Elefant Trompeta

“Conta la llegenda que al poblet de Font-Rubí, la família més rica de la contrada tenia tres filles. Totes tres germanes eren precioses i boniques, i portaven tots els nois del poble de corcoll. Estrany era aquell que no les havia intentat conquistar, que no s’havia enamorat d’alguna de les tres germanes. Però elles, cruels i impertinents com les que més, es deixaven estimar, feien veure que es deixaven festejar pels xicots, i quan aquests ja n’estaven enamorats fins al capdamunt i s’havien fet il•lusions, els deixaven palplantats sense haver-los fet ni tan sols un petó. Així cada noi, un darrere l’altre en sortia ridiculitzat i escarmentat de les dolces i boniques germanetes de Font-Rubí. Eren conegudes no només al poble, sinó gairebé a la comarca sencera, i eren cada vegada més els xicots ressentits per l’actitud de les joves.
Tant era així que al final, en comptes de competir els uns amb els altres per intentar conquistar a les noies, en adonar-se que era una missió pràcticament impossible, van decidir enterrar velles rancúnies i unir-se per tal de planificar la pitjor de les venjances. Van anar a veure les bruixes i els van demanar que les encantessin. Aquestes van decidir fer-ho i enviar-les de pet a la Cova del Bolet (a una hora i mitja a peu del poble), allà romandrien tancades i encantades fins que parés el soroll de l’aigua que se sent en l’interior de la cova.”

Aquesta llegenda que us he explicat rep el nom de Les tres germanes encantades de la Cova del Bolet o Les encantades de la Cova del Bolet o Les Tres noies de Font-Rubí. Aquesta llegenda és una llegenda de tradició oral, transmesa de pares a fills i que encara és prou viva a la zona de Mediona. Tot i que qui ha fet que quedi a la memòria de la gent ha estat Joan Amades que la va escoltar de la quintinenca Dolors Gual (la Lola de cal Gili), l’estiu de l’any 1922. I és que la Cova del Bolet de és protagonista d’innombrables llegendes i històries, un d’aquells indrets màgics que han servit d’inspiració per a boniques e increïbles històries.

Abans d’entrar a explicar-vos la resta de llegendes que hi ha entorn d’aquesta cova, deixeu-me que us expliqui una mica més de la cova en qüestió. La Cova del Bolet disposa d’un parell d’entrades que permeten accedir a una gran sala que havia estat habitada pels nostres avantpassats, i és que els arqueòlegs, ja al segle XIX varen començar a fer investigacions en aquesta cova de gran valor arqueològic. La cova era habitada l’any 8000 aC per caçadors, al segle 4000 aC els seus habitants ja coneixien l’agricultura i tenien ramats d’ovelles. També va ser utilitzada durant l’edat de bronze i fins i tot s’han arribat a trobar restes de l’època medieval. És per tant que va esdevenir un gran refugi pels homes i dones de tots els temps i èpoques. A l’interior de la cova hi ha dos estanys, i la presència d’aigua potable, és probable el fet primordial de perquè la cova va ser habitada en tantes ocasions i per tantes generacions diferents.

Ara però passem als relats de les llegendes.

LA FILLA DE CAN FÀBREGAS
Aquesta, juntament amb la història que us he explicat al principi d’aquest article és sens dubte una de les històries més famoses que s’expliquen entorn aquesta cova, de fet si fa no fa, l’argument és molt similar i té trets en comú en relació amb la història de Les Tres Noies de font-Rubí, però abans de parlar-vos dels paral•lelismes deixeu-me que us l’expliqui:

“Pels alts de la serra del Bolet, entre l’Alt Penedès i l’Anoia, hi havia una masia coneguda amb el nom de Can Fàbregas. Diuen que els avis d’aquesta pagesia l’havien construït molts anys enrere quan fugien de les plagues de pesta negre que assolaven tota Europa. Generacions després, resulta que els pagesos que habitaven aquella masia varen tenir una filla. Una nena que a mesura que anava creixent s’anava tornant més i més preciosa dia rere dia. Ulls verds, cabells negres… una preciositat. Tant era així que dia rere dia la masia estava concorreguda per nois de tot arreu de la comarca que la volien pretendre, però la noia, potser aclaparada per les constants atencions de tots aquells homes era incapaç de creuar amb ells més de dues paraules, i no els hi dedicava més que un somriure de compromís.
Els nois es sentien burlats i veient que la noia no s’acabava de decidir per ningú, es van agrupar per tal de venjar-se de la jove. Van ajustar el preu amb una bruixa per tal que amb els seus conjurs doblegués l’orgull de la jove. Però vet aquí que les coses no els acabaren de sortir com volien als homes, i és que la vella bruixa era a més molt sàvia i es va allunyar dels homes perquè no hi confiava. I només veient una vegada la filla del mas, es va adonar enseguida que aquella noia no podia ser humana, que era el fruit d’alguna mena de pacte secret que els seus avis podrien haver fet temps enrere amb vés a saber qui per tal de lliurar-se de la pesta.
És per tot plegat que la bruixa sense pensar-s’ho dues vegades va fer caure una tempesta d’escàndol, tothom s’amagà a les seves cases i va ser amb aquesta tempesta que va fer tornar a la noia al lloc d’on creia que provenia: el ventre de la mare Terra, al món de les coves i els gorgs. I diuen que des d’aleshores la jove noia de Can Fàbregas va quedar per sempre empresonada a la Font de Llinars entre el brollador i els avencs dels Forats Bufadors. Diuen també que quan des de les profunditats de la muntanya, pels passadissos que donen als Forats Bufadors, s’escola un horrorós so, semblant a la respiració d’un gros animal, asseguren que és l’alè del serpent que la bruixa va destinar per a protegir la filla de Can Fàbregues.
La llegenda també explica que la jove noia, estimant-se també la vida que havia viscut damunt la terra, li va demanar a la bruixa que al menys un cop a l’any la deixés tornar a contemplar els paratges que l’havien vist néixer i créixer. Succeeix això ens els instants de temps entre l’última fracció de temps de les dotze i la primera de la una de la nit de Sant Joan. Durant aquest temps impossible de mesurar per una vida humana, l’encantada surt de la font i escampa la seva màgica bugada sobre les roques de la vora de la font.”

Com heu pogut comprovar a través d’aquesta història, aquesta llegenda té molts paral·lelismes amb l’anterior, però amb un toc més de misticisme i de màgia que l’altre. Coincideix el menyspreu pels homes, la contractació de la bruixa, el encantament de les noies… Però sí que és cert que canvia força la història de fons sobre la que s’explica la història en qüestió.

Aquesta història és igual que l’anterior part del llegendari de la zona, tot i que aquesta es troba recollida en el llibre Llegendes del Penedès i les valls del Garraf de Publicacions Abadia de Montserrat de Bienve Moya.

EL RIU DE LA COVA DEL BOLET
“Hi ha una llegenda que explica que al fons de la Cova del Bolet hi llisca un riu molt cabalós, de fet el riu existeix en realitat, i que si el creues arribaràs al començament d’un nou món, un món amb grans ciutats, boscos, prades, rius i fins i tot un mar. Un mar damunt del qual hi naveguen un munt de vaixells. Aquest però, no és un món amb un tamany normal, de fet és menut, com de joguina, i diuen que aquest estrany món s’estén per sota del nostre mar i arriba ben bé fins a les costes de Mallorca, on s’explica que el món té una altra sortida, limitada per un altre riu que no és gaire fàcil de creuar.”
Aquesta història la recull Joan Amades, i li va explicar Pere Feliu, de Vilafranca del Penedès l’any 1935.

ELS HOMES VERMELLS
“Una altra de les històries que s’expliquen entorn a la Cova del Bolet és una història que expliquen els més vells de la contrada, des de Mediona a Sant Martí Sarroca i la Llacuna. Segons diuen a la part de més endins de la cova hi havia a les parets una colla de figures humanes pintades de color vermell. Ningú no gosava entrar tan endins de la cova ja que segons expliquen, aquell que gosés destorbar als homes vermells cauria per sempre en la mala sort i rebria un terrible càstig, i és que aquells homes pintats els havien deixat els moros dins la profunditat de la cova perquè guardessin els seus tresors, tresors que van haver de ser ocultats quan van ser expulsats de les nostres terres. Creien que passat un temps podrien tornar al país i recuperar els seus tresors, i mentrestant els homes vermells de la Cova del Bolet els protegien i s’asseguraven que ningú s’acostés. També segons diuen aquells homes pintats a les parets tenien una inscripció sota en la seva llengua que deia “Que ningú s’atreveixi a acostar-se”. No obstant això, passats molts i molts anys, quan ja ningú recordava ben bé la història, un jove atrevit i valent va endinsar-se a la cova fins on es trobaven els Homes vermells, i amb un mall va esberlar el front d’aquells homes, i de la paret en van caure molts i molts diners. No sabem però si la mala fortuna o la dissort van caure sobre les seves espatlles, el que si se sap del cert és que aquell valent ja mai més va haver de patir pels calers.”

Aquesta història, al igual que la de La Filla de Can Fàbregas, la va recollir Bienve Moya en el seu llibre Llegendes del Penedès i les valls del Garraf.

Sens dubte un paratge, una cova misteriosa amb moltes llegendes i moltes històries al darrera.

 Imatges
Us porto un parell d’imatges de la Cova del Bolet, una de la cova en qüestió, i l’altra d’algunes de les pintures prehistòriques que s’hi ha descobert.

Si us dic el nom de Pere Porter és probable que no us soni gaire o gens, però si us parlo de Pere Botero segur que hi esteu més familiaritzats. Per tots, o al menys per la gent de la meva generació i més grans hem relacionat tota la vida en Pere Botero amb el propi diable, amb un personatge que apareixia a les representacions dels Pastorets d’arreu del país. Però d’on prové realment en Pere Botero? Què hi ha al darrere? Qui era realment en Pere Porter? Us explico una llegenda que clarificarà alguns d’aquests dubtes, o que potser us en generarà més. Vés a saber.
“La llegenda que us explicaré ara recull al història d’en Pere Boter, que era un pagès de Tordera, fill d’un altre pagès que poc abans de morir cancel·là uns deutes que tenia. Però quan el pare d’en Pere va ser mort vingueren a reclamar-li a ell les deutes del seu pare, i el pobre noi no tenia la documentació necessària per poder demostrar que el seu pare havia liquidat tots els seus deutes davant del gestor. Aleshores, li volien embargar terres i casa, i el noi va demanar que sisplau li donessin uns dies per tal d’intentar anar a cobrar uns deutes que li tenien uns veïns de Maçanet. Així que camina que caminaràs, en Pere va anar fent camí cap allà, però de cop i volta es va trobar un noi que anava en dos cavalls. El desconegut en veure’l tan preocupat, li va preguntar què li passava, i en Pere va explicar-lo tot amb pèls i senyals. El noi dels cavalls es va oferir a ajudar-lo en tot el que calgués, i que ell mateix el portaria davant del notari perquè li digués on estava l’acta de cancel•lació del deute. El desconegut també li va oferir un dels seus dos cavalls perquè el viatge li fos més còmode. I tan bon punt s’hi va haver enfilat, els cavalls començaren a parlar entre sí.
El noi esverat, es va adonar que en realitat el desconegut havia de ser el propi diable, com sinó es podia explicar un fet com aquest. I la veritat és que en Pere no estava gens equivocat. Els cavalls es van precipitar cap a l’estany de Sils i després de molt caminar van arribar a les mateixes portes de l’infern. A tot això en Pere, va estar encomanant-se a Déu, la Verge Maria i tots els Sants haguts i per haver per tal que no li passés res dolent. Un cop dins l’infern, en Pere va veure personatges il•lustres de la història del nostre país, gent de renom així com el notari del seu pare Gelmar Bonsoms, notari d’ Hostalric, que li indicà el lloc on podia trobar l’acta de pagament conforme la qual el seu pare havia liquidat el deute.
Un cop sabut això, en Pere surt de l’infern de manera força insòlita i enigmàtica, i és que no sap ben bé com va a parar a Morvedre, País Valencià. Allà cau malalt durant un mes, diuen que no podia ni articular paraula, i s’hi està des de l’1 de Setembre a l’1 d’Octubre, però no arriba fins a Hostalric fins el dia dels Difunts. Allà va explicar la seva inversemblant història als vilatans que el prengueren per boig, fins que va anar al calaix exacte de l’armari exacte on trobar els papers. Aleshores tothom se’l va acabar mig creient i ell va quedar absolt.”

Aquesta és la llegenda de Les Calderes de Pere Botero, una llegenda que ha passat de boca en boca, de pares a fills, i ha recorregut no només tota Catalunya, sinó que a més , s’ha estès per Espanya, Portugal i la Catalunya Nord. És per això, i d’això no en tenim cap mena de dubte una història autòctona. Una llegenda, que com bé ja sabem, totes les llegendes autèntiques tenen la seva part de veritat i la seva part de ficció, una part de veritat que es basa amb certs fets històrics, i la vesant de llegenda afegida amb el pas dels anys i amb el fet que és una història que al anar-se explicant de boca a orella, la gent s’ha anat fent seva la pròpia història, tot afegint-hi elements.

Sí, sí, com ho esteu llegint, del que us he explicat hi ha certs fets que varen succeir de debò. Començo pel principi, us explico tot el que sé, i ja em direu què us sembla.

El cert de tot plegat és que el tal Pere Porter va existir en realitat, i que va viure i morir a Mas Portés, en el veïnat de Sant Daniel de Tordera. La seva vida va estar sempre envoltada de misteri i és per tot plegat que ens fa pensar que alguna cosa estranya li va succeir al llarg de la seva vida.

D’ell us en puc dir, no la data exacte del seu naixement, però sí el dia en que va ser batejat. En el Foli 6 del Llibre de Batetjos de I’Arxiu de la Parròquia de Sant Esteve de Tordera, consta que el 29 de Febrer de 1553 va ser batejat Pere Porter, fill de Pere Porter, pagès del veïnat de Gasolves (avui conegut com Sant Daniel). Se sap que va morir després de l’any 1636 però no es té controlada la data exacte del fet.

La seva família va passar durant els segles XVI i XVII per un període d’endeutament creixent, i és per tots conegut que el seu pare, en una ocasió, hagué de comprar blat a un tal Just, de Tordera, que li deixà els diners que més endavant la família es va comprometre a tornar. El pare va pagar el deute però el notari Gelmar Bonsoms, amb qui havia tingut desavinences, no en va deixar constància. Per això la justícia, anys a venir, va reclamar el deute a Pere Porter.

Però va ser anys abans de la seva mort, a partir de l’any 1621 que es varen començar a distribuir còpies manuscrites de la seva història i dels fets que li varen succeir. Degut a la manca d’impremtes, els copistes realitzaven a mà els manuscrits que explicaven la història, i és per això que en alguns casos es varen arribar a donar petites errades tan en dates com en noms.

Entre aquestes transcripcions fetes a mà, una de les més importants, i de la que encara avui se’n conserva un exemplar a l’arxiu històric d’Arenys de Mar, fou l’escrita per Josep Rusiñol l’any 1734 sota el títol “Història de Pera Purtés quant anà al l’infern”.

Amb l’arribada de la impremta, els vells manuscrits varen poder ser a l’abast de tothom, i les còpies sobre la història d’en Pere Porter varen ser a partir d’aquell moment prou prolíferes. Però de totes, m’agradaria destacar-vos-en dues: “Verdadera relació de un extraordinari fracás que succehí a Pere Portés, fill de la vila de Tordera, ciutadà-pagés del biscomptat de Hostalrich, Bisbat de Girona”, editat per la impremta de Manel Llach, del carrer Ferreria Vella, 3, de Girona, a l’any 1904; i “Viatge a l’infern de Pere Porter”, publicat per la Biblioteca Popular de L’Avenç  (Barcelona, 1906).

Aquesta darrera publicació és probablement la més fiable de totes, ja que va acompanyada d’un exhaustiu estudi realitzat per l’escriptor Gaietà Vidal de Valenciano, on comprova les dades i noms dels personatges que van apareixent en el relat, i fa que així el relat estigui més ben documentat.

Aquest relat ens serveix per situar en una data exacte els fets, concretament el 23 d’Agost de 1608, ens parla de la quantitat exacta del deute: 600 lliures, el dia exacte en que torna al poble, el 2 de Novembre d 1608… També aclareix que sovint el personatge en altres manuscrits se l’ha anomenat Pere Portés, confonent el seu cognom amb el nom de la seva casa Mas Portés, tot i que en realitat es eia Pere Porter.

Però l’alteració més gran de la història no ve d’aquí. I és que el fet que en molts llocs la llegenda es conegui com “Les calderes d’en Pere Botero”, en la qual el personatge principal és un ser demoníac que serveix per atemorir els infants, és una mala interpretació del bo i honrat pagès que precisament per aquest motiu no és acceptat a l’infern per ser tan bo i tenir el cor pur.

Però la interpretació errònia neix de la mà de Víctor Balaguer que va escriure l’obra “Las calles de Barcelona” l’any 1866, i quan parla del Carrer de l’infern, fa una versió lliure de la llegenda, que en la seva època ja era prou coneguda, i rebateja al personatge com a Pere Botero. I com Víctor Balaguer fou un escriptor de molt renom en les nostres contrades, i la seva influència va ser molt important, el personatge va acabar sent rebatejat, i el seu verdader nom caient en l’oblit. I és que avui dia tots hem sentit parlar de “Les calderes de Pere Botero”, però no pas de la història d’en Pere Porter.

Una història sens dubte fascinant i sorprenent, una llegenda que sembla tenir més de veritat que de mentida. Vés a saber si en Pere Porter va anar i tornar de l’infern.

Imatges
No hi ha gaires imatges de la història en qüestió, però sí que us puc portar aquesta portada del llibre “El cas estrany de Pere Porter”, una adaptació de David Pujol.

“Hi havia una vegada un pou a Sant Josep que segons diuen estava habitat per un Barruguet d’allò més entremaliat. Aquest de vegades es penjava a la corda i no deixava que les dones poguessin treure aigua del pou. Altres vegades les mules no volien veure aigua de dins perquè temien rebre un bon ensurt del barruguet.
Però prop d’allà hi vivien dos infants, en Pepet i la Marieta, que cap al vespre sempre deixaven damunt el replà  del pou, un tros de pa amb formatge. És curiós perquè la mare d’aquestes criatures era l’única que podia treure aigua del pou sense cap problema ni inconvenient. I les ovelles del pare de les criatures podien treure el nas i beure aigua del pou sempre que ho volguessin.”

Doncs bé, explicada aquesta curta història, ens servirà per introduir el personatge que avui ens ocupa: el Barruguet. El Barruguet és un ésser típic de la mitologia d’Eivissa i Formentera, és de talla petita, menut i entremaliat, i de fet, diuen que és per excel·lència l’ésser mitològic més popular d’aquestes illes. Són petits, molt actius, molt llestos, molt prims i viuen als forats de les parets, al sostre, dins de la cisterna o fins i tot en els pous. Diuen també que té al cap allargat i molta força i que són molt riallers, però la gent no acaba de posar-se d’acord amb la seva descripció perquè sovint són invisibles, i només es deixen veure en algunes ocasions. A vegades quan es deixen veure ho fan en forma d’algun animal i principalment en forma de cabrit o boc. Diuen també que són solitaris, i és que estranyament podem trobar més d’un barruguet en una casa. Estan emparentats amb certa manera amb els fameliars, tot i que aquests potser semblen més inofensius però empipadors, ja que no els pots arribar a controlar ni tancar en cap ampolla de vidre.

De nou, ha estat Joan Castelló Guasch que ens ha ajudat a recuperar aquests personatges no només amb la rondalla que us he explicat, sinó amb la descripció que fa d’aquests personatges en el seu llibre Barruguets, fameliars i follet: “Un homenet petitíssim molt lleig, i veuarra forta, i braços llargaruts.”

La principal ocupació dels barruguets és fer petites malifetes dins de la llar, com fer malbé el dinar o el sopar posant-los un excés de sal o cendra, fer plorar als nadons, amagar objectes o desfer qualsevol feina de la llar ja feta. En els pous estiren les cordes amb força per evitar que la gent hi pugui treure aigua, i espanten a tot el bestiar que s’hi acosta a beure-hi.  Tot plegat amb l’única finalitat de fer empipar a aquells que conviuen amb ell i amb una mica de sort fer que s’acabin cansant de casa seva i marxin a una altra, per així ell s’hi pugui apoderar.
Diuen que l’única manera de tenir-los contents és donant-los pa amb formatge.

Cal dir però que el nom d’aquests personatges s’atribueix per proximitat al de barrufets, per això que són petits, però hi ha qui diu en canvi que prové de “berruga” i que les berrugues de les filadores les produeixen aquests éssers. A mi personalment em sembla més vàlida i amb més sentit la primera de les teories, però amb aquestes coses mai se sap amb certesa d’on provenen realment el nom dels personatges mitològics.

Aquests personatges han arrelat moltíssim en les gents de ses Illes fins al punt que quan un nen no fa el que hauria de fer o es porta malament es diu que és un barruguet. Fins i tot hi ha una cançó popular on en una estrofa ens parla precisament d’aquest fet:

Dones que teniu infants
que pareixen barruguets,
donau-los garrapinyada
i es tornaran angelets.

També se’ls atribueix sovint als barruguets que quan hi ha alguna cosa de casa que a les persones que hi viuen no els ha donat temps de fer diuen que ha estat un barruguet qui els hi ho ha impedit.

Avui us portaré la història del Panna, la història d’un bandoler, la història més terrible i temuda que han viscut mai els veïns de Sant Martí de Tous.
“Tot comença amb la història d’un brètol malcriat, que un bon dia entrà a unes terres que no eren seves i és ben atipar de préssecs d’un presseguer que hi havia al camp. I no només es va ben atipar, sinó que a més, va fer malbé un munt de fruita, pensant-se que ningú l’estava veient. Però no es va adonar que l’amo de les terres era per allà, que el va enganxar i li va donar una bona pallissa. El noi, que en aquell moment era un marrec, no s’hi va poder tornar però li va ben jurar a l’amo d’aquelles terres que un bon dia passarien comptes.
Varen passar els anys, i un dia que l’amo de les terres les estava feinejant, se li presentà un jove al davant, i li preguntà si el recordava. L’home no sabia de qui es tractava, era el nen que feia anys havia estomacat bé per robar-li i destrossar-li l’arbre. El noi, sense donar-li temps a reaccionar el va apunyalar 3 o 4 vegades fins a matar-lo.
Aquest fou el primer dels crims que cometria el Panna, i el va obligar a fugir de la justícia tot amagant-se en les coves i boscos de la zona per no ser trobat. Segons la llegenda en les coves que hi passava més temps era la de la fou de Tous i a les de la Tossa de Montbui. Des d’aquest moment ja no va parar de delinquir, convertit en un bandoler sanguinari i vulgar, el varen anar succeint una sèrie de crims.
De tant en tant tornava a casa seva procurant no ésser vist, però si algú el descobria fugia pels llocs més insospitats, s’amagava als indrets més inhòspits, de nínxols de cementiri a saltar de teulada en teulada per les cases del poble. Un cop que es veia acorralat, entra en una casa on va anar a parar a una habitació on hi havia dues noies dormint. Es posà dins al llit i les amenaçà de mort si els pares el delataven als seus perseguidors.
Diu la història que van arribar a ser 39 els morts que va fer i cada vegada es veia més assetjat i perseguit, tant era així que li costava fins i tot trobar menjar. S’ajuntà també amb dos bandolers més perseguits per la justícia en Marimon i en Casullera.
Un dels crims que més es recorden d’en Panna, fou la de l’àvia de Can Menjapalla, en el terme de la Roqueta. I és que segons diu una àvia de la zona que recorda com de petita explicaven aquest fet a casa seva. El Panna va entrar a la casa dels Menjapalla pensant que no hi havia ningú dins, ja que tota la família era al camp treballant. Però la seva sorpresa sou força gran quan va veure que l’àvia de la família s’havia quedat a la casa. La pobra estava a la cuina quan va ser sorpresa pel bandoler que de tant enrabiat que estava la va penjar als clemàstecs del foc (Cadena amb ganxos, penjada a la xemeneia de la llar, que serveix per a penjar-hi les olles, els perols que es fan servir per escalfar al foc.).
Evidentment, la gent del poble ja n’estava fins al capdamunt dels seus crims, i un bon dia l’àvia de Cal Frarés va veure un punt de llum en un dels nínxols del cementiri, va cridar a les autoritats i finalment va ser detingut.
Abans d’executar-lo li concediren la darrera de les voluntats, i ell va demanar besar a la seva mare. L’acte però igual que l’individu va ser d’allò més sinistre i és que quan va tenir la galta de la seva mare a prop, la va queixalar, se li endugué un tros de galta i li digué que era per culpa seva que es veia en aquella situació, si l’hagués corregit i educat com tocava tot això no li hauria passat.
Avui dia encara, segons diuen, a la cuina de la masia de cal Menjapalla, hi ha el clau on es diu que penjaren una mà del Panna.”

Aquesta és la història del Panna, el bandoler més temut en tota la història del poble de Sant Martí de Tous i rodalies. Un ésser despreciable, una història sorprenent. El que us he portat avui forma part del llibre “Tous, memòria viva”, d’Elisa Vidal, i es tracta d’un recull de diverses històries sobre el Panna que els avis de la contrada li han explicat i ella ha recollit en un llibre fantàstic que recull aquesta i altres històries.

Però aquesta és sens dubte una llegenda amb moltes versions, a diferència de les altres de Tous, com La Senyora de Tous o La cérvola Blanca, i és que és potser perquè és la llegenda menys antiga de totes amb les que compten al poble. La història no té més de 200 anys, i el fet que el personatge en qüestió existís en realitat ens fa pensar que d’ell s’expliquessin moltes e innombrables històries.

El personatge del Panna tenia nom i cognoms, es deia Joseph Claramunt Verdier, nascut el 2 de maig de 1792, fill de Jaume Claramunt i de Rosa Verdier. Era un dels 11 fills que va tenir la parella, un total de set nois i quatre noies. En Joseph era el setè nen i el vuitè en total. El seu pare era espardenyer, ofici heretat del seu avi, però va acabar canviant de feina.

Però us deveu preguntar d’on prové el nom de Panna. Doncs bé, la mare del noi era francesa, i sempre anava repetint en un català horrible: “Jo no de França, jo d’Epanna” (referint-se evidentment a Espanya mal pronunciat), i d’aquí el pseudònim que va heretar el jove com a bandoler i delinqüent.

Cal dir però que de la vida i dels crims del Panna se’n sap ben poca cosa. L’única cosa que en sabem del cert és que apareix en el llibre de baptismes de Tous i el d’òbits (defuncions) d’Igualada. Es diu que un cop detingut va ser penjat a la forca, i el llibre en qüestió diu així:

“48-Claramunt – H.C. – Dia vint y cinc Febrer de mil vuit cents vint y cinc en lo Cementiri rural de la Pral. Iglesia de Sta. Maria de la Vila de Igualada Bisbat de Vich, se dona sepultura al cadaver de Joseph Claramunt, pagès, solter ,fill lLegítim y natural de Jaume Claramunt, negociant y Rosa Verdier conjucs tots de Tous. Mori en lo mateix dia de mort violenta. – Nota: lo sobreposat Joseph Claramunt morí en la forca y després se li talla lo cap y la ma dreta, portant esta en front una casa de Roqueta sufreganea de Fillolet y lo cap fou portat davant la casa Poch de la parròquia d’Orpí: lo resto de són cadaver lo acompanya la comunitat de la Iglesia Parroquial al Campo Sto. En la tarda del mateix dia.”(Arxiu Par. d’Igualada Llib. d’òbits de1825 a 261.)

Tot plegat ens fa trobar algunes contrarietats amb la llegenda que us he explicat:
– La llegenda pressuposa que el Panna era fill únic quan en realitat no era així.
– Fou enterrat cristianament, Per tant es suposa que va rebre els sagraments, i per tant es devia penedir de la seva mala vida, i per tant no té gaire sentit la part de la història que explica que abans de morir li arrencà a la seva mare un tros de galta d’una queixalada.
– Quan la gent parla del Panna, parla d’un temps molt més antic del que en realitat va succeir la història en qüestió.

Així que com acostuma a passar, que totes les llegendes tenen la seva part de veritat, aquesta és la història del Panna que avui us he portat, un bandoler que va existir en realitat. Sobre que tenen de cert tots els actes terrorífics que se li atribueixen, sempre ens quedaran les veus dels més grans de Sant Martí que a les seves cases que quan eren petits, els hi havien explicat històries del bandoler més temut de Sant Martí de Tous.

“La història que us porto avui ens explica que fa molts i molts anys a l’Illa des Vedrà, cap allà al segle XIX, hi havia estranyes aparicions, les aparicions d’una nena vestida de blanc. Una espècie de fantasma, una ànima sense rumb que vagava per l’illa. De fet diuen que des del moment en que aquesta història va començar a córrer per l’illa d’Eivissa són molts els que van atansar-s’hi per intentar veure-la. També diuen que és tradició que els recent casats a l’illa, anessin a la cova on suposadament va fer les seves aparicions la Dama Blanca, per deixar-hi una ofrena en forma de flors.”

Aquesta és la llegenda de la Dama Blanca des Vedrà, una altra de les històries que s’expliquen entorn aquest illot, aquest agrest paratge, aquests dos enormes rocs que antigament havien format part de la costa eivissenca. Però aquesta vegada el que sembla prou clar, és que les aparicions de la misteriosa dama vestida de blanc vingueren de la mà del mossèn lleidatà Francesc Palau. Un sacerdot que va ser exiliat a Eivissa per ser el fundador de l’anomenada Escola de Virtut, on no només feia sermons sobre la seva religiositat, sinó que a més tractava temes actuals, com els moviments ideològics de l’època (protestantisme, associacions, sindicats, comunisme). Les autoritats del moment buscaven un cap de turc per la revolta obrera que es va produir l’any 1854 i varen decidir no només prohibir l’Escola, sinó que també el van desterrar a Eivissa.

Va ser durant la seva estada a l’illa, entre 1854 i 1860, quan varen començar les seves estranyes estades a l’illot des Vedrà. El sacerdot sovint hi acudia per meditar-hi. És en aquell moment quan el sacerdot va començar a veure les estranyes aparicions de la Dama Blanca des Vedrà, que ell un cop tornava a l’illa explicava a tothom que era la verge que se li havia aparegut. El pare no només ho feia saber als seus devots, sinó que a més en prenia nota sobre les aparicions d’éssers lluminosos. I ja comprendreu que l’aïllament i la falta d’aliment podien ser algunes de les causes per les que al religiós se li apareguessin tota aquesta mena d’esperits. És de tot plegat que neix la llegenda de la Dama Blanca des Vedrà, de la que es creu que encara avui es pot veure passejant per l’illa.

També diuen que anys més tard, quan els submarinistes feien immersions per la zona, sentien estranys i peculiars sorolls provinents de l’illot; mariners i pescadors que asseguren haver vist objectes estranys i llums passar per sota de les seves embarcacions quan s’acostaven a la illa… Altres misteris que s’expliquen entorn d’aquesta illa són que en època de coloms missatgers, aquests perdien el nord i es perdien un cop sobrevolaven la illa. Un altre dels misteris que envolten aquest paratge és que els instruments de navegació es tornen bojos quan s’acosten a la zona, ja que es tracta d’un espai amb un fort magnetisme. I és que segons diuen l’Illa des Vedrà, juntament amb el Penyal d’Ifac, i la costa sud-oest de Mallorca formen l’anomenat triangle del Silenci, que vindria a ser un Triangle de les Bermudes però a la balear. Es parla d’ovnis, de desaparicions…

Actualment, i llegendes al marge aquest és un enclavament perfecte per les aus marines. Tant és així que es va crear la reserva Natural des Vedrà i es Vedranell, i ha estat declarada zona d’especial protecció per les aus.
Sigui com sigui, el que sembla prou evident és que trobar dues immenses roques que emergeixen de l’horitzó i que sembla que en el moment més inesperat podrien allunyar-se tot navegant com icebergs o vaixells de pedra cap a qualsevol punt de la Mediterrània, és si més no un paratge digne de ser observat. Un indret màgic i misteriós, un d’aquells llocs que a mi m’agrada denominar com “indrets de llegenda”.

“La història que us explicaré va succeir fa molts i molts segles a la ciutat de Girona, concretament al carrer Argenteria. I és que segons s’explica pels volts de l’Edat Mitjana, Catalunya així com la resta del vell continent, es va veure assetjada per constants brots de pesta. Aquesta greu malaltia també va arribar a la ciutat de Girona, que la va viure nombroses vegades, un dels brots que més es recorda és el que es va viure al carrer Argenteria. Carrer on, com el seu nom indica hi havia els obradors dels argenters. Una d’aquestes pestes va ser tan important, i tan localitzada en aquest carrer, que la ciutat va decidir posar en quarantena tot el carrer i tancar-lo de principi a final per tal d’evitar possibles contagis. Es varen fer unes tanques amb canyes que barraven l’entrada i la sortida al carrer, així com també es varen col•locar en portes i finestres perquè es creia que així s’impedia la transmissió de la malaltia.
Varen ser dies molt i molt tristos per als que vivien en aquell carrer, obligats a quedar-se allà i a no sortir als altres barris de la ciutat. Dies molt llargs i hores que no passaven, però com sorgit de la màgia o del propi avorriment, va aparèixer un personatge, anomenat Tarlà, que era una espècie de pallasso o acròbata de circ, que es dedicava a fer acrobàcies pel bell mig del carrer, i arrencar un gran somriure a tots aquells que passaven dies de tristesa tancats en aquell carrer.
És així com, per homenatjar la figura d’aquest personatge tan estimat i tan important pels gironins del carrer Argenteria, amb els anys es va construir un ninot de fusta i palla, que vestit amb robes divertides, fou penjat d’una barra giratòria que es feia girar, tot imitant els moviments que el seu antecessor havia fet temps enrere. Aquest ninot es penjava al carrer Argenteria un cop a l’any, durant les festes del barri de l’Argenteria, per Sant Agustí, el 28 d’Agost, per tal de commemorar i recordar pels segles dels segles la figura del Tarlà.”

Aquesta bonica història que us he explicat és la del Tarlà de Girona o més conegut com el Tarlà de l’Argenteria, un personatge que curiosament va transformar a algú de carn i ossos en llegenda.
Però del Tarlà i de la veridicitat d’aquesta història us en puc explicar encara moltes coses.

Els fets i les epidèmies de pesta que van haver a Catalunya, ens porten a pensar que tot plegat va succeir entre els anys 1348 i 1654 quan la pesta era una de les pitjors malalties que podia assolar una ciutat. I per tant, tot ens fa pensar que en certa manera un personatge com el Tarlà, sí que és probable que existís, el problema és que tot plegat no es`ta documentat ni per escrit, i l’únic que ens queda de tot plegat, és la representació que any rere any es fa d’aquest personatge, i la seva aparició a Girona.

En un inici, i per commemorar els fets, per les festes del carrer Argenteria, cada any s’escollia una persona en un concurs per tal de representar el paper del Tarlà. Aquest era passejat durant les fetes damunt d’un carro i acompanyat sempre del seu tabaler, que anava anunciant el seu pas per allà on anava. La paraula “tarlà”, significa el boig, el tarambana, ximple, borinot, pallús; algú que es dedicava a fer tonteries o bogeries; i això és precissament el que feia qui era escollit Tarlà era això, fer tantes bagenades com li fos possible i transmetre l’alegria a tots aquells que l’envoltaven durant tot el temps que durava la festa. Era tractat com un Rei o una autoritat, i anava a tots els actes de la festa. Era una espècie de Rei Carnestoltes.

Anava vestit de manera grotesca, amb un barret de dues puntes del qual penjaven borles i flocs, amb robes llampants, medalles, galons, cintes i bandes, per tal de transmetre aquest cert aire d’autoritat. L’elecció d’aquest personatge fa molts i molts anys que va caure en desús, i als volts del segle XVIII va se substituït per un ninot de palla vestit segons la moda de cada època penjat agafat per les mans per una barra que travessava de banda a banda el carrer Argenteria penjada entre dos balcons, a l’alçada del primer pis de la casa del clavari. Per mitjà d’unes cordes es feia voltar fins a donar una volta de campana, això ho faciliten els seus braços rígids però articulats per l’espatlla. Als peus del personatge, encara podem veure el tabal que repica mentre el Tarlà giravolta. Pel que fa a les seves vestimentes, com ja us he dit han anat canviant, però ja fa molts anys que va vestit com una mena de joglar amb picarols o campanetes a les puntes.

El Tarlà actualment també és conegut com El Xató, i sobre això n’hi ha dues teories al respecte. Us explico les dues, tot i que té més credibilitat la segona, ja que hi ha els fets que ho demostren. Segons diuen alguns se l’anomena així perquè el darrer Tarlà de carn i ossos que va actuar com a tal era xato. D’altra banda, i segons diuen fons fidedignes, el ninot de fusta amb els anys va viure continus desperfectes, i és que les caigudes o cops que s’emportava eren força grans i més quan no estava perfeccionat el sistema per a fer-lo giravoltar. Un bon  dia una d’aquestes caigudes es va produir i el pobre Tarlà va rebre un fort cop de cara i es va trencar el nas, d’aquí que es passà a dir El Xato, i els nens i nenes de la ciutat mentre el van seguint al ritme del tabal i la comparsa van cantant i cridant “Visca el Xato!”.

La figura antiga i xata de fusta va ser substituïda per una reproducció en fibra de vidre, mentre l’original reposa cansat i sense nas al museu de la ciutat. I al igual que el Tarlà s’ha actualitzat, la manera en com han anat passejant al personatge al llargs dels anys pels carrers de la ciutat també ha anat canviant, i la darrera vegada que va sortir de passeig ho va fer en cotxe descapotable.

Però els temps canvien, i les festes de Sant Agustí, es varen deixar de celebrar al carrer Argenteria, això però no va fer que s’arribés a perdre aquest personatge, ni la seva llegenda ni tradició, i és que actualment el Tarlà es penja a la ciutat per les festes de la Primavera de la Rambla i l’Argenteria que se celebren pels volts de Sant Jordi en la famosa penjada del Tarlà. Aquesta penjada va precedida d’un cercavila presidit per un Tarlà de carn i óssos que va fent acrobàcies i peripècies pels carrers de la ciutat per després ser substituït pel ninot que es penjarà en el balcó. L’acte marca el tret de sortida de les Festes de la Primavera de Girona.

Un personatge molt estimat i respectat pels gironins i gironines que veuen en ell sinònim d’alegria, festa i disbauxa, i molt conegut per tots els nens i nenes que, com a mínim una vegada a la seva infantesa han pogut pujar al balcó des del qual es fa giravoltar, i fer-lo donar voltes com un autèntic acròbata.

Imatges i il·lustracions
Primer de tot us vull portar algunes imatges de la Penjada del Tarlà i del cercavila que el precedeix.

Ara algunes representacions gràfiques antigues, i un gravat en pedra que data de l’any 1348.

Ara us deixo un parell d’imatges gràfiques modernes en les que ha estat utilitzat el Tarlà, una d’elles per tal de fer el cartell de les Festes de la Primavera, i l’altra creada per una agència de publicitat gironina per tal de fer una campanya per potenciar el comerç de la ciutat.

I per acabar una de les imatges d’una Aplicació per a tablet inspirada en la llegenda del Tarlà de Girona. Un personatge que sens dubte amb els anys s’ha anat modernitzant i convertint en un autèntic símbol.

“Hi havia una vegada dos germans que vivien a Eivissa i que eren molt i molt pobres, es tractava d’en Joan i En Toni. Un dia el seu pare es va posar molt malalt, i no es podia curar amb cap dels remeis casolans que li oferia la seva dona. Aleshores varen decidir anar a veure la curandera del pobre, i aquesta els hi va dir que l’home només es podria curar amb un pegat de fonoll marí de l’illa des Vedrà. La cara de tots en sentir aquella notícia fou d’espant i molta desesperació, ja que per tothom era sabut que en aquell illot a pocs metres de l’illa hi vivia un gegant temut i temible que no deixava que ningú atraqués a la seva illa. Però els dos germans s’estimaren tant al seu pare que varen decidir embarcar-se en el seu llaüt i remar cap a l’illa resant perquè el gegant no els descobrís.
Per desgràcia, i com semblava prou evident el Gegant els va descobrir, i els va capturar. Així que tenia als dos germans captius, a en Toni retingut i al Joan caçant-li pops tot el sant dia, ja que els pops era el menjar predilecte del gegant, ja que si no ho feia d’aquella manera l’amenaçava en menjar-se al seu germà. Un bon dia que en Joan va pescar molts pops, va tenir una pensada brillant, va decidir posar un bogamarí (una espècie d’eriçó de mar) dins de cadascú dels pops que havia pescat, i portar-li al gegant. Com cada dia el gegant agafà els pops i se’ls cruspí pràcticament d’una sentada, però en seguida va començar a sentir uns mals de panxa terribles i se n’anà a dormir amb molt malestar. Els dos germans van aprofitar el moment per lligar-lo de mans i peus, agafar el fonoll marí per sanar al seu pare, agafar de nou la seva barca i tornar per curar-lo.
Al final els germans salven la vida del seu pare i del gegant ja mai més se n’ha sabut res.”

Aquesta és la història de Es gegant des Vedrà, una història procedent de la tradició oral de l’illa d’Eivissa. La història és atribuïda originàriament a Joan Castelló Guasch, el folklorista de les Pitiüses més important del segle XX, que és que va recollir aquesta i altres històries de la memòria col·lectiva de Ses Illes i les va recuperar en certa manera perquè ens poguessin arribar als nostres dies.

El perquè aquesta història neix a l’illot des Verdà resulta força clarificador. Es Vedrà és un illot salvatge, agrest i escarpat que té 382 metres d’alçada i 60 hectàrees, es troba a dos kilòmetres de la costa occidental eivissenca, davant de Cala Hort, i el seu aspecte així com el fet de que gairebé sempre es troba envoltat de boira han provocat l’aspecte màgic i misteriós que se li dóna a l’Illot i el fet que se li hagin atribuït sovint històries com les que avui ens ocupen.

Ara però anem a analitzar una mica més la història que us he portat. I és que segons alguns estudiosos, la història del Gegant des Vedrà té molts paral•lelismes amb el relat d’Homer d’Ulisses contra el ciclop Polifem.
Sembla que en les dos històries els protagonistes són conscients dels perills que suposa acostar-se a l’illa, tan Ulisses com en Joan i en Tonet, però en els dos casos ho acaben fent, els uns per intentar guarir al seu pare i l’altre per conèixer nous indrets. En els dos casos les illes estan habitades per un gegant temible, que es menja tot el que se li posa pel davant. I en els dos casos els gegants també viuen en una cova situada a l’illa. Un altre dels paral·lelismes importants entre l’una i l’altra història, és que en els dos casos, els protagonistes hauran d’empescar-se una solució enginyosa per acabar amb el captiveri del gegant, els dos saciaran el gegant d’alguna manera, els uns ho fan amb el vi, els altres amb els pops, la debilitat del gegant.

Així que els paral·lelismes i les similituds resulten força evidents, tot ens fa pensar que El gegants des Vedrà bé podria ser en certa manera una adaptació que els habitants d’Eivissa varen fer de la història d’Ulisses, per explicar aquell aire misteriós de l’illot, el caràcter misteriós de la seva climatologia, la boira que sempre l’envolta… Sigui com sigui, aquesta és sens dubte una història fascinant que avui m’ha agradat acostar-vos perquè així descobriu un secret més de les illes Balears que són uns paratges amb un imaginari molt ric i variat.
Aquesta però no és l’única llegenda que s’explica de l’Illa des Vedrà, hi ha alguna que altra història, una d’elles ens parlen d’una Dama Blanca, però aquestes ja són figues d’un altre paner i us les explicaré un altre dia.

Imatge
Us deixo amb una imatge de l’Illa perquè us feu una idea del perquè esdevé un indret tan màgic.

Si us parlo d’uns pastorets que van a adorar el nen Jesús que tot just ha nascut, i que viuen un seguit de peripècies per arribar a Betlem, ja que acaben topant amb el Dimoni que els hi posa les coses molt difícils i tot plegat amb un marcat to humorístic, resulta prou evident que us estic parlant de “Els pastorets”.

Els pastorets és sens dubte i suposo que coincidireu amb mi la representació teatral per excel·lència d’aquestes ja acabades festes Nadalenques, i és que arreu del territori es celebren continues representacions d’aquesta obra teatral que duren unes quantes setmanes. Com ja us he dit l’argument combina tota una sèrie de fets religiosos de caire potser més seriós i místic com el naixement de Jesús o la lluita del Bé contra el Mal, amb aspectes més terrenals i populars com les diverses històries i diàlegs entre els pastors que li atorguen a les obres aquest caràcter còmic que us he comentat abans.

Però ara abans de continuar, anem a fe runa mica d’història sobre l’origen d’aquestes representacions, d’on provenen i com han arribat als nostres dies amb la popularitat que encara avui conserven.  Els orígens del gènere els trobem en els drames religiosos medievals que els fidels interpretaven a les esglésies durant la missa del Gall en la Nit de Nadal. Aquestes representacions es van popularitzar i acabar imposant durant el segle XVI on es varen dura a terme de manera habitual a les esglésies en aquestes dates tan marcades, es tractava d’escenificacions entorn al naixement del Messies, per tal de refermar en els creients el valor de la història cristiana.

Cal dir però que més enrere en el temps, hi ha les primeres representacions dramàtiques en llengua catalana del cicle festiu nadalenc: els drames litúrgics, cantats en llatí i, en aquest cas, escenificats dins el context dels oficis des de la vigília de Nadal fins a Reis. Aquestes manifestacions escèniques es varen documentar arreu d’Europa a partir del segle XI i es poden agrupar sota les denominacions d’ “Officium pastorum” o visita dels pastors al pessebre; l’ “Ordo Prophetarum” o relació profètica dels anunciadors de l’adveniment del Messies, i l’ “Officium Stellae” o el seguiment de l’estrella i l’adoració dels reis mags. D’entre aquestes tres denominacions sembla prou evident poder afirmar que els pastorets tenen les seves arrels ens els “Officium pastorum” o “visita dels pastors al pessebre”.

El text més antic que es conserva en català del gènere de Els pastorets  data del segle XV i el nom dels pastorets en qüestió per designar aquest tipus d’obra teatral ja és documentat a partir del segle XVI.

I tot i que en un inici aquestes representacions estaven basades amb fets litúrgics apareguts en els evangelis de Sant Mateu i Sant Lluc, mica en mica aquestes representacions teatrals es varen anar desvinculant de les fonts primigènies. Fins que amb el Concili de Trento (1545-1563) es varen anar fent desaparèixer aquestes manifestacions que havien anat abandonant el seu caràcter estrictament religiós fins a fer-les sortir de l’església on s’havien representat fins aleshores. És a partir d’aquell moment que Els pastorets comencen a representar-se al carrer o al locals teatrals.

És entre el segle XVIII i XIX que tornem a tenir constància, gràcies al Calaix de Sastre (el dietari de Rafael Amat i de Cortada, baró de Maldà), de la presència de nou dels Pastorets a dins de les esglésies, obres que causaven una disbauxa a l’interior dels temples religiosos impròpia per l’ocasió.

La primera mostra del gènere del que tenim autor la va escriure el notari de Barcelona Ignasi Planes l’any 1799.
Durant la primera meitat del segle XIX, els Pastorets es veuen obligats a ser representats en llengua castellana, i durant la Renaixença a finals del mateix segle, El Mossèn Miquel Saurina, publica a Vic l’any 1887 l’obra titulada: ‘Los Pastorets en Betlem, o sia Lo Naixement de Ntre. Senyor Jesucrist’.

Després d’aquest èxit, vingueren molts més Pastorets escrits per altres autors que varen gaudir de més popularitat si cap, un d’ells foren els pastorets de Frederic Soler ‘Pitarra’ que sota el nom de Lo Bressol de Jesús o en Garrofa i en Pallanga va tenir un èxit més que notable quan es varen estrenar a Barcelona el 1891. De fet la representació d’aquests Pastorets encara es fa avui dia a Sant Quirze de Besora i a Berga.

A principis del segle XX són incomptables el nombre de Pastorets que es varen anar publicant. Però en podríem destacar alguns com: ‘L’Estel de Natzaret’ de Ramon Pàmies (1903), ‘Els Pastorets o L’Adveniment de l’Infant Jesús’ de Josep M. Folch i Torres (1916), ‘L’Adoració dels Pastors’ (1901) de Mn. Cinto Verdaguer… Completen el quadre dels ‘Pastorets’ de més renom els de Lluís Millà, ‘Borrego i Carquinyoli’ (1931), i ‘La Flor de Nadal’, de Francesc d’A. Picas (1956).

Actualment difícil és trobar el poble de Catalunya que no tingui la seva pròpia representació dels Pastorets. Entre els més populars i de més renom, destaquen els de Berga, l’Ametlla de Merola, Mataró, Súria, Igualada, Calaf o Vilanova i la Geltrú.

Jo però, no sé si per la meva desconeixença del gènere o perquè  ha coincidit així, els Pastorets que més conec són els de Folch i Torres protagonitzats per en Lluquet i en Rovelló, tot i que val a destacar que en línies generals les obres dels pastorets, sempre passen en tres escenaris molt marcats, el cel, la terra i l’infern, i generalment estan protagonitzades per dos pastors.

El que sí podem assegurar sens cap mena de dubte és que Els pastorets és una tradició que segueix encara molt i molt viva, i la simple raó, és que la gent els va renovant any rere any, manté l’essència dels grans pastorets de principi del segle XX però introdueix aspectes que fan les obres més properes i divertides per a un públic familiar. En certa manera, els Pastorets formen part de la nostra història com a país, i l’esforç que es faci en intentar respectar-los, preservar-los i continuar-los representant Nadal rere Nadal forma part del respecte que ens cal tenir per al nostre país i la nostra cultura.

Imatges
Són moltíssimes les imatges que podeu trobar dels Pastorets d’arreu del nostre país, i posar-vos-en moltes resultava una autèntica bogeria, així que he decidit fer-ho més senzill i acostar-vos-en només quatre en les que podeu veure una petita representació de com són aquestes obres conegudes per tots.
Comencem amb una imatge dels anys 20 d’una de les agrupacions de Pastorets amb més tradició, els d’Ametlla de Merola.

Us deixo ara amb en Rovelló i en Lluquet de l’obra de Folch i Torres.

I per acabar dues imatges més de dues representacions ben populars, la primera dels Pastorets de Calaf, i la segona dels d’Igualada, llocs els dos amb molta tradició en aquest gènere.

“És hivern, i uns nens decideixen fer un ninot de neu, li posen un rasclet com a boca, i uns trossos de teules en forma de triangle com a ulls. I de sobte comencem a sentir la veu del ninot de Neu, que no en sap res de la vida, tot just acaba de néixer i el que li agradaria és poder caminar i calçar-se uns patins per patinar sobre el gel com ha vist que fan els nens. Però el ninot de neu, evidentment, no en té de cames i no pot fer tot el que li agradaria, és per això que resta palplantat, impertèrrit allà on l’han fet els nens, just davant de casa seva.
Sembla que ningú més pot escoltar els seus pensaments que el gos de la família dels nens, un vell mastí que li explicarà coses sobre el sol, sobre la vida, i sobre els que viuen a la casa a la que ell pertany. Li explica que quan era petit, el deixaven viure a dins de casa, i deixaven que a l’hivern s’escalfés amb l’estufa, que en aquesta època era el millor del món. El ninot de neu es preguntava si realment era tan fantàstica i tan especial una estufa.
I el gos li va dir que era justament el contrari al Ninot, negre, calenta, esvelta… I li va dir que des d’allà on estava, si mirava a l’interior de la casa, la podia veure. Va ser veure-la, i el ninot de neu va quedar totalment encisat, ja no veia res més que no fos aquella estufa negre, ni el fred, ni el gèlid temps que feia fora emblava animar-lo. Tenia la necessitat de mirar-la i remirar-la sense entendre ben bé perquè.
Va arribar la primavera gairebé sense adonar-se, i un bon dia en sortir el sol, el ninot de neu finalment es va desplomar del tot i es va fondre com ho fa la neu, entre el que en quedava hi destacava l’atiador que els nens havien fet servir com a nucli per construir el ninot de neu. És per això que el ninot sentia la necessitat imperiosa de mirar-se una vegada i una altra aquella estufa a través de la finestra, en certa manera l’un necessitava l’altre, es complementaven.”

Aquesta és la trista història de “El ninot de neu” un conte de fades escrit per Hans Christian Andersen  a Copenhage i publicat el 2 de Març de 1861. Al igual que la història de El petit avet no són uns contes especialment alegres ni amb un gran esperit nadalenc, pròpiament dit, ja que els dos ens narren tristos finals per a personatges inanimats que sovint són oblidats o queden relegats un cop ha passat el seu moment de màxima esplendor, tal com es fa a moltes cases amb els arbres de Nadal, o com passa amb els ninots de neu que s’acaben desfent.

I és que cal destacar que en línies generals, els contes d’Andersen no han estat mai especialment alegres, i sempre han tingut moments i passatges per fer-nos reflexionar. Aquest és un conte molt commovedor i líric, que juntament amb el conte de El petit avet, escrit uns quants anys abans (desembre de 1844), descriuen la visió tràgica que l’autor tenia sobre la seva pròpia vida.

Però perquè escriu Andersen un conte tan trist sobre un Ninot de Neu? I perquè ho fa 17 anys després d’escriure El petit avet? Perquè si per una banda El petit avet era una crítica a la societat en la que a Andersen li va tocar viure, El ninot de neu narrava més aviat una experiència personal, un moment vital pel qual Andersen estava passant. I és que segons molts historiadors, Andersen, quan era ja adulta es sentia atret tant per homes com per dones, i és que durant molts anys Andersen es va sentir rebutjat i condemnat a amagar la seva homosexualitat. Doncs bé, la història de El ninot de neu té el seu origen i inspiració en la relació que Andersen va mantenir amb Harald Scharff, un jove ballarí del ballet del teatre nacional de Copenhage.

Andersen i Scharff es varen conèixer el 1857 a París, coincidint amb una escala que va haver de fer Andersen per tornar a Copenhage. El jove Scharff vivia allà amb la seva parella.  Allà van visitar junts Notre Dame, però no es tornaria a retrobar fins 3 anys després a Alemanya, on va tornar a coincidir amb la parella. Varen passar junts una setmana i sembla que va ser en aquell moment que Andersen es va enamorar de Scharff segons es pot deduir del seu diari personal. Un cop es va separar de Scharff, Andersen es va sentir força deprimit i desanimat, va anar a passar els Nadals a casa d’un amic, on sembla que va recobrar una mica la il·lusió, i va ser en aquell moment, a finals de 1860m que escriuria el conte que avui ens ocupa. Un conte que ens narra una història d’amor no correspost i dolorós que era com es sentia en aquell moment Andersen.

La amistat entre Andersen i el ballarí va continuar en el temps, i finalment varen iniciar una relació l’any 1862, que duraria gairebé dos anys, i que acabaria a finals del 1863 sembla que per desencís del ballarí. Ja que el famós escriptor danès va intentar reprendre les relacions amb Scharff en més d’una ocasió.

Sigui com sigui, les seves excentricitats, la seva tràgica vida amorosa, el seu desencís amb el món, aquesta estranya sensació d’incomprensió i de solitud, la seva crítica social van ser els que varen fer de HC Andersen un autor de contes i històries tan apassionants i tan commovedores com: La sireneta, El vestit Nou de l’Emperador, El soldadet de plom, La princesa i el pèsol, L’aneguet lleig; i d’històries nadalenques com La venedora de llumins, El petit avet o aquesta que us he portat avui.

Il·lustracions
Avui us porto algunes il·lustracions d’aquest clàssic d’Andersen, un clàssic no il·lustrat tan extensament com d’altres del propi autor, però del que us puc ensenyar alguna coseta. Comencem amb aquesta imatge de l’any 1871.

I després una mica de varietat, algunes de més clàssiques i altres de més modernes.

Si us parlo del Trencanous potser a molts de vosaltres us ve al cap un ballet clàssic o el nom de  Tchaikovsky, però què us semblaria que us expliqués que aquest ballet prové en realitat d’un gran clàssic de la literatura infantil? Doncs sí, i ara us en faig un petit resum de l’argument:

“La història comença la Nit de Nadal a casa dels Stahlbaum. Els més petits de la família, la Marie i el seu germà Fritz estan asseguts mirant fascinats els regals al voltant de l’arbre de Nadal. El padrí de la nena Drosselmeier, els hi regala un castell de joguines, on tots els seus habitants ballen al ritme d’una capsa de música. De sobte, la Maria descobreix d’entre totes les joguines un bonic soldat de fusta que serveix per trencar nous que la deixa totalment encisada. Tan ella com els seus dos germans comencen a partir nous tot utilitzant el brillant artilugi, fins que en Fritz acaba trencant el trencanous quan intenta col·locar-li una nou massa gran a ala boca perquè  la parteixi.
La nena l’arregla amb una cinta del seu vestit i finalment tota la família se’n va a dormir. Però la Maria que volia passar més estona amb el Trencanous va a l’habitació de les joguines i l’espectacle que presencia és totalment sorprenent: les joguines han pres vida! I estan lluitant contra un exèrcit de rates encapçalats pel seu Rei que té set caps coronat samb set petites corones d’or! La Maria es posiciona amb les joguines i finalment acaben vencent l’exèrcit de rosegadors. Però amb tot el terrabastall, la nena li dona un cop a la vitrina de vidre i queda ferida.
Perd el coneixement i mentre està al llit el Senyor Drosselmeier li explica una història fantàstica, la història de la princesa Pirliplat, de com aquesta va ser embruixada i convertida en un ésser horrorós pel rei de les Rates. Només podrà salvar a la princesa un jove capaç de partir amb les dents una duríssima nou. Passen quinze anys i després que molts nobles i valents provaren de partir la nou amb les dents sense cap resultat, va aparèixer el nebot de l’avantpassat d’en Drosselmeier , que era el rellotger del reialme, que no se li resistia mai cap nou quan provava de partir-les amb la boca. Així que dit i fet, el jove partí la nou, la princesa recuperà la seva bonica figura i qui va quedar convertit en un ésser horrible va ser el noi que havia trencat la nou. El rei, que havia promès que la seva filla es casaria amb aquell que aconseguís desfer l’encanteri,  no va voler casar la jove amb un ésser tan horrible i que aquell home el succeís com a Rei. I tot i que el rei mai no el va honrar, la gent del poble sí que ho va fer i des d’aquell moment van començar a construir trencanous de fusta honrant aquell noi convertit en aquell home tan horrible.
El padrí li arregla el Trencanous, i des d’aleshores mai més es torna a trencar. La nena se n’adona des d’aquell dia que el seu Trencanous és en realitat el nebot de l’avantpassat d’en Drosselmeier que està encantat i condemnat a viure en forma de ninot de fusta; i es pregunta què pot fer per ajudar-lo. El seu padrí li respon que l’únic que pot fer és continuar creient amb els seus somnis.
Les històries amb el ratolins, un viatge al país de les joguines i tota una sèrie d’aventures es van succeint. I finalment, la Maria i el Trencanous vencen per sempre als ratolins i al seu Rei. Els pares de la nena es pensen que tot plegat és per la febre causada per la infecció de la ferida que la nena es va fer al caure contra la vitrina de les joguines i mai se l’acaben de creure.
Passen els anys i la nena es mira el seu antic Trencanous, recorda les aventures que varen viure plegats i li diu que ella mai hauria fet com la princesa Piriplat, que ella si hauria casat. De sobte toquen el timbre, és el seu padrí que va acompanyat del seu nebot. No és un altre que el jove noi que trencava les nous amb les dents a la història de la princesa Piriplat! Quan els dos joves es queden sols, el noi li agraeix la seva ajuda per vèncer a la reina de les Rates, i que gràcies això s’havia trencat l’encanteri que el tenia dins d’aquell cos de fusta. Li va demanar matrimoni i si es volia convertir en la seva reina en el Palau de Massapà. La noia va acceptar i explica la història que al cap d’un any el jove Drosselmeier la va venir a recollir amb un carruatge d’or tirat per cavalls platejats. Es van casar, van ser molt feliços i van menjar molts anissos.”

Aquesta història que us he explicat rep per títol El Trencanous i el Rei dels Ratolins, i va ser escerita l’any 1816 per Ernst Theodor Amadeus Hoffmann, també conegut per les seves inicials E.T.A Hoffman. Hoffman va ser un home sens dubte polifacètic, va ser escriptor, jurista, dibuixant, caricaturista, pintor, cantant (tenor) i compositor musical, també va participar activament del moviment romàntic de la literatura alemanya. Nascut a Konigsberg, antiga Prusia Oriental de família hongaresa i polaca la seva feina com a jurista el va portar a viure a Alemanya, on va desenvolupar tota la seva carrera.

Ara però el que ens interessa és la seva vesant com a autor de literatura, va escriure innombrables reculls de contes, la majoria d’ells fantasmagòrics i amb cert aire de misteri, i d’ell diuen que va inspirar a autors de renom com Edgar Allan Poe. No hem d’oblidar que Hoffmann va ser contemporani als famosos germans Grimm que varen publicar els seus contes entre 1812 i 1815m, només un any abans de la publicació del Trencanous, i que els famosos germans van servir d’influència a molts autors que es van iniciar en l’àmbit de la literatura infantil, suposant així una gran embranzida per aquest gènere.

Però perquè El Trencanous i el Rei dels Ratolins és el seu conte més famós? Doncs ben senzill, perquè és l’obra de Hoffmann de la que se’n varen fer més adaptacions. Però sens dubte la més important a nivell literari fou la que en va fer Alexandre Dumas (pare) l’any 1844. Alexandre Dumas va ser un conegut escriptor francès de molt renom per algunes de les seves obres com El Conde de Montecristo o Els Tres mosqueters.

Després de la revisió que en va fer Dumas, l’any 1891-1892 el conte va ser convertit a Ballet de la mà de Piotr Ilich Chaikovski. El ballet està dividit en dos actes i tres escenes, i és probablement en els països Europeus el Ballet més conegut per tothom, representat sobretot en èpoques Nadalenques.

És des d’aquell moment que el Trencanous passa a ser conegut mundialment, i a convertir-se en un dels ballets més representatius de Chaikovski, no obstant això seria injust oblidar qui va ser el veritable autor d’aquesta història que no fou altre que Hoffmann.

Una altra de les adaptacions que es varen fer de la història i del Ballet va venir de la mà de Maurice Sendak l’any 1983, quan li varen proposar dissenyar els personatges, escenaris i imatge gràfica de la nova adaptació del Ballet de Chaikovski dirigida per Kent Stowell i protagonitzada pel Pacific Northwest Ballet’s.

Però la feina de Sendak no es va quedar aquí, i és que l’any 1984 publicava una nova versió del conte de Hoffmann il·lustrat per ell mateix. Un total de 99 pàgines amb magnífiques il·lustracions que explicaven fil per randa la història tal i com la va crear Hoffmann, amb tots els personatges i escenes que posteriorment varen ser eliminades en el Ballet. I no és d’estranyar que l’autor de “Allà on viuen els monstres” fes una feina excel·lent entorn a un conte amb tanta riquesa de personatges i un imaginari tan i tan ampli.

En definitiva, El Trencanous i el Rei de les rates s’ha convertit en un autèntic clàssic de la literatura infantil, i un dels contes per excel·lència per explicar al Nadal. Un conte probablement estrany, surrealista i complicat; però una història que sens dubte no deixa de sorprendre.

Il·lustracions
D’il·lustracions sobre el famós conte de Hoffmann us en puc portar moltíssimes, des de més clàssiques fins a més contemporànies, però totes elles amb una imatge força clara sobre el trencanous i sobre com és.
 

És impossible però parlar-vos del Trencanous sense portar-vos algunes imatges del Balet de Chaikovski.

Ara però m’agradaria portar-vos l’adaptació en forma d’imatges que en va fer imatge Sendak per al Pacific Northwest Ballet’s l’any 1983.

I un any després Maurice Sendak publicaria la seva pròpia versió del conte, amb imatges com aquesta.

I ja per acabar em feia molta il·lusió portar-vos la portada de la darrera versió del conte que ha arribat a les nostres contrades, es tracta d’un Trencanous editat per Baula, i il·lystrat per al fantàstic il·lustrador Éric Puybaret, que fa una vegada més, una feina d’il·lustració excel·lent i que li dóna una imatge nova a la història.