Elefant Trompeta

“Diu la llegenda que en els temps que no existia encara el famós i conegudíssim estany de Banyoles, en el seu lloc hi havia un castell. Un poderós castell al bell mig de la plana governat per un cavaller al qual li pagaven tribut totes les viles veïnes. I era tan cruel que no tenint prou amb el que li pagaven els seus feudataris, feia sortides de manera freqüent amb un nombrós grup de nobles per les contrades veïnes robant tot el que se li posava a l’abast: bous, ovelles, cavalls… i apoderant-se també de totes les donzelles que es trobava al seu pas, segrestant-les i emportant-se-les al seu castell.
Tota la comarca estava consternada i fins al capdamunt del cavaller, tant era així que tothom  la contrada resava a la Mare de Déu del Mont perquè els alliberés d’aquell Senyor Feudal tan cruel.
Un dia es va desencadenar una tempesta temible i ferotge: la gent es va tancar a les seves cases encenent espelmes i pregant a Déu que els lliurés de la catàstrofe que podia originar la tempesta. De sobte tot el cel s’omplí d’una claror blavosa i un llamp cargolat com si es tractés d’una autèntica serp de foc va donar pas a un tro esgarrifós que va fer tremolar el terra.
Un cop la tempesta va anar minvant, va deixar lloc al sol, un sol bell i esplèndid com no n’havien vist mai cap. Era el sol de la llibertat, i és que el llamp havia partit i destrossat sencer l’odiat castell, i en el seu lloc les gents del poble veieren un estany enorme, l’actual estany de Banyoles que en el lloc on havia estat el castell i conserva un gran engolidor.
I segons explica la llegenda, en certes nits de l’any, i si t’hi fixes molt i molt bé, encara es poden veure les runes de l’antic castell i les seves torres.”

Aquesta llegenda rep el nom de El castell enfonsat i es tracta d’una llegenda característica i pròpia de Banyoles que tot i no ser gaire coneguda passà a enriquir ja fa molts i molts anys la cultura llegendària de la comarca.

I és que llegendes que giren entorn de l’estany n’hi ha moltes, la més coneguda és sens dubte la del Monstre de Banyoles o el Drac de Banyoles, llegenda que sens dubte ha enfosquit a la resta.

Avui però us volia portar aquesta llegenda recollida per Joan Bru Sanclement, un comerciant i publicista barceloní membre actiu de l’Associació d’Excursions Catalana i present també a les primeres entitats del catalanisme polític del nostre país.
Bru va recollir aquesta llegenda l’any 1876 quan un barquer de l’estany de Banyoles li va explicar, juntament amb la llegenda d’en “Morgat”, dues llegendes que expliquen l’origen de l’estany de Banyoles segons la tradició popular i que són les primeres llegendes que s’expliquen entorn a la formació d’aquest estany. El folklorista barceloní va publicar aquest material etnopoètic al Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana l’any 1886.  El material recollit per Joan Bru d’aquestes i altres llegendes de l’indret inaugurarà una tradició literària: l’estany de Banyoles com a paisatge literari, que tindrà continuïtat en diversos autors com Jacint Verdaguer, Fages de Climent i Joan Perucho entre molts altres.

L’any 1884 va fer estada a Banyoles el poeta de Catalunya Jacint Verdaguer, amb la intenció recollir algunes llegendes per tal d’incloure-les en la seva obra Canigó.

D’aquesta llegenda en podem destacar alguns aspectes, i és la devoció a la Verge del Mont i la creença amb els xucladors o engolidors que hi ha o hi poden haver al fons de l’estany.

Ara si voleu i per acabar us puc fer un breu resum de l’altra llegenda que explica la formació de l’estany de Banyoles, la història d’en Morgat:

“Morgat era teòricament el cognom del protagonista de la història que ara us explicaré, tot i que segons la història recollida per Joan Bru, d’ell només ens diu que es deia Joan i que era de Porqueres, i que antigament Banyoles i Porqueres estaven unides per una gran esplanada, però les múltiples versions de la llegenda recollides a posteriori li donen a la llegenda el nom de Morgat. Una tarda en Morgat llaurava un tros de terra amb la seva parella de bous quan de sobte va sentir una veu que li deia:
Morgat, Morgat,
agafa la llaura
i vés sota teulat.
I vet aquí que estranyat, sense saber d’on provenia la veu li va fer cas, va marxar cap a casa mentre notava com la terra tremolava sota els seus peus. I tan bon punt ell i els seus bous entraren a la Pineda del seu mas, varen veure com tot aquell pla que antigament havia unit les dues poblacions s’enfonsava i s’omplia d’aigua formant el gran estany de Banyoles.”

Aquesta història és una mica més coneguda a la comarca que la del Castell Enfonsat i explica de nou la formació de l’estany de Banyoles, com si aparegués del no res sense mai abans haver existit.

Il·lustracions
Us deixo un parell d’il·lustracions antigues de la llegenda d’en Morgat, que com ja us he dit és més coneguda que la del castell encantat, de la Mercè Carrera.

I una altra de la Cristina Losantos publicada en el Cavall Fort en una espècie de reportatge que van fer sobre l’estany de Banyoles.

La història que avui ens ocupa ens transporta a l’Estany de Lanós, a la Catalunya Nord, a l’Alta Cerdanya, i és que segons diu la llegenda aquest gran estany d’aigües glaçades amaga una màgica ciutat. Al seu interior, a la part més fonda hi podem trobar una ciutat encantada on hi viuen fades, dones d’aigua i éssers femenins de gran bellesa. Aquestes viuen en palaus de cristall i vetllen per les gents d’aquests indrets. Alhora estan en lluita constant contra les bruixes i diables de Balatx o Balaig (unes bruixes que viuen amagades a l’Estany que rep aquest mateix nom i que es troba al Canigó). Es diu d’aquestes fades o dones d’aigua que intenten fer tan bé com poden i desfer les malifetes que fan les bruixes i diables.
També diuen que és molt perillós quedar-se adormit vora el llac en certes dates, ja que per Sant Joan i Nadal, les dones d’aigua hi celebren una gran festa, es poden escoltar belles cançons, música, rialles, el dringar de les copes, la remor dels plats, i hi surt tanta resplendor del llac en aquestes dates que s’il·lumina completament.

El que hi sigui a prop en aquestes dates tan senyalades, s’hi sentirà atret de forma irremeiable, i quedarà encantat per viure sempre més amb elles al fons de l’estany. L’arribada d’un nou hoste es reconeix des de lluny, ja que les dones d’aigua li fan una gran benvinguda amb tant guirigall que retruny en les muntanyes més properes.

Les goges de Lanós obeeixen a una reina, que és a la vegada senyora de l’estany i de la ciutat, que viu tranquil·la al fons del llac. És la més gentil i la més bella de totes elles i segons diuen té la capacitat de volar. La gent de la zona se la imagina cavalcant majestuosament els aires damunt d’un ésser fantàstic imprecís tan graciós com ella, i a vegades també portada dins d’una carrossa d’or massís recoberta de perles. Diuen d’ella que surt a passejar cada dia pels seus dominis que estan formats no només per l’estany on viu sinó també pels del Cadí i del Canigó i des dels de Sant Maurici fins al mateix estany de Banyoles, on ja us vaig explicar que al fons  es creu que existeix una altra ciutat encantada habitada per altres goges o dones d’aigua que li reten vassallatge.

Tot això que us he explicat ho recull Amades en un dels seus llibres. Però cal dir que sobre la llegenda de La Ciutat de Lanós encara us puc explicar alguna cosa més, i és que com acostuma a passar entorn de les goges i les dones d’aigua giren tota una sèrie de llegendes, la majoria d’elles sobre homes que acaben al fons del llac, pastors mig perduts i embadalits per la bellesa de les dones d’aigua… Ara us explicaré un parell de llegendes més entorn d’aquest indret:

“La llegenda explica que la reina de les fades va sortir un dia a passejar pel Canigó, i assegut al bosc va veure a un jove i ben plantat pastor. La reina va quedar embadalida pel jove i fornit pastor del qual s’enamorà immediatament. És per això que va prendre l’aparença d’una pastora per conquistar-lo. I així va ser, el jove es va enamorar en seguida i la jove parella es va casar. La Reina al poc temps d’haver-se casat va decidir revelar-li el seu secret al seu marit, i el va portar amb ella al seu palau del fons del llac. Varen ser feliços durant una bona temporada, i és que passaren un grapat d’anys, però tard o d’hora el que va passar era inevitable. El pastor trobava a faltar el sol, els boscos, la seva terra, els paisatges. I la reina, comprenent els sentiments del seu marit, el va omplir de riqueses i el va deixar tornar a la seva terra. El pastor va passar la resta dels seus dies al Canigó i va ser sempre fidel a la seva estimada.”

“Segons una altra llegenda, un pastor de Vedrinyans, perseguint una euga que se li havia escapat, va irrompre sense voler al mig d’una reunió de dones d’aigua a l’estany de Lanós. Aquesta llegenda les descriu com a dones amb cua de peix, assimilant aquests personatges directament amb sirenes. Les dones d’aigua el varen retenir, però quan aquestes es van dormir, el pastor va intentar fugir. Amb tant mala sort que va ensopegar, va caure, es va fer mal i va cridar de dolor. Els crits alertaren a les dones d’aigua, que ofeses i enfurismades, varen començar a ruixar-lo d’aigua que anava enterbolint la vista del pastor fins que finalment es va acabar convertint en pedra. Quan ja s’havia convertit en monòlit el van llençar ben lluny i va anar a clavar-se a la vora de Llívia, és l’anomenada Pedra  Dreta.”

Tota una sèrie d’històries sobre Dones d’aigua, goges, fades o com les vulgueu anomenar, que nodreixen bona part de l’imaginari català amb les seves històries. Aquesta vegada les de l’Estany de Lanós, i és que de dones d’aigua hi ha a gairebé tots els indrets de Catalunya on l’aigua ha tingut o té un valor predominant o important en el desenvolupament de la zona, en la seva geografia o entre la seva població.

Imatge
I no podem acabar aquest article sense una imatge d’aquest bonic llac.

“Avui ens traslladem molts i molts segles enrere a l’època de la invasió dels gots, pels volts del segle IV, quan el Rei Euric va matar al cap dels Baguades, que era el nom que en aquella època rebien els habitants de la Vall de Freser. Va ser en aquell moment en que Euric es va voler casar amb Sigiberta, la més bonica de totes les dones de la Vall. Aquesta va fugir per tal d’evitar al casori i amagar-se a les Coves del Freser.
Just a l’entrada de la cova va començar a sentir rialles, bells cants i el dringar de les copes, la jove encuriosida s’hi endinsà. Dins de la cova plena d’or i argent hi va trobar el palau de les goges, que en veure-la tan bonica, no van dubtar ni un instant a oferir-li convertir-se en una d’elles, i varen anar més enllà, ja que la van convertir en la seva reina.
Diuen fins i tot els que viuen per aquella zona que a vegades des de  l’avenc de Sant Ou, al Mogrony encara es poden sentir els sorolls de les festes que organitzen, però que si hi aneu i ho sentiu, no us hi acosteu, que podríeu ser encantats i condemnats a viure per sempre més com una encantada.”

Aquesta és una de les llegendes que s’expliquen entorn de la Cova de les Encantades de Ribes i de les encantades o goges que en ella hi habiten, no és però l’única llegenda o història que s’explica, i és que de fet hi ha una altra força famosa que diu així:

“No se sap ben bé com ni perquè, però heus aquí que un bon dia un ribetà va caure pres dels moros i va anar a parar a Constantinoble com a captiu. El Rei Moro en assabentar-se de la procedència del jove, el va fer portar davant seu per encomanar-li una missió. La filla del rei àrab es trobava encantada en una cova de Ribes de Freser, i és que quan ell va fugir de Catalunya no se la va poder emportar, i que si aconseguia alliberar-la per ell seria un gran tresor que s’amagava a l’interior de la cova i la mà de la seva bonica filla. L’única manera de desencantar a la filla del rei era portant una carta fins la cova i allà lliurar-la a la boca de la serp que hi habitava que no era altra que la filla del rei moro que es trobava encantada dins la cova i transformada en serp. I que sobretot anés amb molta cura, ja que si per un sol instant deixava caure la carta a terra, el desencantament ja no seria possible.
El ribetà va tornar a Ribes disposat a complir la missió que li havia estat encarregada. En entrar a la cova enseguida se li va acostar la serp i va ser tan gran la por que el jove va sentir que sense voler va deixar caure la carta a terra i ja la resta de la història us la podeu imaginar. El ribetà que fuig com pot de la cova i la jove princesa que continua encara avui encantada en forma de serp dins la cova protegint el tresor a l’espera de que algú algun dia la pugui desencantar.”

Ambdues llegendes les va recollir Jacint Verdaguer en els termes de Campelles i Bruguera entre els anys 1878 i 1880, les seves fonts són orals i totes expliquen i justifiquen la presència de goges o encantades a les Coves de Ribes. Jacint Verdaguer va utilitzar aquestes llegendes d’inspiració per un dels passatges del seu famós poema el Canigó que diu així:

Jo tinc una galeria
que va per dintre dels monts
des de la Cova de Ribes
fins al forat de Sant Ou.
Per un cap veig Coma Ermada
i els espadats del Montgrony;
per l’altra el riu que anguileja
des de Queralbs a Ripoll.
Mon Palau és dins d’un cingle
que el Freser parteix en dos;
a cada banda del cingle
tinc finestres i balcons,
amb heureres per cortina,
lligaboscos per festó.
De riba a riba abraçant-se,
vells roures que fan de pont;
los que passar-hi m’hi veuen
me prenen per un colom.
Filla d’Amand, rei bagauda,
encantada allí visc jo,
al valent que em desencante
prometent-li grans tresors,
donar-li vida més dolça
i fer-lo franc de la mort.
Mentrestant, gentil parella,
preneu ma corona d’or.

Una de les curiositats de la primera llegenda que us he explicat, la del Rei Euric, és que es tracta d’una llegenda que teòricament té lloc en uns temps molt remots, està ubicada en el temps, i a més dóna noms de personatges històrics que van existir en realitat, com és el cas del Rei Euric, que efectivament sí que va arribar a combatre i matar al Rei dels bagaudes, fet que dóna certa credibilitat o si més no un marc històric creïble a la llegenda.

A ribes de Freser però les llegendes que s’expliquen de goges i encantades no les podem trobar únicament en aquesta cova, sinó que hi ha una altra llegenda que explica que al cim de Balandrau, a 2585 metres d’alçada, a la serra que separa Ribes i Camprodon hi viu una encantada que cultiva una pomera amb flors i pomes d’or que tenen el do de la immortalitat. És a través d’aquests fruits que l’encantada els hi ofereix a les joves que prèviament ha escollit per tal que es converteixin en encantades com ella.

És amb tot plegat que poso fi a aquestes històries sobre les encantades de Ribes de Freser, i és que com ja és ben sabut per tots, la geografia catalana està plena a vessar de dones d’aigua, goges i encantades.

“Segons explica la llegenda, fa molts i molts segles Sant Jaume peregrinava per tota la Península per tal de donar a conèixer l’Evangeli de Jesús. Sant Jaume anava vestit amb una túnica molt basta farcida de petxines, un capell i un bastó que l’ajudava a prosseguir el seu camí per les calçades construïdes pels romans. DE totes les peripècies que l’apòstol va viure se n’explica una de força curiosa que li va ocórrer al Sant quan ja es trobava a prop d’arribar a Lleida. Era fosc, ja de nit, cansat i famolenc Sant Jaume volia anar a un hostal que havia vist de lluny al vessant del turó; i era per aquesta raó que tot i que ja feia estona que s’havia fet fosc, no havia volgut aturar-se.
I de sobte l’apòstol es va aturar en un encreuament de camins, la calçada el feia anar riu Segre amunt (per on avui passa el carrer Major de Lleida); i l’altre camí pujava fins a la ciutat. El pobre Sant Jaume, mirava amunt i avall a veure si trobava una ànima compassiva que li pogués indicar quin camí seguir, però per allà no hi passava ningú i Jaume va decidir continuar per la calçada.
Jaume caminava a les palpentes, amb les seves mans fent-li d’ulls i mireu si és mala sort la seva que amb el peu va aixafar una bardissa i una punxa se li va clavar ben endins del peu, tant que ja no podia caminar més.
Es va asseure al terra enmig de la cruïlla i derrotat pel dolor. L’Apòstol va intentar de manera inútil arrancar-se l’espina, però res de res. I com que patia tant va començar a fer autèntics crits de dolor que alertaren als veïns del poble, sobretot a alguns dels infants de les cases del voltant, que varen acudir amb fanalets allà d’on provenien els crits i van ajudar a Sant Jaume a deslliurar-se de l’espina i a poder seguir amb el seu camí.
El Sant, sincerament agraït per l’ajuda rebuda va augurar tota mena de joia i prosperitat a la ciutat, i en especial als infants que l’havien il·luminat. És en honor als fets que allà varen passar que en aquell encreuament els lleidatans varen fer construir una capella amb la imatge de l’Apòstol a la façana coneguda popularment com a Peu del Romeu”.

Aquesta llegenda que us he explicat avui és la Llegenda de l’Espina, una llegenda transmesa de manera oral, i de generació en generació per part de pares a fills a comarques lleidatanes sobretot, on gaudeix de  gran popularitat. I és que a més aquesta llegenda narra un fragment de la llarga història del “Camí de Santiago” o “Camí de Sant Jaume”, plena de misteris i curiositats.

Però com passa en la majoria de llegendes, d’aquesta història s’expliquen  algunes variants, una altra de les més populars explica que en realitat qui va venir a ajudar Sant Jaume quan es va clavar l’espina al peu varen ser uns àngels que baixaren del cel amb uns fanalets, altres versions afirmen que en va ser un de sol.

Sigui com sigui, aquesta és una de les llegendes religioses més importants de la ciutat, i en l’interior de la Capella (construïda l’any 1399) que es va fer en honor seu hi podeu trobar una escultura que representa exactament l’escena de l’Apòstol traient-me l’espina del peu i un angelet il·luminant-lo amb un fanalet. Així que ja us podeu imaginar com n’és d’antiga la llegenda que us he explicat avui.

I és que els lleidatans per tal de commemorar aquell fet i el pas de l’Apòstol per la seva ciutat, cada any per la vigília de Sant Jaume, el 24 de Juliol cap al vespre,  fan el que anomenen Romeria de Sant Jaume. Aquesta festivitat consisteix en una processó de fanalets encesos que acompanyen al Sant des de l’església del Carme fins a la Catedral Nova. La gràcia de la festivitat en qüestió és que els fanalets són portats pels nens i nenes de la ciutat i els han fet ells mateixos. La processó a més també va acompanyada pels gegants de la ciutat, i s’organitza fins i tot un concurs de fanalets on, per votació popular, s’escolliran els fanalets més ben fets i més originals. Els participants exposen els seus fanalets a la Capella que hi ha en honor al Sant i els premis es donen al final de la celebració.

Imatges
Primer de tot us vull portar una imatge de la Capella de Sant Jaume o Peu del Romeu.

Ara una imatge de l’escultura que representa la llegenda i que està a la Capella de Sant Jaume.

Una petita mostra de l’exposició de fanalets que es fa a la Capella el dia de la processó.

I ja per acabar algunes imatges de la Romeria de Sant Jaume que s’organitza a la ciutat cada 24 de Juliol.

Père Fouettard
Père Fouettard és un personatge que acompanya Sant Nicolau el dia 6 de Desembre i que s’encarrega de portar als nens dolents trossos de carbó i/o propinar-los fuetades amb el seu fuet (d’aquí el seu nom), mentre que Sant Nicolau els hi deixa regals a aquells que s’han portat bé. És sobretot conegut a la part nord-est de França, i en alguns indrets del sud de Bèlgica. Es tracta d’un home de cara sinistre, vestit amb robes fosques de cabell descuidat i llarga barba. Porta un fuet, un bastó llarg, i fins i tot pot arribar a portar un sac o bossa amb la que emportar-se els nens. Té la cara fosca, en algunes ocasions, hi ha qui diu que és perquè va néixer d’una efígie cremada, altres en canvi diuen que és pel sutge de les xemeneies per les que entra amb Sant Nicolau. En d’altres representacions Père Fouettard és igual al Zwarte Piet holandès. Altres representacions d’aquest personatge el descriuen exactament igual que Sant Nicolau però amb robes fosques.

Els orígens d’aquest personatge es remunten forces segles enrere, pels volts de l’any 1150. La història diu que un hostaler (en algunes versions un carnisser) captura tres nens rics que anaven camí de l’internat. Juntament amb la seva dona els maten per robar-los les seves pertinences. Una versió més cruel de la història explica que droguen els nens, els hi tallen el coll, els fan a trossets ben menuts i els fan servir per a l’estofat. Sant Nicolau descobreix el crim i ressuscita als tres nens. Després d’això en Père Fouettard es penedeix i es converteix en l’acompanyant de Sant Nicolau. Una altra versió d’aquesta mateixa història explica que va ser Nicolau el que va obligar a Père Fouettard a convertir-se en el seu ajudant com a càstig per tots els crims que havia comés.

Un altre de les llegendes entorn aquest personatge és una mica més recent, data de l’any 1552, any en que es va dur a terme el setge a la ciutat de Metz. Durant aquella època els pelleters van  cremar una efígie del Rei Carles V i  a partir de les cendres d’aquesta  van crear un personatge grotesc que anava armat amb un fuet i lligat amb cadenes que castigava als infants. Els fets en que la ciutat va ser alliberada i la crema de l’efígie coincideixen amb el temps en que Sant Nicolau va passar per la ciutat i el temible personatge creat pels pelleters es va assimilar en la figura de Père Fouettard, d’aquí a que es converteixi en el seu homòleg.

Caps als volts del 1930 la figura de Père Fouettard apareix als Estats Units sota el nom de Father Flog o Spanky (Pare Fuetejador). I tot i que es tracta del mateix personatge, aquest està totalment desvinculat del Nadal i es tracta simplement d’un espantamainades, que té la seva còmplice femenina, i que tots dos castiguen als nens dolents.
Belsnickel
 El Belsnickel és un ésser característic del folklore de la regió del Palatinat (al sud-oest d’Alemanya, ocupant bona part de l’estat Federal de Bundesland), de Sarland i de Baden-Württemberg. Curiosament aquest personatge també és present més enllà d’Europa, i el podem trobar a Pensilvània (entre els emigrants germànics sobretot), Santa Catarina (Brasil) i a les zones de les praderies Canadenques. El Belsnickel arriba a les llars una o dues setmanes abans de Nadal, i genera cert temor entre els nens de les cases d’aquests indrets, ja que misteriosament sempre sap i coneix quins són els nens que es porten malament.

Físicament, acostuma a portar robes fetes amb pells velles, brutes, esquinçades i trencades, i porta un fuet o unes branques amb les que pegar als nens dolents. Porta una màscara i d’aquesta a vegades en surt una llarga llengua. Normalment els nens sempre en surten il·lesos i en la majoria dels casos es comprometen a ser nens bons per por al que els hi pugui passar. A diferència de la resta d’acompanyants de Sant Nicolau, Belsnickel actua ol i pot arribar abans que ho faci Sant Nicolau.

A Pensilvània és el personatge que visita als infants abans que arribi el Nadal per tal de comprovar si el seu comportament està sent l’adient. Ell truca a les portes o finestres de les llars on hi ha infants i els nens han de respondre correctament allò que els hi pregunta o bé cantar-li alguna cançó. A canvi en Belsnickel els hi llença caramels al terra. Tot i que si els nens es llencen massa de pressa i de sobte damunt dels caramels, en Belsnickel els hi pegarà amb el seu fuet o branquillons. Tot i que pugui semblar un personatge especialment dur, la tradició del Belsnickel és totalment inofensiva i divertida pels infants d’aquestes contrades.

En Krampus i en Belsnickel són dos éssers totalment diferents, mentre que un té una aparença totalment antropomòrfica, l’altre és pràcticament un diable, un té un caràcter i una tradició molt més amable, i en contrapartida el Krampus és molt més salvatge i controvertit. El conte i la tradició del Belsnickel ha passat de generació en generació entre els germànics que varen emigrar a Amèrica, sobretot a Pensilvània.

La procedència de Belsnickel i de Sant Nicolau, segons l’Etenisme (o neopaganisme germànic) prové del Déu Wodan en el seu paper de Déu Cercador, i és que segons explica la llegenda aquest Déu s’apareixia en forma de rodamón, uns dies abans del Yule i anava per les cases preguntant tant a adults com a infants preguntes amb respostes d’allò més complexes, amb la finalitat d’avaluar la saviesa d’aquells qui anava visitant. De manera que aquells que donaven les respostes correctes quedaven absolts d’haver de passar algunes probes físiques, i els que erraven tenien la possibilitat d’esborrar el seu error tot superant alguna mena de probes físiques, i en cas de no superar-les havien de fer alguna actuació en la que havien de cantar alguna cançó, o demostrant alguna habilitat.

A la meitat del Yule, el Déu Wodan retornava en el rol de “concededor de desitjos” (com a Sant Nicolau) i premiava a tots aquells que havien superat amb garanties les probes plantejades per ell en els dies precedents.

Els elfs Nadalencs
I per acabar, el darrer personatge que acompanya a Santa Claus ja són els Elfs Nadalencs, personatges provinents de la tradició nord-americana de Santa Claus, tot i que poden derivar de la cultura Escandinava dels Tomtens. De fet en el poema de Clement Clarke Moore de 1823 “A Visit from St. Nicholas” ens descriu a Santa Claus com un vell follet grassonet i rodanxó, aquesta descripció és prou evident que deriva de la influència escandinava on el seu Pare Noel no tenia mida ni proporcions humanes, i és que dels Tomtes ja us en vaig parlar en l’article del Pare Noel.

Els Elfs Nadalencs apareixen per primera vegada l’any 1850 en un llibre anomenat Elfs Nadalencs escrit per Louisa May Alcott i que mai s’arriba a publicar. Posteriorment tornen a aparèixer en la revista Godey’s Lady’s Book l’any 1873 on ens els ensenyen mentre treballen amb Santa Claus en la portada del número nadalenc de la publicació, i com es tractava d’una revista molt influent, l’aparició dels Elfs Nadalencs va fer que es popularitzessin i acabessin formant part de la tradició nadalenca del país.

Actualment als països de parla anglesa: Estats Units, Canada i Anglaterra aquests petits Elfs són els que s’encarreguen de construir les joguines que el Pare Noel entrega als nens i nenes d’arreu del món, i ho fan a la casa que aquest té al Pol Nord. Físicament són menuts, vestits de verd amb alguns detallets en vermell i amb orelles punxegudes.

Krampus
El Krampus és una bèstia-dimoni característica del Folklore germànic que cada any té la funció de castigar als nens que s’han portat malament, tot capturant-los en el seu sac i emportant-se’ls al seu cau. La seva aparença és la d’un dimoni i tot i ser característic dels països de parla germànica, aquesta figura ha traspassat fronteres i té les seves pròpies variants a Àustria, Romania, Baviera, el Sud-Tirol, República Txeca, Hongria, Eslovàquia, Eslovènia i Croàcia. De fet és a Àustria on té més popularitat avui dia.

Físicament és un ésser pelut, de cabell marró o negre, amb banyes de cabra, potes amb peülles i llengua afilada. Diuen també que porta cadenes i campanes de diferents mides, i a les mans pot portar branques de bedoll per a pegar al cul dels nens que es porten malament. Les branques de bedoll són probablement part del seu origen pagà i podien formar part d’una espècie de ritus d’iniciació; en representacions posteriors s’ha substituït per escombres. També pot portar a les seves esquenes un sac o una tina amb el qual porta als nens que s’han portat malament directament a l’infern o fins i tot els ofega.

En Krampus actua la primera setmana de Desembre coincidint amb la celebració de les Festes de Sant Nicolau i camina pels carrers de les ciutats espantant als infants amb les seves cadenes oxidades i campanes.
Per trobar els orígens del Krampus, ens hauríem de remuntar a l’època precristiana. Han estat diversos els estudis realitzats que intenten explicar el seu origen.

En Krampus sovint està emparentat amb els antics Déus amb banyes i amb les bruixes, i pel que fa a les cadenes, aquestes poden haver estat introduïdes amb el Cristianisme, degut al fet d’encadenar el Diable, tot i que hi ha qui assegura que les cadenes poden formar part d’un antic ritus d’iniciació.

L’antropòleg austríac John J. Honigmann en un estudi de l’any 1975 assegura que a Alemanya Sant Nicolau comença a gaudir de certa popularitat ja en el segle XI, i la unió entre Sant Nicolau i la figura del Krampus es comença a donar ja des del segle XVII, moment el que el Krampus s’introdueix a les celebracions d’hivern, tot i que la creença estesa arreu d’Europa ens fa pensar que la figura del Krampus és més antiga i prové d’una tradició anterior.

Durant la guerra Civil Austríaca de l’any 1934, la figura del Krampus va ser totalment prohibida, i el 1950 el govern va fer una campanya en contra d’aquest personatge característic del folklore germànic. A finals del segle XX han ressorgit les festes entorn a aquest personatges i s’ha reobert de nou el debat sobre si en Krampus és una figura adient o no per als nens.

Actualment en els països alpins la nit del 5 de Desembre es celebra la Krampusnach on el temut dimoni apareix pels carrers, a vegades acompanyat per Sant Nicolau, i altres anant pel seu compte tot visitant les llars i els comerços que va trobant al seu pas, tot buscant als nens que no s’han portat bé, dels qual s’encarregarà ell mateix, mentre que Sant Nicolau només s’encarregarà dels que han estat bons. Els hi pren els regals i els hi deixa carbó.

Es celebren d’aquesta manera una espècie de cavalcades que reben el nom de Krampuslaufen i que consisteixen en que un munt de Krampus envaeixen els carrers de la ciutat espantant a grans i petits en forma de desfilada.

Knecht Ruprecht
 Knecht Ruprecht és d’origen alemany i apareix per primera vegada en forma escrita al segle XVII com una figura de la processó de Nadal de Nuremberg. La tradició ens diu que apareix a les llars alemanyes la nit de Nadal i que porta una llarga barba, va vestit amb pells o fins i tot cobert de palla i porta un llarg bastó, un sac ple de cendres i en algunes versions fins i tot porta tot de campanetes penjant de les seves robes. A vegades cavalca damunt d’un cavall blanc, i fins i tot a vegades pot anar acompanyat de fades o d’homes amb les cares pintades de negre i vestits com a dones.

D’acord amb la tradició Knecht Ruprecht s’encarrega de preguntar  als nens si han resat, i si ho han fet rebran pomes, nous i galetes de gingebre. Si no han resat, els hi donarà cops amb el seu sac ple de cendres. En altres versions de la història (probablement versions més modernes) el Knecht Ruprecht els hi dóna als nens entremaliats regals inútils, lletjos, trossos de carbó, pedres, pals; mentre que els nens que han estat bons rebran dolços per part de Sant Nicolau. Una altra de les opcions o tradicions és que els nens han d’estar adormits quan passa per les cases i deixa dins de les sabatilles dels nens dolents un bastó perquè els pares renyin o peguin al seu fill per haver estat dolent i entremaliat; en comptes de dolços, fruita i fruits secs com és característic de la tradició alemanya. O una versió més “light” és que els hi deixen un bastó dins la sabatilla per advertir-los que el seu comportament no ha estat bo i que si no millora, vindrà el Knecht Ruprecht a pegar-los amb ell.

En d’altres regions és costum que el Knecht Ruprecht truqui a les portes de les cases i els nens hagin de sortir a rebre’l tot cantant alguna Nadala, poesia o fent alguna cosa que pugui demostrar lo bons nens que han estat. Els que ho facin malament seran colpejats, i els que ho facin bé rebran per part de Knecht Ruprecht algun regal o algunes llaminadures. I fins i tot els nens que han estat molt dolents se’ls emportarà amb el seu sac al Bosc Negre on viu per a menjar-se’ls o per llançar-los al riu.

En alguns indrets més apartats de certes regions dels Alps Europeus, en particular als pobles nevats del sud i l’oest de Salzburg (Àustria), el Knecht Ruprecht té les funcions d’ajudant de Sant Nicolau i s’encarrega de vigilar el Sant durant el seu viatge ajudant-lo a que tot surti correctament. Tots dos personatges en aquestes regions, van acompanyats dels Krampus, com ja us he explicat, que són éssers que aterroritzen als nens austríacs que creixen pensant que si són dolents poden acabar dins del sac del Krampus, rebent de valent amb els seus bastons de bedoll o fins i tot ofegats dins les seves tines o en els rius.

Sigui com sigui Knecht Ruprecht és en algunes versions un simple servent, en d’altres és un salvatge que Sant Nicolau troba i que creix i cria al seu costat; i en d’altres versions fins i tot va una mica coix, ja que segons explica un altre variant de la llegenda va patir una lesió de petit.

Avui de nou començaré uns orígens que dividiré en diverses parts, es tracta dels Ajudants de Sant Nicolau, d’aquells personatges que en diverses cultures l’han ajudat a repartir regals entre els nens del món, o pel contrari l’han ajudat amb aquells que no es porten del tot bé.

Els acompanyants de Sant Nicolau han estat diversos al llarg de tots els temps, i canvien en funció del país europeu en el que ens referim, la majoria de personatges els podem trobar en els diferents països de parla germànica. Es tracta de personatges que esdevenen els antagonistes del propi Sant Nicolau, personatges que el que s’encarreguen és d’emportar-se les joguines o els regals d’aquells nens que no han estat bons.

En general es tracta de personatges foscos, que van vestits de negre, o porten barbes i cabells foscos, o que fins i tot tenen la cara negre, poden arribar a tenir fins i tot un aspecte sinistre. Tot i així algunes versions antigues representen a aquell que acompanya Sant Nicolau com una còpia de sí mateix però vestit de negre.

Sigui com sigui, en funció del país aquest acompanyant rep diferents nom i té aspectes també molt diversos. Rep el nom de Knecht Ruprecht a Alemanya, Krampus a Àustria, Belsnickel a Pensilvània, Schmutzli a Suïssa, Zwarte Piet a Holanda, Le Père Fouettard a França, i a la República Txeca va acompanyat d’un àngel i un dimoni.

Avui el que vull és parlar-vos dels més destacats de tots ells, la seva aparença, funció, origen…

Zwarte Piet
En diferents i antigues imatges medievals, Sant Nicolau era representat amb una espècie de Dimoni encadenat que havia estat vençut pel Sant i que estava obligat a servir-lo, aquest dimoni coincideix en la versió germànica de l’ajudant de Sant Nicolau, tot i que en la cultura holandesa que és la que ara ens ocupa, entre els segles XVI i XIX aquest personatge va anar transformant-se prenent una forma gairebé humana, i transformant així el diable en un simple esclau o servent del propi Sant Nicolau. Al segle XIX, la figura del diable encadenat va tornar a ressorgir i va acabar prenent la forma d’un “moro”. El naixement o aparició d’aquest personatge es deu a que sovint era el propi Sant Nicolau el que havia de ser sever i intransigent amb els nens que no havien estat bons, i per això, per tal de suavitzar i millorar la imatge del propi Sant Nicolau, qui acaba prenent aquestes característiques és en Zwarte Piet. De fet, finalment, els dos personatges acaben compartint les tasques difícils i tan l’un com l’altre poden castigar a un nen que no s’ha portat bé, diuen que fins i tot els que no es porten bé se’ls poden endur dins d’un sac fins a Espanya, lloc on Sant Nicolau viu fora de temporada; i si només ha estat una mica entremaliat els hi pot deixar carbó o uns branquillons de fusta en comptes de regals.

Va ser a partir de l’any 1850 el moment en que en Zwarte Piet apareix per primera vegada de manera escrita en tot l’entorn de Sant Nicolau, en un llibre escrit per un professor de Primària d’Amsterdam Jan Schenkman, que rep el títol de Sint Nikolaas en zijn Knecht (Sant Nicolau i el seu servent). El llibre el descriu com un jove servent de procedència mora del qual no ens diu el nom. També introdueix tota una sèrie de mites que acaben convertint-se en establertes a nivell nacional, i és que és també a partir d’aquell any en que s’afirma que Sant Nicolau prové d’Espanya i arriba a Holanda en vaixell de vapor. A la versió de 1850 el servent de Sant Nicolau va vestit de blanc amb rivets vermells, tot i que en edicions posteriors, el personatge va vestit amb molts més colors i una vestimenta que recorda al tipus de roba que es portava a Espanya durant aquella època, vestimenta que encara avui dia utilitza.

El llibre va ser reeditat en nombroses ocasions, i es va estar republicant un segle després. No va ser però fins l’any 1891 en que el servent va rebre per primera vegada nom, va ser el nom de Pieter, d’aquí a Zwarte Piet (Pere el negre). Fins als anys 1920 va haver una sèrie de llibres i publicacions que van estar atorgant-li altre noms, i el seu nom i aparença van anar canviant al llarg dels anys.

És a partir dels anys 20 i 30 quan la festa del Sinterklass i la figura de Zwarte Piet prenen gran rellevància com a festa Nadalenca, i el Zwarte Piet acaba convertint-se en l’afable ajudant de Sant Nicolau que va carregat amb un sac, però no pas per emportar-se als nens, sinó un sac carregat de dolços. I és que l’encarregat a Holanda de portar els dolços als infants és ell. Amb els anys, els ajudants negres de Sant Nicolau es van anar multiplicant, i fins i tot cadascú té diferents funcions, un de portar el llibre de Sant Nicolau on anota els nens que s’han portat bé i els que no, l’altre que és el cap dels Zwarte Piet, i així successivament.

Ben entrat el segle XX, es va buscar una explicació diferent al perquè la seva cara era negre, i és que van acabar explicant que es tracta d’un escura-xemeneies espanyol, per això que té la cara embetumada.
Actualment és molta la controvèrsia creada entorn aquest personatge, ja que molts l’acusen de tractar-se d’una tradició molt racista, i s’està intentant canviar una imatge que ara per ara està força malmesa dintre de les tradicions del Sinterklass holandès.

Sigui com sigui el Zwarte Piet aliè a totes les polèmiques que ocorren al seu país, continua repartint la nit del 5 de Desembre “Pepernooten”, “Kruidnoten” i “Strooigoed” que són les galetes típiques holandeses que reparteix durant la seva desfilada i que s’encarrega de deixar a les cases dels nens i nenes holandesos, també els reparteix caramels i és molt típic que a cada nen li deixi una lletra de xocolata que sigui la inicial del seu nom.

Il·lustracions
Per acabar us volia portar algunes imatges d’en Zwarte Piet, conegut com a Pere El Carboner i en castellà Pedro Carbonilla. Són il·lustracions i imatges que us serviran per entendre l’evolució que ha viscut aquest personatge al llarg dels anys. Fins avui dia on en alguns indrets ja no es pinta la cara de negre, i pot ser fins i tot una dona.

Com ja s’acosta Nadal i és època d’il·lusió, em feia gràcia parlar-vos d’uns personatges sovint secundaris i sovint oblidats característiques d’aquestes dates nadalenques. Sota la premisa que ja sabeu tots que jo sóc dels Reis Mags més que no pas del Pare Noel, crec que els grans oblidats i que sempre acompanyen aquest simpàtic senyor de vermell són els Rens. Sí, sí, els rens que tiren del trineu i l’ajuden a repartir regals per tot el món.
Els originals vuit rens que ajuden al Pare Noel amb el seu trineu no han existit sempre, sinó que provenen d’un poema de l’any 1823 sota el títol “Una visita de Sant Nicolau” (“A vsit from St Nicholas” també conegut com “The night before Christmas). En un inici el poema va ser publicat anònimament, però l’any 1837 es va adjudicar la seva autoria a Clement Clarke Moore.
La idea original però prové d’encara més antic, segons diuen l’autor d’aquest poema es va inspirar en una antiga llegenda escandinava sobre el Déu Odin que muntava un cavall de vuit potes anomenat Sleipnir. Aquest cavall apareix en els primers textos escrits el segle XIII tot i que el seu origen prové de fonts molt més antigues. Les vuit potes representen els vuit vents, era de color gris i era l’únic cavall capaç d’anar per terra, mar i aire, i fins i tot podia anar i tornar de la terra dels morts.

Abans però de l’aparició dels vuit rens del Pare Noel a escena, l’encarregat de portar a Sant Nicolau era un cavall blanc anomenat Amerigo, que a més portava a Zwarte Piet o conegut també com Pedro Carbonilla. Finalment tant el cavall del Pare Noel, com Pedro Carbonilla varen desaparèixer de la tradició popular. Però la història de Pedro Carbonilla me la reservo per un altre dia.
Ara tornem de nou als rens, com ja us he dit apareixen per primera vegada l’any 1823, i en un inici seran un total de vuit: Donner (Tro), Blitzen (Llamp), Vixen (Bromista, Trapella, Juganer), Cupid (Cupido), Comet (Cometa, Veloç), Dasher (Presumptuós, Presumit), Dancer (Ballarí) i Prancer (Acròbata, Saltador).

Curiosament els rens estaven separats per mascles i femelles, de manera que els de l’esquerra són mascles i els de la dreta femelles.
De manera que queden ordenats de la següent manera:

Els noms de Donner i Blitzen són d’origen alemany, mentre que els de la resta són d’origen anglès.
Dasher i Dancer eren els líders dels rens, ja que eren els que encapaçalaven la comitiva (abans però de l’aparició de Rudolph).
Prancer és el més bonic de tots, i a més gaudeix de gran resistència.
Vixen, és l’equivalent femení de Prancer.
Comet és l’encarregat de repartir la felicitat i la màgia del Pare Noel; en canvi Cupid s’encarrega d’escampar l’amor i l’alegria.
Donner representa l’esperit del tro, i Blitzen el del llamp. Aquests dos rens, originàriament s’anomenaven Dunder i Blixem, d’aquí la procedència germànica dels seus noms.

No va ser fins ben entrat el segle XX que els vuit rens es van acabar convertint en els nou que són actualment, i és que l’any 1939 Robert L May crea a Rudolph en un poema. I és així com neix el ren de nas vermell. La seva figura no es va popularitzar però fins que l’any 1949 el germanastre de May, Johnny Marks, no va adaptar el poema en format cançó.

La història de Rudolph en sí és força entendridora, i no deixa de ser l’Aneguet Lleig del rens. En Rudolph era ridiculitzat per la seva manada per tenir el nas vermell i brillant, un nas que emetia llum pròpia, i que era un fanalet que li va posar una fada. Però vet aquí que un dia de Nadal va començar una gran tempesta de neu, que impossibilitava al trineu del Pare Noel començar el seu viatge. Però el Pare Noel, va conèixer en Rudolph, el va posar al capdavant dels seus vuit rens, i amb la llum del seu nas els hi va servir de guia. Des d’aquell moment Rudolph esdevé un heroi, i sens dubte el més admirat i estimat per tots.

L’any 1947 Max Fleischer va fer aparèixer per primera vegada en moviment en Rudolph, en un petit curt d’animació.

La popularitat d’en Rudolph va créixer imparable i d’ell s’han fet: curts d’animació, contes, pel·lícules… S’ha convertit en el ren més famós, i de fet és curiós que de la resta de rens no en coneguem ni el nom, pràcticament, i hagin acabat passant a un segon pla.
Sigui com sigui, els rens del Pare Noel s’han acabat convertint avui dia en un dels elements més característics d’aquest simpàtic personatge vestit de vermell.

Il·lustracions
Abans de començar amb les il·lustracions del Pare Noel, el seu trineu i els rens que l’acompanyen sempre en els seus viatges, m’agradaria portar-vos una il·lustració del cavall Sleipnir, cavalcat pel Déu Odin.

Són moltes les il·lustracions que podem trobar sobre el trineu del Pare Noel i els seus rens, les primeres que us portaré són algunes on només apareixen els vuit rens inicials del Pare Noel.

Ara us deixo amb algunes imatges originals de la publicació del poema d’en Rudolph.

L’any 1951 Richard Scary va adaptar el curt de Fliescher en un preciós conte per nens, en el que podeu trobar magnífiques il·lustraions com aquestes:

Altres figures predecessores
Abans d’acabar és impossible fer aquest repàs a la figura del Pare Noel sense mencionar altres figures precedents a l’existència d’aquest personatge, més enllà de Sant Nicolau de Bari és clar.

Folklore Germànic. Yule i Odin
 Abans de la cristianització els pobles germànics celebraven el solstici d’hivern, i aquestes festes rebien el nom de Yule. Amb la Cristianització a Europa, aquestes tradicions varen ser absorbides per les Festes Nadalenques. Però el Yule era una època d’estar amb família, de celebració i també de recordar als morts.
Es diu que la nit del solstici d’hivern coincidia amb la darrera cacera que duia a terme el Déu Odin anomenada la caça salvatge, i ho feia durant la nit més llarga de l’any, que també rebia el nom de la Nit de les Mares. A partir d’aquesta data, la festivitat del Yule començava i durava 12 dies (des del 25 de Desembre al 6 de Gener), i és que aquella nit implicava el començament d’un nou any, l’inici d’un nou cicle. De fet, la paraula Yule significa “Roda”.

De tot plegat neix la relació d’Odin amb Sant Nicolau i posteriorment al Pare Noel, i per això alguns aspectes de Sant Nicolau, com el fet de muntar a damunt d’un cavall blanc i la seva enorme barba gris o blanca provenen d’Odin, probablement el personatge més primerenc de tota la tradició nadalenca actual.

Folklore escandinau. Cabra de Yule i Tomte
 La cabra de Yule és un dels primers referents nadalencs de la cultura escandinava. El seu origen és probable que provingui de l’adoració que els escandinaus han professat durant segles al Déu Thor, que era el Déu del Tro, del cel i de la tempesta, era el Déu per als camperols, ja que d’ell depenia la prosperitat de les seves collites. Doncs aquest Déu anava amb un carruatge tirat per dues cabres, i és probable que en aquestes cabres neixi la figura de la Cabra de Yule.

La cabra de Yule ha tingut diferents funcions al llarg dels anys. Entres els segles XVII i principis dels XX, els pares de família de les cases escandinaves es vestien de cabres i picaven a les portes de les seves pròpies cases tot portant regals per als nens de la família.

A Suècia diuen que la cabra de Yule és un esperit invisible que pot aparèixer per les cases abans de Nadal per assegurar-se que les preparacions del Yule s’estan fent de manera correcta.

Finalment la cabra de Yule s’ha acabat convertint en un simple element decoratiu més de les festes nadalenques escandinaves, convertint-se en una cabra de palla molt característica que estic convençuda que heu vist en més d’una ocasió.

I és que el paper de la cabra de Yule va quedant relegat a una segona posició en quan apareix a escena el Tomte. El Tomte és un ésser característic de la mitologia escandinava relacionat amb el solstici d’hivern. És menut com un follet, de llarga barba blanca i porta robes d’allò més llampants. És considerat un portador de regals i la versió Sueca i Noruega de Santa Claus. Els Tomtes viuen amagats a les llars de les diferents famílies escandinaves, de les que són els seus protectors. Si se’ls tracta bé, protegeixen els nens i els animals de la família, a més d’ajudar en les feines de la llar i el camp. Tot i així tenen un caràcter d’allò més particular, i és que si es senten ofesos o insultats fan bromes o malifetes un xic pesades i poden arribar a matar el bestiar de la família.

 Els Tomtes reparteixen els regals entrant per la porta de les cases, i poden anar acompanyats d’un porc, que s’han convertit, juntament amb la cabra de Yule en un element decoratiu molt característic de les cases sueques.

A les llars sueques que encara creuen amb els Tomtes i no pas amb el Pare Noel, deixen un plat de civada amb mantega perquè el Tomte i el seu porc s’alimentin després de deixar els regals a casa seva.

Els Tomtes en l’antiguitat eren considerats les ànimes de les granges, totes i cadascuna d’elles en tenien un, però després de la cristianització d’Escandinàvia la seva popularitat es va veure molt disminuïda i relegada a un pla molt secundari, i la pròpia religiosa els van arribar a considerar éssers demoníacs.

A partir del 1840 els Tomte (també anomenats Nisse) varen tornar a gaudir de certa popularitat i és que a Dinamarca es van acabar convertint de nou en els portadors dels regals nadalencs, i van passar a anomenar-se Yule Nisse. I l’any 1881 gràcies a la publicació d’un poema dedicat als Tomten escrit per Viktor Rydberg, apareixen per primera vegada les il•lustracions de Jenny Nyström que aporten la imatge dels Tomte tal i com els coneixem avui dia. Poc després va passar a portar els regals a Noruega i Suècia, substituint així a la cabra de Yule o Julbock.

De manera gradual, i degut a la imposició de Santa Claus, aquests éssers menuts van anar creixent i assemblant-se cada vegada més a Santa Claus, però conservant el seus noms que en suec era Jultomte, en Noruec Julenisse, en Danès Juleman i en finès Youlupukki, i també algunes de les característiques que els Tomte tenien a les seves terres. Així per exemple el “Santa Claus” nòrdic no baixa per les xemeneies, sinó que entra per la porta de les cases i entrega els regals sense fer-ho d’amagat dels nens com ho feien antigament amb la cabra de Yule, no viu al Pol Nord, no està gros i a Suècia, Dinamarca i Noruega encara li deixen un plat ple de civada per què se’l mengi després de repartir els regals. I en algunes postals i motius nadalencs els Tomte encara són representats com éssers diminuts sovint acompanyats per algun animals de granja, o fins i tot amb un trineu tirat per una cabra.

El father Christmas anglès
 El Father Christmas és la primera personificació dels Nadals que es va conèixer a Anglaterra. És la personificació de l’esperit nadalenc, i en un inici no estava relacionat amb repartir regals als infants, sinó que més aviat era un esperit nadalenc dirigit als adults, que els animava a menjar i a beure i a celebrar els Nadals envoltats d’aquells que més ‘estimen. De fet, en aquell moment no rebia el nom de Father Christmas, sinó simplement es tractava de l’esperit nadalenc.

En un inici no era representat com un avi o una figura vella, no fou fins a inicis del segle XVII, moment en que va anar augmentant unes corrents puritanes i extremadament cristianes que veien en la figura del “Father Christmas” un ésser que l’únic que feia era convidar a beure i menjar, en comptes de potenciar el que ells consideraven l’esperit nadalencs pròpiament dit. És a partir d’aquest moment que el comencen a representar com un home gran, savi i venerable, rebent així per primera vegada el nom de “Father Christmas” o “Old Christmas”.

No va ser fins a mitjans de l’Era Victoriana, en que la vella imatge del “Old Christmas” va anar sent substituïda per l’evolució de Sant Nicolau, del Sinterklass o del Santa Claus americà posteriorment, oblidant així la figura de l’Esperit Nadalenc pròpiament dit que convidava en èpoques nadalenques a beure, menjar i a la disbauxa, per ser substituït per l’ésser especialment purità que porta regals als nens d’arreu.

Pel que fa a la vestimenta del Father Christmas anglès, sovint, per no dir gairebé sempre en totes les seves representacions anteriors a finals de l’època victoriana, anava vestit de verd, ja que representava que passat el fred de l’hivern arribaria de nou la primavera.

El Bonhomme Noël francès
A França anterior al Santa Claus americà, existia una tradició molt similar a la d’Anglaterra, derivada al igual que en les altres regions europees de Sant Nicolau de Bari, es tractava del Bonhomme Noël (El Bon Home del Nadal). Es tractava d’un vellet de barba blanca, simpàtic i generós que deixava regals en les sabates dels nens i nenes durant l’hivern. Anava acompanyat del Pare Fouettard, un personatge que portava un fuet i que s’encarregava de castigar als nens que no havien estat bons, ve a complir la mateixa funció que Zwarte Piet.
Al igual que passava a Anglaterra, les autoritats eclesiàstiques mai varen acabar de donar suport a aquest personatge, tot i que la seva popularitat a França va continuar ben vigent fins que a finals del segle XIX la imparable popularitat de Santa Claus es va acabar imposant per donar lloc al nou Père Noël.

Tot plegat, és moltíssima la informació que es pot arribar a recollir sobre aquest personatge, controvertit, estimat, però per molts impropi del seu Nadal, ja que la gent té tendència a aferrar-se a les tradicions autòctones, i intentar obviar les tradicions imposades per la globalització.

La història de com Sant Nicolau passa a convertir-se en Santa Claus
Als voltants de l’any 1614, varen començar les primeres migracions d’holandesos a la costa dels actuals Estats Units, i  varen fundar així la ciutat de Nova Amsterdam, que va rebre aquest nom a partir de 1626 (la actualment coneguda com a Nova York quan va ser reconquerida pels anglesos l’any 1664), varen portar amb ells les seves tradicions, festes, folklore i costums, entre elles el Sinterklass.

L’any 1809 l’escriptor Washington Irving va escriure una sàtira, anomenada Història de Nova York, en la que va deformar el nom de la festa Sinterklass amb la pronunciació angloparlant de Santa Claus. Més tard el poeta Clement Clarke Moore, l’any 1823, va publicar un poema en el que va acabar de donar forma al ”Santa Claus” mencionat per Irving per primera vegada, dient que es tracta d’un home prim i petit que regala joguines als nens la Nit de Nadal i que es transporta en un trineu tirat per vuit rens (la història dels rens ja us l’explicaré en un altre article).

L’any 1863 serà quan adquirirà la fisonomia per la qual és reconegut arreu del món de gros, barbut i bondadós. Això serà possible gràcies a l’il·lustrador alemany Thomas Nast que va dissenyar aquest personatge per a les seves tires nadalenques a Harper’s Weekly. Va ser en aquestes tires on es va crear la vestimenta característica del Pare Noel, i que segons diuen, l’autor es va basar en les vestimentes característiques que portaven els bisbes anys i potser segles enrere.

A mitjans del segle XIX, el Pare Noel nord-americà va passar a Anglaterra, i d’allà a França on es va acabar fusionant amb la figura autòctona del Bonhomme Noël. També arribava d’igual manera als Països Baixos, on Sant Nicolau, competeix contra la versió americana d’ell mateix anomenada Santa Claus. I és que en moltes llars holandeses encara intenten conservar la tradició de Sant Nicolau i la seva festa el Sinterklass.  A finals del segle XIX, degut a una campanya de publicitat de la marca Lomen Company (del sector dels frigorífics) es va acabar creient i estandarditzant que el Pare Noel provenia del Pol Nord, així com van acabar d’agafar rellevància els rens com a mitja de transport per al Pare Noel.
A principis dels segle XX, l’any 1902, l’escriptor L. Frank Baum (autor del Mag d’Oz) va escriure el conte The life and Adventures of Santa Claus, on neix la història de com Santa Claus esdevé immortal, i de com es guanya també el seu títol de Sant.
Igualment ja en el segle XX, concretament l’any 1931, l’empresa Coca-Cola va encarregar al pintor Habdon Sundblom que remodelés la figura de Santa Claus per fer-lo més humà i creïble. De fet hi ha una llegenda urbana, que no és més que això, que assegura que el Pare Noel abans de fer-se la campanya de Coca-Cola vestia de verd, i que va ser gràcies a la imatge generada per aquesta marca comercial que va passar a vestir de vermell. Res més lluny de la realitat, ja que a Sant Nicolau sempre se l’havia representat amb els colors eclesiàstics dels bisbes de l’època, que eren el vermell, el blanc i alguns detalls en daurat. Tot i que cal considerar i tenir en compte, que entre els anys 1800 i 1900 no hi va haver fixat un color estàndard i marcat per ser utilitzat pel Sant Claus americà, sent el verd un dels més utilitzats. De manera que el que sí podem afirmar és que Coca-Cola va contribuir a que el vermell fos el color definitiu i únic de Santa Claus. Ja que les seves campanyes amb les imatges de Habdon Sundblom varen durar més de 30 anys, des de 1931 a 1966.
A partir de tot plegat, la llegenda actual diu que Santa Claus viu al Pol Nord, o a la Lapònia Finesa, la Lapònia Sueca o fins i tot a Groenlàndia acompanyat de molts nans que l’ajuden a fabricar les seves joguines, amb un telescopi amb el que espia els nens que es porten bé i els que no, amb la seva dona Mama Noel, amb els seus rens… I que entra a través de les xemeneies de les cases.
Actualment hi ha diversos països que han engegat certes campanyes en contra del Pare Noel, en un intent de recuperar les figures nadalenques pròpies com el verdader Sant Nicolau de Bari, els Reis Mags o altres personatges nadalencs d’origen paga i més antic; sembla però una tasca complicada degut a que en el fons el fenomen de la globalització i de la comunicació i xarxes mundials impliquen aquestes coses. També és considerat un símbol purament comercial utilitzat per les principals marques comercials per augmentar els seus ingressos en èpoques nadalenques, allunyant-se així del veritable significat originari dels Nadals.

Il·lustracions
És molt fàcil trobar milers i milers d’il·lustracions sobre el Pare Noel: contes, postals… Noves, antigues, vintage… Però aquí no us en portaré d’aquestes, de fet em feia gràcia portar-vos les campanyes que va anar fent Coca-Cola any rere any durant més de 30 anys, ja que crec que Coca-Cola és la firma comercial causant de la imatge que el Pare Noel té actualment, i mentiria tot aquell il·lustrador que en el fons no s’hagués inspirat en les imatges que va crear Habdon Sundblom per al refresc més famós de tots els temps.

Campanya Nadalenca de Coca-Cola de l’any 1931

1932

1933

1935

1936

1937

1938

1940

1941

1942

1943

1945

1947

1948

1949

1950

1951

1952

1954

1956

1960

1962