Elefant Trompeta

Si el Nadal passat hi va haver una pel·lícula de dibuixos diferent, allunyada de Disney, de Pixar i del 3D, aquesta va ser sens dubte La cançó del mar. Una pel·lícula extraordinària, feta com es feien abans i que a més d’aportar-nos unes il·lustracions fantàstiques i una imatge preciosa, ens acosta una bonica història. Una història basada en una llegenda tradicional dels països nòrdics. Una història sobre Selkies, les Selkies són uns éssers mitològics que són una espècie de dones d’aigua nòrdiques que tenen la propietat de convertir-se en foques. Però de tot plegat ja us en parlaré un altre dia. Ara deixeu-me que us expliqui l’argument de la pel·lícula en qüestió. Ens narra la història d’una família on el pare és el vigilant del far d’una petita illa de la costa d’Irlanda, té dona i un fill. I quan aquesta està esperant el segon, només al néixer els abandona i marxa per sempre més.

Passen sis anys i el pare no aixeca cap, i la nena amb sis anys encara no ha pronunciat ni una sola paraula, i el germà la odia perquè associa en aquella criatura la desaparició de la seva mare. L’àvia de les  criatures se les vol emportar a viure amb ella a la ciutat, el mar és un perill constant per a ells. Però a tot plegat la nena i el seu germà s’adonaran que en realitat la petita criatura és una Selkie, i que amb el seu cant podrà desfer l’encanteri que una bruixa té damunt de tots els éssers fantàstics i imaginaris.

La pel·lícula ens narra aquesta aventura i com els dos nens es comencen a unir mica en mica.

Sé que és tard perquè l’aneu a veure al cinema, però m’he decidit a portar-vos-la, perquè ara ha sortit en DVD i és la vostra oportunitat per veure-la si no ho heu pogut fer.

Aquest estiu no us podeu perdre Inside Out, us recomano a tots que hi aneu! És fantàstica, preciosa, imaginativa, divertida i sobretot EMOCIONAL! Ho té tot! Haig d’admetre que potser no és una pel·lícula que els nens gaire menuts puguin entendre, si més no, puguin entendre en la seva totalitat. És una pel·lícula madura i fantàstica que ens parla sobre les emocions. I és que sovint ens esforcem en parlar d’educació emocional, sentiments, de treballar-ho amb els més menuts, i sovint sens escapa la manera com fer-ho amb els més menuts. Doncs aquesta pel·lícula ens explica com passen les coses en el cap d’una nena i com les emocions, es contraposen, s’escapen, es perden o es difonen.

Us explico de què va sense caure en explicar-vos massa la trama, o desvetllar-vos masses sorpreses. Ens trobem en el cap d’una nena d’onze anys que es diu Riley i viu a Minnesota, la seva vida és molt tranquil·la, les seves emocions: la joia, la tristesa, la por, la ira i el fastig estan al seu cap i estan força controlades.

La majoria dels seus records són alegres, i la seva personalitat i caràcter es sustenta en cinc mons que s’han anat formant amb els anys: la família, l’amistat, les ximpleries, la sinceritat i el hoquei. Són cinc mons que en la pel·lícula estan representats com cinc illes, de manera molt gràfica, però que són el que esdevenen els pilars de la personalitat de cada persona.

Els pares de la Riley però un dia decideixen deixar la seva ciutat natal per anar a viure a San Francisco, i el món de la Riley s’esfondra. És tot aquest procès de canvi el que ens explica a la pel·lícula, i com tot plegat es pot acabar reconduint d’una manera o un altre, i una certa manera de viure o d’entendre la vida canvia per donar pas a la pre-adolescència.

És fascinant i no us vull explicar gaire més de com va tot plegat, destacar que els personatges són fantàstics i que és impossible no agafar-lis carinyo. A banda dels cinc personatges de dins del cap de la Riley, i la pròpia nena, així com els seus pares, per mi un dels personatges més importants per entendre la pel·lícula en sí és el Bing Bong.

En Bing Bong és l’amic imaginari de la Riley quan era petita, un animal amb cos de cotó de sucre, trompa d’elefant, cua de gat i que feia les delícies de la Riley quan era petita, fins que un dia hi deixa de jugar, i queda relegat en un racó del seu cap i sense feina. A mi, el personatge en qüestió em va robar el cor, i crec que té un paper molt important en la comprensió de la pel·lícula.

És fantàstica, no és per a nens menuts, però sí que la poden començar a entendre nens de 7-8 anys, i evidentment per adults. I és que Pixar ha fet una vegada més una pel·lícula fantàstica que no ens deixa d’emocionar a tots.

Avui us vull parlar de nou d’un curt animat de Pixar, ja sabeu que tinc certa fixació en anar a veure pràcticament tot el que ofereix Pixar als cinemes, i Big Hero 6 no podia ser menys. Avui però no us vull parlar de la pel·lícula en qüestió, sinó del curt que emeten abans de la pel·lícula Feast (Festí) protagonitzat per un simpàtic Boston Terrier anomenat Winston que viu al carrer, un enamorat del menjar que inicia una relació molt especial amb el que serà el seu amo gràcies a una patata fregida. La història és explicada des del punt de vista de gos, sense veu i veient com passen 12 anys de la vida d’en Winston i en James (l’humà que el cuida i amb el que hi té una relació d’allò més especial). En aquests 12 anys apareix una dona a la vida d’en James que canvia també els costums alimentaris tan del noi com del gos, de menjar patates fregides, espaguetis i natxos tot el dia, a passar a menjar verdureta. El gos no ho porta gaire bé, però al final quan sembla que la relació entre la noia i en James ha acabat, en Winston farà un pas endavant per canviar-ho tot i demostrar que per damunt del menjar, que és la seva perdició, està la seva relació especial amb el seu amo.

Una història tendre, preciosa, commovedora, bonica i divertida, d’aquelles històries que com sempre et deixen amb el somriure tonto a la boca

The Blue Umbrella és un curt animat de Pixar que ve inclòs en la pel·lícula Monsters University, i és que ja és una costum instaurada que quan anem al cinema Pixar ens regali un dels seus curts. Una vegada més, el curt en qüestió em va captivar, i és que sempre tenen alguna cosa especial, alguna cosa que els fa diferents. Aquesta vegada molt més realista, en un món gris on l’únic tot de color està en un paraigües blau. Un paraigües però que entre la multitud descobreix un altre toc de color, el d’un paraigües vermell intens. La història d’amor entre dos paraigües, en com es coneixen i com acabaran retrobant-se de nou.

Una autèntica delícia per als ulls dels espectadors que van a veure les pel·lícules de Pixar al cinema tot frisant per saber i descobrir de què va aquesta vegada el nou curt animat.

Ja sé que ja és força tard per parlar-vos d’aquesta pel·lícula, de fet la vaig anar a veure a principis d’estiu, però aquest ha estat sens dubte un estiu estrany i una mica enredat, i fins ara no m’he pogut asseure per parlar-vos-en. Monsters University és la segona part de Monsters Inc., però que no us enganyin, no es tracta duna segona part sinó d’una “preqüela” és a dir de la història abans de la pel·lícula. Doncs bé, és una història senzilla i divertida, al més pur estil Disney però sense ensucrar, no hi ha prínceps ni princeses ni amor. Simplement és la història del naixement d’una amistat. L’amistat entre en Sully i el Mike Wazowski. Un fet per ser un espantamainades, l’altre amb el desig roent de ser-ho però sense fusta per ser-ho. Tots dos es coneixeran a la Universitat dels Monstres per tal de formar-se com Espantamainades, acabaran expulsats del programa i hauran de fer tot el possible per tornar-hi a entrar. Entre mig de tot plegat, una competició que els durà a formar part dels Oozma Kappa, la germandat de monstres més cutre de tota la Universitat, la riota de tots… Al final demostraran que ells també es sabran fer valer.

De tot plegat us puc dir que és una pel·lícula entretinguda, per a un públic familiar i divertida. Em va agradar molt anar-la a veure i tot i que Monsters Inc. sempre serà molt millor pel·lícula, aquesta té el seu punt especial, i t’explica l’origen de certs personatges de la pel·lícula del 2001.

Pel que fa als personatges, tret dels protagonistes, hi ha personatges molt divertits, graciosos i fins i tot tendres. Una pel·lícula on l’imaginari dels monstres creix més i més.

I avui estic molt contenta de portar-vos una autèntica delícia pel que fa als curts d’animació. Ja sabeu que m’apassionen els curts que Disney pixar ens regalen a l’inici de cadascuna de les seves pel·lícules. Aquesta vegada però no us en parlaré d’ells, us parlaré més aviat del primer de dinou curts d’animació de Disney protagonitzats pels clàssics personatges de la seva factoria. Aquests curts tindran lloc a diferents ciutats del món, i al que es va presentar el passat 12 de març, com ja us he explicat se li sumaran 18 més. I amb quina ciutat han decidit començar? Doncs amb París, amb quina sinó! I quins són els personatges clàssics per excel·lència? Mickey Mouse i la seva eterna enamorada, la Minnie.

El curt en sí està molt ben fet, tracta de recuperar elements de l’animació tradicional, la música molt ben escollida, i la història senzilla i divertida. Un curt amb el que recorrereu alguns dels racons més emblemàtics de París. Així que us deixo amb Mickey Mouse a Croissant de Triomphe. Jo si fos vosaltres, no me’l perdria, són tres minutets i mig que valen la pena gaudir. Us deixo amb algunes imatges del curt, i al final el vídeo!

http://www.dailymotion.com/video/xy5tqt_mickey-mouse-croissant-de-triomphe_shortfilms

Una vegada més anar al cinema a veure Disney, és sinònim de petit regalet per a tots aquells que hem decidit gastar-nos una part dels nostres calers per pagar per una entrada de cinema. El regal és com sempre un curt, i com sempre un excel·lent curt, i és que o jo tinc poc criteri, o els curts que presenten abans de les pel·lícules sempre són molt bons, o com a mínim tots els de les que he anat a veure al cinema darrerament. Aquesta vegada es tractava d’un curt de dibuixos animats en blanc i negre, ambientat en la Nova York dels anys 40. La història és senzilla i bonica, un home està esperant el tren a l’estació, i agafa una fulla de paer que volava pel seu costat, pertany a una noia, quan li va a tornar el paper, un dels papers que l’home carrega cap a l’oficina va a parar a la cara de la noia, i accidentalment s’emporta el pintallavis d’ella en forma de petó a la fulla. Els dos riuen, la noia puja al tren, ell al tren que va en direcció contrària. I sembla que ja no es tornaran a veure més. Però en els papers hi haurà certa màgia que farà que la història canvii.

Una història bonica, tendre, simpàtica i sorprenent. Simplement preciosa. Val la pena no perdre ni un sol detall d’un curt com aquest.

Molts la coneixereu per Rompe Ralph, però jo que sempre acostumo a intentar veure cinema en català, un cop més vaig buscar el cinema més proper on fessin En Ralph, el destructor per anar-la a veure. I un cop més Disney ha aconseguit sorprendre a grans i petits amb aquest nou film d’animació. Una pel·lícula que s’allunya de les princeses i històries d’amor ensucrades que Disney ens acostuma a portar (i no ens enganyem, que tant ens agraden) per fer un homenatge als videojocs de fa 15, 20 o fins i tot 30 anys. És per mi un homenatge a tota una generació, una generació que començava a anar a jugar a les màquines recreatives, que les seves primeres consoles eren de 16 Bits, la generació del Sonic, el Super Mario, i de tots aquells videojocs que de tan pixelats costava endevinar la forma dels personatges.

Jo he estat una nena d’aquestes, una nena que la seva primera consola va ser la Master System i la Game Boy, que era de son germà gran, i que li havia de demanar permís per jugar-hi una estona. Doncs bé, amb aquesta pel·lícula vaig tenir la sensació que a part de voler fer una pel·lícula per a nens, també estaven fent una història per mi. I el fet de que et transportin als primers videojocs que vas jugar com el Sonic, l’Street Fighter o el Pacman, fan que ben aviat la pel·lícula t’interessi o fons i tot t’enganxi.

Però tots aquests videojocs dels que us he parlat, no surten com a tal en la pel·lícula, i només fan petites aparicions alguns dels seus personatges, sobretot alguns dels seus dolents. I ara entendreu perquè.

En Ralph és el dolent, l’antagonista d’un joc de recreatives que compleix 30 anys, Fix-it Felix Jr. On en Félix és el gran heroi de l’edifici que ha de reparar totes les destrosses que en Ralph genera. I així una partida rere l’altre, sempre fent el mateix paper, sempre acabant perdent, sempre odiat per tots. I en Ralph ja n’està fart, ja no vol ser més el dolent de la pel·lícula, vol demostrar als seus companys de videojoc que ell també pot ser el bo. I per això va a la recerca d’una medalla que demostri que és dels bons, i és que en tots els videojocs ja acostuma a passar, el que guanya s’emporta una medalla.

El protagonista tot decidit va a per la seva medalla, surt del seu joc, marxa a un altre, i no se sap ben bé com i de rebot, arriba al joc Sugar Rush, un joc molt ensucrat de curses de cotxes. Allà coneixerà el que és sens dubte el meu personatge preferit la Vanellope, que li farà canviar la seva perspectiva sobre qui és, qui vol ser, i sobre l’amistat.

No us n’explicaré gaire més perquè ressenyes sobre la pel·lícula, i resums de l’argument en podeu trobar un munt. Em quedo amb diversos factors que m’han fascinat del film: l’ambientació és perfecte, preciosa; els personatges són molt actius, dinàmics i divertits; i la història és d’aquelles que agrada a grans i petits, una espècie de pel·lícula sobre la recerca de la pròpia identitat i de la felicitat, però amb un format curiós, entretingut i diferent.

Sens dubte, la millor elecció cinematogràfica que he fet aquests Nadals, i estic convençuda que si encara esteu a temps d’anar-hi, no us la perdeu, us encantarà.

Avui us vull parlar d’una nova joia del món de les pel·lícules d’animació, es tracta del film Ernest et Celéstine, una pel·lícula basada en els contes de l’autor belga Gabrielle Vincent, que va començar l’any 1982 una sèrie protagonitzada per l’Ernest i la Celéstine, i que estaria formada per un total de 25 títols que es publicarien fins l’any 2004, 4 anys després de la mort de l’autor.

La història de la pel·lícula ens narra els inicis d’una peculiar amistat, l’amistat entre l’Ernest i la Célestine.L’Ernest és el coprotagonista de la història, és un ós pobre, que viu en una situació marginal, li haura agradat guanyar-se la vida com a músic o com a poeta, però lluny d’això es dedica a fer el músic i pallasso ambulant pels carrers, per tal d’aconseguir algunes almoines. Roba per poder menjar, i tot i ser un gran rondinaire també és un ós de gran cor, que un bon dia trobarà dormint en un contenidor la Célestine i l’acabarà convertint n la seva gran amiga. El problema de tot plegat és que la Célestine és una ratolineta orfe, i això en el món dels ossos està totalment prohibit, ja que no està gaire ben vist que un ós vagi amb una ratolineta, i molt menys que es facin amics! Junts començaran una amistat pràcticament clandestina, i perseguida que els portarà a viure incomptables aventures.

Doncs aquest bonic relat, es convertirà en una bonica joia dels enamorats del bon cinema d’animació, i sens dubte que seria una pel·lícula que m’agradaria molt veure. Però de moment ens haurem de conformar amb algunes imatges i el tràiler, ja que no s’estrenarà de moment a les nostres contrades, i ho farà a França i a Luxemburg el proper 12 de Desembre, i el 19 de Desembre a Bèlgica.

L’adaptació a pel·lícula d’animació, modernitza evidentment l’estil de dibuix de la il·lustració original, molt més clàssica, però li continua aportant a la història la màgia i la dolçor que vol transmetre.

Em complau anunciar-vos una nova estrena del Format Verdi Kids, un format del que ja us vaig parlar fa uns quants mesos i que porta als més petits pel·lícules infantils no comercials. Aquesta vegada l’estrena és sens dubte espectacular. Es tracta de la pel·lícula “Amics per sempre”dirigida per Jesper Moller i Toni Loeser, i que arriba als cinemes el proper 30 de Novembre.

La pel·lícula està basada en els contes de l’escriptor i il·lustrador alemany Helme Heine, un dels autors més llegits a tota Europa amb els seus llibres: Els Tres amics, El cotxe de carreres i Un cas pels tres amics.Un autor que ha fet d’aquests animals de granja els protagonistes d’innombrables aventures, amb un estil molt adaptat als més joves però que narra grans temes com l’amor, l’amistat, la tristesa. Sensible i amb humor les seves il·lustracions són realment especials. Pel que fa a l’adaptació cinematogràfica de les seves il·lustracions, sembla una molt bona adaptació, caldrà veure-ho als cinemes per corroborar-ho.

El film es basa en els llibres de l’autor i narra les aventures i desventures que viuen els habitants d’una granja molt particular, que reben un nou inquili, un ratolí molt particular que es convertirà en l’heroi i epicentre de la granja, a través de les aventures i històries que explica de temps passat. Aventures però que haurà de demostrar que són veritat en el moment que l’ovella de la granja és segrestada, i ell, el gall i el porc emprenen una aventura per tal de rescatar-la. És aquest moment en  que el ratolí haurà de demostrar la seva heroïcitat.