria adonat). Em sembla que em vaig passar una mica amb els detalls. En tot cas vaig jurar no tornar a dibuixar mai més una altra catedral!

– Has publicat contes relacionats amb personatges del món de l’art, per una banda has fet un conte de Picasso, i per altra, un sobre la construcció de la cúpula de Florència de Brunelleschi. T’has hagut de documentar per dur a terme aquests projectes? Què han suposat per tu?
La recerca de documentació i la història en general  sempre m’han interessat molt, tant per la il·lustració com en el camp del vídeo documental. De vegades penso que m’agrada perseguir fantasmes del passat. Per fer el llibre sobre Picasso, per exemple, vaig llegir varies biografies, vaig anar a Paris i fins i tot em vaig posar a estudiar francès (una assignatura que tenia pendent). La reconstrucció que vaig fer de l’estudi de Picasso a Montmartre, per exemple, va sortir d’ajuntar molts detalls que havia trobat a diverses fonts (les claraboies, l’estufa que tenia i que era tan alta com ell, la il·luminació a base d’espelmes ficades dins ampolles…). A Pierre Daix, amic personal de Picasso i el seu biògraf preeminent a França, li va encantar el llibre i francament no em puc imaginar cap reconeixement més gran per les meves il·lustracions.

– Com definiries el teu estil?
El meu estil varia força segons el llibre i això és gràcies a que procuro donar-li a cada projecte el temps i l’enfoc que crec que li corresponen. Intento no caure dins de fórmules repetitives i fer només les coses que m’agraden i m’interessen. De totes maneres, dintre de les meves evidents limitacions tècniques, diria que es nota que de petit vaig ser un gran lector de Tintin. També m’agrada molt el Petit Príncep i sóc un admirador incondicional de Junceda i Opisso. Apart d’això vaig aprendre moltes coses dels meus professors als EUA: Chris Van Allsburg (autor de “L’exprés Polar”) I David Macaulay (autor de “Catedral”). La veritat és que al costat d’aquesta gent que acabo de citar, jo considero que sóc només un modest ninotaire.

– Ser il·lustrador és…
una manera de seguir fent art figuratiu dins el món modern i d’explicar històries narratives en sèries d’imatges consecutives. Il·lustrar és també una mena de joc conceptual entre text i imatge tot ple d’ironies, referències, descobriments i problemes a resoldre. Però potser en el fons un il·lustrador és senzillament un infant que s’ha fet gran i que vol seguir dibuixant ninots.

– Has il·lustrat alguns contes clàssics, com la Caputxeta Vermella o la Princesa i el pèsol. Quin altre clàssic t’agradaria il·lustrar? Perquè?
Els contes clàssics tenen un caràcter atemporal i universal que dona molta llibertat a l’hora de visualitzar-los. Quan vaig il·lustrar “La princesa i el pèsol” em va fer ganes d’imaginar-me la història a l’Índia I així va resultar per a mi més divertit i engrescador perquè vaig poder ficar-me a investigar la iconografia oriental i d’alguna manera sentir que estava fent un gran viatge. Per això diria que m’agradaria il·lustrar contes provinents d’altres tradicions culturals, o agafar els nostres clàssics i portar-los de viatge.

– Si fossis un personatge de conte series…
Hansel i Gretel o la Caputxeta Vermella o fins i tot en Frodo: un infant que s’endinsa dins d’un bosc misteriós.

– Un país amb bona literatura infantil és…
Escandinàvia. Si viatges per Noruega, per exemple, és difícil veure aquells poblets amb les seves casetes i aquells paisatges de boscos i fiords sense tenir la sensació que són com “de conte”. I a part tenen els trolls, uns éssers monstruosos i alhora amb un punt entranyable que donen per a molt. Evidentment, els països nòrdics amb els seus llargs hiverns sempre han estat propicis per la creativitat narrativa i la imaginació.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
A mi em sembla que sempre hi ha hagut aquí molta gent amb molt de talent, tan a nivell d’escriptors com de creadors visuals. És cert que viure de la il·lustració o de la literatura sempre ha estat molt difícil, però avui hi ha molta gent jove amb una gran versatilitat tecnològica i d’estils i que sap promocionar-se a nivell internacional. El temps jutjarà la qualitat de les produccions actuals, però és evident que estem vivint una època de gran creativitat en tots els àmbits.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
A nivell molt personal, estic preparant un projecte sobre la meva àvia (un personatge extraordinari que encara recordo amb gran carinyo i admiració 30 anys desprès de la seva mort) i també estic treballant en un altre àlbum sobre un gran artista i que completaria una mena de trilogia desprès dels llibres sobre Picasso i Brunelleschi. Com que aquest projecte encara està en etapa de gestació em permetràs que em guardi els detalls, oi?

Nascut l’any 1970 a Barcelona d’en Lluís Farré en podem dir forces coses. És un apassionat de la seva feina, un gran il·lustrador i també autor de literatura infantil. Pel que fa a la il·lustració, va començar com a il·lustrador científic per un metge que estudiava Belles Arts, i veient que hi havia altres àmbits en els que oferir-se a les editorials, va començar a fer llibres de text, on podia combinar la seva vessant d’il·lustrador científic amb la d’il·lustrador infantil. I així va començar fins que va poder fer àlbum il·lustrat i literatura infantil: àmbit en el qual ja ha rebut forces premis: va guanyar el Premi «Lazarillo» d’il·lustració el 1995, amb Una casa com un cabàs, i ha rebut algun Premi Serra d’Or per alguns dels seus treballs.

Un dels grans de les nostres contrades pel que fa a literatura infantil, i del que crec que us agradarà molt la seva entrevista, a mi em va encantar:

– Com vas decidir començar en el món de la literatura infantil?
De manera fortuïta. Jo havia començat a fer il·lustració científica per un metge mentre estudiava Belles Arts. En acabat, a base de visitar les editorials per oferir-me com a tal, veient el què feien en altres àmbits, em vaig plantejar el desafiament d’atacar també el món infantil. I crec que el fet de bellugar-me còmodament entre els dos terrenys em va facilitar l’accés de ple al món del llibre de text, ja que jo podia assumir la totalitat de la feina en els llibres de coneixements, que en general s’havien de repartir entre dos professionals diferents. De cop, podia viure d’allò. I del llibre de text a la resta…

– Et consideres autor o il·lustrador, o ambdues coses?
Totes dues coses. Però de maneres diferents.
Com a il·lustrador em considero un professional. Com a escriptor, la cosa ja canvia una mica. Tot i que tinc textos que surten d’encàrrecs concrets d’editorials, en general escric per impulsos, i ho faig sense pensar en si sortiran publicats o no. Ho faig quan em diverteix fer-ho. És després que provo de trobar algú que me’ls publiqui. I no sempre me’n surto, per què molt sovint em diuen que el meu llenguatge no està pensat pels nens. De fet, no crec que ho hagi de fer, però això ja és una altra qüestió…
Per això de vegades em costa dir que sóc escriptor, perquè no em regeixo pel mateix funcionament professional que quan il·lustro. Però és evident que per número d’obres publicades ho sóc. I fins i tot premiat en alguna ocasió. I tot i així…  En fi, no sé si s’entén massa…

– Has il·lustrat les teves pròpies històries i històries escrites per altres. Què et resulta més complicat?
Sens dubte, il·lustrar-me a mi mateix, per la càrrega emocional que llavors dóno al llibre. Agafa un pes que no ténen els projectes a partir de textos d’altres. Quan un llibre és només meu, encara que es tracti d’històries més o menys senzilles, pren molt la forma d’un expositor de la meva personalitat, de mi mateix. Jo crec que els il·lustradors ens mostrem molt, a través dels nostres dibuixos. Sumar-hi la part de creació del text ja és la bomba.

– Quan ets més exigent, quan il·lustres les teves pròpies històries o les dels altres?
Sempre ho sóc molt, d’exigent amb mi mateix. En això no faig diferències. Pateixo igual fent uns llibres com uns altres, per entendre’ns.

– De quin dels teus projectes et sents més orgullós?
No ho podria dir… Estic molt satisfet dels tres llibres desplegables que tenim fets a mitges amb la Mercè Canals: Els Tres Reis de l’Orient, La Llegenda de Sant Jordi i l’Arca de Noè, el darrer dels quals va merèixer el Premi de la crítica Serra d’Or. També ocupa un lloc preferent El nen gris, il·lustrat per en Gusti ( i també guardonat amb un Serra d’Or), i el meu darrer fins ara, tant per la part de text com de dibuix, Ulls negres, molt més senzill de factura, però amb una càrrega personal molt més forta.

– I el que et va donar més maldecaps?
En el seu moment, Endrapallibres, per què em vaig proposar el repte de mostrar diferents formes d’il·lustrar en un mateix llibre, que alhora tenia un format que no es prestava massa a invents. Però els maldecaps van valdre molt la pena, i aquell també va ser guardonat amb un serra d’Or. El primer, de fet. Ostres, estic molt “fardón”, no?

– Has treballat en molts àmbits de la il·lustració infantil: has fet llibres de text, il·lustracions per a catàlegs, àlbum il·lustrat, llibres de lectura… De tot plegat, quin àmbit és el que et resulta més gratificant?
El llibre de lectura, sens dubte. Tots els àmbits em resulten molt interessants a l’hora de treballar, i tots tenen els seus avantatges i els seus inconvenients, però suposo que el llibre de lectura és el que, en acabat el projecte, mostra la feina feta amb més qualitat. A més, és el que sol crear més empremta en la memòria dels lectors.

– Ser il·lustrador és…
Un narrador en imatges. Per mi el dibuix no és altra cosa que una mitjà per expressar-me, per explicar coses, per reforçar el text que acompanya. La il·lustració merament decorativa per mi no té valor. Si no pots aportar res a un text, val més deixar-lo nu d’imatges

– El més dolent de ser il·lustrador és…
Sentir-se sotmès a criteris i pressions que no ténen res a veure amb la creació o amb la qualitat de la teva feina. Que em tractin com si jo pogués fer dibuixos com qui fabrica salsitxes de frànkfurt. O que em sotmetin a criteris de comercialitat, de comprensió del lector i de no sé quines coses, que en realitat no tenen a veure amb els llibres sinó amb el fet que molt editors els tracten com qualsevol altre producte de venda al públic. I el llibre no és un producte qualsevol. És molt més valuós, delicat i fràgil.

– Què significa per tu el món de la literatura infantil?
Per mi és un món molt interessant, i a l’hora molt delicat i que mereix molt de respecte ( respecte que malauradament, com deia, no sol tenir). És un món que genera un imaginari visual immens, i això és una gran responsabilitat. I el mateix passa amb les històries. Els nens i nenes s‘alimenten dels mons que creem per ells, del llenguatge que fem servir pe comunicar-nos-hi. Per això és tan important tractar-los amb respecte i intel·ligència, i no amb mentalitat de cadena d’hamburgueses per engreixar-los sense miraments.

– Com definiries la teva feina?
Ostres, que difícil. A banda del què ja he anat dient abans, vull dir…
Suposo que el que encara en podria dir és que la meva feina és una mena de lligam al llarg del temps amb el nen que era. És una manera de no deixar mai que desaparegui, d’estar sempre connectat amb una manera “infantil” de veure i explicar el món.

– Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, quin t’agradaria que fos? Perquè?
Alícia en terra de meravelles. Hi ha tanta amuntegamenta de personatges i situacions  estrafolàries, que em semblaria un repte fascinant.

– Si fossis un personatge de conte series…
Vaja… ni idea. No recordo tenir cap personatge favorit, ni de nen ni ara. En canvi, recordo un personatge inventat per ma iaia, i que sempre em va semblar fascinant, perquè l’ubicava en els entorns més inversemblants ( a l’oest, amb en Robin Hood…)i sempre ho resolia tot: el brau Sancho. Ma iaia era molt creativa… jajajaja

– Un país amb bona literatura infantil és…
Un país més sa, i amb més possibilitats de generar nens i nenes sans, creatius, amb imaginaris rics.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Estranya. Per una banda, les editorials més grans es van tornant conservadores, a marxes forçades, escudant-se en la crisi i en la perillositat d’assumir riscos per tornar-se cada cop més comercials. I al’hora, surten noves editorials, petites, sense grans pretensions, però produïnt llibres molt més interessants, exquisits, sovint.
El panorama general, però, com que el marquen sobretot les grans empreses, he de dir que el veig grisot, i tirant a més fosc amb el temps…

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Ara mateix, estem enllestint el quart llibre desplegable amb la Mercè Canals, el títol del qual no el desvetllaré de moment. Només diré que encara és més espaterrant que els altres.
Amb la Mercè, també, sortirà un conte sobre les pors, les vergonyes i les manies, de les quals de menut jo en tenia unes quantes. I encara ara, de fet…
També començaré de seguida amb un conte escrit per una altra amiga, la Núria Homs, i jo mateix tinc alguns textos pendents de ser aprovats i tirats endavant. A veure què passa. Amb la crisi tot està anant molt més lent del què hauria… creuem els dits!

L’Anna Llenas és una il·lustradora peculiar. Va nèixer a Barcelona l’any 1977. Era dissenyadora gràfica i directora d’Art, però va acabar convertint en realitat el seu somni de ser il·lustradora, i la seva passió es va convertir en una professió. D’ella, en podem dir que té un estil fresc i divertit, personal i original. Recentment ha fet el cartell de la Fira Petits! Grans! Llibres!, i a part d’il·lustrar llibres de text i àlbum infantil, també il·lustra per a diferents productes: capses metàl·liques, estores, cortines de bany, vinils. Així que no només podeu tenir les il·lustracions de l’Anna en els contes sinó que per tot la casa també us pot fer companyia. Una molt bona il·lustradora i un autèntic encant. Us agradarà la seva entrevista, n’estic convençuda.

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
Doncs la veritat és que tota la vida he estat dibuixant i en contacte amb la il.lustració sense ser-ne del tot conscient. I tot i deixar-ho un període llarg, fa uns sis anys vaig tornar a reprendre el dibuix com a eina d’expressió personal i artística, però no va ser fins a fer un postgrau de il.lustració que vaig  veure clar que em volia dedicar a això professionalment.

– Quan temps fa que t’hi dediques de manera professional?
Vaig començar amb l’exposició il·lustrada al Supermercat d’Art fa 5 anys, fa 4 vaig començar a aplicar les meves il·lustracions de manera professional en productes de disseny i decoració i fa menys de 2 que he entrat al món editorial editorial.

– És difícil obrir-se camí en el món de la il·lustració infantil?
Sí, com tot en aquesta vida, no és fàcil. Hi ha molta gent i molt bona i no sempre la demanda de mercat correspon amb allò que tu fas. Però crec que una cosa bàsica és creure de veritat en el què un fa, treballar fort i de valent i perseguir el somni de ser el què un és en essència. Si un “creu” en el què fa tot esdevé més fàcil.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Perquè?
Potser en el d’il.lustrar productes de disseny i de decoració amb el meu estil més personal. Perquè arribo a un gran nombre de gent, perquè em sento molt lliure creant i dissenyant el que m’agrada I perquè entro “una mica “ en la vida i en les cases de la gent, i rebo respostes impressionants de maques que m’emocionen.

– Quin ha estat el projecte que més maldecaps t’ha portat?
Buf!!! Molts!! (jjeje) jo abans treballava en Agència de Publicitat com a directora d’Art i portava  un ritme força estressant la veritat. Ara, amb la il·lustració els mals de caps són diferents… no sabria dir-te ara mateix. Mira, pensant a curt termini, el darrer llibre o cartell que he fet. Però et diré un secret: aquells treballs que inicialment m’han pogut donar maldecaps molts cops després han estat dels més bons i que me’n puc sentir més orgullosa, perquè els he hagut de refer i perfeccionar fins arribar a llocs o n inicialment no hi hagués arribat.

– Has publicat alguns contes, llibres de text, has fet coses relacionades en el món del disseny gràfic. En quin àmbit et sents més còmode? Cap on t’agradaria encaminar la teva carrera?
Doncs em sento molt còmode fent “de tot una mica”. M’agrada tocar varis terrenys: editorial, infantil, adult, llibres, dissenys, objectes… en la varietat hi trobo el gust. M’agradaria seguir-la encaminant cap al món editorial en general i els dissenys d’autor.

– Ser dissenyadora gràfica, et pot influenciar a l’hora de realitzar les teves il·lustracions?
I tant que sí. Conscientment no ho faig, però crec que inconscientment em poden influenciar coses com la síntesi dels elements o lleugera geometrització, els colors plans i bidimensionalitat, la importància del concepte o idea…

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Jejjeej, bona pregunta!! Doncs el millor és llegir o captar allò que has de comunicar i… deixar-te anar. Agafar un llapis i un paper al metro, en un restaurant o en algun lloc de poca pressió i començar a trencar el blanc del paper però molts cops això costa i ens bloquegem. Però quan et deixes anar i comences a divertir-te molts cops les coses rutllen soles. De vegades, en canvi, cal pensar i definir primer bé la idea i després, a partir d’aquesta, començar a dibuixar. També pot funcionar, depèn del cas.

– Com definiries el teu estil a l’hora de dibuixar?
Doncs… diria que és un estil fresc, amable però enginyós, amb un treball de traç personal, solt, fort i sintètic amb colors majoritàriament contrastats.

– Il·lustrar és…
una manera introspectiva de viure al món

– Sinó fossis il·lustradora series…
ara potser interiorista.

– Les teves il·lustracions s’utilitzen per al marxandatge de diferents tipus de productes: estores, carrets de la compra, capses metàl·liques… Com va sorgir aquesta idea?
Doncs fa sis anys… quan començava a aplicar les il·lustracions a quadres i més quadres, i exposava quadres… I veia que aquí la gent donava “més valor” o al menys adquiria molt abans una samarreta o “bolso” abans que un quadre, vaig veure què el terreny havia de ser un altre… I vaig començar a dissenyar el projecte. I fa quatre anys es va poder començar a posar en pràctica en vinils, cortines de bany, estores, etc.

– El teu il·lustrador preferit és… Perquè?
Buf, n’hi ha molts i cap de exclusiu o preferit. Només un? Bé, doncs deixa’m referir la meva admiració a Miguel Gallardo. Per tenir un estil únic i molt personal, per ser un autor amb concepte i base al darrere, pel seu tractament admirable de color, pel seu traç inconfusible, pels seus gags enginyosos, per saber emocionar I entendrir quan vol a l’espectador… és un gran artista!

– Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, quin t’agradaria que fos?
La Caputxeta. Perquè? No ho sé però sóc FAN d’aquesta història. Sempre  he volgut canviar-la una miqueta i fer-la diferent… el punt de misteri també m’agrada en les històries.

– Si fossis un personatge de conte series…
entre Alícia i la Caputxeta.

– On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?

M’agradaria arribar a que el que faig agradés i es valorés i què durés en el temps, ja que el màxim que vull és poder viure il·lustrant , com un camí de vida.

– Un país amb bona literatura infantil és…
un país més ric, amb més imaginació i idees.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
La situació actual al nostre país i a la resta encara és de crisi i certa incertesa pel panorama futur. Tanmateix no hem de desistir I s’han de continuar fent coses I pensar en nous reptes. Els nens sempre necessitaran que se’ls expliquin contes, no?

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Estic fent una nova col·lecció de productes il·lustrats nous que seran molt xulos per la temporada vinent!! I també algun altre llibre!!

Iban Barrenetxea és un il·lustrador basc que durant 10 anys va estar dedicant-se al disseny gràfic. Ara finalment, s’ha decidit a fer realitat el seu somni de ser il·lustrador, i la veritat és que se li dóna més que ve. Ha publicat dos àlbums infantils propis: El cazador y la Balena i Bombástica Naturalis. Jo el vaig descobrir en el seu primer treball i ja em va fascinar el seu estil. Diuen que té un estil elegant, però jo diria que el seu estil és original, inconfusible i especial. I és que les seves il·lustracions tenen quelcom que les fa diferents. Crec que us agradarà molt, com a mínim tant com a mi, conèixer aquest il·lustrador, que crec que es farà un lloc en aquest món de la il·lustració.

– Com vas començar en el món de la il.lustració?
– Me gustan los libros, me gusta dibujar… Convertirlo en mi profesión me pareció una buena forma de poder pasar todo el día leyendo y dibujando.
– És molt difícil fer-se un lloc en el món de la il.lustració infantil?
– En mi caso, tuve la suerte de que algunas personas confiaron en mí incluso antes de que lo hiciera yo mismo, así que en cuanto al fin me lancé todo empezó a encajar en su lugar. Lo cierto es que me siento un privilegiado por lo fácil que me lo han puesto, así que intento trabajar mucho para merecerme de verdad ese hueco que han creado para mí.
– El disseny gràfic t’ha servit d’alguna manera, a l’hora d’enfocar la teva carrera com a il.lustrador?
Me sirvió para adquirir experiencia en muchos sentidos, y aunque tardé años en hacerlo al fin me ayudó a “ver la luz”; resulta que la luz había estado allí todo el tiempo, estaba sobre la puerta y decía “SALIDA”.
– Com definiries el teu estil?
– No lo sé, creo que en cierto modo intento mantenerme dentro de la tradición, aunque saltándome algunas reglas cuando lo veo necesario. Hay quien ha definido mi estilo como “elegante”, un término que por supuesto me encanta… Y recientemente una editora ha definido el planteamiento que utilizo para abordar un libro como “muy literario”.
– Quina tècnica utilitzes a l’hora de il.lustrar?
– Últimamente dibujo digitalmente, pero mi herramienta de trabajo favorita siempre será el lápiz.
– El teu il·lustrador preferit és…
Muchos… pero los de cabecera son Edward Gorey y Norman Rockwell.
– Un il·lustrador és…
– Alguien capaz de destilar un texto en imágenes que aportan algo al conjunto del libro.
– De quin dels teus projectes com a il.lustrador et sents més orgullós? Per què?
– De todos ellos y de ninguno… Cada vez que termino algo tengo que hacer un esfuerzo enorme para no borrarlo todo y volver a empezar. Pero siempre termino convenciéndome de que lo que he hecho era lo mejor de lo que era capaz en ese momento. Tomo nota de lo que no me gusta e intento aplicar lo aprendido en el próximo proyecto.
– I el projecte més complicat…
– Mi especialidad es la de complicar los proyectos más sencillos, de lo contrario me aburro.
– Bombastica Naturalis és un dels teus darrers projectes, escrit i il.lustrat per tu, què ha suposat per a tu aquest llibre? Com et inspirar per crear la història?
– Me encanta visitar jardines botánicos, sobre todo cuando viajo a Inglaterra. También me fascina la Historia Natural. Leyendo una biografía de Charles Darwin surgió la figura de su abuelo Erasmus, un personaje inmenso en todos los sentidos, un verdadero polímata de la era de la ilustración: inventor, poeta, botánico, un “filósofo natural” (es decir, un científico cuando ni siquiera existía este término). Cuando alguien se adentra en estos temas, antes o después surge la figura de Paracelso, cuyo nombre completo era Philippus Aureolus Theophrastus Bombastus von Hohenheim… Aún tengo la anotación que hice en un cuaderno cuando me topé con este nombre. El Bombastus está subrayado. Antes o después empiezan a surgir preguntas, como las implicaciones del primer botánico que decidió añadir su granito de arena a la creación produciendo el primer híbrido. A partir de ahí es una mezcla de todo un poco… La botánica, los inventos, el papel que todo ello juega en nuestras vidas, y al final todo pasó a un segundo término y se convirtió en una mera excusa para contar pequeñas historias… En fin, léase mi respuesta a la pregunta anterior.

– Últimament estàs preparant il.lustracions per una versió de l’Alicia al País de les Meravelles, curiosament és el clàssic que a més il.lustradors els agradaria il.lustrar, i tu has tingut aquest privilegi. En el teu cas, també era el clàssic infantil que sempre havies somiat il.lustrar?
– No termino de ponerme de acuerdo conmigo mismo sobre el asunto de ilustrar clásicos. Por un lado creo estar convencido de la inutilidad de seguir creando versiones de obras que, como sucede en el caso de las ilustraciones de Tenniel para Alicia, ya desde su versión original forman un todo indivisible del texto en la imaginación colectiva. Pero por otro lado es muy difícil resistirse a la fascinación que ejercen estas obras, así que cuando a uno le proponen la posibilidad de ofrecer su propia visión es inevitable ponerse a dar saltos de alegría, se olvidan al instante esos motivos y a dibujar. Hay muchísimos clásicos que me encantaría ilustrar, más por puro capricho que porque realmente crea que puedo aportar algo nuevo; aún así creo que es infinitamente más importante crear obras nuevas.
– Si fossis un personatge de conte series …
–  Bruce Bogtrotter, el niño a quien Miss Trunchbull castiga a zamparse una tarta de chocolate extra grande en “Matilda” de Roald Dahl. Mi única diferencia con Bruce es que tras terminar la tarta yo hubiese repetido.
– Quina és la situació actual de la literatura infantil?
Desde el punto de vista creativo y teórico está en plena ebullición, resulta muy estimulante haber llegado a este mundo precisamente ahora. Por otro lado, el ritmo frenético con el que funciona el mercado editorial es bastante duro. Lo veo como una especie de torrente donde hay que remar muy, muy fuerte, de lo contrario la corriente puede llevarte a lugares donde no deseabas estar.
– Un país amb bona literatura infantil és …
un país con autores y editoriales que comparten el propósito común de crear la mejor obra de la que son capaces; que de verdad comprenden que un libro crece al mismo paso al que crece el lector y que no se trata de un artículo de usar y tirar y en consecuencia supone una responsabilidad, requiere un tiempo y un esfuerzo por parte de todos.
– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Espero que pronto vean la luz la versión de Alicia que he ilustrado para Anaya y la de “Otra vuelta de tuerca” de Henry James para la editorial Teide. El resto no te los voy a contar, son un secreto 🙂

La Marta Costa va néixer el 1970 a Barcelona, va estudiar disseny gràfic i s’hi va dedicar professionalment durant uns quants anys. El 2005 finalment es va decidir a convertir la seva passió de tota la vida en la seva professió: la il·lustració. I des d’aleshores que proba de fer-se un lloc en aquest món tan complicat, i jo crec que mica en mica ho està aconseguint. Amb un estil fresc i colorista, en cada nou treball intenta superar-se i obtenir millors resultats.

Si la voleu conèixer una miqueta més, només cal que continueu llegint aquesta entrevista:

– De dissenyadora gràfica a il·lustradora, com vas decidir fer aquest pas?
– A mi, de petita ja m’agradava molt dibuixar. Era el meu joc preferit. De fet, no recordo haver jugat mai a nines. Només dibuixava i jugava a les cuinetes. Després, de gran, vaig fer disseny gràfic perquè veia més factible poder-me guanyar la vida dissenyant que no pas dibuixant; però sempre amb la idea de dibuixar al cap. Quan ja portava mooolts anys treballant en disseny gràfic, se’m va “encendre la bombeta” i vaig decidir engegar un negoci d’estampació de samarretes infantils amb els meus dibuixos. Vaig fer un curs per a emprenedors, vaig muntar un taller, una web i, després de 2 anys, vaig veure que dibuixava les samarretes un cop l’any i la resta del temps estava fent de comercial per a vendre-les. Va ser una experiència boníssima, però llavors va ser quan vaig decidir que NOMÉS volia dibuixar i vaig començar a estudiar il·lustració seriosament i a treballar-hi professionalment fins ara.

– Creus que la teva experiència en el món del disseny gràfic t’ha servit en algun àmbit de la il·lustració infantil? O són dos camps totalment independents?
– Si, crec que m’ha servit molt. Des del punt de vista tècnic, perquè em va donar molta experiència tant amb els programes de dibuix, com en el món del disseny editorial (maquetar un llibre, preparar-lo per anar a l’impremta, etc..). I des del punt de vista estètic perquè m’ha donat una bona base per construir espais, combinar colors i formes, distribuir els elements dins d’una pàgina, etc…

– És complicat fer-se un lloc en el món de la il·lustració infantil?
– A mi em sembla que sí… potser és perquè tot just me l’estic començant fer! Crec que, actualment, la quantitat de bons il·lustradors (per cert, molt ben preparats) és molt més gran que no pas la quantitat de llibres que s’està editant.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Perquè?
– Dels que faig només per a mi, que no són encàrrecs. Perquè els faig més lliurement, sense patir perquè al editor li agradi o no, sense pensar si s’adaptarà al que vol… El resultat són il·lustracions més autèntiques, més fresques.

– Quin ha estat el projecte que més maldecaps t’ha portat?
– En general, els llibres de text són els que em porten més maldecaps… S’ha de fer una pila d’il·lustracions bastant a “contrarellotge”. Però igualment m’agrada!

– Has treballat per llibres de text, enciclopèdies infantils, revistes per a nens i il·lustració per àlbum il·lustrat. En quin àmbit et sents més còmode? Per què?
– Potser en els llibres de text, perquè és el que més he fet i ho tinc més per la mà. Tot i així, quan m’arriba un encàrrec d’àlbum il·lustrat em fa moltíssima il·lusió.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
– Primer llegeixo el text unes quantes vegades, fins i tot en veu alta. Després faig anar la imaginació i vaig pensant què és el que aquell text m’inspira. Quan ja tinc la idea del que vull fer, dibuixo l’esbós a llapis, l’escanejo i l’últim pas és donar-li color a l’ordinador.

– Com definiries el teu estil a l’hora de dibuixar?
– Això de tenir un estil no m’agrada gaire. M’agrada més anar variant, segons el que em ve de gust fer, o el que em surt en cada moment. Està bé anar evolucionant al llarg de la teva trajectòria, a mida que vas madurant.

– Il·lustrar és…
– Explicar històries, vivències i sentiments a través de les imatges.

– Sinó fossis il·lustradora series…
– Potser seria músic o cantant d’una música ben bonica, com ara el jazz. Encara que seria una mica difícil, perquè només de pensar en pujar dalt d’un escenari, ja m’he posat vermella!

– El teu il·lustrador preferit és… Perquè?
– Com suposo que diu tothom, no tinc il·lustrador preferit, perquè sempre en vaig descobrint de nous. Aquí en tenim de molt bons. M’agrada especialment la feina d’en Lluis Farré. També trobo molt interessant el que fan autors de fora, com Anne Herbauts, Olivier Tallec, Oliver Jeffers i els mítics Quentin Blake i Tony Ross, entre d’altres… La llista és interminable!

– Has il·lustrat dos contes clàssics d’Oscar Wilde? Què ha suposat per tu il·lustrar dues històries tan mítiques i amb tantes versions anteriors?
– Una mica de responsabilitat :o)  Abans de començar a il·lustrar-les no vaig voler veure versions d’altres autors que havien il·lustrat la mateixa història, per poder fer la meva versió més lliurement. Crec que el fet de veure altres versions de la mateixa història, podria haver-me condicionat inconscientment.

– Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, quin t’agradaria que fos? Perquè?
– Qualsevol conte que parli de les virtuts humanes. Això sí, millor que no sigui gaire trist, m’agraden més les històries divertides.

– Si fossis un personatge de conte series…
– Potser no queda gens bé dir aquest personatge en una entrevista com aquesta, perquè no és ben bé un personatge de conte, però sincerament, jo seria “La Pantera Rosa”. M’encanta la seva personalitat tan plena d’humor, intel·ligència, misteri i ironia. Sense dir res, ho diu tot. A més, també m’agrada molt la manera com estan il·lustrades les seves històries i el personatge en sí. Tot molt senzill, directe i sense artificis.

– On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?
– Jo no pretenc arribar enlloc en especial. Només pretenc gaudir de la meva feina i, si pot ser, viure d’aquesta professió. M’agradaria poder seguir dibuixant fins que sigui molt velleta!

– Un país amb bona literatura infantil és…
– Un país amb futures grans persones.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
– Crec que no sóc la persona més indicada per definir-la, però penso que actualment estem dins d’una mena de parèntesi (amb la crisi no es publica tot el bon material que es podria publicar). Tot i això, estic segura que ens en sortirem perquè, com he dit abans, aquí hi ha molta qualitat, tant d’escriptors com d’il·lustradors.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
– Posar-me al dia en tot aquest tema dels llibres digitals i multimèdia, que ara està arribant amb tanta força!

Avui us porto una il·lustradora que n’estic ben segura que us agradarà conèixer, es tracta de la Natscha S.Rosenberg. Viu entre Madrid i Berlín. Berlín, la ciutat on va nèixer, i Madrid, la ciutat que l’acollida. Es tracta d’una il·lustradora que es dedica professionalment a aquest món des de l’any 1998, i de la que ben segur en descobrireu un estil fresc, desenfadat, divertit i dolç. Si la voleu conèixer una mica més, no dubteu en continuar llegint aquesta entrevista:

– De petita ja t’agradava dibuixar? Se’t donava bé?
De pequeña dibujaba como hacen todos los niños, imagino. No recuerdo que me gustara especialmente hasta que descubrí las acuarelas. Eso me encantaba y apretar bien con el pincel hasta estropearlo!

– Quant de temps fa que et dediques al món de la il·lustració infantil?
Me dedico profesionalmente desde 1998. Poco después de que acabase la Licenciatura en Derecho.

– Com vas decidir que volies ser il·lustradora?
Si pienso en ello no creo que fuese una decisión firme. Lo intenté y al final, con esfuerzo, perseverancia, paciencia, apoyo y mucha suerte, funcionó.

– Ser il·lustrador és…
una profesión con la que me divierto.

– Si haguessis de definir el teu estil diries que és …
oh! no lo sé. Se me da mal definir mi propio trabajo.

– Si no fossis il·lustradora series …
abogada? Aunque, creo que preferiría ser cocinera de un restaurante pequeñito.

– De quin dels teus treballs et sents més orgullosa? Per què?
Tengo la costumbre de no pensar mucho en un libro una vez que se acaba. Con cada uno aprendes algo diferente ya que pruebas pequeñas cosas nuevas. Quizá una se siente siempre mejor con lo último que hace ya que está más cerca de como es una en este momento.

– Un il·lustrador es neix o es fa amb la pràctica i els estudis?
Imagino que muchos saben lo que quieren desde pequeños y tienen una habilidad natural para desarrollar esa labor pero la práctica y la perseverancia es fundamental. Los estudios? Bueno, depende de dónde estudies y sobre todo, quien imparte las clases. (debe ser una maravilla poder estudiar en la escuela de Artes decorativas de Estrasburgo!)

– Què et queda per fer en el món de la il·lustració?
Todo lo que me propongan.

– El teu il·lustrador preferit és …
madre mia! Qué dificil contestar esta pregunta ya que no hay un sólo nombre. Por decir algunos  Sempé, Wolf Ehrlbruch, Miroslav Sasek, Marc Boutavant, Ana Juan, Ali Mitgutsch, Oliver Jeffers…

– Vas néixer a Munic i t’has criat a Madrid, coneixes algun conte típic alemany? Ens el podries explicar?
Me crié en Mallorca y Alicante. Con 18 me fui a Madrid.
No me contaban muchos cuentos, la verdad. Es que no me estaba quieta, me gustaba estar fuera de casa. Me leían y leía los cuentos de los hermanos Grimm (Y del danés hans Christian Andresen, claro)
Recuerdo que me fascinaba un libro de mi hermano, Der Struwwelpeter. Un clásico alemán de 1800 donde se suceden historias de niños que hacen algo que se considera “incorrecto” para la época y por ello reciben un castigo. Y todo escrito en rima!

– Si fossis un personatge de conte series …
Caperucita (con botas rojas, claro)

– Quin conte clàssic t’agradaria il·lustrar? Per què?
Caperucita. Me gustan los lobos, el bosque, los animales del bosque y el color rojo. Aunque creo que el final sería diferente.

– Un país amb bona literatura infantil és …
En lo que se refiere a la ilustración y más concretamente a nuestro país creo que aunque se presume mucho de nivel e ilustradores, es una profesión poco reconocida y mal remunerada.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Estoy trabajando en una historia de la escritora Carolin Stronk para la editorial suiza NordSüd. Además tengo otro proyecto con la editorial inglesa Campbell y otro libro de tela para bebés con NordSüd.

La Vanina Starkoff va néixer a Buenos Aires, Argentina, l’any 1981.

Va estudiar Disseny gràfic, i a partir del 2005 es va decidir a formar-se com a il·lustradora. Ha fet pocs projectes escrits i il·lustrats per ella, però el seu darrer projecte m’ha arribat especialment, i és que quan el vaig veure a les llibreries em va agradar especialment: Ballar amb els núvols. Una bona història amb unes il·lustracions alegres, coloristes i sorprenents. Un molt bon treball d’una il·lustradora de la que segur, en sentirem parlar.

Si la voleu conèixer una miqueta més, us deixo amb l’entrevista:

– Quant temps fa que et dediques al món de la il·lustració infantil?
Me dedico al mundo de la ilustración infantil desde el año 2005.

– Com vas decidir que volies ser il·lustradora?
Luego de recibirme como diseñadora gráfica comencé a estudiar ilustración infantil por que no quería quedarme sólo con el diseño gráfico, me encantaba diseñar pero no me sentía apasionada por el diseño. Siempre supe que quería hacer cosas que estén relacionadas con los niños pero hasta ese momento no tenía claro de que manera. Cuando comencé a estudiar ilustración infantil descubrí la profesión y me enamoré!

– Ser il·lustrador és…
Hermoso! Es transmitir a través de imágenes mi forma de ver el mundo.

– Si haguessis de definir el teu estil diries que és …
Hace muy poco inicié mi carrera como para poder definir mi estilo, lo único que puedo decir sobre mi trabajo es que siempre trato de que las imágenes reflejen alegría y vida que es lo que me interesa transmitir.

– Si no fossis il·lustradora series …
Si no fuera ilustradora me encantaría ser bailarina en una comedia musical para niños.

– El projecte del que et sents més orgullosa és …
Tengo sólo dos proyectos como autora, el que más me da orgullo es el primero: “Bailar en las nubes” porque fue con el que inicié ésta hermosa carrera y donde pude plasmar varias cosas que venían dando vueltas en mi cabeza.

– Quin projecte t’ha resultat més complicat com il·lustradora? Per què?
Creo que todos los proyectos tienen sus complicaciones, hay que tratar de resolverlas para luego llegar a un buen resultado. Mi proyecto “Bola roja” fue el más complicado por que es una historia contada sólo con imágenes, sin texto. Fue todo un desafío!

– Has publicat un recull de contes i històries de fades i princeses. Amb quin dels contes et quedes? Per què?
Me quedo con “La princesa Cirenia bajo el manzano silvestre”. Cirenia es una princesa independiente que vive de manera libre viajando por los planetas. Me encantó éste personaje y me siento un poco identificada con ésta Princesa. Me encantaría tener un plato volador como el de Cirenia.

– Recentment has rebut un premi per la teva feina “Ballar amb els núvols”. Què ha suposat per a tu?
“Bailar en las nubes” fue mi primer proyecto como autora, mi primer libro álbum.
Fue una sorpresa enorme el haber recibido ésta mención, jamás imagine que mi proyecto quedaría seleccionado entre casi 500 proyectos de ilustradores de distintas partes del mundo.
Recibir ésta mención fue muy importante para mí y para la carrera que estoy iniciando. Fue como cumplir uno de esos sueños que anhelamos mucho y que pensamos que van a ser dificiles de hacerlos realidad.

– Un il·lustrador es neix o es fa amb la pràctica i els estudis?
Creo que no se nace, como en cualquier otra profesión, sino que hay que formarse, dedicarse y sobre todo ponerle muchísimo amor.

– El teu il·lustrador preferit és …
Mi ilustrador favorito es Tom Schamp

– Si fossis un personatge de conte series …
Una princesa en platillo volador!

– Ets de Buenos Aires, explica’ns un conte típic del teu país que t’expliquessin quan erets petita.
No recuerdo un cuento típico de mi país que me contaran cuando era pequeña, el cuento que me hace viajar a mi infancia es “El principito”, me acuerdo que lo disfrutaba mucho, sobre todo, los dibujos ya que era pequeña.

– Si haguessis de il·lustrar un conte clàssic, amb quin t’agradaria començar? Per què?
Me gustaría ilustrar “Pulgarcita” porque me gustaría trabajar el personaje y ponerme en la piel de ésta mujercita miniatura, sería muy divertido imaginar y dibujar el mundo visto desde sus ojos.

– Quina és la situació de la literatura infantil?
Creo que la literatura infantil ocupa un lugar muy importante en mi país y está en continuo crecimiento.

– Un país amb bona literatura infantil és …
Un país con niños felices y creativos.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Estoy con varias cosas dando vueltas, el próximo creo que será un libro dedicado a mi abuela.

Avui us porto l’il·lustrador Jorge Del Corral, un il·lustrador aragonès, que va estudiar Belles Arts a les nostres contrades i que s’hi va afincar, que va guanyar el 2009 el Premi Lazarillo d’il·lustració amb un dels seus darrers treballs: Els Fabricants de Muntanyes. I és gràcies a aquest darrer treball que vaig descobrir a aquest il·lustrador, i em va encantar tant que em vaig decidir a fer-li una entrevista.

Ha publicat altres treballs d’allò més interessants i té un estil fresc, amb molta llum i expressivitat. Estic convençuda de que us encantarà.

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
No ho vaig decidir. Després de provar moltes disciplines quan feia belles arts, vaig veure que el llenguatge de l’il·lustració era el que em feia sentir més còmode.

– Quan temps fa que t’hi dediques de manera professional?
Dos anys. Abans ho combinava amb d’altres feines.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullós? Perquè?
Tots pertanyen a un moment i els hi acompanya una història, i de cadascun d’ells em quedaria amb alguna cosa. De tot es pot gaudir i de tot s’aprèn.

– Quin ha estat el projecte que més maldecaps t’ha portat?
Buf! Pot ser un llibre d’aquarel·les que vaig fer als  meus inicis que no va acabar de sortir bé…i tots aquells als que pensava que no arribava a temps.

– Recentment has publicat Els Fabricants de muntanyes, una història força màgica i un projecte amb un text molt interessant. Què ha suposat per tu aquest projecte? Com et vas inspirar per crear-ne els seus personatges?

Més enllà de les portes que m’està obrint, em va donar una bona empenta per continuar apostant per aquesta professió.

Els gegants estan inspirats en els antics treballadors d’impremta i de les fàbriques de la època de la revolució industrial. Tot i que era l’inici de les fàbriques, aquests gegants representen la feina artesana, delicada i  feta sense les presses actuals.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Començo llegint el  text, el que explica i com l’explica – el seu registre, to -. Això em demana un tipus de llenguatge o un altre, i llavors,  jugo amb les imatges que em ronden pel cap, les intento posar en paper, i més o menys a la vegada ve el com fer-les. Aquesta és la part més feixuga, un cop tot està clar, és qüestió de fer com els fabricants de muntanyes, posar-s’hi i fer-lo amb carinyo.

– Com definiries el teu estil a l’hora de dibuixar?
Intento introduir el lector en una atmosfera, un espai, físic però imaginari, i crear sensacions, i emocions perquè el lector s’hi pugui capbussar.

– Il·lustrar és…
Crear, expressar, divertir-se, experimentar, il·luminar…

– Sinó fossis il·lustrador series…
Jugador de bàsquet…però dels bons! Posats a imaginar coses rares…

– Com definiries el teu estil?
És difícil definir-se un mateix, però hi ha gent que em diu que les meves il·lustracions són lluminoses i expressives.

– El teu il·lustrador preferit és… Perquè?
No en tinc cap de preferit. Em fixo en tot el que veig, sigui de gent coneguda o no.
Sempre hi han estímuls. De totes maneres, si hagués de dir un, diria en Shaun Tan, per la seva versatilitat, delicadesa i capacitat de transportar-te més enllà del paper.

– Has format part també d’un recull d’històries suïsses, il·lustrant-ne tres dels seus títols. Va ser un repte il·lustrar una història típica del folklore d’un país aliè?
No, gairebé totes les històries tradicionals del món tenen punts  en comú, no deixen de ser històries universals.

– Quina és la importància del folklore en la literatura infantil actual?
És important conèixer d’on ets i quines són les tradicions del lloc on creixes. Crec que el folklore gaudeix d’un espai propi a la literatura infantil, amb bones interpretacions dels clàssics i d’altres històries menys conegudes, d’aquí I d’arreu el món.

– Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, quin t’agradaria que fos? Perquè?
Qualsevol dels que vaig i em van llegir quan era petit, suposo que per l’emoció que em crearia tornar mentalment a aquella edat a on la realitat no tenia fronteres.

– Si fossis un personatge de conte series…
No és de conte pròpiament, però el capità Haddock era un dels meus preferits.

– On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?
No m’ho he plantejat com un objectiu, sinó com una manera de viure fent el que m’agrada, anant fent poc a poc.

– Un país amb bona literatura infantil és…
..un país amb uns fonaments culturals sòlids, com ara França, on és sorprenent com es viu la literatura infantil, a nivell de promoció de les obres, dels autors, i la quantitat d’activitats relacionades que s’hi fan…

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
No ho tinc gaire clar. D’una banda, és evident que la crisi afecta a les vendes. Però també és ben veritat que la mateixa crisi està fent treure el millor dels autors. I entre mig, hi ha el desembarcament de la literatura infantil a les noves plataformes, que és quelcom que ens afecta a tots, editorials, autors i lectors, i que encara no sabem ben bé per on anirà la cosa…

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Actualment estic il·lustrant un llibre de literatura infantil, i  estic esperant el moment de dedicar-li temps a  un parell de projectes personals que ja tinc avançats i que vull acabar.

Estic molt contenta per l’entrevista que us porto avui. Es tracta d’una entrevista a dos grans en els seus respectius àmbits: xerrarem amb l’il·lustrador Xavier Salomó i amb el músic Lluís Gavaldà. Dos talents tan grans s’han unit per dur a terme un projecte preciós, un projecte que sembla que nasqués perquè el dugués a terme en Xavier. Editar en format àlbum il·lustrat una cançó fantàstica de Els Pets: Valset.

D’aquest treball ja us en vaig parlar en un post anterior, i l’únic que us puc dir, és que és un gust que es publiquin coses tan boniques com aquesta, i és que per mi els nens ho són tot i en certa manera aquest és un reconeixement per als més menuts, un petit gran homenatge.

En motiu d’aquest àlbum, em vaig animar a fer-los arribar a través de la cap de premsa de La Galera, unes preguntetes que han estat molt amables en respondre’m. I és que és un luxe per mi, poder-vos portar aquest tàndem perfecte que han format en Xavier i en Lluís per treballar en aquest projecte conjunt, perquè sens dubte són dos GRANS amb majúscules. Moltes gràcies per les respostes a tots dos, i ara, us deixo amb l’entrevisteta:

Preguntes per en Xavier Salomó

– Què va suposar per tu el repte de transformar en il·lustracions una cançó d’un dels teus grups preferits?

Ho has definit amb la paraula exacte: l’encàrrec d’il·lustrar el Valset va ser un repte, se’ns dubte… però un regal a la vegada! Cada vegada que començo un llibre o un projecte, pateixo força; s’han de decidir un munt de coses…. En aquest cas, el patir s’accentuava perquè ara em tocava treballar colze a colze una persona que sempre havia admirat!

– Les teves il·lustracions són com sempre excel·lents, dolces i característiques, però minimalistes a la vegada, què és el que et va portar a decidir que aquest era l’estil adequat per aquest àlbum?

Pensava que aquest era un llibre destinat a gent de la meva edat, que hem escoltat Els Pets al llarg dels anys i que ara comencem a tenir fills. Per això em podia permetre treballar amb un estil més adult. A tot plegat s’hi afegeix que la lletra d’en Lluís és tremendament sincera. Volia que els dibuixos del llibre fossin tan despullats com la seva cançó. El procés del llibre ha estat una successió d’anar eliminant capes i capes del dibuix fins a quedar-me tan sols amb el més bàsic, amb el més sincer, sense artificis. Per això té aquest aspecte minimalista…

– Estàs acostumat a il·lustrar històries, és complicat il·lustrar una cançó?

Les cançons del Lluís, gairebé sempre, són com petits contes, petites històries. Valset no és cap excepció, però quan em vaig trobar davant del vers “ Tros de baldufa, sucret esponjós, m’has transformat en badoc” em vaig preguntar com carai il·lustraria aquestes paraules, que tan bé sonen a la cançó , però que tan cursis em semblaven quan les transformava en imatges! A partir d’aquell moment vaig decidir desfer-me de la literalitat:  Això em permetia un marge de llibertat fantàstic, no traïa la cançó, i oferia al lector una mirada de la cançó nova, com si es tractés d’una versió, però enlloc de musical, silenciosa i dibuixada.

– Per on vas començar quan et van proposar il·lustrar Valset?

Per posar el cd de “Com anar al cel i tornar” a l’ordinador i escoltar la cançó en bucle. I com sempre, amb la llibreta d’esbossos, vaig començar a dibuixar tot allò que em suggeria la lletra, la música…. i molt lentament, tot va anar sortint.

– Quines altres cançons t’agradaria il·lustrar?

Dels Pets? Buf…. n’hi ha un munt. Estaria bé fer una versió il·lustrada del Vespre, no? Entre Valset i Vespre podriem fer una W ben bonica! També seria xul·lo il·lustrar “Por”, o “Agost”. O “Hospital de mar” o “La solució”. Tot i que aquestes  no són aptes al públic infantil…

– Com ha estat l’experiència de treballar amb en Lluís Gavaldà?

Cullonuda! És un encant, i a sobre li agraden els Eels! Què fort!

– Et preocupava la reacció d’en Lluis quan veiés els primers esbossos amb els que estaves treballant per transformar la seva cançó en conte?

És clar… tot i que, no sé exactament perquè, quan treballava amb les imatges sabia que no anava desencaminat i que a en Lluís li agradarien els dibuixos. Potser perquè he anat seguint la carrera del seu grup, i l’evolució de la seva música… crec que això em donava pistes de quina podia ser la seva sensibilitat cap els dibuixos…

– El teu conte preferit és…

Hansel i Gretel és terrible i fantàstic!
I un altre de més contemporani, El carter Joliu: trobo que és un llibre magnífic, una meravella.

Preguntes per en Lluís Gavaldà

– Com va sorgir la idea de transformar Valset en conte?
Va sorgir per iniciativa de la editorial. Jo abans d’aquesta proposta estava força convençut de no exprimir més aquesta cançó, ja havia donat prou de si: programes de ràdio,  televisió, llibres..Tenia por de transformar-me en la Belen Esteban de Catalunya, he he..I mira, ara estic encantat de la vida d’haver-me deixat enredar!

– És cert que et vas prometre que mai faries una cançó pel teu fill? Què és el que et va fer canviar d’idea i dedicar-li aquesta bonica cançó a en Lluc?
Si, és cert. Ho vaig prometre públicament. Era jove, bocamoll i sobretot no era pare. La raó de canviar d’idea va ser tenir-lo, evidentment. Res ja no és igual.

– El teu petit ja ha pogut mirar el llibre i que li expliquis?
Sí, l’ha vist, i li agrada força, però jo crec que el gaudirà de debò quan sigui més gran.

– Perquè has decidit tornar a gravar una nova versió de la cançó?
Per que la feina del Xavier s’ho mereixia. Entre el seu talent i la cura de la editora han fet un objecte tan especial que es mereixia un petit esforç. A més, així puc dir que he fet alguna cosa en el llibre, a part de aportar-hi la lletra d’una cançó que ja estava feta!!

– Vas escollir tu l’il·lustrador, o va ser la pròpia editorial?
Ells en van fer una terna, i de seguida vaig tenir clar que volia que fos el Xavier. Hi ha alguna cosa en els seus dibuixos que m’arriba molt.

– Com ha estat l’experiència de treballar amb en Xavier Salomó?
Ha esta plena de màgia i de complicitat. No solament he descobert un artista excepcional si no que a més he fet un amic. Tot plegat ha estat farcit de coincidències molt increïbles: ell era seguidor nostre i no ho sabia!! Ara ens intercanviem cançons i mails i llibres i suggerències culturals i espero no perdre el contacte amb ell per que és molt bona gent i perquè això de pencar plegats ho hem de repetir, que coi..

– Què vas sentir quan vas veure Valset acabat i en format conte? Era tal i com l’havies imaginat?
No, si vols que et sigui totalment sincer és molt més bonic del que mai hagués imaginat. Fins i tot tinc una ampliació d’una de les pàgines a l’habitació del Lluc. M’encanta!

– El teu conte preferit és…
El Patufet. És un antiheroi nostrat i valent.

Avui us porto una il·lustradora que diu que ella el que sap fer són ninotets, però no us deixeu enganyar, la Marta Cabrol dibuixa i ho fa molt bé. Potser del seu estil se’n pot dir que és dolç, tendre, cares arrodonides, colors suaus i clarets… però sens dubte és un estil que vol anar una mica més enllà, i és que la Marta és molt perfeccionista amb tot allò que fa i li dona mil voltes abans d’estar contenta amb el resultat. I si no, temps al temps, ja ho anireu veient vosaltres mateixos.  La Marta compagina la il·lustració, la seva gran passió, amb el disseny gràfic, i de fet diu que són dos àmbits estretament lligats. Però des del mes d’abril de l’any passat s’ha llençat a la piscina per dedicar-se únicament a allò que més l’entusiasma: dibuixar. I de moment, sembla que se n’està sortint prou bé. Ha il·lustrat pel Tatano i això li ha obert moltes portes, però encara li queden moltes finestres per obrir. Si la voleu conèixer una mica més, llegiu, us agradarà:

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
Diria que no és que decidís començar sinó que és un món que sempre ha estat en mi encara que no n’he sigut conscient fins força tard. A mi de petita el que m’agradava eren els llibres i dibuixar.  M’encantaven els contes i tenia la sort de que la meva mare treballava a la biblioteca i em portava tots els contes i llibres nous que arribaven. De petita em recordo envoltada de contes, dibuixant i amb el cap als núvols imaginant històries, o sigui que és com si la professió d’il·lustrador me l’haguessin feta a mida.
Quan vaig haver de decidir què estudiava tenia present que volia una feina creativa i vaig tirar cap al disseny gràfic (crec que tampoc es podia estudiar il·lustració o jo ho desconeixia). Així que més tard quan em vaig posar a treballar vaig adonar-me que quan feia feines en les quals n’havia de fer les il·lustracions és quan realment m’ho passava més bé. Així és com em vaig començar a interessar en la il·lustració de manera més professional. I com a curiositat, recordo perfectament el dia que se’m va encendre la bombeta que volia fer il·lustració infantil. Va ser un flash! Un dia treballant vaig veure el conte de la rateta que escombrava l’escaleta il·lustrat per en Joma i em va agradar tant aquella rateta de la portada que vaig pensar “Això és el que vull fer jo!” En fi… que fent unes quantes “esses” ara torno a fer el que realment m’ha agradat des de sempre.

– Quan temps fa que t’hi dediques de manera professional?
Que faig col·laboracions deu fer uns 5 anys, potser una mica més però que m’hi dediqui del tot fa ben poquet (mesos) des de l’abril. Durant aquests anys tenia al cap que ho havia d’intentar però per circumstàncies familiars i laborals fins ara no ha estat el moment de llençar-m’hi.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Perquè?
En línies generals sóc de les que em costa dir que estic orgullosa. Jo si no hi hagués una data d’entrega per les feines les aniria canviant i canviant… De totes les feines que he fet hi ha cosetes que m’agraden i d’altres que penso que ho podia haver fet millor o diferent.

– Il·lustrar per una revista de prestigi com Tatano què  significa per un il·lustrador que es vol fer un camí en aquest món?
Doncs em sento molt agraïda al Tatano perquè per mi ha significat moltíssim en molts aspectes. M’ha obert moltes portes, hi ha gent que ha contactat amb mi per proposar-me projectes gràcies a les il·lustracions que ha vist del Tatano, i quan vaig començar a enviar books a les editorials alguns em van respondre que ja em coneixien i que havien vist aquestes il·lustracions. Realment m’ha facilitat molt la feina de donar-me a conèixer i potser també perquè em prenguin més seriosament.
Per altra banda a mi m’ha ajudat a confiar més amb mi mateixa i amb la feina que faig. El dia que em van trucar de Cavall Fort vaig quedar molt sorpresa, jo havia fet molt poqueta cosa de il·lustració i van confiar amb mi, i després vaig veure que em van tornar a trucar, i hi van tornar… Jo diria que les feines que he fet al Tatano m’han servit per madurar fins al un punt de veure’m capaç a dedicar-me seriosament a la il·lustració.

– Disseny gràfic i il·lustració són dos àmbits relacionats d’alguna manera o no tenen res a veure?
Sí, hi tant que estan relacionats. Només cal mirar enrere per veure com ha estat d’important la il·lustració en el món del disseny gràfic. A finals del S.XIX amb el cartellisme,  en els anuncis, envasos, etc… la il·lustració ha estat un recurs gràfic essencial. Amb la fotografia i les noves tecnologies es va deixar bastant de banda i va perdre una mica el valor que havia tingut però mica en mica va tornant a agafar terreny.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Diria que tinc com un desordre ordenat a l’hora de treballar que me l’adapto en funció del què haig de fer. Depèn del tipus d´il·lustració, si és per un conte, un llibre de text o un joc com els del Tatano…. A vegades començo bucant el personatge i fent una pila d’esbossos un sobre l’altre, a vegades de seguida tinc algunes imatges molt clares al cap i vaig directe a dibuixar-les.  Si és un conte em faig una mica d’esquema per veure on haig de col·locar les il·lustracions perquè tinguin una mica de ritme… en fi, no tinc una fórmula fixa.

– Com definiries el teu estil a l’hora de dibuixar?
Sempre he dit que més que dibuixar jo el que sé fer són ninotets. La gent m’acostuma a dir que tinc un estil dolç i potser si que és l’aire que em surt espontàniament i en part m’agrada però no vull quedar-me només amb això… de fet encara no vull definir-me.

– Il·lustrar és…
…és igual que explicar històries. Una mateixa història explicada per diferents persones pot ser molt diferent, el to de veu, els detalls, a vegades te n’inventes un tros que no hi era… doncs il·lustrar és el mateix però amb imatges. Expliques històries deixant-hi una mica del què ets tu.

– Si no fossis il·lustradora series…
Ballarina

– El teu il·lustrador preferit és… Perquè?
No tinc un il·lustrador preferit, és que en tinc molts que m’agraden i tots són molt diferents. Triar-ne un és impossible.

– Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, quin t’agradaria que fos? Per què?
Ho estic pensant i me’n vaig d’un a l’altre… Potser em quedo amb algun d’aquests que hi surten nens esquifits però eixerits que aconsegueixen ensarronar la bruixa o el gegant… com ara en Polzet, o Hansel i Gretel….

– Si fossis un personatge de conte series…
Segurament la caputxeta vermella… em trobaria el llop, m’hi faria amiga i me n’aniria pel meu camí la mar de contenta collint flors i pensant “Quin xaiet tan simpàtic que he conegut”.

– On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?
Doncs suposo que viure del què m’agrada és una bona fita! De moment vaig pas a pas i gaudint del camí. De fet ara és allò que estic il·lusionada amb tot i amb moltes ganes de fer una pila de coses entre elles alguns projectes propis que fa temps que tinc al cap. De moment no em puc queixar, tot ha sortit rodat i no he parat, crec que fins ara he tingut molta sort.

– Un país amb bona literatura infantil és…
Doncs un lloc on nens i no tan nens tenen una eina genial per aprendre de la mateixa vida, aprendre valors i sobretot a somiar i a imaginar …

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Potser en comparació amb altres països encara ens queda molta feina per fer, ho dic més pel que vaig sentint que per coneixement propi. Poster sí que costa arriscar-se amb projectes propis i més en aquestes èpoques. Però també veig que últimament estan sortint editorials molt petitones que estan fent coses molt maques.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Ara estic amb llibre de text per una temporada i després en principi tinc un conte en projecte però no te’n puc explicar res perquè encara no me n’han donat detalls.