Elefant Trompeta

Avui enceto una nova secció, una secció que no sé ben bé com avançarà ni cap a on. M’agrada moltíssim explicar contes, ho sabeu, però a vegades no tenim el temps que voldríem per explicar-ne. Tantes feines cada dia, fan pràcticament impossible trobar un moment per explicar qualsevol història.

Però he decidit començar l’any amb una energia diferent, més optimisme i més ganes d’explicar històries. I així m’he decidit que cada setmana o quan pugui o tingui temps, inventaré una nova història per explicar als meus nens.

L’altre dia, vaig preguntar als meus nens si volien que els expliques un conte, i em van dir que volien un conte amb una bruixa i un mag.

Doncs bé, us l’explico:

“Hi havia una vegada una bruixa que vivia en un castell temible i misteriós, molt fosc, lleig i tenebrós, feia moltíssima por. Un dia, un nen que passejava pel bosc es va mig perdre i va arribar als jardins del castell de la bruixa perquè tenia unes boniques flors i les volia collir.

La bruixa en descobrir l’intrús, va agafar la seva escombra voladora, va sortir volant per la finestra i es va plantar davant del nen en menys de 5 segons. El nen estava molt espantat i la bruixa sense deixar que li dongués cap explicació el va transformar en… una rata (em va dir un dels meus nens, doncs això una rata).

El va tancar en una gàbia i se’l va endur cap al seu castell.

A l’altre banda del reialme hi havia el castell dels Reis d’aquelles contrades, uns Reis que estaven molt preocupats i és que el seu estimat fill havia sortit a passejar pel bosc i no n’havia tornat. Desesperats, van decidir demanar ajuda al mag de palau, el mag més savi del món. El mag tenia una bola de cristall que li peremtia veure el passat, i és així com estaven disposats a descobrir el que havia passat. Van veure-ho a la seva bola i es van preocupar moltíssim. I és que era una bruixa temible, una bruixa que ni tan sols el propi mag podia vèncer.

Els Reis es van decidir a trobar un cavaller prou valent com perquè anés a rescatar al seu fill al castell de la bruixa. Van arribar cavallers de totes les contrades, però tots quan acabaven descobrint el gran poder de la bruixa, fugien cames ajudeu-me. Però vet aquí, un bon dia, quan els Reis havien perdut tota esperança, va aparèixer damunt del seu cavall blanc una jove cavallera de cabells daurats com el sol. Va agafar el seu escut, la llança, l’espasa i el cavall i decidida va marxar cap al castell de la bruixa.

S’hi va enfrontar, en una lluita aferrissada, una lluita en la que va vèncer la cavallera i que va obligar a la bruixa a fugir per sempre més. La cavallera va agafar el príncep convertit en rata i el va portar davant dle mag. Aquest el va tornar a transformar en nen, i es va poder reunir amb els seus pares, amb els que va viure feliç per sempre més.

A la cavallera li van fer una estàtua al mig del poble i va marxar agraïda i a la recerca de més aventures.

I conte contat, ja s’ha acabat”

El meu viatge a Londres i Anglaterra m’ha portat a descobrir un munt de coses relacionades amb el món de la literatura infantil. Avui no us porto un nou descobriment, i és que de fet, tots haurem vist alguna vegada o altre les fantàstiques i famoses històries de Beatrix Potter. Potser no us sona el nom, però si us parlo de The Tale of Peter Rabbit, potser aneu fent memòria. Els seus contes, sempre tendres i dolços, amb il·lustracions molt suaus, han esdevingut tot un referent de la literatura infantil de tots els temps.

El seu personatge més famós és sens dubte, Peter Rabbit, i la seva història és ben senzilla, un conill força desobedient que surt del seu cau a la recerca d’aventures, i que acaba sent perseguit en el jardí del Senyor McGregor, per finalment acabar ensortint-se i tornant a casa, on la seva mare el pugui protegir. Un conte que la Beatrix va escriure per al fill de la seva antiga institutriu.

I ara us parlaré de la vida de Beatrix, va néixer l’any 1866 a la zona de Paddington a Londres, en una família molt ben posicionada econòmicament. Criada entre mainaderes, mai va rebre l’estima i afecte dels seus pares. Va ser criada amb el seu germà fins que aquest va ser enviat a un internat. Aleshores la Beatrix va sentir-se més ola encara, mai va tenir l’oportunitat de relacionar-se amb altres nens i més endavant tampoc va poder-se realitzar acadèmicament, havent-se d’encarregar de la llar.

Però la Beatrix era sens dubte, una noia curiosa, li encantaven els animals i petites bestioles, que sense que se n’adonessin colava a casa seva mentre les observava i li servien de base per escriure les seves petites històries d’animals. Sinó, trobava la inspiració durant les vacances, en la casa que la família posseia a Escòcia, allà podia estar amb més contacte amb la natura i observar els animals. És així com neix Peter Rabbit.

Amb el temps, l’any 1902, finalment després de forces traves va aconseguir publicar The Tale of Peter Rabbit, i els èxits literaris es van anar succeint, però sens dubte les històries de Peter Rabbit van ser les que més fama li van donar a l’autora, que finalment va trobar el seu reconeixement.

En lo personal, es va enamorar del seu editor però mai es van poder prometre i és que els seus pares no li haurien permès que es casès amb algú que havia de treballar per viure. El seu estimat va acabar morint, i tota sola, amb els ingressos aconseguits dels seus llibres i de l’herència dels seus pares, es va comprar una granja d’ovelles a Lake District. Amb 47 anys es va casar amb el seu advocat i mai no varen tenir fills. Va morir el 1943.

Una història que sens dubte us volia fer arribar, per tal de que coneguéssiu la dona que hi havia darrere històries tan maques. És aquest el meu petit homenatge a Beatrix Potter i el seu estimat Petter Rabbit.

Molt bon i feliç dia a tots i totes! Avui és un dia molt especial per mi, bé de fet, suposo que avui és un dia molt especial per tots els nens i nenes, i per tots aquells que encara creiem en la màgia dels Reis Mags, i que en el fons, també som una mica nens. Aquesta tarda és una tarda màgica i és que arreu de les nostres terres es fa la cavalcada més famosa i popular de totes les dels Reis Mags. Milions de persones sortirem al carrer a esperar l’arribada de tres personatges que, per un dia a l’any, ens retornen la il·lusió. No sortirem a agafar caramels, ni probablement a portar-los la carta, i és que els més previsors és probable que ja faci setmanes que els hi vam enviar a Orient, a la terra d’on ells vénen. Sortirem al carrer per poder-los veure, ni que tan sols sigui un instant, per saludar-los, per mirar-los als ulls i per en un petit instant tenir la sensació de que ells també ens miren, de que un any més es recordaran de passar per casa nostra. I ens ompliran el sofà, la taula, l’habitació o el menjador de regals. Regals no només per a nosaltres sinó per a totes les persones que ens estimem i amb els que volem compartir part de la nostra il·lusió.

I és que al Reis se’ls poden demanar moltíssimes coses, se’ls pot demanar: joguines, dolços, roba, pel·lícules, CD’s… Tot el que volgueu o desitjeu, i és que n’estic convençuda que han vist cartes d’allò més estranyes: rentadores, paelles, ordenadors, mitjons, bufandes, gorrons, guants, un sopar, unes entrades per anar al teatre… Fins i tot, hi ha una nena de la classe que enguany els hi demanava conèixer al Messi i el Xavi. Però per sobre de tot plegat, de tot el material, hi ha coses molt més importants. Potser no són ben bé reglas, sinó desitjos que ens agradaria que es fessin realitat.

Així que jo a la Carta pels estimats Reis d’Orient que va escriure el Trompeta fa uns dies us he demanat algunes coses per tots vosaltres, i per mi també és clar:

“Estimats Reis Mags, sóc l’Elefant Trompeta i us vull demanar algunes coses per aquest any. Són una mica complicades, ho sé, són temps difícils, també ho sé, però em faria moltíssima il·lusió que atenguéssiu  les meves peticions.

Vull un any més ple de contes i històries màgiques per descobrir, un any amb més alegria i més il·lusions, i un any sense retallades en educació; perquè els mestres i les mestres volem continuar fent de mestres en les millors condicions possibles, i sembla que no ens volen deixar. Ah! I s’e m’oblidava un any ple de salut i en el que a tothom se l’estimin molt.

Moltíssimes gràcies.

Un petó ben fort i una abraçada!

Trompeta

PD: Crec que aquest any he estat prou bo i que no em cal carbó, que tot i que és dolç, no em va bé pel color del marfil dels meus ullals, i és que els deixa una mica ennegrits i després em passo molta estona raspallant-me’ls.”

L’altre dia, suposo que com molts, vaig veure el programa El Convidat, que van dedicar a la Pilarín Bayés. Tenia ganes de conèixer una mica més la persona que hi ha darrere el personatge. Suposo que ja ho sabeu i no cal que us ho digui, la Pilarín és una gran il·lustradora catalana que té més de 700 títols a les seves esquenes, que dibuixa durant gairebé 13 hores diàries, i que va ser sens dubte, i continua sent, un referent en el seu àmbit. És una il·lustradora entranyable, i és que els seus dibuixos n’estan plens de la seva personalitat, són dolços i de galtes vermelles, una mica com ella. I com a persona també desperta aquesta tendresa, és una mica l’àvia que a tots els nens ens agradaria.

Una dona amb caràcter i ambicions, que lluny del que pugui fer semblar la seva peculiar veu i els barrets que sempre llueix, té les idees molt clares, ha sabut fer el seu propi camí i s’ha convertit en el que és avui dia, un autèntic referent. Avançada al seu temps, alguns la consideraran en molts aspectes moderna, en molts d’altres un xic clàssica i conservadora. Té aquesta doble visió de les coses, i és el que la fa ser com és i tenir aquesta personalitat tan marcada.

El programa ens va servir per conèixer també el seu estudi, com treballa, com és la seva vida, el seu marit, els seus fills, néts… Vaig envejar el seu estudi, ple de contes i contes, amb un munt d’idiomes, i és que els seus llibres deuen córrer arreu del món. Amb ella tinc la sensació, que és la il·lustradora de Catalunya, dels pobles, de les petites històries, dels petits poblets. Les seves “Petita història de…” són el que sens dubte l’han feta la il·lustradora de la gent.

No sé, des d’aquest petit espai que suposa el Trompeta, em venia de gust, parlar-vos-en i dir-vos que em sembla una figura sovint poc valorada, però amb un paper molt important en l’imaginari dels nens i nenes del nostre país des de fa unes quantes generacions.

Ja fa uns quants dies que els nens de P4, els meus nens, vam fer el festival de Nadal. De fet, tot just avui fa una setmana, i la veritat és que al final vaig acabar contenta. Tot i que cal dir, que no les tenia totes amb mi. Així com l’any anterior vaig veure que els nens estaven molt implicats i amb moltes ganes, aquest curs des que vam tornar de la setmana de festa sencera que vam tenir del 6 i el 8 de Desembre, vaig començar a tenir la sensació que no cantaven com de costum.

Les vegades que vam pujar al pati per assajar, i els vaig ordenar, tal i com cantarien el dia del festival: en dues files, uns asseguts i els altres de peu; no ho feien com havien fet fins aleshores. Es descompensaven, uns cantaven més de pressa que els altres, i se sentia com una autèntica olla de grills. Per més que els hi repetia i els demanava que si us plau fessin el favor d’anar més a poc a poc els nens que anaven accelerats, però res de res. No hi havia manera, i com més cantaven més es descompensaven. Així que finament vaig optar per assajar menys del que tenia previst.

El dia del festival pel matí vam cantar totes les cançons una vegada i una altra vegada igual, vam deixar-ho córrer. A la tarda era el Festival, nervis, vestir als nens de pastorets i pastoretes amb les corresponents disfresses que havien portat de casa, berenar una mica, passar tots pel lavabo, pintem una mica de coloret als nens i a les nenes, i els llavis a les nenes, i enfilem cap al teatre per actuar.

Els nens alterats, no ens enganyarem, la senyoreta també. Col·loco a tots els nens en posició, encara queden 10 minutets fins que arribin els pares. Tenim temps d’assajar, no sé si fer-ho, però finalment decideixo que sigui així. Provem la primera cançó que era en la que es descompensaven més els ritmes: “Què li darem en el noi de la mare?” i ho fan perfecte. “Què ha passat?”, em pregunto jo, “com ho podien estar fent malament i de cop i volta, ara ho fan bé?”. Aleshores em decideixo a fer la resta de cançons, surt tot rodat.

Comencen a entrar el pares, se’m fa especialment llarg fins que no seuen, paren de fer fotos i els meus nens saluden i saluden amb la maneta a uns i altres. Perquè no hi pot haver una cortina? Així ens evitaríem aquesta situació. Qui fa les tasques de presentació, fa seure a tothom, indica que ja podran fer les fotos pertinents després, en quan acabi l’espectacle, tothom pren posició, jo a primera fila buscant amb la mirada a tots els meus nens… No se’m pot escapar res, ni un detall.

Presenten la primera cançó, miro als nens, faig 1,2 i 3 amb els dits i comencem. La primera cançó surt perfecte, recupero una confiança que no hauria d’haver perdut. Els pares aplaudeixen, els nens saluden, es presenta la segona cançó. Tot va sortint prou bé. Canten alt i fort, sense cridar i s’entén tot el que diuen.

Arriba un altre dels moments crítics, la cançó: “A Betlem me’n vull anar”, o com coneixen els meus nens “la de la gallineta”. Ve la nota divertida i totalment improvisada del Festival. El presentador que allarga una mica més la presentació d’aquesta cançó i comença: “La cançó que cantaran a continuació és…” i una nena de les meves que en veu alta diu: “La de la gallineta!”, com volen dir: “Que no ho saps? Perquè si és així ja t’ho dic jo home”. En fi, visca l’espontaneïtat dels nens. Aquesta cançó dic que és un moment crític perquè és una cançó amb un ritme força ràpid i força repetitiva i als nens se’ls fa una mica llarga cantar-la i la comencen a accelerar, sempre ho fan així, i tot i que jo intento que això no passi, com sempre acaba passant. Però no passa res, com a mínim han cantat tots a la vegada i queda bé.

La darrera poesia, la cançó d’anglès i cap a casa. Els pares encantats, la senyoreta inflada d’orgull de que les coses hagin anat bé, amb moltíssima calor i les orelles tan vermelles que semblen a punt d’esclatar, i ja s’ha acabat. Gairebé dos mesos d’assaig per 20-25 minuts d’actuació, sempre fan que tingui la sensació que tota aquesta preparació per tan poqueta estona potser és excessiva, però el curs vinent no ho recordaré i tornaré a començar els assajos després de la castanyada, com sempre.

Bon Nadal a tots i totes!

A la meva escola les mestres normalment no canviem de curs, així que jo ja fa uns quants cursos que sóc la mestra de P4 i tinc la sensació que el meu no és un repte senzill, com a mínim a la meva escola no és així.

Els nens s’inicien amb mi amb tot el relacionat amb les lletres i els nombres, i és que a P3 no es treballen; això implica començar des de 0 en aquests àmbits, i sens dubte el més complicat de tot plegat és el procés d’aprenentatge a la lectura. El curs anterior ja us en vaig parlar, i és que va ser un curs molt complicat en aquest aspecte i els nens semblava que no avançaven. Aquest any tinc la sensació que el procés d’aprenentatge de la lectura anirà molt millor, i això sempre es reconfortant.

Hem començat amb molta més energia que el curs passat, els nens en tenien més ganes i la motivació, és una dels principals incentius per a l’aprenentatge dels infants. Les vocals pràcticament tots ja les tenen assolides, i a partir d’aquí hem començat a treballar les consonants, com sempre la primera és la “p”, i després vindrà la “m”.

Sens dubte el que els hi és més complicat de comrpendre és el procés de desxiframent sil·làbic, és a dir, ser caàços de comprendre el mecanisme de perquè la “p” amb la “i” darrera sona “pi”, i perquè si hi posem una o, sonarà “po”, sembla senzill però pels nens és un mecanisme molt complex de desxifrar. I una vegada han assimilat això, els hi afegim una consonant nova la “m”, aleshores han d’aprendre a que la “m” i la “i” no sona “pi”, sinó “mi”. I és que aquest és un error que sovint m’ha passat amb els meus nens, que creuen que el procés de desxiframent és sempre igual i que només canvien les vocals.

Un cop assimilat que això no és així, tot sembla simplificar-se i avançar, un cop els nens ja reconeixen els sons de totes les lletres treballades és qüestió de concentrar-se i anar unint sons fins a formar síl·labes, i de les síl·labes paraules.

Un altre dels errors comuns és que els nens s’acostumen a certes estructures sil·làbiques, és a dir: consonant+vocal; en canvi quan es troben vocal+consonant, a vegades els hi costa de desxifrar. Un exemple molt clar és la paraula “en” o “el”, que en cas de no fixar-s’hi bé o de desxifrar en l’ordre en que estan acostumats, els nens acaben llegint “ne” o “le”.

Però els obstacles sempre sorgeixen, les paraules es compliquen, les consonants es van multiplicant, i els infants han de ser capaços d’haver assimilats tots i cadascun dels sons de les lletres que apareixen en el seu llibre de lectura o conte, tal com si es tractessin d’autèntics jeroglífics egipcis.

Tot plegat em fa pensar en que tinc un repte molt complicat al meu davant cada any, i l’afronto amb ganes perquè no ho entendreu però és tan màgic veure les carones dels nens quan aprenen a llegir la seva primera paraula, que no té preu. L’altre dia estàvem fent la lletra “p” i els hi estava escrivint a la pissarra la paraula “papa” i entre tots la vam llegir, i no us podeu imaginar la cara d’il·lusió que van fer quan els hi vaig dir que ja els hi podien explicar als seus pares i a les seves mares que ja sabien llegir una paraula, que havien llegit “papa”. I això és el que fa que valgui la pena tots els esforços que fas pels teus nens, els maldecaps que et donen, les preocupacions, els ensurts, les frustracions… tot plegat s’esborra amb aquella cara de quan han après una cosa nova i ho han fet en part, gràcies a tu.

Ho he dit mil vegades i crec que ho repetiré mil cops més, és per això que sóc mestra!

Avui us vull portar una polèmica molt candent als EEUU sobre un conte publicat molt recentment sobre la Marihuana i els seus múltiples usos. Es tracta del conte “It’s just a plant” (És només una planta) i si us interessa el podeu llegir tot sencer en castellà a la seva web.

Doncs bé, la història ens explica com una nena descobreix un bon dia als seus pares fumant-se un porro a la seva habitació. A partir d’aquell moment neix la curiositat de la nena entorn d’allò que estan fumant els adults. I és així com els pares es decideixen a explicar-li que és i per a què s’utilitza la marihuana.

Sens dubte aquesta és una temàtica que no dewixa a ningú indiferent, i entorn la qual tothom té la seva pròpia opinió, però el que vull entrar a valorar en aquest post és si el conte neix amb la finalitat de generar polèmica i portar una vegada més el tema de la marihuana a debat, o per una verdadera necessitat de tractar aquest tema amb nens petits. A quina edat podria anar enfocat un conte sobre les drogues? I a més un conte d’aquesta mena, en que no només ens explica que és i per a que s’utilitza la marihuana, sinó que a més, sembla que convidi a l’infant a consumir-la quan sigui gran, si més no la ven com un producte atractiu i no nociu per a la salut, més aviat tot el contrari.

Sota la meva modesta opinió, considero que el conte és una apologia cap al consum d’aquesta droga. Sí és un conte informatiu, però no ens enganyem, informa únicament des del punt de vista d’un autor clarament posicionat envers el tema. I tractar un tema tan delicat amb nens petits, considero que no és adequat; crec que és un tema que nens de certa edat no poden comprendre.

No sé, potser sóc jo que he vist el que no hi ha, tot i que m’agradaria saber la vostra opinió i si vosaltres heu vist el mateix que jo.

A partir d’aquí, us deixo amb algunes imatges i amb el link a la seva pàgina web per tal de que en trèieu les vostres pròpies conclusions. La polèmica sens dubte està servida.

L’altre dia per fi després de molt sentir-ne a parlar, de veure el seu peluix a tot arreu, vaig poder veure el Mic, i no només un capítol, sinó un DVD sencer. És el que té tenir amics amb nens petits. I després d’analitzar-lo una estoneta he arribat a una conclusió: em va agradar moltíssim.

Crec que és un molt bon producte per als més menuts de la casa, molt senzill però que als nens els captiva. Abans de dir-vos el perquè us explico una mica més sobre el Mic, pels que encara no teniu el plaer de conèixer-lo.

El Mic és un nino fet de llana, amb el nas vermell i molt trapella. És curiós, es vol assabentar de tot el que passa al seu voltant i és molt bromista.

El Mic no està sol en els seus aprenentatges, i és que l’acompanya el Cincsegons. És una boca rodona que porta ulleres i un guant de color groc. En Cincsegons troba resposta a qualsevol pregunta del Mic. Explica històries, endevinalles, cançons. I, no te n’has adonat, i en Cincsegons ja ha marxat!

Al Mic també l’acompanya un personatge molt i molt lent que és un cargol. Molt senzill però molt graciós la manera en com està fet. Ah! I no ens podem oblidar de la menuda mosca! Tots plegats formen una colla ben curiosa que acompanyen al nostra protagonista.

Crec que la clau de l’èxit del Mic és la seva senzillesa, als nens avui dia encara els fascinen les titelles, i en Mic ho és. Una titella molt especial a la que no li veureu els fils, però que es mou com una titella. També és un personatge molt tendre i molt infantil, un personatge que resulta molt proper als nens petits. Els capítols són molt curts, i això és bo per a nens molt petits, ja que la seva capacitat d’atenció en edats primerenques encara no està molt desenvolupada. Les històries que explica també són senzilles i molt entendeores per als més menuts, fet que fa que pels nens de 2-3 anys sigui un autèntic mite.

Cal dir, que Tv3 i el Club Súper3 diuen que és una sèrie per nens fins als 6 anys, jo penso que és una sèrie per a nadons i nens de fins a 4 anys, ja que potser per a nens més grandets, no s’apropa tant als seus interessos que ja van canviat i encaminant-se per una altra mena de dibuixos. Tot i així, depén molt de la maduresa i interessos dels infants.

És per això que em trec el barret pels qui hagin triat produir una sèrie que per fi està pensada en català per a nens molt menuts! I és que a vegades, els nens tan petits són els grans oblidats de les graelles televisives infantils.

Us deixo amb un parell de capítols perquè el conegueu una miqueta més. Espero que us agradi.

Sé que estem a finals de Novembre i que encara queda un mes pel Nadal, però sóc mestra, i a les escoles (o com a mínim a la meva) el Nadal comença molt abans. I és que els nens han d’aprendre 4 nadales, 2 poesies i una cançó d’anglès, per tal de protagonitzar un Festival de Nadal per a ells solets, i la veritat és que s’ha d’assajar moltíssim per a que surti bé. Han de cantar sense música, només amb la seva veu, i això implica que s’hagin d’aprendre molt bé les lletres i els ritmes perquè surti bé. I estic segura que quedarà perfecte.És per això, que una vegada passat el pont de Tots Sants, vam començar amb les nadales i poesies.

Però bé, el mes de desembre també és un mes força caòtic a classe, no hi ha gaires dies lectius i un munt de feina a fer: informes, àlbums, la manualitat de Nadal, la postal de Nadal… més tota la feina del dia a dia, que ja és molta de per si. Així que a part d’assajar les cançons i poesies, també he començat a preparar la manualitat de Nadal, una manualitat que encara no està acabada, està en procés, però us vull ensenyar una miqueta de què es tractarà. Us deixo algunes imatges del procés de muntatge, i una imatge on apareix una mostra cabada de la manualitat.

Quan vagi avançant, ja us penjaré el resultat.

Ja fa unes quantes setmanes que la tardor va arribar, tot i que en un principi feia tanta calor que no ho semblava, tard o d’hora havia de començar a arribar el fred, les fulles caigudes dels arbres, els cargols, els bolets, els colors de la tardor… i tot allò tan bonic que a les mestres ens encanta explicar d’aquesta època de l’any als més menuts. Època de castanyes i de castanyeres, d’entremaliats gats de nom Marrameu que es volen cruspir les castanyes del foc, i d’interminables tardes de pluja que sembla que no vol parar mai de ploure.

Tot plegat forma part d’aquesta esplèndida època, juntament amb els núvols grissos, el cel tapat, els primers constipats de la temporada…

Comença el fred i això també s’ha de notar en les nostres classes, és per això i com cada any que amb els meus nens vam decidir decorar la classe de la tardor, ja fa forces setmanes que ho vam fer, però avui m’he animat a portar-vos unes fotografies de com va quedar la decoració de les finestres.