Elefant Trompeta

Ja fa molt temps que penso en reflexionar sobre aquest tema en el bloc, es tracta del fet de que des de les escoles sempre parlem d’igualtat, de que em de tractar a tots els nens per igual, que tots som iguals i que no s’han de fer diferències. I entenc que això és cert, que hem de procurar donar als infants l’educació més homogènia possible, les mateixes oportunitats, els mateixos sabers, intentar que tots arribin a uns mínims a un nivell exigit.

Però discrepo en certa manera en el fet de que tots els nens són iguals, els nens al igual que les persones adultes no som tots iguals, tenim inquietuds, personalitats diferents, amics diferents, gustos diferents. Ens agraden els colors diferents, les cançons, la música, les pel·lícules… I és que jo sempre he estat de les que pensa que per ser com la resta, més val no ser, com a mínim això és el que em deia. I és molt important que els nens aprenguin a crear la seva pròpia personalitat allunyada dels “borreguismes” dels grans grups.

També és feina nostra, com a mestres, potenciar en cada infant les seves virtuts, observar com és cada nen, conèixer què els hi agrada més a un o a l’altre. Saber que a en Joan no li agrada ballar, en Jaume es cansa enseguida, el Martí necessita ajuda a l’hora d’escriure, a la Maria se li dóna molt bé dibuixar, a la Pepa li agrada el color rosa i la Mariona el detesta, la Mireia s’enfada molt sovint, en Xavi plora per tot o el Marc és un cul inquiet.

Tots i cadascú dels 25 menuts que tenim a l’aula són diferents, i que ho siguin també és bo, fa que entre tots es complementin, que totes les personalitats enriqueixin les de la resta, per`que seria molt avorrit una classe de 25 Maries o 25 Joans, no? També considero que el paper d’una bona mestra i d’un bon mestra està en saber interpretar les individualitats de cadascú, en ser capaç de fer sentir a cada nen diferent i especial.

Deixeu-me que m’expliqui, jo sóc una mestra força afectuosa amb els nens, però sé que hi ha nens més freds que potser no volen o els hi molesta una abraçada en un moment donat, en canvi, sé d’altres que necessiten aquesta abraçada per sentir-se especial. Hi ha nenes molt presumides que els hi encanta que els hi diguis lo boniques que estan avui, o nens que es moren de ganes d’explicar-te què van fer ahir. I en tot aquest món de l’escola, de la feina, les obligacions, els aprenentatges, els hàbits, les rutines, les fitxes, els objectius… entre tot plegat has de trobhar petits espais, petits moments per poder cuidar aquestes individualitats, per fer de cadascú d’aquests nens que estan al teu càrrec, nens especials!

Ja fa molts i molts dies que penso que al Trompeta havia de parlar d’això, i és que com a mestra em considero força observadora, i em fixo molt amb els esmorzars i berenars dels nens de la meva classe, i sovint em pregunto “Què mengen els nostres nens?” “Quin tipus d’alimentació els hi estem inculcant?”.

Us explico primer tot el tipus d’esmorzars que he vist durant aquest temps, us en parlaré de tots, dels més majoritaris, dels més estranys…

El més habitual, com a mínim a la meva escola són els entrepans. Però creieu-me quan us dic que he vist entrepans de tota mena. Des d’aquells amb el pa de fa tres dies, que la pobra criatura no pot ni mossegar, fins aquells que li han posat el paquet de mortadel·la, llonganissa o el que sigui sencer, sense molestar-se ni a separar-ne els talls. Entrepans sense tomàquet, especialment secs; entrepans fets amb panets de llet amb combinacions força estranyes; i l’estrella és l’entrepà de pa de motllo, sovint un pa molt detestat per alguns nens que fan unes boles increïbles mentre van menjant. He vist entrepans de frankfurt, amb el seu ketchup; entrepans d’una espècie de remenat amb ou i no sé ben bé que més a dins; entrepans d’hamburguesa; entrepans tipus vegetal amb tonyina, ou dur, enciam, maionesa…

Les galetes, un altre tòpic en els esmorzars dels meus nens. I és que pel meu gust sovint els pares en fan un ús excessiu, galetes per esmorzar i per berenar, dia rere dia, sempre el mateix… No m’estranya que els nens ja no els hi faci ni gràcia menjar galetes. Sovint les galetes més de moda arriben als esmorzars i berenars dels meus nens. Tenim els més clàssics que opten per les galetes Maria o les Tostarica. Després els més xocolaters amb tipus: “Príncipes”, Oreos banyades amb més xocolata, tipus “Chips Ahoy”, ah! I se m’oblidaven les galetes en forma de dinosaure que ara a més a més tenen xocolata per la part de darrere… I fins i tot a tot aquest excés de xocolata, en ocasions m’he trobat que a les galetes li acompanyen unes presses de xocolata que la mare o el pare han posat amb tota la seva bona intenció.

Tota mena de bolleria industrial: donuts, ensaïmades, magdalenes, pastissets, magdalenes… Ben ensucrats i enganxosos.

Després tenim tot el tema dels lactis: iogurts, flams, natilles, iogurts beguts, formatgets de tota mena, petit suisses… Que a l’estiu ho trobo bastant arriscat pel tema de la calor personalment.

La fruita: tot i que m’agradaria veure més esmorzars de fruita, són pocs els nens que venen amb tapers amb fruita talladeta a trossos. Maduixes, poma, pera, plàtan… són algunes de les més populars.

Després trobem tota la resta, com poden ser els cereals, torradetes, bastonets de pa, i darrerament s’han posat molt de moda les “tortitas” d’arròs inflat, i coses estranyes com patates fregides de bossa per esmorzar, productes d’importació curiosos de l’alumnat nouvingut…

A tot això el que vull dir-vos és que considero que no estem donant als infants la importància que hauria de tenir una bona alimentació, i que sovint s’opta per posar allò que més agrada a les criatures o que ens és més senzill. Sí, vivim en una societat amb molt poc temps, però crec que cal pensar una estona amb el que oferim als nostres infants a l’hora d’esmorzar i berenar. Que em sembla bé que de tant en tant, posem galetes per berenar o esmorzar, però dia rere dia, i en els dos àpats em sembla excessiu. Pel que fa als entrepans, és interessant variar el de dins, assegurar-nos que el pa està en condicions, i no donar-los sempre el que és més fàcil de mastegar, que menjar pa de barra també va bé! I la fruita, a la primavera i estiu la fruita talladeta i fresqueta és quelcom que pot venir molt de gust a les criatures per esmorzar, prenguem-nos la fruita com una alternativa.

No sé, potser ara els pares i les mares que em llegeixin, creuen que exagero, que no deu ser per tant, però jo us he explicat simplement el que veig i em trobo dia rere dia. I vosaltres què en penseu del tema?

Avui, dia previ a Sant Jordi em fa molta il·lusió portar-vos el que he fet aquest any amb els meus nens per Sant Jordi. Es tracta de que cada nen ha fet la seva pròpia Llegenda de Sant Jordi.

Ha estat un treball força senzill, vaig escriure un text simpàtic de la Llegenda ressumit en quatre planes, i en cadascuna d’aquestes els nens han hagut de dibuixar un personatge o escena de la llegenda. En la primera, el castell, en la segona el Drac i la Princesa, en la tercera el Cavaller Sant Jordi damunt del seu cavall, i en la darrera la rosa. Jo els hi vaig fer algunes mostres a la pissarra per tal de que es fessin una idea de com ho podien dibuixar, i és que la seva primera resposta quan els hi vaig dir que havien de dibuixar el drac, va ser: “jo no en sé!”. Passada aquesta primera por inicial, els resultats van acabar sent molt divertit i originals.

Com a portada vaig decidir agafar cartolines grogues, escriure la Llegenda de Sant Jordi i el nom de cada nen i amb el pinzell fer quatre barres vermelles. La contraportada es tracta de les quatre barres centrades, fetes amb els dits de cada nen i pintura i l’any en que ens trobem. Una cinta ben bonica que uneix cada petita llegenda i el resultat és d’allò més vistós i original.

Ara us deixo amb algunes imatges de les portades i de les planes interiors, perquè veieu el petit imaginari dels meus nens.

Avui és un Dia molt especial pels nens i nenes de tot Catalunya. I és que tots els nens i nenes van a casa dels seus padrins a recollir un dels pastissos més esperats de tot l’any. La Mona és una tradició que ve d’antic i que enguany compta amb protagonistes força destacats. I és que cada any les figures de xocolata que protagonitzen aquests pastissos agafen personatges destacats dels dibuixos animats dels més menuts o del món futbolístic per transformar-se en figura de xocolata.

Cal dir però que davant la multitud de formes, l’Ou és per tradició la figura més reproduïda en les mones de Pasqua, ous de totes les mides de xocolata blanca, negra, amb llet. Ous reinventats i reconvertits potser en maduixes, granotes, pollets… Després ja és més habitual trobar cases i casetes on hi col·locarem les figures de goma dels personatges de moda: la Rapunzel, les princeses Disney, la Hello Kitty; és indispensable trobar la caseta bolet farcida de Barrufets al seu voltant; però aquest any un dels protagonistes estrella ha estat sens cap mena de dubte: en Bob Esponja i la seva casa-pinya al fons del mar; a tot plegat no hem d’oblidar el món del futbol sovint protagonista de les mones en forma de porteria, camp de futbol, copa…

De tota la vida que m’ha fascinat anar pels aparadors de mil i una pastisseries a mirar les mones més grosses que hi ha al mercat, mones de tots els preus, de totes les mides, formes i per a tots els gustos, i enguany m’he decidit a fer-vos un petit reportatge amb imatges presses amb el mòbil de mones de pastisseries de tota Barcelona. Des del Clot a Sarrià passant per Gràcia, des de pastisseries més tradicionals a altres més modernes, des de més econòmiques a més elitistes. A totes elles mil gràcies per haver-me permès tenir aquest record en forma d’imatges de les mones d’enguany i enhorabona als seus mestres xocolaters per obres tan i tan boniques. I a tots i totes que tingueu una mona ben dolça!

Com ja us he explicat en nombroses ocasions, sóc mestre tutora d’un grup de P4. A la meva escola a P4 no es comença ni a sumar ni a restar, això es treballa única i exclusivament a P5, però a mi, que m’agrada proposar reptes als meus nens, sempre trobo algun moment per formular-los algunes preguntes que els hi despertin l’interès. I ja fa alguns cursos que utilitzo la Vella Quaresma per iniciar als nens en la suma i la resta.

Quan pengem la Vella Quaresma per primera vegada comptem un parell o tres de vegades quantes potes té, els hi explico que cada divendres li treure’n una cama, i quan en quedi només una marxarem de vacances de Setmana Santa, sempre és el mateix plantejament. Cada setmana els nens que m’ajuden a treure-li la cama a la Vella Quaresma són diferents, evidentment, i així tots acaben venint a treure-li una pota. Cantem una petita cançó que diu així:

“La Vella Quaresma X cames en té, i avui que és divvendres una li treurem”. Cada setmana la cançó canvia en funció del nombre de cames que li queden a la Vella Quaresma. I aleshores començo a preguntar quantes cames en té, si li en treiem una, quantes ens queden. També comptem quantes cames hem tret des de que vam començar a treure-li, quantes li falten, quantes li queden. Tot plegat serveix als nens per començar a sumar i restar en certa manera i i de forma molt senzilla i divertida per saber quantes cames li queden, quantes li hem tret o quantes tenia en total en un inici.

A l’escola tenim dues Velles Quaresmes, una a l’entrada de l’escola, i jo em vaig fer una petita per la classe, amb una cartolina blanca gran i vaig fer les set cames totes diferents, folrades per poder-les conservar. Jo per treballar tot això que us he explicat utilitzo la de la classe que vaig dibuixar jo, i que tot i no ser un dibuix fantàstic compleix la seva funció i als nens els hi agrada tenir-la allà.

En definitiva, una manera diferent d’aprendre matemàtiques.

Avui us porto la manualitat que he fet aquest any amb l’Ou de Pasqua. A la meva escola, els nens cada any han de portar un ou buit, i nosaltres l’hem de decorar, guarnir o fer que formi part d’algun animalet, objecte o persona. Aquest any, vaig decidir retre un petit homenatge al coet de Tintín. Iconogràficament aquest coet vermell amb quadrats blancs és una imatge que sempre m’ha agradat moltíssim, i aquest any he decidit que cada nen s’emportés a casa el seu propi coet. És força senzill, un rollo de paper de Wc folrat amb paper xarol vermell, les tres potes del coet estan fetes de cartolina punxades pels nens, i els quadrats blancs són gomets d’aquesta mida. A la part de dalt només cal enganxar-hi l’ou, i ja tenim el nostre coet.

Us deixo amb una imatge del coet del famós còmic, i una altra del resultat dels meus coets.

Avui és el Dia del Pare, i ja sabeu que no sóc gaire partidària d’aquest tipus de festa d’interès purament comercial, però a l’escola hem de preparar una manualitat pel dia del pare, i cada any la vaig canviant, i aquest any crec que els meus nens i jo hem acabat fent-ne una de molt bonica, o si més no, molt colorista!

Es tracta d’un portallapis fet amb una base de fusta i dos rotllos de paper de WC. Un d’ells sencer i l’altre trient-ne un quart que servirà després per a posar-hi la goma d’esborrar. Els rotllos van folrats amb cintes de colors de paper xarol enganxades horitzontalment pels mateixos nens. El resultat acaben sent 25 portallapis totalment diferents i combinats amb els colors que més agraden als nens.

Us deixo amb una foto que en vaig fer d’uns quants perquè em digueu si us agraden. Jo crec que als pares també els agradaran moltíssim!

Avui faré un article d’aquells d’autoreflexió, d’aquells que de tant en tant van tan bé per buidar el pap, que et serveixen per explicar el perquè de la teva feina i el com del teu dia a dia com a mestra.

Diuen que això de ser mestre és vocacional, i no hi puc estar més d’acord. Ja de petita, quan jugava amb les meves nines, jugava a fer classe, a preparar-los feina, a explicar… i crec que això ja de petita, va marcar el que volia ser de gran. Arriba l’adolescència, acabes l’educació secundària obligatòria sense tenir molt clar què vols fer, però amb la certesa del que no vols, t’encamines cap al Batxillerat Social, sabent que mai has estat dona de ciències. I arriba la temuda selectivitat i el moment de decidir què seràs quan siguis gran.

És en aquell moment en que li dones voltes a tot plegat, tanques els ulls i ets plenament conscient de que la teva passió és el món de l’ensenyança, el món dels infants. Però quina edat? És ben senzill, els més menuts, els que encara creuen amb les fades i amb Peter Pan i en el que en el món no hi ha res més important que ells mateixos, els seus papes i els seus amics del cole. Són aquests els nens que vull fer crèixer, els nens amb els que vull somiar, amb els que vull compartir aprenentatges.

És un camí estrany, 3 anys de carrera i surts amb una sensació de vertigen impressionant a l’hora d’enfrontar-te tu sola a una classe. Com fer-ho? Quin és el camí que cal seguir? Tens moltes idees, teories i il·lusions… però i a la pràctica què?

Treballes dur, intentes donar el millor de tu mateixa, aportar tot el que puguis perquè els teus nens siguin feliços al teu costat durant el curs que t’acompanyaran.

En el món de l’Educació Infantil, jo he tingut la sort de poder viure les dues grans etapes, la de 0 a 3 treballant en una Llar d’Infants, i la de 3 a 6 en una escola, etapa en la qual avui dia continuo treballant. I crec que aquest fet m’ha enriquit molt com a mestra, m’ha fet valorar la tasca impressionant que es fa a les escoles bressol i la importantíssima funció de les bones educadores. I és que quan es parla d’Educació Infantil, sovint molta gent, oblida que també existeix l’etapa de 0 a 3, una etapa on els aprenentatges que duu a terme un infants són importantíssims, i és que de fet són vitals per al seu correcte desenvolupament com a infant i al seva autonomia.

I què us puc explicar de l’etapa de 3 a 6? Els nens aprenen els nombres, les lletres, a escriure, comencen a llegir, entenen el perquè de les coses… i en tots aquests aprenentatges tens el paler de participar-hi, de veure com creixen, com es fan grans, i com se’ls il·lumina la carona quan han llegit una paraula per primera vegada, o han descobert un nombre nou.

I avui em plantejava… Perquè ser mestra? Doncs perquè estimo el que faig, no podria viure de la mateixa manera sense els meus nens, sense tenir aquesta sensació d’aprendre dels més menuts, sense explicar contes. I és que moltes vegades he sentit que un bon mestre mai deixa de ser mestre, és mestre les 24hores del dia, no és quelcom que quan surti de la classe desaparegui. Sempre té inquietuds pels seus alumnes, sovint pensa en com pot ajudar un nen en això o allò altre…

I jo no sóc mestra per ser una mestra corrent, jo vull ser una mestra diferent. M’encantaria poder ser una mestra a la que algun dels seus alumnes quan fos gran i li preguntessin quina ha estat una mestra important per ells pogués recordar el nom de la Senyoreta Meritxell. És quelcom que m’emociona i que em faria molt feliç, no haver estat una mestra que hagi passat de forma desapercebuda per la vida dels meus alumnes al llarg de la meva carrera, i crec que encara haig de recórrer un llarg camí en aquest aspecte per aconseguir-ho.

Aquesta història que avui m’he decidit a portar-vos, va sorgir ja fa algunes setmanes per una problemàtica molt habitual a l’educació infantil i que em preocupa força, el tema de l’agressivitat d’alguns nens a l’hora d’expressar els seus sentiments als altres nens. I és que hi ha alguns nens a la classe que si s’enfaden amb un altre nen el primer que fa és donar-li un cop, pessigar-lo, fer-li una empenta o donar-li una patada; i això és un tema que treballes i en el que insisteixes molt, però que a vegades no saps ben bé com fer-ho perquè ho entenguin. Així va néixer el conte de El drac Negre.

“Hi havia una vegada al fantàstic món dels dracs, hi vivien dracs de tots colors. Els dracs verds que volaven a totes hores, els dracs vermells que treien foc per la boca, els dracs blaus que nedaven pel fons del mar i dels estanys més profunds, dracs roses, dracs liles, i també hi havia el drac negre.

El drac Negre tenia un bon grapat d’amics, sovint s’hi divertia quan anava a jugar, però tenia un caràcter molt especial. De fet tenia molt mal caràcter, i és que s’enfadava constantment quan els seus companys de joc no jugaven al que ell volia, o no li feien el cas que ell creia que li havien de fer. Aleshores, la seva reacció no es feia esperar gaire, i a cada drac que no li feia cas li donava un bon cop de cua.

Els altres dracs ja n’estaven una mica farts del caràcter del seu amic, i tot i que havien estat força temps tolerant aquells enuigs ja n’estaven fins al capdamunt, i van decidir reunir-se. En aquella xerrada van creure que el millor era evitar al Drac Negre i no jugar-hi més, ja n’estaven tips de tants cops de cua. Va ser així com mica en mica, el Drac Negre es va anar quedant sol i sense amics.

Quan es va trobar sol, es va sentir molt trist, ja ningú no volia jugar amb ell i no entenia el perquè. El Drac Rosa, que havia estat molt bon amic del Drac Negre en veure’l tan trist va decidir acostar-s’hi. El drac Negre li va explicar el que li passava, i el drac Rosa li va dir que tot era culpa del seu mal geni i dels seus cops de cua, que les coses no s’arreglaven a base de cops sinó xerrant i explicant com ens sentim en cada moment.

Mica en mica el Drac Negre va anar canviat, i així va anar recuperant als que havien estat els seus amics.”

Suposo que tots i totes les del gremi educatiu deveu conèixer el nou programa de TV3: Mestres. Aquesta setmana es va emetre el 4 capítol, d’un total de 10; i la veritat que és com sempre un programa de qualitat.

Del tipus Silenci, Veterinaris o 3r 3a, es tracta de reportatges que giren entorn d’un tema en concret. cada setmana hi ha un tema entorn el qual gira tot el programa, a partir d’aquí, en podem veure l’opinió: d’alumnes actuals, de professors i mestres de totes les matèries i nivells, i de famosos. A tot plegat se li sumen diversos reportatges entorn del mateix tema com per petits mini capítols, on et van explicant la metodologia de certs centres per parlar d’aquell tema en concret. A tot plegat se li suma que un personatge de l’àmbit públic català visita al mestre que més l’ha marcat.

El resultat és un programa obert, amb un format molt atractiu, i apte per a tots els públics, un petit gran homenatge als mestres i les mestres en un moment tant complicat com el que estem vivint.

Els temes sobre els que reflexionen són temes molts importants de l’educació actual. Al primer capítol ens parlaven de “Ser mestres, com i per què?”. Després van abordar un tema tan complex com pot ser l’èxit i el fracàs, on s’enfocava el tema dels exàmens, les avaluacions, del com i el perquè avaluem. El tercer capítol ens parlava de l’autoritat del mestres a l’aula d’avui dia, com un mestre es guanya l’autoritat i el respecte dels seus alumnes…

I el de tot just fa un parell de dies, ens parlava de “Com aprenem?”. I és d’aquest capítol del que us vull parlar, potser perquè és el darrer, o perquè és l que més veig enfocat a l’àmbit de l’educació infantil. Un dels temes principals del programa parlava  de com una escola iniciava el procés de lectoescriptura, un aprenentatge on cada nen seguia el seu ritme, on s’aprenia a escriure tal com sonava tot allò que deien, sense pensar, de moment en faltes ortogràfiques, una escola on el paper de l’expressió oral és molt important, i aprendre a llegir es vol convertir en un procés divertit i sense entrebancs.

La lectoescriptura és un dels aspectes més complicats que començo a ensenyar any rere any, curs rere curs als meus nens, i és que cada curs tens la sensació de que quan ja comencen a arrencar amb la lectura, de que quan ja estan gairebé preparats per començar a llegir, arriba el juny i marxen cap a P5. I tornes a començar un any més des de 0. És complicat, és un procés de descodificació molt gran i sovint hi ha molts nens que a P4 no estan madurativament prou preparats per començar a llegir. Però sempre hi ha un procés, durant el curs tots els nens avancen, cadascú ho fa al seu ritme, evidentment, i resulta molt bonic veure la cara dels meus nens quan llegeixen una apraula sencera per primera vegada. Aquelles cares d’il·lusió perquè han comprès que a la pissarra hi posa “papa” és un sensació indescriptible, una d’aquelles grans satisfaccions que només les mestres d’infantil podem comprendre i tenir.

Em va agradar molt una noia de les alumnes que van sortint que deia que als alumnes se’ls hauria de deixar escollir allò que volen llegir, que les lectures imposades per les mestres i els mestres dels grans clàssics tipus: Tirant Lo Blanc, La Casa de Bernarda Alba o Romeu i Julieta no són històries que interessen als joves ni tampoc utilitzen el seu llenguatge. És un tema sobre el que he reflexionat quan tenia l’edat d’aquella noia, i crec que s’hauria de buscar cert equilibri en que els nois i joves coneguessin els grans clàssics i que poguessin llegir alguna cosa que respongués més als seus gustos i interessos. Però també cal dir que entre aquests clàssics també he trobat, quan era adolescent, llibres que m’han interessat o fins i tot que m’han agradat.

En fi, és un tema força complex on entren en conflicte aspectes relacionats amb els continguts i conceptes que els adolescents han d’assimilar de diverses etapes de la literatura del nostre país, i allò que realment volen llegir.

Canviant d’àmbit, però també relacionat amb el “Com aprenem?” van parlar sobre les matemàtiques, i van caure en el tòpic de preguntar als nens si eren avorrides. Jo considero que les matemàtiques no són pas aburrides, és simplement que els aprenentatges que amb elles es realitzen siguin significatius per als nens i nenes, nois i noies. Que comprenguin perquè és important aprendre certs conceptes matemàtics, perquè els hi servirà el dia de demà.

En fi, us he parlat d’un munt de coses sobre el Com ensenyem, i suposo que tots els que ens dediquem a l’ensenyament hi hem pensat sovint. Perquè a vegades és tant o més important com ensenyem que els continguts en sí.